12 de maig

Aquest matí es lleva ennuvolat i un xic ventós, però no plou. Les expectatives de gaudir d’un solet, són poc clares, però a la fi de la jornada el veurem. Ens anem posant a punt per participar a la Jornada Internacional de Commemoració als Deportats i a l’alliberament dels camps. Circulant en direcció a Mathausen, passem per davant de Gusen i del port fluvial del Donau, on es carregaven les pedres tacades de sang, extretes amb treball esclau, a la pedrera del camp de Mathausen. Com diu l’Amat, anem pujant les ondulacions de camps, boscos i població disseminada; però a nosaltres se’ns mostra un paisatge idíl•lic. Mentre anem serpentejant el caminoi, s’ensuma que serà un acte multitudinari, si ens atenem al desplegament de serveis i el reguitzell de busos. El pàrquing del camp és un formigueig de preparatius, on cada delegació nacional s’encamina a vetllar els respectius monuments de memorial que estan representats en el camp. El memorial als set mil republicans espanyols, fou erigit per subscripció popular, sense reconeixement de l’Estat espanyol. És un conjunt escultòric austerament discret, però molt digna. Quan hi arribem, ens hi esperen descendents d’algun deportat espanyol que va arrelar-se a Àustria; així com un petit grup de Cantàbria. Les primeres flors son dipositades al memorial, mentre ens arriba la nombrosa delegació de França. El president de l’Amical francesa ens fa una reflexió al voltant de la col•laboració dels republicans espanyols en l’alliberament de França, la necessitat de continuar estrenyent llaços reconeixement i col•laboració. Ens reten memòria altres delegacions com la polonesa … Un moment intens de la jornada és dona al voltant del memorial francès, presidit per l’ambaixador. Fetes les ofrenes florals, pren la paraula la Sra Rosa Toran, que recorda la vigència del memorial en els temps actuals on reneixen molts ismes, on augmenta la pobresa i l’exclusió; on cal rearmar-se en defensa de la dignitat humana. Entonem la Marsellesa com a reconeixement mutu entre les dues delegacions. Retornats al memorial espanyol, la petita delegació nostra, viu un moment molt emotiu, que fa caure alguna llàgrima. Escoltem la paraula reconfortant dels descendents austríacs, fills o nets, de deportats espanyols. Flueix el verb de l’Amat en boca de l’alumnat manresà que en llegeixen fragments. En el tron més institucional prenen la paraula la Presidenta d’Amical, Sra. Rosa Toran; el Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa, Sr. Joan Calmet; la Regidora d’Infància, Joventut i Salut; de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet, Sra. Laia Tordera i, finalment, fent un paper tristíssims, que recorda el millor cinema de Berlanga, el funcionari de negociat de l’Ambaixada Espanyola. La jornada clou amb la desfilada acolorida de diversitat multinacional; on cada delegació entra al camp de presoners de Mauthausen, desfilant al llarg de l’Appellplatz, fins arribar al túmul funerari on retre homenatge.

ROSA TORAN
Presidenta d’Amical Mauthausen
Lectura d’homenatge davant del momument al Memorial Francèss

Estimados amigos, Chers amis,
En peu de temps, nous avons coïncidé lors de deux actes de travail et d’amitié. D’abord à Barcelone, quand votre présence nous a accompagné lors des actes commémoratifs de la Fondation de l’Amicale d’Espagne et, peu après, à Paris, lors de votre Congrès, dédié justement à l’exil espagnol. Maintenant, à nouveau, nos partageons les actes d’hommage à la déportation dans ces lieux où coïncidèrent tant de citoyens français et espagnols.

Los supervivientes españoles tienen una gran deuda con los supervivientes franceses, en la medida que éstos comprendieron la difícil realidad a la que se tenían que enfrentar las victimas del nazismo y del franquismo. Sin el empeño d’Emile Valley y tantos otros no hubiera sido posible que, tras la liberación, Francia les acogiera, para darles apoyo y hogar. Pero también los supervivientes franceses tenían con los españoles una importante deuda, su contribución a impedir el avance alemán en a la primavera de 1940 y, más tarde, su compromiso y acción en los círculos de la Resistencia que luchaban para expulsar al ocupante y devolver la libertad a Francia.

Han pasado casi 70 años desde aquel mes de mayo de 1945, cuando los supervivientes de todos los campos y de todas las nacionalidades juraron proseguir su lucha a favor de la libertad y la justicia social. Su juramento del NUNCA MAS cobra, de nuevo, un enorme significado, en los tiempos de crisis económica, social y política que nos ha tocado vivir. Nos abaten graves peligros: la exclusión social la persecución de las minorías, pero también la falta de solidaridad entre los pueblos. Aquel mundo mejor en el que soñaron los deportados no ha sido todavía posible, y faltaríamos a nuestro compromiso con la memoria si olvidáramos que pequeños gestos y acciones, en este infame lugar y entonos los campos del Reich hitleriano, hicieron posible la salvación de algunas vidas y contribuyeron a la derrota del nazismo.

Hoy nos corresponden nuevos y difíciles retos. Muchas voces se alzan proclamando la inutilidad de mirar el pasado. Frete a ellas, miramos al pasado de forma reflexiva y aprendemos de él, como un instrumento de prevención ante los peligros que se abaten sobre nuestro presente. Y renovamos el mensaje de los deportados supervivientes, el NUNCA MAS, con jóvenes franceses y españoles, que asumirán y transmitirán las lecciones aprendidas en este viaje en tantos lugares distintos de nuestros países.

Muchas gracias.

MONUMENT FRANCES. MAIG 2013

HIMNE LA MARSELLESA
Allons enfants de la Patrie, / Le jour de gloire est arrivé! / Contre nous de la tyrannie, / L’étendard sanglant est levé,(bis) / Entendez-vous dans les / campagnes, / Mugir ces féroces soldats? / Ils viennent jusque dans vos bras, / Égorger nos fils, nos compagnes! /

Aux armes, citoyens, / Formez vos / bataillons, / Marchons, marchons! / Qu’un sang impur / Abreuve nos sillons! / Aux armes, citoyens, / Formez vos / bataillons, / Marchons, marchons! / Qu’un sang impur / Abreuve nos sillons! / Que veut cette horde d’esclaves, / De traîtres, de rois conjurés ? / Pour qui ces ignobles entraves, / Ces fers dès longtemps préparés ? / (bis)
Français ! pour nous, ah ! quel / outrage ! / Quels transports il doit exciter ! / C’est nous qu’on ose méditer / De rendre à l’antique esclavage ! / Aux armes, citoyens, /  Formez vos / bataillons, / Marchons, marchons! / Qu’un sang impur / Abreuve nos sillons! / Aux armes, citoyens, / Formez vos / bataillons, / Marchons, marchons! / Qu’un sang impur / Abreuve nos sillons! / Quoi! ces cohortes étrangères ! / Feraient la loi dans nos foyers ! / Quoi! ces phalanges mercenaires / Terrasseraient nos fiers guerriers ! / (bis)

Grand Dieu! par des mains / enchaînées / Aux armes, citoyens, / Formez vos / bataillons, / Marchons, marchons! / Qu’un sang impur / Abreuve nos sillons! / Aux armes, citoyens, / Formez vos / bataillons, / Marchons, marchons! / Qu’un sang impur / Abreuve nos sillons! / Tremblez, tyrans et vous / perfides / L’opprobre de tous les partis / Tremblez ! vos projets / parricides / Vont enfin recevoir leurs / prix ! (bis)

Tout est soldat pour vous / combattre / S’ils tombent, nos jeunes / héros / La France en produit de / Aux armes, citoyens, / Formez vos / bataillons, / Marchons, marchons! / Qu’un sang impur / Abreuve nos sillons! / Aux armes, citoyens, / Formez vos / bataillons, / Marchons, marchons! / Qu’un sang impur / Abreuve nos sillons! / Français, en guerriers / magnanimes, / Portez ou retenez vos coups ! / Épargnez ces tristes victimes, / A regret s’armant contre nous. / (bis)

Mais le despote sanguinaire, / Mais les complices de Bouillé / Tous ces tigres qui, sans pitié, / Déchirent le sein de leur / mère !… / Aux armes, citoyens, / Formez vos / bataillons, / Marchons, marchons! / Qu’un sang impur / Abreuve nos sillons! / Aux armes, citoyens, / Formez vos / bataillons, / Marchons, marchons! / Qu’un sang impur / Abreuve nos sillons! / Amour sacré de la Patrie, / Conduis, soutiens nos bras / vengeurs ! / Liberté, Liberté chérie, / Combats avec tes défenseurs ! / (bis)

Sous nos drapeaux, que la / victoire / Accoure à tes mâles accents ! / Que tes ennemis expirants / Voient ton triomphe et notre / gloire ! / Aux armes, citoyens, / Formez vos / bataillons,
Marchons, marchons! / Qu’un sang impur / Abreuve nos sillons! / Aux armes, citoyens, / Formez vos / bataillons, / Marchons, marchons! / Qu’un sang impur /  Abreuve nos sillons! / (“Couplet des enfants”) / Nous entrerons dans la / carrière / Quand nos aînés n’y seront / plus, / Nous y trouverons leur / poussière / Et la trace de leurs vertus / (bis)

Bien moins jaloux de leur / survivre / Que de partager leur / cercueil, / Nous aurons le sublime
orgueil / De les venger ou de les / suivre !

ALUMNAT INS.  PIUS FONT I QUER I LLUÍS DE PEGUERA

Manresa

JOAQUIM AMAT-PINIELLA, en veu d’Aitor Bernabé García

Ho dic sincerament: vaig escriure aquest llibre perquè durant l’estada al camp m’ho havia imposat com un deure. Milers de companys, dotzenes d’amics entre ells, havien mort, anaven morint o havien de morir a conseqüència de les penalitats de quatre anys i mig de camp. Hi havia sota dels que sobrevivíem una muntanya de dolor, una gran muntanya d’injustícia. I damunt dels nostres caps, una teranyina de fe en la humanitat, una feble teranyina que calia reforçar fins a fer-ne un teixit que ens pogués abrigar per a la resta dels nostres dies. […] Justícia per poder creure. Altrament, després d’haver viscut aquella tongada negra, la vida no podia tenir sentit. Com que vaig sobreviure, el meu deure era, és i serà sempre, pensar en els morts. A favor de la justícia que desitjàvem i de la fe que necessitàvem, no he pogut fer –malauradament– altra cosa que un llibre. Poca cosa, quan tanta n’hauríem de fer! Això no vol dir que no hagi d’estar content quan plau a qui el llegeix. Em sembla així que els morts no són tan morts, que a fer justícia de debò encara hi som a temps, que encara podem creure en un món millor. A molts lectors els han espurnejat els ulls, molts s’han estremit davant de tanta ferocitat humana i suposo que bastants s’hauran reafirmat en les conviccions que ens van menar a resistir contra el tirà i espero que a alguns els haurà fet lamentar no haver realitzat aleshores un major esforç per guanyar la guerra. De fet, és el que em proposava aconseguir…
http://www.guiamanresa.com/amat/

JOAQUIM AMAT-PINIELLA, en veu de Laura
Lectura segona:  L’hora blanca
( Les Llunyanies) / Ebensee, maig de 1945

A l’hora blanca del meu renéixer,
vora el llac d’aigües somnolents,
sota el cel d’un blau tebi i segur,
la llibertat precisa la teva imatge.

Digueu-me, oh avions que solqueu la vall,
el sentit d’unes portes esbatanades!

No vull acció per als meus muscles lassos,
no vull espai per al meu pit viciat,
no vull paisatges per als meus ulls miops.

Deixeu-me en la solitud antiga de cinc anys,
en el racó on la llum estrafà les figures
en el brou conegut d’una vida sòrdida.

Que a poc a poc es remogui l’aire!
Que a pleret es perfilin els camins!
Que siguis tu qui m’acompanyi a les meravelles!

La fe ha triomfat sobre la pols de la mort,
i l’amor, difuminant les ratlles de l’odi,
es fa lloc en la cleda vella de cada cor.
No em calen ja les armes que m’han ajudat,
inútils les precaucions de l’instint vital!
Avui puc somniar sense angoixes ni perills
desprendre la closca que protegia el meu jo.

Els avions llisquen llurs ventres sobre el llac
com ocells assedegats de pau i tendresa.
Jo els observo del meu racó estant
a l’hora blanca del meu renéixer.
Com la teva imatge precisa la llibertat!

PARLAMENTS INSTITUCIONALS

JOAN CALMET
Reidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa

Autoridades
Presidentes de Amical Manthausen
Profesores, alumnos, amigos todos
Gracias por estar aquí, en el monumento español de homenaje a las victimas de este campo.

Des de Manresa, Catalunya, estem presents en aquest dia d’avui aquí, a Mauthausen, per retre homenatge a un veí nostre, a un manresà. Joaquim Amat Piniella, activista cultural i home polifacètic del seu temps, patí de forma ignominiosa i vergonyant les desventures d’uns temps en els que les ideologies i formes de pensar es discutiren d’una forma tant cruel i terrible que ara, 70 anys després, encara ens posa la pell de gallina recordar-ho.

Com a manresans ens hem de sentir orgullosos de comptar entre els fills de la nostra ciutat a unes persones que, com Amat Piniella o Jacint Carrió, i fins a una vintena més , oferiren els millors anys de la seva vida lluitant per un món millor, més just i avançat, i que en la majoria de cassos hi deixaren la vida.

En Manresa, nuestra ciudad, podemos ofrecer estos ejemplos que he mencionado, pero en toda Catalunya i Espanya, fueron cientos de miles las personas que sufrieron exilio y deportación, y que pagaron con su vida la defensa de un ideal de justicia y de un mundo mejor.

El horror de los campos de extermino, que sorprenden por su extrema crueldad en mitad de un entorno paradisíaco, nos recuerdan la barbarie de la que es capaz el ser humano. Barbarie que, desgraciadamente, no ha desaparecido y que de forma cíclica se ha venido repitiendo al largo de la historia. que esta visita, estos actos, estas conmemoraciones sean un recuerdo de aquello que paso y que nunca debería repetirse.

I a vosaltres, nois i noies joves, dir-vos que l’exemple d’aquells lluitadors ens ha de servir per recordar que mai ens hem de rendir, que la dignitat de les persones és un dret al qual mai podem renunciar, i que l’oblit de la història ens porta a recaure en vells errors i horrors. Per tant: recordar per reconèixer don venim, i no oblidar per no repetir mai més fets com els que aquí succeïren.

VISCA ELS LLUITADORS PER LA LLIBERTAT!!!

LAIA TORDERA ROIG
Regidora delegada d’Infància, Joventut i Salut
de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramanet

Aquests dies, els estudiants de batxillerat de la nostra ciutat han tingut l’oportunitat de conèixer Mauthausen, acompanyats dels estudiants de Manresa, d’antics deportats, familiars, amics, professors i persones d’arreu del món, i de participar als actes de commemoració de l’alliberament d’aquest camp de concentració al final de la 2a Guerra Mundial.

Estic segura que tots són conscients que la participació en aquest esdeveniment també ens marca uns compromisos ferms: homenatjar a les víctimes, posar de manifest la seva dignitat arreu, agrair-los la seva tasca i el seu sacrifici, i per renovar el lema “Mai més, ni aquí ni enlloc” que es va pronunciar en els dies immediats a l’alliberament.

La xifra d’exiliats republicans que foren reclosos als camps nazis s’acosta a més de 10.000 persones, de les quals més de 2.000 eren catalans.

Mauthausen, el camp on romangueren la majoria dels republicans espanyols deportats, va ser el primer construït fora d’Alemanya i el darrer en ser alliberat i, per la seva concepció, ubicació i evolució, reflecteix a la perfecció el doble objectiu, repressiu i econòmic, de l’univers concentracionari nazi.

Ara sabem que la història del complex de camps de concentració de Mauthausen aplega la xifra esgarrifosa de gairebé 200.000 persones internades, sense comptar les que eren exterminades immediatament només arribar-hi, i per tant no registrades i els que moriren en els transports.

Nosaltres hem de recuperar pel present tots aquest noms propis de la història, una història que el nostre país va estar amagada durant molt de temps.

A molts els sorprendrà descobrir que la nostra ciutat també forma part d’aquesta història universal, que alguns colomencs d’aquell temps van anar a parar als camps de concentració del règim nazi.

Tant de bo poguéssim dir correctament tots els seus noms, perquè la història d’alguns dels colomencs que van patir els desastres de la guerra i el nazisme, ja s’ha perdut. Nosaltres la volem recuperar per a la memòria local i per a la memòria col•lectiva.

Però el que si que és segur és que nosaltres volem fer el nostre homenatge col•lectiu a tots ells, perquè el seu servei i la seva resistència ens ha salvat a tots.

El nostre compromís, i el vostre, pot fer que, a partir d’ara, les víctimes del nazisme i del feixisme no siguin mai víctimes de l’oblit.

Hem d’estar ben convençuts que cadascú de nosaltres, en cada temps, en cada època i en cada generació pot fer la seva part del camí per fer de la nostra societat un lloc més digne, més humà i més just.

Fa pocs anys un veí de Santa Coloma de Gramanet, Francisco Mingolla, ens va explicar a tots nosaltres la seva història. L’assassinat del seu pare aquí, en aquest camp de concentració. Un testimoni que havia estat silenciat i que sortosament va sortir a la llum. Francisco Mingolla actualment és soci de l’Amical i fa pocs anys va viatjar amb estudiants colomencs a aquest Memorial.

La història de la seva família és la història dels seus tres fills i dels seus cinc nets, veïns tots ells de Santa Coloma de Gramanet, però alhora és també la nostra història, que gràcies a ells, s’ha mantingut viva. Per aquest motiu mereixen el nostre reconeixement i homenatge.

Per acabar, voldria fer una reflexió. Les acusacions de “nazisme” que amb tanta facilitat es fan, les acusacions de nazisme de representants polítics o de periodistes cap als moviments socials reivindicatius són un insult i una banalització dels milions de víctimes de la barbàrie que només es pot entendre per la ignorància, la mala fe o la intransigència.

I sense tenir-ho previst, però sense poder-ho evitar, voldria fer el meu petit homenatge a en Joan Roig, un republicà als camps d’Argeles, el meu avi, que sortosament va poder tornar a casa i veure’ns créixer.

ROSA TORAN
presidenta d’Amical Mauthausent

Estimados amigos y amigas,
Con este acto de homenaje a los deportados republicanos de Mauthausen y de todos los campos culminamos un itinerario que nos ha unido en la emoción y, sobre todo, en la reflexión. En Hartheim hemos descubierto una de las mayores perversidades del nazismo, la eliminación de las personas consideradas inútiles; en la estación de Mauthausen hemos podido comprobar la implicación de tantos austríacos en la política criminal del nacionalsocialismo, con su silencio y su pasividad; en la cantera de este campo hemos comprendido el alcance de la esclavitud de los seres humanos considerados inferiores; en Gusen, llamado cementerio de los españoles, hemos constatado la perversa desaparición de los vestigios del horror; y por fin, ahora en Mauthausen, nos sumamos al homenaje internacional.

Hoy, como cada año, nos encontramos juntos para homenajear a nuestros familiares y amigos, muertos en este campo, símbolo de la deportación republicana, y en todos los campos nazis, donde ellos, los defensores de la libertad, penaron, con esclavitud y muerte. En Francia, en Mauthausen y en los otros campos nazis, los republicanos no estuvieron solos; su suerte corrió paralela a la de mujeres y hombres de 20 nacionalidades distintas y, por ello, hoy nos unimos a esta ceremonia internacional, a la que concurren miles de personas de todo el mundo.

Hoy, más que nunca, nos alzamos frente a los malintencionados discursos de los que pretenden sumir en el olvido a nuestros antepasados, y defendemos, más que nunca, nuestro deber de memoria. El recuerdo de los que murieron y sufrieron la ignominia de la deshumanización no significa solamente una mirada neutra hacia el pasado. Porque el destino de las mujeres y los hombres deportados no fue frito del azar, sino por su condición de luchadores antifascistas, los primeros en Europa que se opusieron con las armas a la maquinaria destructiva nazi fascista. En los tiempos difíciles de crisis económica, política y social que nos ha tocado vivir, se expanden por Europa graves amenazas: el neofascismo y el neonazismo que recurren a desenterrar y a actualizar odiosos idearios de exclusión y racismo, y la banalización del nazismo. Pero también la falta de solidaridad entre los pueblos, entre las comunidades, en nuestros entornos, gravita sobre nosotros y permite ahondar las desigualdades entre las personas y privarlas de sus derechos más elementales. En este contexto, mirar al pasado no es tan sólo recuerdo y homenaje, es también lección y compromiso a favor de los Derechos Humanos, la libertad, la igualdad y la justicia social.

100 anys del naixement de Joaquim Amat Piniella. No ens sembla agosarat afirmar que se sentiria satisfet de veure al peu del monument republicà un grup de manresans, especialment joves estudiants, alguns del institut on ell mateix va estudiar, que han convertit la lectura de la seva obra KL-Reich en una lliçó de maduresa. I també se sentiria reconfortat en veure que aquest viatge és el inici i la culminació d’un treball, en el que hi ha estat implicats també els joves de Sta. Coloma de Gramanet que, ben segur, sabran transmetre els resultats de la seva experiència.

Gracias a todos por vuestra compañía.

MONUMENT REPUBLICÀ. MAIG 2013

Conversa mantinguda entre Floren Dimas i el membre de la delegació en els actes del 68è aniversari de l’alliberació del camp d’extermini nazi de Mauthausen.