Ha estat plovent amb diferents intensitats tota la jornada, però hem anat fent l’horari i es activitats previstes. A les 10:30h hem sortit de Munic en direcció a Hartheim. A quarts de quatre entravem al castell de Hartheim i ens dirigíem a l’auditori, on se’ns ha explicat la la història del centre dedicat la pràctica de l’eutanàsia, per a éssers indignes, catalogats com a “no vàlids per viure” Ens hem dirigit al claustre on hi ha forces plaques commemoratives adossades a les parets. Justament hem trobat un grup de Cantàbria, que n’acabava de dipositar una i se’ns ha afegit als actes d’homenatge. Reunits en rotllana hem escoltat la cançó dels pantans, l’himne dels deportats. Acte seguit l’Institut Berenguer IV, han estès una bandera republicana a terra marcada per uns espelmes enceses amb tot l’alumnat al voltant: s’han posat a llegir testimonis de deportació. Ha fet el seu parlament la presidenta de la Memòria del grup de Cantàbria. Sonant les notes de l’himne de Riego, hem anat cloent l’homenatge.
ALUMNAT INSTITUT RAMON BERENGUER IV
Santa Coloma de Gramenent
Lextures d’homenatge a HARTHEIM
Les atrocitats que es van portar a terme en aquests llocs ens fan emmudir, perquè sembla que cap paraula no serà suficient per expressar els sentiments de repugnància, de pena i d’indignació que provoquen. I tot i així, tenim el deure d’explicar el que va passar, de seguir mantenint viva la memòria dels abusos i sofriments patits, i de comprometre’ns fermament amb la causa de la justícia i de la llibertat perquè això mai no torni a succeir. Però, per fer-ho davant d’aquest malastruc castell, nosaltres hem optat per cedir la paraula a les víctimes. Ens agradaria que les seves paraules ressonessin en el nostre interior.
Amb la lectura dels seus testimonis, volem retre homenatge de manera especial als republicans espanyols que van sortir d’Espanya amb la caiguda i que van concloure el seu calvari a Mauthausen.
- Manuel Razola: “Con la acogida que nos reservaban las autoridades francesas no fue la que nosotros nos esperábamos, pronto caímos en la cuenta de que nuestras ilusiones eran vanas y de que la República espanyola estaba perdida”
- Vicenç Prat: “No hi havia, a penes, aigua: unes hores al dia en venia un raig per distribuir dintre uns rentadors de fusta, però calia fer-s’hi a garrotades per arribar-hi. A mig abril recomençà un fred vivíssim. Neu, pedra, vent, i el menjar a unes proporcions microscòpiques, mai no havia sentit el meu cos tan desemparat…”
- Jacin Carrió: “… Qui eren aquells homes? La majoria, joves que creien fermament en un ideals, per a una vida millor. Van haver de marxar cap a l’exili per haver defensat la llibertat i allà van arribar a trobar-se enmig d’una gran guerra. Molts van caure en mans dels nazis que varen dur-los als camps de la mort.”
- Joaquim Amat-Piniella: “A la”nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols antifranquistes no tenien alra plaça que la d’un pot de cendres …”
Se’ls va tancar en recintes provisionals i, després delargues marxes a peu o en diferents mitjans de transport, van ser destinats a camps de presoners de guerra. Quan Hitler li va preguntar a Franco què havia de fer amb els refugiats espanyols ocupada, aquest ca contestar: “no són espanyoles, son rojos.”
- José Luis Alzamora: “Los de la Gestapo nos metieron en vagones de carga. Fueron tres de días y tres noches encerrados, sin agua ni comida, haciendo nuestras necesidades en un rincón del vagón, que estaba precintado, con vómitos, diarreas y sin saber a dónde íbamos. Llegamos a la una y media de la madrugada del 13 de diciembre de 1940. /…/ Había una nevada espectacular. Conforme descendíamos de los vagones nos molían a palos, los perros nos mordían y así seguimos hasta la ima de un monte. En el camino se quedaron tres o quatro muertos. Si te esperabas paea ayudar a algún canarada, te pegaban con palos y los fusiles en la cabeza, Te lo rompían, porquè el que caía al suelo ya no se levantaba. Lo remataban allí mismo,”
- Joaquim Amat-Piniella: “Hartheim era caserón siniestro. Lo que aconteció en el patio central, nadie lo sabe con certeza. De cuantos por allí pasaron ninguno ha sobrevivido.”
- Ramiro Sansebastian: “De Mauthausen, no salía nadie vivo”
I per acabar, volem recolir paraules d’en Joaquim Amat-Piniella que ens encoratgen a mantenir per sempre actiu el compromís amb la llibertat:
“Milers de companys, dotzenes d’amics entre ells, havien mort, anaven morint o havien de morir a conseqüència de les penalitats de quatre anys i mig de camp. Hi havia sota dels que sobrevivíem una muntanya de dolor, una gran muntanya d’injustícia. I damunt dels nostres caps, una teranyina de fe en la humanitat, una feble teranyina que calia reforçar fins a fer-ne un teixit que ens pogués abrigar per la resta dels nostres dies.
L'home dels ulls tristos 
10 de Maig:
Són les 4:30 de la matinada i encara que sigui el dia que més d’hora me llevat, sembla que hagi dormit durant tres dies seguits. També és un dels dies més nerviosos de la meva vida ja que estic apunt de fer un viatge a un dels llocs on la gent va passar més por i on els Drets Humans no hi van existir.
Estem al cotxe i de camí al aeroport escoltant música. Hem arribat al Prat i l’Àlex, la Júlia i jo estem a la porta d’entrada assentats en un banc. Minuts més tard hem entrat a dins i ens hem trobat amb els altres del Pius: l’Anna, l’Albert i el Xavi. Han arribat els nostres companys de l’institut Peguera: la Laura, la Yaiza, la Gemma, la Irina i el Pep. A continuació, hem facturat les maletes i ens dirigim al check-in. Hem passat el control policial i anem a prendre alguna cosa per agafar forces pel viatge. Estem fent un vol per les botigues del dutty free i anant al lavabo per si de cas. Estem asseguts davant la porta d’embarcament i comentem les experiències que viurem en aquest viatge. Ja estem preparats per enlairar-nos cap a Munich. Allà anem!
Ja hem arribat al punt més alt amb l’avió i alguns aprofiten per dormir ja que es molt d’hora i d’altres, com jo, prefereixen escoltar una mica de música. Ha vingut l’hostessa i ens ha donat un iogurt que estava deliciós. Ens posem els cinturons que d’aquí poc aterrarem. Ja estem a Munich i s’ha de dir que fa més fred que a Barcelona. Anem a buscar les maletes. Ens hem trobat amb una dona que serà la nostra guia al camp de Mauthausen. Estem en un supermercat on els preus son baixíssims i estem comprant provisions pel viatge amb autobús. Estem al autobús i és bastant modern. Hem posat música de fons perquè la gent s’animi però alguns prefereixen dormir ja que serà un viatge molt llarg.
Hem parat a una àrea de servei per dinar unes salsitxes que tenen molt bona pinta. La veritat és que estan boníssimes i la beguda també. Ens queda poc per arribar al castell de Hartheim. Ja hem arribat i per fora sembla un castell molt maco i gran encara que estigui plovent a rajos.
Estem a les afores del castell i estem veient les plaques commemoratives que van posar les famílies en honor als seus familiars morts aquí. Hem entrat a dins i lo primer que es veu és un solari molt maco i tres plantes més. Ens han dit que ens faran una breu xerrada sobre aquest castell. Estem al auditori i una noia ens està explicant la historia d’aquest castell i el que van fer els nazis amb ell. Hartheim va ser un lloc on molts deportats que tenien discapacitats físiques, mentals o simplement que estaven malalts, van anar a parar aquí per morir. Ara estem fent un vol pel museu que han posat en honor en aquest castell i hi ha imatges i objectes esgarrifosos. Hi ha un fet que m’ha impactat que ha sigut que a moltes persones que venien aquí morien perquè els hi injectaven unes dosis de benzina al cor. Els nois de Santa Coloma de Gramanet, que també van amb nosaltres en aquest viatge, estan fent un homenatge molt emotiu al solari del castell. Estem donant un vol per les rodalies del castell de Hartheim i ens han explicat que hi ha un centre especialitzat per tractar a persones amb discapacitats, o sigui el contrari que es feia aquí durant el nazisme. Hem entrat a dins del crematori i les cambres de gas i són realment impactants. Tornem al bus per dirigir-nos al hotel.
Ja hem arribat al hotel i l’Àlex, l’Albert i jo ens estem instal•lant a l’habitació. Aprofitem per anar al lavabo després del llarg viatge. Estem descansant una miqueta abans d’anar a sopar i aprofitem per col•locar-nos la roba als armaris. Hem visitat les habitacions de les nostres companyes del Pius i del Peguera. Estem xerrant tots a fora el passadís i ens dirigim al menjador a sopar.
Estem esperant pel sopar i de mentre truquem a les famílies per informar-les de com estem i de que ens ho estem passant molt bé. Ens han portat el sopar i és una espècie de sopa que no té molt bona pinta però que no està del tot malament. Estem menjant el segon plat, que és carn amb patates, i està molt bo. Els postres no me’ls he menjat perquè no m’agraden, ho sento. Ja hem acabat de sopar i estem ajudant al Xavi a enviar les fotos que hem fet avui per correu. Per acabar, ens han fet una breu xerrada del que farem demà i ens han dit que tenim lliure. Anem a l’habitació un moment abans d’anar a fer un vol pel poble. Demà ens espera el camp de concentració i l’estació de Mauthausen i el camp de Gusen. Esperem que no plogui. Bona nit, fins demà!
Com a reflexió a aquest dia m’agradaria dir que després de saber el que van fer a dins del castell de Hartheim, tots ens preguntem per què ho van fer i que haurien de pensar mentre ho feien. Perquè el que es feia en aquest castell viola els Drets Humans i indica que no els importava el que era moral o ètic. També m’agradaria dir que no entenc que perquè una persona sigui diferent a la teva ideologia o simplement sigui discapacitat, aquesta persona ha de morir. On es troba la igualtat i el dret a viure? Però la part positiva d’aquest castell és el centre especialitzat per tractar persones amb discapacitats, trobo que això és un gest que li feia falta al castell per netejar una mica la seva imatge. Finalment vull acabar aquesta reflexió dient que encara van morir milers de persones en aquest castell, hem de recordar aquestes víctimes i hem d’explicar el que va passar aquí dins perquè no es torni a repetir mai més.
Aitor Bernabé García – 1r Batxillerat A