10 de maig

DIARIS DE VIATGE

La Marta, la Jana, la Gemma i l’Aina, en primer pla. Darrera en Marc i en Pol

Diari de Manresa Mauthausen, Jana Carbonès Martínez

De bon matí prenent forces per la visita al Camp. En Marc de negre.

Diari del viatge a Mauthausen Marc Freixa Muñoz

La Júlia, passejant pel perímetre del Camp

 

Diumenge 10 de maig

L’odiosa cançó del despertador em fa obrir els ulls enlleganyats. He de fer un gran esforç per autoarrencar-me d’aquell llit de núvols celestials. És de les vegades que he dormit més a gust quan sóc fora de casa.

Avui és el gran dia. Avui és quan representants de tots els països afectats pel camp de Mauthausen ens reunim al mateix camp.

Tots els de l’Amical de Mauthausen pugem al bus amb el pícnic de cada dia sota el braç –dos entrepans amb pa rodó típic d’Àustria, una fruita, una barreta i aigua amb gas que ens fa desitjar l’aigua normal-. Travessem la ciutat de Mauthausen, fins que les cases i els carrers s’acaben. Són substituïts per camps pentinats i endreçats que arriben a l’horitzó. De lluny, en una posició més elevada respecte el seu voltant, una mena de construcció grisa i molt allargada paral•lelament al terra, trenca amb el verd d’aquests camps. Com més ens apropem, millor la veiem, més gran es fa. I per sorpresa nostra, ens n’adonem que allò que interromp els camps resulta ser també un camp, però de concentració. Mauthausen. Aquella pujada ens acosta més i més a un dels múltiples llocs on va morir tanta gent per culpa d’un grapat de pelacanyes malparits o també dits nazis. A l’aparcament començo a veure gent amb banderes que em resulten familiars o que mai havia vist. Ja de bon matí els voltants del camp de Mauthausen comencen a bullir de gent en moviment. Ens afegim a aquella barreja de gent de totes nacionalitats. Una barreja a la que cada cop s’hi afegeix més gent. Ens dirigim cap a la porta del camp. De camí, miro el meu voltant com un nounat que acaba d’arribar al món. Observo un camp com diferenciat als altres. El Xavier ens explica que era l’antic camp de futbol dels SS. Tenien equip de futbol i tot! Què representava tot allò per ells, unes col•lònies on anaven a passar-s’ho bé o què? Quins collons… A sobre feien tornejos i partits contra presos, com si a aquests darrers els hi sobrés energia com per posar-se a empaitar corrents una pilota. Al costat del camp de futbol, hi havia els barracons on es trobaven tancats els russos, ja que no hi havia espai per ells dins del camp de Mauthausen. Es veu que els d’aquests barracons, els comunistes, eren tractats amb especial malícia. Molts d’ells van morir en nits d’un fred inimaginable, quan els SS els feien despertar i els feien estar-se fora els barracons, amb aquell fred tallant, i els anaven ruixant amb aigua freda fins que els cossos russos quedessin congelats. I penso: després de fer-los això a mitja nit, els SS se’n tornaven a dormir tan tranquilament? És clar, era el seu pa de cada dia…
El Xavier també ens explica que el camp de futbol al final es convertí en una gran fossa comuna.
Seguim caminant i veiem una mena de gran piscina molt profunda, però buida. Era la piscina dels SS i alhora feia de dipòsit d’aigua. Vivien com reis aquests fills de se mare. Fins i tot tenien una casa de barrets més allunyada del camp.
Arribem a una mena de passeig de ciment, el qual esta delimitat per altíssims pals amb banderes onejants de tots els països. Aquesta imatge em fa sentir privilegiada. El passeig de ciment, que travessa el pati on es troben immensos monuments commemoratius de tots els països, serpenteja lleugerament fins a arribar a l’entrada principal del camp, per la qual arribaven els presos caminant des de l’estació de Mauthausen. Cada país es dirigeix al seu monument per a fer-ne un petit homenatge. Nosaltres ens dirigim al francès i em pregunto per què. I aquí és quan al·lucino amb el país el quan pertanyem provisionalment, Espanya, del qual no m’hi he sentit mai identificada. Resulta que tots els governs de tots els països van reconèixer com a víctimes jurídiques a tots aquells que van patir l’holocaust, tan als familiars com als pròpis presos. Però es veu que el govern espanyol això no ho va fer, i encara no ho ha fet. Per tant, els familiars dels presos republicans a Mauthausen van haver de reunir forces i diners per a la construcció del monument en aquell pati, ja que en els altres països això els hi subvencionà l’estat. I aquí és on intervé França. Ells van ser qui ens van cedir una part del seu terreny del pati dels monuments, ja que a part de pagar pel monument, s’havia de pagar pel terreny on construir-lo, i les pobres famílies no podien amb tot. Per aquest motiu anem a homenatjar el monument francès, com a mostra d’agraiment. Merci beaucoup! En aquest homenatge, militars deixen un ram d’ofrena al peu del monument mentre toquen la caixa i la trompeta, tot caminant al mateix pas. Van tan sincronitzats i toquen tan bé que semblen robots. M’impacta, ja que mai he vist res semblant. Després, per concloure, cantem “La Marsellesa”. Quan acabem, veig els de l’institut de Sant Celoni parlant amb un home amb cadira de rodes. És un supervivent. Decideix-ho anar-hi. Resulta ser català! I és dels únics que encara el parla… quina il•lusió. Hi estem parlant una estona, i es veu molt bon home, amb el cap clar i orgullós dels seus orígens. Quina sort haver-lo conegut. No recordo massa què em va dir, però sí que recordo que li va fer molta il•lusió veure que el jovent mostréssim tan d’interès amb aquest tema.
Finalment ens dirigim al monument espanyol. Al costat dels altres, era com una ridícula formigueta, però és comprensible. A un costat del monument hi ha la bandera republicana. A l’altre, la constitucional. Al veure-la, l’entrecella se m’arruga, i una expressió de fàstic se’m dibuixa a la cara. Com el govern té els sants pebrots per posar-hi la seva bandera, mentre no ha fet res? Encara hi serien a temps de reconèixer les víctimes jurídiques, però no, i ara. Quina vergonya de representants. Sempre ho havia sentit, però tampoc ho veia. Ara ja sí que ho puc dir: quina colla de fatxes! I a més a més, durant l’homenatge al monument espanyol, no hi podia faltar un representant del govern, el senyoret Margallo. És ben bé que aquell home estava allà per obligació, perquè realment no sentia res del què va dir en el seu ignorat discurs. Paraules buides. Paraules per donar bona imatge de cara el públic. Presència per quedar bé davant dels altres països. Quin fàstic. Al costat tinc una noia de Cantàbria que em dóna un cartell que diu: “Reconocimiento jurídico para las víctimas espanyolas”. L’agafo agraïnt-li, i l’aixeco amb força mentre Margallo parla.
Afortunadament, entre els de l’Amical que estem davant del monument fent l’homenatge, també hi ha gent que ha vingut per altres bandes. I dic afortunadament perquè vaig parlar amb un grup de joves universitaris que feien de bon veure, estudiants d’Història que havien vingut amb els de la classe. Duien tots samarretes reivindicatives, i també banderes de tot tipus: una senyera, una estelada, la bandera antifeixista, la comunista, etc. Veure’ls m’omple el cor d’alegria, i més quan el senyor Margallo finalitza el seu discurs i ells comencen a cantar “Els Segadors”. No tardem a afegir-nos-hi, amb una cara d’estupefacció i d’admiració indescriptibles. Fins i tot la resta de gent no catalana canta. Canta casi tothom menys Margallo i altres estaquirots com ell. Pell de gallina. Estelades onejant al cel, desenes de veus unides cantant l’himne de Catalunya, la cara de perplexitat de Margallo. Va ser un moment genial, d’aquells que et fan estremir.
Al acabar els homenatges als monuments, comença la desfilada internacional. Per ordre alfabètic els països desfilen per la passarela de ciment fins a arribar al centre del camp, on allí hi deixien un ram commemoratiu. Mentre els països previs a nosaltres desfilen, ens dediquem a identificar banderes amb els de l’intitut de Sant Celoni –amb els quals ens hem fet molt amics-. Mai havia vist tanta diversitat junta. Cares. Cares noves i ben diferents. De totes les edats. De tot arreu d’Europa. Descobreixo noves banderes. Altre cop, em trobo amb els escoltes polonesos, i inevitablement vaig a parlar amb dos d’ells que no desfilen. No els acabo d’entendre, ja que tinc l’anglès fred al moment, però ens fem una fotografia ja que em fan molta gracia. Segueix la desfilada. Arriba el nostre torn. Ens incorporem a la passarel•la de ciment per desfilar. Quin mar de banderes! Per sorpresa meva, veig que una grup de gent –entre els quals els universitaris sexys i revolucionaris- duu un ram especial. Especial perquè m’expliquen que és de part de la Generalitat de Catalunya. M’adereixo a ells per la causa. A mesura que anem avançant cap al centre del camp, m’adono que la delegació espanyola està separada en tres blocs. El primer és el del govern espanyol, osigui Margallo i aquests. El segon és el de l’Amical de Mauthausen que l’encapçala el famós penó que ens ha acompanyat tot el viatge, el qual el van brodar vídues de presos de Mauthausen. El tercer és on em trobo jo, amb els de la Generalitat. Em sembla veure que hi ha un quart bloc de gent, que crec que són els de Cantàbria. Amb aquest panorama, penso que veure la delegació espanyola dividida en quatre parts dóna a entendre que Espanya té molts problemes interns, i, evidentment, així és. M’avergonyeix mostrar-ho a la resta de països que, a diferència nostra, la majoria han desfilats units… Però què hi farem, som incapaços d’unir-nos en moments importants (penós). Un cop entrem al camp, una veu femenina per megafonia va comentant la desfilada en alemany, i nosaltres seguim avançant fins a arribar al centre, a l’Appellplatz, on hi deixem els tres o quatre rams que portem i ja ens retirem de la desfilada.
Després, veig que dins la delegació espanyola també hi ha una bandera d’Euskalerria. De seguida m’afanyo per anar a parlar amb el qui la porta. Tinc una gran atracció pel País Basc i per els bascos en sí. Ens presentem i li explico que aquest estiu aniré de travessa pel País Basc amb el cau, i li fa gracia. La conversa s’interromp perquè els de l’Amical ja hem d’anar cap a l’autobus altre vegada. Sempre amb presses.
Quan som al pàrquing, coneixem a un supervivent polonès amb el quan ens fem una foto, que més tard acabarem trobant-nos-la en un diari. Quina il•lusió! Al haver de marxar, no podem parlar gaire estona amb ell.

Exprimint el temps, dinem al bus. Aquest cop ens dirigim cap a Linz, ciutat natal de Hitler. Baixem del bus i ens donen plena llibertat per fer el que vulguem tota la tarda. La Jana, el Marc la Marta i jo decidim anar a donar un volt pel nucli de Linz. Quina plaça més bonica veiem! Un monument altíssim situat al centre de la gran plaça, rodejat de moltes cases de diferents colors i amb una arquitectura tan detallista que semblava irreal. Preciós. Ens prenem un gelat i acabem de donar el volt. Mentre caminem pels carrers, hem de vigilar per on anem perquè cada 5 minuts passa una mena de tren pel mig, i s’ha d’anar alerta. Després, passem pel pont que travessa el Danubi, segon riu més llarg d’Europa. Al passar-hi, veiem que el pont està farcit de candaus amb noms de parelles gravats. Ens entretenim a mirar-los, i veiem noms ben estrafolàris. A l’altra banda del pont veiem que hi ha una gran fira montada, la qual només es celebra dos cops a l’any. Aprofitant la coincidència, decidim anar-hi. Allí pugem a una alta sínia. Quina por… és més alta del que semblava! Però quines vistes. Genials. El Danubi als nostres peus. Al•lucinem al veure què també es pot contemplar des d’allà dalt: un immens cementiri. Quina ironia montar una sínia al costat d’un extens terreny farcit de tombes. No anima gaire. Al baixar de la sínia, ens mirem les paradetes de menjar amb la boca feta aigua, fins que ens acabem comprant una mena de gormanderia comuna a totes les paradetes. I tornem xino-xano cap a l’autobús. Aquesta tarda estableix una vincle molt bonic entre nosaltres. Gent tan diferent com nosaltres, que dins l’institut cadascú va amb un grup d’amics diferent, en tan bona sintonia. Si és que jo sempre he estat partidaria de que cada persona és un món. I realment és així. Hi ha gent molt maca per descobrir a l’institut, com han estat ells. Germanor.

Tornem cap a Steyregg. Com que des del primer dia que vam arribar a Steyregg em vaig fixar amb un prat, que era com un locus amoenus, que hi havia en una muntanyeta dels voltants del poble, decidim anar-hi abans de sopar. Resulta estar més a prop del què ens pensàvem. Per arribar-hi, travessem corrents diversos camps l’herba del quals ens arriba als genolls. Cridem com bojos per por a trobar-nos alguna bèstia com per exemple una serp. Un cop arribem al meu estimat camp, ens asseiem i contemplem el sol pondre’s. Quin moment tan màgic i bell. Estreny més els llaços entre nosaltres. Abans que es faci fosc, tornem a l’hotel per sopar.

Ben sopat, al ser la última nit, anem amb els altres instituts a pendre unes birres. Sabent que no m’agrada la cervesa, me’n demano una per tastar l’austríaca. Res a veure amb la de Catalunya. Aquesta m’agrada i tot. Era una Kaiser. En acabar-la, em guardo l’ampolla de record. Com que un dels instituts és de Saragossa, hem de mantenir la conversa en castellà, i per la mala traça que tinc parlant-lo, acabem tots rient a cada frase. Només queda una nit, i no vull passar-me-la dormint… Però el cansament em pot.

Un altre dia s’acaba en terres austríaques. Em despedeixo de la lluna des de la finestra de l’habitació sabent que el pròxim cop que ens trobem ja seré a casa.

Júlia Farré Barbens

Diumenge 10 de Maig de 2015,

Ens llevem d’hora, avui anem al camp de concentració de Mauthausen als actes internacionals agafem el bus i en 10 minuts arribem al camp. L’escena d’arribar al camp crec que la recordaré sempre més: L’autobús puja pel turó quan de sobte apareix davant dels nostres nassos el camp. Com si fos una imponent fortalesa militar. Què devien pensar aquells deportats que arribaven i veien per primera vegada el camp?

Anem caminant per la carena del turó, just pel costat de la paret exterior del camp per un camí actualment asfaltat anem pujant i es van veient banderes de varis països arribem a una gran esplanada amb gespa on hi ha els monuments dels diferents països. Nosaltres primer de tot anem al monument francès a fer un homenatge! Com era d’esperar també ha vingut el senyor “Ministro de Asuntos Exteriores del gobierno español” amb la seva comitiva sempre seguida per “la bandera del reino” un cop al monument francès l’Enric Garriga el president de l’amical llegeix unes paraules en francès i es fan les diferents ofrenes florals per part del govern espanyol, de l’amical i de familiars de víctimes.

Tot seguit, vam anar cap al monument espanyol on es van fer els deguts homenatges als republicans espanyols va parlar l’Enric Garriga i després el “Señor ministro” una mentida rere l’altre era el que sortia de la seva boca un text escrit per la seva secretària a l’avió i llegit per la boca d’un mentider mentre mirava les famílies d’aquells que van perdre algun familiar a Mauthausen amb una mirada impassiva.

M’agradaria saber què passava pel cap de tots aquells que l’escoltaven… Després de sentir el que vaig sentir per mi, el senyor Margallo es podria haver quedat a casa seva! Evident, ben poca gent va aplaudir la seva intervenció.

Massa protocol i massa parafernàlia… el que mereixen les víctimes de l’holocaust no són xerradetes d’un ministre, sinó que es reconeguin legalment i que se les dignifiqui com és degut!

Desprès del monument espanyol, anem cap a l’entrada del darrere del camp, lloc per on entraven els deportats. Està ple de gom a gom de delegacions de tot el món Francesos, Xinesos, Polonesos… Mentre esperem el torn de la delegació espanyola amb el Xavier entrem dins del camp i trèiem el cap en un dels barracons però hi ha els tècnics de la televisió austríaca, sortim i anem a l’altre costat del carrer principal i entrem a les dutxes, el primer que penses és això és una càmera de gas però no, no ho era de totes maneres aquest seria l’últim lloc on em dutxaria… ple de tubs rovellats, la paret plena d’humitat i la pintura descrostada en resum un lloc fred i fosc.

Sortim a fora i just al davant, hi ha el mur de les lamentacions m’explica el Xavier que és on possiblement en Francesc Boix va tirar la famosa fotografia on apareix en Joan demacrat desprès d’haver estat atonyinat pels SS el meu objectiu: Intentar comparar la fotografia amb la realitat i trobar en quin tros del mur es va tirar la foto on apareix en Joan.

Malauradament, ara ja no tenim gaire temps i hem d’anar cap a la desfilada internacional, anem davant la porta del darrere del camp i ens ajuntem amb la resta de la delegació espanyola entrem a l’avinguda principal del camp i preparo la càmera, per fer fotos del moment i és llavors quan m’adono que la delegació està com dividida en 3 parts la primera o hi van els representants del govern espanyol, la segona on hi ha l’amical i els joves dels diferents instituts i la última part on hi ha familiars de deportats i alguns exdeportats que es van quedar a viure a fora d’Espanya i ja no van tornar, possiblement per por a les represàlies i també per rebuig al mal tracte rebut per la dictadura franquista i pels governs posteriors.

Al meu parer això ens demostra com de fragmentada es troba la societat del nostre país inclús quan ens reunim per una causa comuna.

Acaben els actes internacionals i ens dirigim cap al bus, mentre esperem em trobo amb un home polonès, més ben dit, un superhome, exdeportat del camp d’extermini d’Auchwitz-Birkenau i també de Mauthausen. Parlava polonès, no ens enteníem, vaig seure al seu costat en unes escales i em va posar la mà a l’espatlla, una mà tosca i forta malgrat l’edat, em mirava i jo el mirava i crec que en aquest moment la barrera de l’idioma ha deixat d’existir amb el tacte i la mirada ja m’ho ha dit tot: M’ha explicat el seu patiment però també la seva força de seguir lluitant sempre, sempre i sempre!

Pujem al bus i ens dirigim cap a la ciutat de Linz m’he despistat un moment i he perdut de vista a la resta de companys, m’he quedat amb el Xavier i el Pep i decidim anar a fer un gelat, anem a la plaça principal i amb el Xavier ens agafem un gelat enormement enorme! Crec que feia temps que no disfrutava d’aquesta manera! Desprès hem anat a donar una volta per la bonica ciutat de Linz em crida l’atenció la netedat que hi ha! Entrem en un altre bar i ens hi estem asseguts una estona xerrant, en aquests moments em sentia un privilegiat!

Tornem al bus, i penso… quina estona més bona que acabo de passar! Ha valgut la pena despistar-me un moment!

Pol Torres Vila

En Pol, la Marta i en Marc

Diumenge 10 de maig de 2015
Per sort avui si que m’ha sonat el despertador, hem quedat a esmorzar tots a la mateixa hora que ahir, però ens hem donat una mica més de pressa, al final no hem hagut de córrer. Ens hem dirigit cap a Mauthausen on es celebraria un homenatge internacional. Només baixar del autobús es veia com ondejaven les banderes de tots els països que han sigut víctimes de l’holocaust. Hi havia tantes banderes diferents… quina pena. Ens han dirigit cap al memorial d’Espanya. Es veu que el govern espanyol mai ha reconegut a les víctimes i que el memorial el van pagar les famílies dels deportats. Com es possible que avui en dia, al nostre propi país, encara no ho vulgui reconèixer? Tots els altres països hi anaven representants del govern a llegir manifestos. Aquest any es veu que es el primer que bé algú en representació del estat espanyol. La veritat és que el pobre home desentonava enmig de les banderes republicanes i de les estelades. Però s’ha hagut d’aguantar. Després de parlar el cap de l’Amical i el ministre, han vingut uns francesos a deixar unes flors al peu del memorial i hem cantat la “Marsellesa” al acabar el nostre homenatge hem cantat l’himne de la república i llavors jo pensava que ja havíem acabat i que teníem una estona lliure abans d’entrar a la desfilada cap a dins del camp, però he començat a sentir un himne que hem sabia perfectament “Els Segadors”! ha sigut tant emotiu. La majoria, al ser de Catalunya el cantàvem i m’ha encantat la sensació d’estar allà i que sem posessin els pels de punta sentint-me orgullosa dels nostres. Després ja si que ens hem dispersat perquè faltava molta estona perquè Espanya desfilés, ja que els països entraven al camp per ordre de llista, i n’hi havia molts.
Per fer temps hem anat a donar una volta, també per veure com desfilaven els països, hi havia països com Polònia on desfilaven deportats amb el pijama de ratlles i seu numero de presoner al braç, la desfilada ha durat moltíssim abans de que poguéssim entrar-hi nosaltres. Quan ens ha tocat, ha sigut estrany. Els membres del govern representant a España anaven uns 5 metres o més per davant de tota la gent de l’Amical, i així tot el camí. Hem sigut l’únic país que no es veia unit. Ha sigut una mica trist.
Al acabar hem anat a buscar l’autobús, però n’hi havia tants que ja hem previst que ens passaríem una bona estona esperant. I així ha sigut, però hem aprofitat l’espera parlant amb un senyor gran que havia estat deportat allà. Hem sembla tant difícil de creure que algu que hagi estat allà, i hagi viscut aquells horrors i amb sort sortís viu, ara pogués tornar a portar aquell pijama de ralles i pogués tornar al camp, al mateix lloc on segurament va veure i viure moments tant dolorosos que no oblidarà mai.
Un cop preparats tots per marxar ens hem dirigit cap a Linz per passar la tarda, era la nostre estona lliure. Jo, la Jana, la Júlia i el Marc el primer que hem fet és anar a buscar una gelateria. Perquè ens donen cada dia el mateix picnic per dinar? Al final ens ho mengem per no passar gana però ja que teníem la oportunitat de menjar algu dolç, no la hem desaprofitat. Després hem pensat de anar a donar un volt per la fira ja que es veia la noria des de lluny i les atraccions, semblava una d’aquelles fires plenes de paradetes de menjar que surten a les pel•lícules. Però per arribar-hi havíem de creuar el pont, que curiosament estava ple de candaus amb el nom de parelles. Amb la tonteria de ser xafarders i mirar-los hem tardat una bona estona a arribar a l’altre banda. Un cop a la fira, hem anat directes a la noria. Mentre pujava no hi havia problema però de tant en tant s’anava parant i no ens donava molt bon rollo, però les vistes des de dalt valien realment la pena. Desde que vam sortir de l’aeroport de Munich per anar cap a Hartheim m’havia encantat aquest país, té uns camps, uns rius, una vegetació espectacular. Doncs veure les muntanyes, el poble, el riu que teníem al costat des de dalt, ha sigut preciós.
Inexplicablement la gana avui no se’n anava ni que mengéssim perquè al veure tantes coses típiques d’aquí no ens hem pogut resistir. Si paro a pensar, no hem parat de menjar en tot el dia. De tornada a l’autobús hem passat per l’altre banda del pont i hem tardat com uns quaranta minuts a creuar un pont de 150 metres com a molt, però ha sigut tant divertit, no hem parat de riure, i com que quan hem arribat encara ens quedava temps ens hem assentat a la gespa davant del riu. Ens hem adonat de que avui era l’ultima nit i que no volíem tornar, que tot estava anant molt bé. Aquí no ens hem de preocupar de res, no tenim exàmens, problemes, estrés, disgustos… qui vol tornar a la rutina tant aviat?
Tornant a l’hotel hem vist aquells prats tant verds, ens estaven cridant, com diu la Jana “no podem marxar d’aquí sense anar a rodolar”. I avui era la última nit. Així que després de deixar les coses al hotel hem creuat el poble i hem començat a pujar el turonet. Era casi l’hora de sopar però poc ens ha importat. Perquè allà dalt es veia tot encara més maco que dalt de la noria. Hem pogut veure la posta de sol, assentats en aquell camp, parlant tranquil•lament, fent fotos i rient. A mi m’encanta la muntanya, respirar l’aire net, saltar, córrer, sentir-me lliure i passar-m’ho bé, i allà on el sol s’ha amagat jo he sigut la persona més feliç, més lliure, més despreocupada de tot el que m’envoltava.

Marta Potrony Vilamú

La Gemma, l’Aina i la Marta

Diumenge 10 de maig
Ha estat un gran dia, penso que el més important de tot el viatge.
Ens hem llevat a la mateixa hora que ahir, morts de son hem pujat al autocar i per primera vegada hem anat al camp de concentració de Mauthausen ja que era la commemoració del 70è aniversari de l’alliberament del camp.
Milers de persones de tot el món,molts cotxes, autocars, persones de totes les races i cultures hem homenatjat avui les víctimes que es van deixar la pell en aquest indret; familiars,amics, companys, joves com nosaltres i fins i tot propis supervivents.
Primer de tot hem fet homenatge cada país al seu monument. Els republicans, ja que l’Estat espanyol no ha volgut reconèixer les víctimes, no té un monument propi, però els francesos els hi cedeixen el seu, així que allà l’hem fet. Per primer cop, ha vingut un membre representant de l’Estat, el senyor Maragallo, el qual durant el seu discurs ha rebut vàries crítiques per part dels oients, amb els quals hi estic totalment d’acord.
Tot seguit ens hem dirigit a la desfilada de tots els països que tenia lloc al Appelplatz, càmeres de televisió, entrevistes, representants d’arreu del món, propis deportats supervivents, familiars, acompanyants i joves com nosaltres mateixos hem tingut l’honor de participar-hi.
Val a dir que durant el recorregut, s’han mantingut certes distàncies entre els representants de l’Estat i l’Amical i els seus acompanyants. La gent d’altres països es demanava el motiu i ens miraven encuriosits.
Ha estat un matí ple d’emocions i noves vivències. Hem pogut conèixer i parlar amb gent de molts països diferents.
A la tarda hem tingut temps lliure a la ciutat de Linz, on hem decidit anar a la fira, ja que era diumenge i estava tot tancat. Ha estat una tarda divertida i entretinguda, on hem pogut pujar a unes quantes atraccions, hem disfrutat de la ciutat i practicar una mica l’anglès i l’alemany.

Gemma Flores Serra

 

Consultin la RTV d’Austria  / seleccionin Offizieller Teil der Gedenkfeier| 38:29 Min. (06:40)