8 de maig

DIARIS DE VIATGE

IMG_3876 (Copiar)

Diari de Manresa Mauthausen, Jana Carbonès Martínez

SONY DSC

Diari del viatge a Mauthausen Marc Freixa Muñoz

  IMG_4204 (Copiar)A la classe vam treballar molt el tema de l’holocaust nazi, abans de fer el viatge, havia fet treballs, comentaris, havia vist moltes pel•lícules relacionades amb el tema, pensava que un cop allà em tornarien a explicar un altre cop el mateix, però no ha sigut exactament així…

Divendres 8 de maig de 2015
Avui he dormit només 4 hores, l’avió cap a Munich sortia casi a les 8 del matí, però hi hem hagut d’anar una estona abans. Aquest matí abans de sortir de casa estava nerviosa però emocionada, tenia moltes ganes de viatjar cap a Àustria però no coneixia gaire als companys que vénen amb mi, tot i així estava segura de que ens acabaríem portant bé.
Ja a l’aeroport hem hagut de passar els controls de seguretat. De 8 persones que érem a mi i al Pol ens han fet controls aleatoris, a mi m’han regirat la bossa de dalt a baix i a ell l’han escorcollat, quan la senyora del control m’ha dit que ho obrís tot, al dir-ho tan seria m’he espantat, pensava que havien trobat algu a la bossa però jo no hi portava res. Després de totes aquestes interrupcions que han acabat resultant còmiques per a tots estàvem ja disposats a anar cap a la porta de embarcar, quan de sobte el Pol s’ha adonat de que havia perdut el bitllet d’avió. Ell i el Xavier per un moment s’han posat molt nerviosos i l’han anat a buscar, els altres mentre esperàvem no podíem creure que en 10 minuts haguéssim tingut tants contratemps, i ni tant sols havíem pujat a l’avió! Després de tot això no hem tingut més problemes durant el viatge.
No ens ha agradat gaire que els seients fossin separats però així hem aprofitat el vol per acabar de reposar i contemplar per la finestra les increïbles vistes dels Alps.
Només arribar a Munic ja ens estaven esperant els autobusos per portar-nos al castell de Hartheim. Tots estàvem emocionats durant els trajecte perquè no ens crèiem que per fi estiguéssim a Alemanya. Ha sigut a l’autobús on he vist que tot i que acabés de conèixer als meus companys, seriem bons amics. El viatge en autobús durava 3 hores i hem parat a dinar. Ens han donat dos entrepans, una peça de fruita, una xocolatina i una ampolla d’aigua. Ningú s’ha queixat ja que per un dia no passa res menjar una mica malament. Durant la parada, ens hem assentat tots els instituts separats com si fóssim famílies diferents. M’ha agradat la situació del dinar. Estàvem tots assentats al terra en forma de rotllana parlant sobre filosofia, sobre el que pensem de certes coses, i sobre preguntes que no tenen resposta. Ha sigut com un dinar en família, entretingut, tots escoltant alguna història que ens explicava el Xavier per fer-nos reflexionar i perquè se’ns creïn noves preguntes i curiositats.
Seguint amb l’horari del viatge, hem arribat al castell de Hartheim, un castell que en un principi era un hospital per a nens amb discapacitats mentals, però que en la segona guerra mundial, els nazis el van utilitzar per assassinar a nens amb discapacitats, persones grans… només per conservar la raça ària. Anunciaven als alemanys que les famílies que tinguessin fills amb discapacitats, allà, al castell, serien ven cuidats i tractats amb la finalitat de ajudar-los, però un cop entraven, els nens, no tornaven a sortir. Primer, els feien creure que els passaven un control mèdic, seguidament els “classificaven i els assignaven una habitació”, però quan passaven a la següent fase, era la cambra de gas… els mataven i cremaven els cadàvers al crematori. Tot ésser que entrés per aquella porta amb intenció de ser curat, sortia per la xemeneia. Llavors els alemanys enviaven una carta a les famílies explicant que el nen havia mort per alguna causa de la seva discapacitat, i així fins que ho van fer tants cops que les famílies començaven a sospitar i la gent se’n va adonar.
Quan estava al castell i el Xavier ens explicava la història m’estava preguntant a mi mateixa “Com pot ser que els éssers humans haguem sigut capaços de fer coses tan horroroses? Destruir-nos a nosaltres mateixos només pel simple fet de no ser tots iguals. Com pot ser que hi haguessin persones capaç de fer això i més per defensar la puresa d’una raça?”
Veure el castell, les plaques dels morts, sentir diferents històries o casos que havien passat allà dins m’ha posat la pell de gallina, esgarrifant.
Avui, una noia de Sant Celoni m’ha explicat una altre curiositat d’aquest lloc que no sabia. “El castell de Hartheim també s’utilitzava per experimentar amb la medicina , es veu que un dels experiments que feien amb la gent que estava internada era injectar una espècie de líquid als nadons perquè no deixessin de plorar, i tancar als pares amb el nen a una habitació, per calcular quan de temps tardaven a tornar-se bojos i matar al seu fill” Sentir aquestes coses horribles, intentar imaginar-les, pensar que jo he passat per aquells passadissos he travessat la cambra de gas i he estat al crematori, he estat just al mateix lloc on moltes persones van perdre la vida, he passejat per llocs on segurament encara i quedaven restes d’alguns cossos.
Tornant cap a l’autobús per anar cap a l’hotel ens em parat a parlar amb una senyora gran. No parava de repetir la frase “Vosotros no sabéis nada aun” mentre ens explicava alguna historia i curiositats de la seva època. M’ha fet gràcia parlar amb ella perquè pel moment ha sigut la única amb la que hem parlat i m’ha resultat interessant. Mentre ens explicava li fèiem preguntes i ha fet un comentari que m’ha agradat. “Tener curiosidad es muy importante, sin curiosidad no se llega a ningún sitio. Todo lo que sé es porque tuve curiosidad i me informé” al cap d’uns minuts ens han avisat per pujar al autobús i anar-nos-en però abans tots ens hem volgut fer una foto amb aquella senyora, per tenir un record seu. “Me queréis en la foto porque soy la viva imagen de la historia”.
Jo pensava que l’hotel estaria en un poblet aïllat de tot, però la sorpresa ha sigut per tots quan hem vist que l’hotel estava en un polígon, per sort, al costat hi havia un poble. Ha sigut com una decepció perquè hem pensat que no hi hauria cap lloc per anar a passejar o a sopar. Tots estàvem cansats a la hora del sopar i el menjar no estava precisament deliciós… l’única cosa que ens ha agradat a tots han sigut els postres. El sopar ha sigut com el dinar, tots junts hem comentat les impressions del dia. La Jana la Júlia i jo, a la nit estàvem tan cansades que ni tant sols hem sortit de l’hotel, ens hem quedat parlant fins que la son ens ho ha permès. Per fi podré descansar una mica.
Demà serà un dia nou.

Marta Potrony Vilamú

IMG_4010_2Divendres, 8 de Maig de 2015,

Sona el despertador, són les 4 del matí, aquesta nit, pensant en les emocions que m’esperen en aquest viatge tant especial que està a punt de començar… Agafo la maleta, la meva mare m’acompanya, pugem al cotxe i anem cap a la Benplantada, ja hi ha el Xavier, el Marc, la Júlia, la Jana, l’Aina, la Gemma i la Marta.

Pujo al cotxe del Xavier, junt amb el Marc i la Júlia i arranquem en direcció cap a l’aeroport del Prat, ja es comencen a veure alguns avions. Arribem a la T1 on ja hi ha els de institut del Peguera i de Sant Celoni, facturem les maletes i passem el control de seguretat… com que tinc tanta sort, després d’haver passar el control de seguretat m’adono que he perdut el bitllet per poder embarcar! Per sort, el Xavier m’acompanya al control de seguretat i demanem als policies si havien vist el meu bitllet, finalment el troben!

Arribem a l’avió; un Airbus A321/200 de Lufthansa, quan veig aquestes immenses màquines voladores que desafien la llei de la gravetat sento una gran admiració i penso com m’agradaria poder portar-ne una! Poder volar com un ocell: el somni de la humanitat!

Desprès de dues apassionants i emocionants hores de vol de conversa amb el Xavier arribem a Munich, allà ja ens espera un autobús.

Tres hores i mitja de viatge en bus fins arribar al Castell de Hartheim, un castell majestuós, típic centre-europeu que fins que no t’hi apropes no descobreixes la realitat que s’amaga en la historia d’aquest bonic castell.

El Xavier ens explica que arribaven els autobusos plens de població alemanya; eren nens amb discapacitats i gent gran, tot seguit entraven en una esplanada i allà descarregaven a la gent, seguidament eren rebuts per unes dones “disfressades” d’infermeres que feien creure als nouvinguts que els hi farien una revisió mèdica: els feien desvestir i a continuació els feien entrar a les càmeres de gas( en aquest cas monòxid de carboni, mort quasi instantània i aparentment indolora tot i que més endavant ja es va utilitzar el gas Zyklon fet amb una base d’àcid cianhídric que provocava una mort lenta i dolorosa), després de passar per les càmeres de gas els cadàvers eren incinerats en uns forns crematoris en una sala annexa.

Així de clar: entraven per la porta i sortien per la xemeneia!

Entrem en una sala d’exposició de fotografies i crec que mai oblidaré la imatge de dues infermeres agafant a braços dos nens mentre el seu rostre dibuixava un somriure d’orella a orella i la pregunta que em ve al cap és: Com es pot tenir una sang tant freda? Els mateixos botxins agafant la seva pròxima víctima amb un somriure… No crec que ho pugui entendre mai.

Marxem del castell, sento una mescla de sentiments ràbia impotència tristesa i amb un desconcert permanent desprès de veure el que he vist… No ho puc creure…

20 minuts de bus i arribem a l’hotel, desprès d’alguns problemes organitzatius amb el tema habitacions ens aconseguim instal•lar.

Sopem els vuit del pius a fora la terrassa mentre el Xavier ens explica batalletes de quan era jove…

Anem a dormir desprès d’un dia esgotador més que res per les emocions!

I el que ens espera…

Pol Torres Vila

DSC08553 (Copiar)

Al centre la Júlia

Divendres 8 de maig, 2015
Segona vegada en 16 voltes al sol que agafo un avió. Aquest cop per anar a Àustria. L’atzar m’ha volgut fer sobrevolar els Alps fins a Munic, per després dur-me a diversos llocs on m’aportaràn coneixements, experiències i, en definitiva, més perspectiva de la vida, que al moment no hauria imaginat.
Des de la minúscula finestra de l’avió ja puc veure terres estrangeres. Concretament, un mar infinit de camps verds i algun de groc. Terres cada cop més properes als nostres peus, fins que per fi les podem sentir directament xafant-les. Comença un curt però intens viatge. Comença una de les vivències per a explicar als meus futurs néts.

Després d’hores i hores de bus, primera parada: Castell de Hartheim.
Impactant. Impactant el contrast de la suavitat i de la bellesa que desprenia aquell edifici amb l’ús que se’n va fer durant la Segona Guerra Mundial, un ús monstruós. Com podien persones com tu i com jo, pensar que la gent discapacitada o anciana, només eren una nosa per a la societat? I que per aquest motiu calia esborrar-la del mapa? Impactada és com em vaig quedar al veure exposada dins del castell una imatge on hi havia diversos nens amb discapacitats amb unes dones amb vestits blancs, les“infermeres”. No vaig al•al·lucinar per la fotografia en si, sinó pel fet de pensar que els qui movien els fils d’aquell castell, havien d’actuar amb una coherència, uniformitat i precisió inimaginables. Havien de reunir molts esforços i estar organitzats d’una manera implacable, ja que havien de mantenir enganyades a milers de famílies i sota cap sospita, i així ho van fer durant molt temps, fins que totes aquestes, rebien cartes de la defunció dels seus fills i desconfiaven d’aquell “hospital” en el qual aquests havien de rebre una atenció especial. Com es pot ser tan infinitament cruel com per maquinar una mentida tan perfecte i creïble des de fora, per a una finalitat tan inhumana? Com aquesta, moltes més preguntes amb resposta incomprensible o directament sense resposta em van sorgir en cada lloc que passàvem al llarg del viatge. Passejar-me sota les belles arcades del castell de Harteim, arcades d’una blancor que fins i tot transmetia pau, activa el meu característic escepticisme. No puc creure que les mateixes parets que m’estan veient a mi en aquell present, haguéssim vist cremar centenars de cossos de nens i avis en un passat no tan llunyà.

I el sol se’ns acomiada a un petit poble, que més que un poble és un petit polígon industrial col•locat en mig de la natura, Steyregg. La lluna ens dona la benvinguda a Steyregg, i la contemplo amb admiració des de la finestra de la meva habitació individual.

Júlia Farré Barbens

Divendres 8 de maig
Ha estat un dia llarguíssim i profitós, desprès d’hores de viatge en cotxe, avió i autobús i sobretot molts nervis, hem pogut començar aquesta gran experiència que durarà quatre llargs dies.
A les 5 del matí hem sortit de Manresa i ens hem dirigit al aeroport de Barcelona, un cop allà ens hem reunit amb els del Paguera, hem embarcat les maletes i tot seguit em fet temps per agafar l’avió de les 7.50 del matí de la companyia Lufthansa. Han estat dues hores de vol fins a l’aeroport de Munich, era d’hora i amb els nervis i les vistes des de la finestra, el trajecte se’m ha passat força ràpid. Un cop a Alemanya, ens esperarien unes 3 hores i mitja llargues de bus .
De camí a Mauthausen, hem fet una parada a dinar i seguidament al castell de Hartheim. Durant el viatge en bus, el guia ens ha anat situant una mica en l’ambient i explicant el que visitaríem i els homenatges que faríem juntament amb l’amical. Ens han ensenyat l’himne republicà i el ‘pandon’, símbol de l’amical.
El castell de Hartheim fou un lloc on fa 70 anys estava destinat a matar totes les persones internades; principalment persones amb problemes físics, psicològics i que no eres qualificades com a raça pura. En aquest castell és on es començà a practicar el que coneixem com a eutanàsia. Hem fet l’homenatge a les víctimes que hi van morir i seguidament l’hem pogut visitar. També hem escoltat la xerrada del fill d’un deportat en aquest castell, un home de Sabadell el qual ha explicat la història del seu pare i les seves vivències durant l’holocaust.
És difícil imaginar-se que en llocs tant idíl•lics com aquest, s’hi poguessin cometre aquesta mena de barbàries. Ningú és igual ni perfecte, tothom ha de ser respectat i tractat educadament, ningú és superior a ningú i tots tenim el dret a ser tractats com a persones, respectuosament, i el deure a complir-ho envers els altres.
En aquesta parada hem pogut tenir un primer contacte amb els nostres companys de viatge i començar a conèixer una mica les seves històries i el perquè del qual ens acompanyen. Penso que sempre es positiu i s’aprenen coses noves escoltant a la gent gran, persones amb una llarga experiència i que els joves en podem aprendre molt d’elles.
Tot seguit ja ens hem dirigit al hotel, aquest esta en una zona força industrial i bastant allunyat del centre del poble. Al arribat hem tingut certs problemes amb les distribucions de les habitacions ja que n’hi havia d’individuals i de dobles i no estaven ben repartides, tot i així ho hem pogut solucionar. Un cop instal•lats, hem baixat a sopar i seguidament hi ha hagut una petita reunió per donar explicacions pel que tocava fer l’endemà. Al tornar a les habitacions, els joves no teníem gaire son i ens hem començat a fer amb els dels altres instituts que ens acompanyaran aquests 4 dies. Finalment hem anat a dormir ja que demà toca matinar.

Gemma Flores Serra

SONY DSC

L’Aina i la Marta

Arribem a l’ aeroport de Barcelona a les 6:00 del matí. Nerviosa, entusiasmada i a l`hora impacient, però mostrant una actitud de felicitat i despreocupació davant la aventura que se’ns presenta davant nostre. Agafem les nostres targetes d’ embarcament per començar el nostre petit, curt però intens viatge. De cop ja ens trobàvem a dins l’ avió, ja no hi havia marxa enrere, ja només quedava esperar que tot anés avançant pel seu compte.
Al viatge d’ anada cap a Munich, tots ens pensàvem que podríem seure al costat de qui volguéssim però no va ser així. Em va tocar el seient 28B, des de que vàrem començar a planejar el viatge que vaig dir que volia seure a la finestra. Però tampoc va poder ser. A la meva esquerra, va seure la Sara, una nena de St. Celoni, però amb la que no s vàrem acabar d’ intimar.
Quan vàrem arribar a Munich, sincerament, m’ esperava un aeroport mes espectacular, i la meva maleta va ser la última, em pensava que ja s’ havia quedat a Barcelona, per sort no. Vàrem agafar l’ autobús, estàvem feliços, estàvem a Alemanya i una hora després a Àustria, en un viatge on tindríem mil experiències. Tenia ganes de desconnectar i passar-m’ho bé amb gent nova.
A La primera parada que vàrem fer vàrem dinar, el menjar eren dos entrepans petits, una poma, i una barreta energètica, per sort, el primer dia ens van donar l’ aigua sense gas! Vàrem seguir amb la nostre ruta i per fi arribàvem a Harteim. Un castell preciós, però quan saps la seva història, una història de tortures i morts, ja no t’ agrada tant. Quan vaig arribar allà, no podia parar de fer fotos, fotos i més fotos. Però també, la sensació que em produïa, era una sensació inoblidable, volia descobrir-ho tot, volia saber més d’ aquell lloc tan meravellós però alhora aterrador. On eren les càmeres de gas? I el crematori? Era un lloc totalment nou per mi, no em vaig voler mirar cap foto abans per trobar-me amb la sorpresa. En veure tots els records que hi havia allà, em vaig sentir estranya, com algú podia haver fet tot això? Estava sorpresa, plena de preguntes… va ser una sensació que crec que mai podré acabar de descriure.
Aquest viatge, em va fer obrir els ulls de com realment m’ agrada aquesta part de la història i que de en vull saber moltes coses mes.
Després de casi tota la tarda a Harteim, vàrem arribar a l’ hotel! Estàvem molt cansats! I aquella nit, la Gemma i jo ja ens vàrem començar a fer amics del grup del Peguera.
Al dia següent, Ebensse. Poder-nos fer fotografies amb víctimes d’ aquell horror, parlar una mica amb ells, però es que tan sols veure’ls, ja et feia molt de respecte. Els actes d’ homenatge ja eren impressionants, tot el camp ple de gom a gom de gent, que desitjava saber i poder recordar allò que preferirien no haver viscut. Veure les coves que van excavar a pic i pala els obrers del camp, era impressionant, només vàrem estar una hora i realment, anant amb anorac, se’t posava la humitat i el fred dins la roba, dins els ossos, en fi, s’ hi estava realment malament, però tot i així, volia seguir estant allà dintre per seguir intentant posar-me a la pell de totes aquelles que s’ hi van deixar la vida, buscant la llibertat.
Tarda a Gusen i després a la casa de l‘ Anna Pointner. Crec que va ser una de les millors però alhora, pitjors de la meva estada, per què? Molt senzill, una dona, va explicar-nos la història de la seva vida, en aquell moment, em vaig penedir d’ haver-me enfadat amb la mama, amb el meu germà, amb el meu pare, amb qualsevol, al llarg de la meva vida, encara que fossin coses que no tinguessin sentit. Em va emocionar molt des d’ aquell moment, des d’ aquell precís moment, tot el que ens va relatar del seu tiet, el fet que el van cremar viu a Gusen, i on el seu pare va intentar suïcidar-se tres cops a Mauthausen. Però que després de tot això, aquest va poder explicar-li tot el que havia viscut i patit en aquell infern. Aquesta petita però gran dona tenia dos fills, dels quals un va perdre la vida fa poc temps, “Mitja vida, se me la va emportar el meu fill, ara vinc a buscar la força que va tenir el meu pare per sortir d’ aquí.” Crec que va ser aquí quan ja no em vaig poder resistir més, aquesta dona, és realment un exemple a seguir, malgrat tot, malgrat les dificultats i els reptes que des de petita ha hagut de viure ha seguit endavant, només volia dedicar aquest petit tros de la meva experiència a ella, perquè se’l mereix, gràcies, gràcies de tot cor.
Després d’ aquesta emotiva tarda, vàrem sopar i vàrem estar per l’ hotel perquè també tocava descansar una mica.
Penúltim dia tots veiem que el final s’ acostava, però no el volíem veure i només vam pensar en gaudir d’ aquell dia com si no n’ hi hagués cap més. Era el dia en que tots els països, commemoraven el 70è aniversari de l’ alliberament dels camps de concentració. Va ser impressionant, molts països, moltíssima gent, era impressionant tota la gent que volia recordar familiars o simplement, víctimes del nazisme. Em va realment impressionar. Aquell dia, érem tots una gran família on teníem vides diferents però tots havíem vingut per el mateix motiu, recordar aquestes víctimes.
Últim dia… l’ acomiadament d’ aquests quatre dies, una pena, certament. Visita al camp de Mauthausen, fotos, fotos i mes fotos. Fotografies que et fan reviure tot el que va passar fa 70 anys enrere. Va ser un dia on el meu cap no parava de pensar… Per què tot això? Calia? Per què espanya no ho vol reconèixer? Son moltes preguntes amb respostes complexes. Sincerament costa descriure amb paraules tot lo que he viscut i sentit aquests quatre dies. Vull agrair a tots els que han fet possible tot aquest projecte i que jo hi hagi pogut participar perquè un dels meus somnis s’ha fet realitat.
Reviure, recordar, escoltar les experiències dels que ho van viure, remoure el passat…. ens hauria d’ ajudar a tenir molt present què tot això no torni a passar.

Aina Bruch Ballester

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s