9 de maig

DIARIS DE VIATGE

Diari de Manresa Mauthausen, Jana Carbonès Martízez

Diari del viatge a Mauthausen Marc Freixa Muñoz

Dissabte 9 de maig, 2015
Comença un nou dia entre llençols austríacs.
De bon matí, ja ens dirigim a Ebensee, un camp satèl•lit del de Mauthausen. Ens desplacem per estretes carreteres que serpentegen entre increïbles paisatges verds i humits. Recordaré per la posteritat aquelles vistes. Resseguim un immens llac, envoltat de verdes muntanyes i amb casetes com de nines escampades per aquelles hectàrees tan pures. No trec l’ull del paisatge, mentres penso que seria un escenari idoni per a gravar-hi pel•lícules. Passem pel costat d’un grup de cases agradables, que per sopresa nostra ens descobreixen que eren els antics habitatges dels SS del camp d’Ebensee. Em fa angunia imaginar-me vivint en una d’aquelles cases, sabent que era l’antic habitatge d’uns monstres amb aparença humana. Fins que finalment para l’autobús; ja hem arribat al camp d’Ebensee. N’estic segura que el què van veure els nostres ulls en aquell moment, no corresponia a les expectatives del camp que ens haviem fet. Teniem a davant un harmoniós conjunt de cases envoltades per muntanyes que et feien sentir acorralat, però la bellesa del paisatge transmetia una tranquil•litat molt irònica. Resulta que del camp de concentració només se’n conservava l’arcada de la porta principal. Se’m fa bastant estrany pensar que, al mateix lloc on fa 70 anys van cometre’s-hi tantes barbaritats, actualment hi ha varies families fent-hi vida normal. Després, em consola veure que hi ha un memorial amb diverses plaques/petits monuments de diversos països. Allí és on la Jana va tocar la gralla, i on els altres llegim un text preciós de la Irene, junt al petit monument dedicat als espanyols republicans. També és on es vessen les primeres llàgrimes en algunes cares, i on veiem el primer supervivent d’un camp. És polonès crec, però vs amb la seva filla que ens entenem amb una mica d’anglès i una mica de mímica. Aquesta escena em fa adonar que els idiomes no són cap frontera; quan dues persones es volen comunicar, sigui de la manera que sigui, es poden acabar entenent.
Després de camí cap als túnels, conec un home de Madrid, que havia treballat pocs anys a Catalunya i que entén una mica el català, però decideixo ser flexible i mantenim una interessant conversa en castellà. M’agrada molt, ja que parlem una mica de tot (de l’Amical de Mauthausen, de Catalunya, de Madrid, de les generalitzacions, de política…), mentre ens enriem del meu castellà catalanitzat, i després del seu accent al parlar català. Aquell home m’ha canviat els prejudicis que tenia respecte els madrilenys, o els espanyols. Sense adonar-nos-en ja ens trobem a la boca dels túnels. Túnels excavats directament de la roca mare. Excavats a pic i pala per les mans del pròpis presos del camp, i en un temps rècord. Túnels de dimensions considerables, i més tenint en compte el seu procés de construcció. Allà dins, el fred se’ns posa sota la pell en qüestió de poca estona. Imagina’t als pobres presos, amb aquell pijama ridícul… En Xavier ens explica l’utilitat d’aquells túnels: servien com a espai per a la indústia d’armes, i es feia allà dins perquè les bombes caigudes per la guerra no malmetéssin l’armament ni el seu procés de producció.
Després de veure els túnels, tornem al memorial on s’hi estan bullint varis actes d’homenatge, de gent de diversos països. És llavors quan veig els escoltes de Polònia. Verge santa! Són un altre món. No havia vist mai uns scouts tant rígids i rectes. Em fa molta il•lusió veure l’escoltisme en expressió polonesa. Em fa pensar que aquest, l’escoltisme, és a tot arreu, i això em crea una sensació d’unió universal amb els altres escoltes molt agradable, humana, càlida.
Aquest moment, per no dir tot el viatge en general, em fa treure una conclusió molt clara: la diversitat em crea ganes de viure molts anys per poder viatjar molt i gaudir-la.

Prenem la carretera altre cop. Aquesta vegada ens dirigim cap a la ciutat de Mauthausen, per visitar la casa d’Anna Pointner. El paper d’Anna va ser imprescindible. Va amagar totes les fotografies fetes per Francesc Boix rere un pedra d’un mur que hi havia a casa seva. Aquesta acció em fa pensar en la gran importància o el gran ressò que poden tenir petits gests com aquest. És aquí on vaig tenir la sort de conèixer a Marcel Pagès, un supervivent de Mauthausen nascut a Catalunya, però que després de l’alliberament, va haver d’anar a viure a França i per aquest motiu només parlava i entenia el francès. Això em sap greu i alhora m’encén una guspira de ràbia… no poder tornar a casa per culpa d’un sol home, anomenat Franco. La conversa que tenim tots amb en Marcel em reforça la idea de que els idiomes no són cap frontera, però saber-ne de diferents està molt bé. Una altra reflexió que faig contemplant la vellesa i fragilitat d’aquell home, és que cadascun d’ells és un tresor que en qualsevol moment podem perdre. Els supervivents són relíquies que hem d’aprofitar ja que són fonts d’informació úniques de les quals disposem un temps tan incert… a contratemps.
També se m’acudeix pensar que els supervivents són un miracle; són la coincidència de diversos fets sortosos que els van fer poder sobreviure en un lloc on només entrar, la mort ja et xafava els talons.

Aprofitant que estem a Mauthausen, anem a l’estació de tren, on hi arribaven tots els trens carregats de deportats de nacionalitats ben diverses, com si fossin mercaderia. Els tractaven com a tal. Des de l’estació, els feien anar a peu fins al camp de Mauthausen, i pel que veurem més endavant, no era un camí fàcil, i menys si portaves dies sense menjar, ni descansar. És a l’estació on congeniem molt amb una dona gran d’Argentina, amb la qual ja havíem intercanviat paraules a Hartheim. Segurament és de les persones més sabies que volta per allà. Durant els quatre dies a Àustria, cada cop que ens la trobàvem ens explicava una anècdota diferent, i sempre l’acabava dient-nos: “Vosotros, los jóvenes, no sabéis nada!”, amb el seu característic accent argentí tan simpàtic i encantador. Personalment, aquesta dona em va ensenyar moltes coses. Cada anècdota que explicava duia una lliçó vital adherida.

Sobre rodes, ens dirigim cap a Gusen aquest cop. Gusen, un altre camp satèl•lit del de Mauthausen. Gusen, després de la guerra, va seguir un camí diferent que el d’Ebensee. En principi es volia enderrocar, per oblidar els fets ocorreguts allí (com es va fer a Ebensee), però un home italià molt ric, va comprar-ho, fent creure que també ho enderrocaria per fer-hi la seva casa, però la vertadera finalitat per la qual ho va comprar va ser per conservar-ne el què pogués. Accions que diuen molt de les persones. Per tant, gràcies a aquest home, podem veure la porta del camp –que està fusionada amb la casa de l’italià-, i també dos forns crematoris, juntament amb un memorial. Els primers forns que veuen els meus ulls. Forns que en comptes de fer pa per alimentar o per cremar llenya per donar escalfor a persones, les cremava a elles mateixes. Vives o mortes. Una per una. O diverses alhora, com llenya. O diverses alhora però trossejades, com carn picada. Per això al costat dels dos forns hi ha una taula de pedra, on trossejaven els cossos per fer-los cabre aprofitant l’espai al màxim. Si trossejar animals morts ja em sembla de mal gust, com coi explico què em sembla trossejar a una persona (per tant, de la mateixa espècie que el trossejador) sense utilitzar paraules majors? Impossible. Tinc els forns al meu davant, i em veig incapaç d’imaginar una persona viva, essent tancada allà dins, en aquell forat claustrofòbic en mig d’un infern de flames. Sempre m’ha costat creure coses tan fortes.
És a Gusen on veig més ulls innundar-se fins al plor. També és on conec una de les persones més entranyables del viatje, la Marie. És una dona francesa però que viu a Gandia. Amb els ulls humits, ens explica que el seu pare i el seu tiet van estar tancats a Mauthausen durant 5 anys. Després afegeix que el seu pare va veure com cremaven al seu tiet, i a ell un dia per torturar-lo, els SS li van arrencar les dents i les ungles una per una. Era necessari divertir-se d’aquesta manera? No trobo la manera per traduir la rabia, el fàstic, el despreci que tinc dins, a paraules per exterioritzar-ho. També ens explica que durant aquests 5 anys al camp, el seu pare es va intentar suïcidar tres vegades, o bé saltant a la balla elecrificada com la majoria de presos feien, o bé abocant-se al penya-segat -popularment anomenat “el salt dels paracaigudistes”- que els pròpis presos havien excavat a la pedrera, al costat de les escales de la mort. Però veient el fracàs en el tres intents, el pare de la Marie va comprendre que el destí no volia que es morís. No. Que no era la seva hora. I aquesta autoreflexió va ser el què el va fer sobreviure d’aquell malson. Tampoc tinc paraules per expressar l’admiració que sento. No tothom hauria enfocat la situació d’aquesta manera, amb tant coratge, amb tanta valentia. Un home digne d’admirar. Després d’explicar-nos tot això, al portar una estona parlant amb ella, s’havia establit un vincle de confiança dins d’aquell cercle de gent sense adonar-nos-en. Erem el Marc, la Jana, l’Aina, la Marta, la petita Marie i jo. Doncs com a conseqüència d’aquest vincle tan sincer que es va crear, la Marie ens obre del tot el cor. Ens explica la seva situació actual. Emocional, bàsicament. La mort del seu pare la va deixar molt tocada, i, per si no fós prou, ens explica que el seu fill feia poc que també ens havia deixat… A sobre, aquest any, al ser el 70è aniversari de l’holocaust volia participar sí o sí en aquest viatge, com ja havia fet altres anys quan encara era viu el seu fill, però al acumular-se-li tot, només d’imaginar tornar al lloc on va patir tant el seu pare, se li reobrien les ferides i s’ensorrava sentimentalment. Masses tragèdies en poc temps. Però ens diu que no anar el viatge no era la solució. Hi havia d’anar pel seu pare, perquè creia que així recobraria la seva força. Per tant, veia el viatge com una cosa dolorosa però necessària. Necessària per enfortir-se, i així poder plantar cara a les penes i problemes que últimament li absorvien l’energia. Aprofitant el tema, la Maire ens dona una quants consells de la vida, juntament amb un discurs motivador de cara el jovent, el qual m’encenén una petita però calenta flama interior. Mentre la Marie parla, el meu llavi inferior tremola, i per evitar-ho fa pressió contra el superior. La petita Marie cada cop més borrosa, fins que tímides llàgrimes em desinunden els ulls i la Marie recupera la forma. Miro totes les cares dels que estavem en aquella conversa i són un reflexe de la meva. Galtes colorades i molles, ulls inundats, vermells i cristal•lins, i respiracions a sotragades incontrolades. Ens informen que el bus ja se’n va i aquella intensa conversa s’ha de donar per finalitzada. Una conversa que ens va fer més humans a tots. Perquè com molt bé ens va dir la Marie, si estem tristos, no ens n’hem d’amagar pas. A la gent avui en dia només li importa aparentar que tot li va bé, que és feliç i que emocionalment està equilibrada i bé. Però, i si no és el cas? Per què collons fingir-ho? I així ho demostrà amb les seves llàgrimes davant nostre, sense cap vergonya. Llàgrimes convinades amb paraules que ens van treure la part més tendre i empàtica de tots. Va ser un moment molt realitzador.

A Steyregg, el sol acaba el seu torn i comença el de la lluna. Sola a l’habitació, sense poder-me comunicar amb els de casa, valoro la qüotidianitat, les petites coses, la familia, les amigues, l’amic. Agraeixo la vida que m’ha tocat. Agraeixo el temps, el lloc i la gent entre la qual he nascut i crescut. Comprovo que no fan falta masses dies d’abstinència per a la nostàlgia. Per l’esgotament d’aquest dia tan intens, em fonc entre la suavitat dels llençols.

Júlia Farré Barbens

Dissabte, 9 de Maig de 2015,

Ens llevem al matí i anem a esmorzar amb una revolada, avui sortim més d’hora del que en un principi s’havia previst.

Agafem el bus i desprès de 1 hora de viatge arribem al camp de concentració d’Ebensee i anem cap al memorial del camp, ple de gom a gom i moltíssima gent la major part gent gran, i alguns d’ells exdeportats…

Avui ens toca llegir als del Pius… Jo porto preparat el text sobre en Joan però tot i així els nervis hi són! Silenci sepulcral davant el monument als republicans espanyols la Jana comença amb el seu toc de gralla davant la gran expectació després llegeixen la Marta i la Júlia i finalment ens toca al Marc i a mi llegir el text d’en Joan… començo a llegir, i la meva ment només pensa en el Joan:” Ell estaria orgullós de veure això! N’estic segur” les ganes de plorar hi són però, les aguanto la gent ens mira amb cara d’emoció! Els del Pius l’hem clavat! Olé nosaltres!

Em demanen si vull agafar el pendó i així ho faig! Mentre el porto vaig a veure els actes que s’estan fent… Hi ha un exdeportat polonès parlant dalt de l’escenari, però és igual no necessito entendre què diu per saber el que expressa, miro al públic, alguna llàgrima galta avall, torno a mirar l’home i penso: “jo en el seu lloc dubto que pogués tornar a aquí 70 anys desprès” i un calfred de sensacions m’envaeix, pensant que igual que aquell home, ara mateix a allà hi podria haver en Joan parlant… “Per què uns sí i els altres no?” “Per què és tant cruel la vida?”

Marxem del memorial i anem cap als túnels del camp. Ja n’havia sentit parlar abans d’aquests túnels destinats a la fabricació d’armament, concretament dels primers coets balístics de la història: V1 i V2 propulsats amb una mescla d’alcohol i oxigen líquid, altament inflamables i lògicament molt perillosos de manipular.

Entrem als túnels i tinc la sensació d’haver entrat en una càmera frigorífica la humitat i el fred, es noten des del primer moment. Em quedo sense paraules no sé com descriure l’estupefacció de imaginar que aquest enorme túnel d’uns 10 metres d’alçada i 15 d’amplada va ser picat a mà pels propis presos i en un temps record ja que la guerra va durar 4 anys i això es va acabar abans del final de la guerra!

Entrem en una de les galeries secundàries del túnel i cantem la cançó Die Moorsoldaten en honor als deportats republicans assassinats a Ebensee . Se’m posa la pell de gallina…. pel fred, o per l’emoció del moment?

Em costa imaginar el mal tracte que devien rebre els presos mentre treballaven… i el que és pitjor: El fred. Hi devem haver sigut mitja hora dins del túnel, però tinc els peus glaçats!!

Tornem caminant des del túnel cap al bus entremig del bosc en un silenci força esfereïdor suposo que no sóc l’únic que s’ha quedat impactat.

Després de una hora i mitja de bus, arribem al poble de Mauthausen per a fer un homenatge a Anna Pointner.

Mauthausen no és més que un poble típic austríac net i arreglat, sent sincer, no és el que m’esperava trobar… per mi, fins ara, Mauthausen es limitava al camp de concentració i prou.

Allà al mig d’un carrer qualsevol del poble hi han muntat un petit escenari on han llegit alguns textos parlant d’Anna Pointner, la persona que va ajudar a en Francesc Boix a amagar els negatius clandestinament, però jo, més que amb els actes en si, amb el que em quedo és amb l’experiència de conèixer un exdeportat espanyol republicà a Mauthausen, en Marcel Pagès amb nom i cognoms catalans però que de català ben poc en sabia, ja que desprès de ser alliberat, va decidir quedar-se viure a França la resta de la seva vida, i ara amb l’edat de 96 anys només parla francès ens ha explicat la seva experiència al camp el dia de l’alliberament, crec que mai havia quedat tant impressionat, la claredat amb que s’expressava aquest home i l’aparent tranquil•litat amb que ens explicava la seva experiència em va impactar: Recordava l’hora exacte de l’alliberament i que ell era al mig de l’Appellplatz junt amb els altres presos quan els tancs americans van entrar per la porta. L’experiència que aquest exdeportat va viure igual que la de tants altres deportats els hi va quedar gravat en la part més profunda de la memòria!

Són aquestes petites coses les que recordes per sempre d’un viatge com aquest!

Desprès de fer l’homenatge a Ana Pointner vam anar cap a l’estació de tren de Mauthausen, lloc on arribaven els deportats abans d’entrar al camp. Veig el cartell penjat a la façana de l’estació on hi posa “Mauhausen” i el meu cap comença a imaginar que devien pensar els milers de persones que arribaven a aquesta estació quan baixaven del tren i veien el nom de Mauthausen? Ara mateix a mi aquest nom em connota mort, terror i esclavitud però per aquella gent que era la primera vegada que sentien aquest nom… que devia significar? De ben segur res de bo… Però qui els hi havia de dir que uns metres més amunt en el turó els esperava aquell infern? Segur que això no era el que ells s’imaginaven en un principi…

Marxem de l’estació de Mauthausen i agafem el bus… ens dirigim cap al camp de concentració de Gusen, el que més em sorprèn , és que l’entrada del camp, on hi havia l’arcada presidint la porta d’entrada ara és una casa amb un jardí ple de flors i herba!
Jo no hi podria pas viure en pensar que allà hi va morir tantíssima gent ,no podria ni simplement dormir-hi!

Entrem al camp i està ple de gent d’arreu segueixo al Xavier, passem per davant d’uns soldats russos que estan tant quiets que semblen estàtues, un sap que són vius perquè els hi queien gotes de suor per la galta. Arribem davant dels forns crematoris, és la primera vegada que veig uns forns crematoris en directe i sent sincer em costa de creure que dins d’aquells forats entressin en forma de persona i sortissin en forma de cendra com es pot arribar a ser tant sàdic? Les parets de la sala estan plenes de plaques en record de les víctimes.

Sortim dels forns crematoris i entrem en una mena de museu on a sota d’un vidre es poden veure les restes que indiquen la passada presència d’una càmera de gas, encara es poden veure els tubs que portaven el gas fins a fins de la càmera!

Suposo que els nazis a aquí van aconseguir l’objectiu de destruir-ho tot en acabar la guerra, perquè el que queda del camp de Gusen és ben poca cosa és per això que sent sincer no m’ha causat gaire impacte respecte el que he vist fins ara! Segurament si l’haguéssim pogut veure amb més calma i tranquil•litat i en un altre moment l’impacte emocional que hauria tingut en nosaltres hauria sigut molt major!

Tornem a l’hotel sopem les mateixes “Kartofens” amb carn de cada dia i anem a dormir! Tantes emocions en poc temps cansa més que córrer una marató!

Pol Torres Vila

Dissabte 9 de maig de 2015
Avui no m’ha sonat el despertador, sort que la Júlia m’ha despertat i per sort he tingut temps a preparar-ho tot per el dia que tenia per davant. Ahir vam decidir quedar tots a la mateixa hora per esmorzar junts, però hem hagut d’anar una mica de pressa perquè hem baixat massa just. Ja hem començat el dia amb presses.
La primera parada ha sigut Ebbensen un camp satèl•lit de Mauthausen. Jo sincerament m’esperava veure una mica l’estructura del camp, però al baixar del autobús m’he adonat de que estàvem en un poble. A l’entrada del poble hi havia un portal de pedra, el Xavier ens ha explicat que era la porta del camp de concentració, però que no en quedava res, que on abans hi havia el camp, ara, hi havia xalets. Jo no m’ho podia creure, pensava que podria veure una mica alguna cosa característica del camp, alguna pista de que allà per on jo estava caminant hi hagués hagut un camp nazi, però es que era un poble normal i corrent. Entre nosaltres hem comentat que com pot ser que en un lloc on en el seu temps hi van passar coses horroroses, i la gent n’era conscient, ara, hi havia gent vivint-hi. “Com es pot viure sobre un terra on la gent i moria constantment, com pots estar regant el jardí si segurament estàs trepitjant per sobre de alguna persona morta.Com es pot actuar com si res, si aquest lloc ha sigut testimoni d’un dels pitjors errors de la humanitat, però ara que en queda? Que en queda del que un dia va ser un camí cap a una mort segura, què en queda dels records, de les injustícies, de les esperances que van ser destruïts junts amb les barraques, els crematoris… No queda res que ens indiqui que en el seu dia allà on ara no hi havia res més que un poble, hi va haver un camp de concentració ” És algu que m’ha sorprès molt.
Ens hem dirigit cap al final del poble on hi ha un petit cementiri on cada país hi té el seu espai per fer-hi homenatge als deportats. Ha sigut absolutament impressionant veure tanta gent de països diferents vestits de uniforme. Nosaltres de seguida ens hem dirigit cap al memorial de les víctimes espanyoles on jo i els altres companys del institut hem llegit un text fet per una alumne de segon i on també, abans de tot això he pogut escoltar a la Jana tocant la gralla. Ella sembla una persona vergonyosa i reservada, estava molt nerviosa per haver de tocar en públic però realment ho ha fet molt bé, m’ha encantat sentir com tocava.
Després hem tingut una estona lliure per caminar, observar, encuriosir-nos per aquella zona. Jo he anat tota l’estona amb els meus companys i hem anar a observar una paret amb plaques que les famílies han volgut posar als difunts. N’hi havia tantes, i les que falten… i totes en diferents llengües: algunes jueves, altres gregues, italianes, alguna catalana… Just ha sigut en aquell moment quan un senyor gran ens ha cridat l’atenció. Portava un pijama de ralles, anava vestit com un deportat. Al braç, hi tenia un rectangle vermell amb un triangle al mig on hi havia escrita la lletra P, hem deduït que aquest senyor va ser un ex deportat de Polònia que va sortir viu d’aquell infern i que ara, es mirava les plaques de les víctimes, segurament pensant en la sort que va tindre en no haver de tenir la seva placa a la paret, recordant potser, totes les víctimes que van morir davant seu. Ens hagués encantat poder parlar amb ell, preguntar-li coses, satisfer la nostra curiositat, era el primer ex deportat que hem vist, però no parlava anglès, ni el seu acompanyant i per tant, ens hem hagut de conformar en fer-nos una foto amb ell.
Després de tot això, ens hem dirigit cap a un caminet que hi havia a les afores del poble, i que arribava fins a un turonet. De camí, mentre estàvem arribant ja s’anava veient un forat en la muntanya, éren túnels. Uns túnels que van fer construir els alemanys per guardar-hi armament i fer-lo servir com a refugi antiaeri, un túnel que arrossega la vida de molts.
Quilòmetres i quilòmetres de túnels subterranis molt ben acabats… però com van ser construïts? Amb l’esforç i la vida de molts esclaus deportats, sense cap mena de ajuda, simplement a pic i pala, o el poc que tenien. Hem estat aproximadament una hora allà dins, i ja se’m estava calant la humitat, començava a tenir els peus molls. M’ha sabut greu imaginar-me que les persones que ho van construir es passaven el dia treballant allà, amb un simple pijama prim que no els protegia del fred ni de la humitat, sense cap tipus de protecció. I pensar que jo ja estava desitjant sortir…
Ara si que al pujar a l’autobús ja ens hem preparat per dinar. Jo sincerament pensava que ens donarien alguna cosa diferent cada dia o almenys canviarien l’embotit dels entrepans, però vaja gràcia ens ha fet a tots veure que teníem el mateix dinar de ahir però encara pitjor, en més de aigua, aigua amb gas, que no li agrada a ningú. Ja ens podíem preparar per passar set. Però el millor ha vingut quan ens han dit que aquest seria el nostre dinar cada dia. Tothom estava encantat… Almenys, tot i que la previsió del temps avui era de pluja, estava fent bon dia.
La següent parada ha sigut ben a prop del camp de Mauthausen, concretament a la casa de Ana Pointner. Ana Pointner va ser una autèntica heroïna. Francesc Boix era un deportat que el van fer fotògraf del camp i els de la SS li feien fer fotos del que passava allà dins per enviar-les al govern per demostrar que seguien les ordres. Doncs bé, el Francesc sense que els de la SS ho sabessin donava els negatius d’aquestes imatges macabres a una senyora del poble perquè les guardés fins que acabés la guerra, concretament les amagava darrera una pedra de la paret. Quan va acabar la segona guerra mundial, aquestes fotografies van servir com a prova contra els alemanys en el judici de Nuremberg. Gràcies a la valentia d’aquests que van voler deixar constància del que passava dins del camp de Mauthausen perquè algun dia, quan tot s’acabés, es fes justícia , no només per castigar als assassins i torturadors de la SS, també per les víctimes que van deixar aquells cinc anys, per aquelles persones que no van poder tornar a abraçar als seus, per tots aquells que al sortir, no van poder oblidar mai aquell infern.
Allà l’alcalde ha inaugurat un homenatge dedicat a Ana Pointner i ens han repartit una pedreta a cadascú treta de la pedrera de Mauthausen. Però no s’ha acabat aquí, entre nosaltres hi havia un home molt gran, que a mi a primera vista no m’ha cridat l’atenció, però que després hem descobert que era un ex deportat català que va sortir viu de Mauthausen però que mai va tornar a Catalunya i es va quedar a França, han passat tants anys d’això que hem agut de parlar amb ell amb francès i entendre’ns com podíem. En aquell moment sem han passat tantes preguntes per el cap, “Recorda alguna cosa de quan va estar allà? Quant de temps li va costar recuperar-se psicològicament? Com va poder sobreviure?” Seguidament hem anat a l’estació de tren de Gusen on els del institut de Aragó han fet el seu homenatge.
Un cop acabat això hem tornat a l’autobús que ens ha portat cap al memorial de Gusen. Ja al arribar ens han dit que teníem el temps contat i que havíem de ser puntuals, un altre cop amb presses, per variar… aquest cop ja no m’ha sorprès el fet de que on hi havia l’entrada del camp ara hi visqués una persona i on hi havia les cases dels SS ara hi havia un poblet. El que m’ha semblat molt fort, és que en realitat, el govern volia que no en quedés res del camp però que un italià que havia estat deportat allà comprés aquell terreny com a propietat privada perquè la gent ho pogués veure. “Perquè volien oblidar-ho tot i no deixar-ne rastre? Si ara ja no hi hauria manera de conscienciar a la gent si fos per ells, perquè els haurien enderrocat tots”. En fi, a Gusen també hi havia una trobada internacional, hi havia muntat un escenari on es feien els homenatges, al costat de l’escenari hi havia un caminet que portava a un museu i al costat el crematori. Aquí si que he quedat impactada. Hi havia un forn crematori davant meu, un forn on cremaven a les persones, no he sabut ben bé com reaccionar, se’m posava la pell de gallina, era tant horrorós tenir-ho al davant. L’espai era molt petit només hi havia dos forns, però suficients, a la paret ja casi no hi havia lloc de tantes plaques que hi havia. “Pensar que aquí la gent vivia els últims instants de la seva vida, que veien i éren conscients del que els esperava, qualsevol dia, mentre feien recompte al pati, mentre treballaven, en qualsevol moment podien morir de la manera més dolorosa que es poguessin imaginar, i llavors, es convertirien en fum”. Al donar la volta, hi havia molta gent i avançar era molt lent així que m’ha donat temps a fixar-me amb les plaques de les parets. Hi havia bastants espanyols, inclús la bandera catalana a la porta del forn. Quan et parlen d’una cosa així i t’expliquen que morien polacs, jueus… ho veus tot tant distant. Però al veure els noms espanyols les plaques, es torna tot molt proper. Mentre donava la volta he pogut observar que hi havia una taula de pedra en una cantonada, aquí si que ja m’he esgarrifat aquella taula que ara mateix la gent si recolzava o la tocava. “Com poden? “En aquesta taula han patit tantes persones, hi ha caigut tanta sang, em fa cosa fins i tot veure-la”. La taula que tenia al davant, servia per torturar als deportats, i no per alguna causa, simplement per la diversió dels SS, tant els hi podien arrencar les dents, com tallar-los o matar-los de dolor, i no s’acaba aquí, quan s’estava acabant la guerra i els SS volien cremar tots els cossos per no deixar proves, al haver tants cadàvers, els forns no donaven abast i posaven els cadàvers en aquelles taules i els trossejaven perquè n’hi cabessin més. Una barbaritat. Jo en aquest moment ja estava una mica sensible per poder veure en directe tot el que un dia hem van explicar i havia llegit, i just em vaig fixar amb una placa que hi havia a la paret del costat de la taula. “Als manresans morts per la llibertat a Gusen i Mauthausen us recorden familiars i companys”. Al llegir això no he pogut evitar sentir llàstima. Jo no em puc imaginar el que devien sentir estant allà, la por, la inseguretat, la desesperança de no saber quan et mataran ni de quina manera…
Bé, quan he sortit del crematori he pensat que per avui ja m’havia impressionat molt i que al cap de poc ja tornaríem cap a l’hotel però es veu que encara no ho havia vist tot. Alguns membres de l’Amical de Mauthausen han llegit un manifest. Nosaltres no estàvem prestant molta atenció, quan ens hem adonat de que darrere nostre una àvia estava plorant molt. A mi m’ha sabut molt greu però no sabíem si anar-li a dir alguna cosa, la Jana s’ha decidit a anar a parlar amb ella i els altres l’hem seguit. La senyora no podia parar de plorar, es diu Marie i té accent francès però parla perfectament el castellà. Mentre plorava ens ha fet una abraçada i al preguntar-li què li passava a començat a dir “Aprovechad vuestra juventud que aun os queda mucho por vivir, aprovechad-la”. A mi se m’ha començat a posar la pell de gallina un altre cop quan ens ha començat a explicar “Mi padre estuvo aquí con el hermano de mi madre, un día estaban todos formando aquí en el patio i un SS los cogió a los dos. Creían que los iban a matar porqué los llevaron al crematorio, pero lo que ocurrió fue que quemaron a mi tío vivo delante de mi padre y a él lo dejaron vivir, después de esto lo trasladaron a Mauthausen dónde lo torturaban, le arrancaron las uñas y los dientes, allí intentó suicidarse tres veces: una vez se tiró contra la alambrada eléctrica, y sobrevivió, y las otras dos se tiró desde la cantera y también sobrevivió. Fue entonces cuando se dio cuenta que él no tenía que morir, que él tenía que salir vivo de allí y regresar y lo consiguió”. Tots teníem ja la cara pàl•lida i a l’Aina ja se li escapava la llàgrima, però jo intentava aguantar, no volia plorar en públic. Però era massa pensar que el que ens havia explicat havia passat allà on hem estat. L’hem tornat a abraçar, però seguia sense poder parar de plorar, pobra Marie. No li paràvem de repetir que no plores i ens ha seguit explicant: “Vosotros tenéis que luchar, tenéis que estudiar y tener buenos amigos, y construir vuestra vida porqué la vida es muy bonita y vale la pena vivir-la”. Jo ja tenia les llàgrimes a punt de caurem però aguantava i aguantava mentre ella seguia plorant sense parar. Però també podia veure que el Marc ja no es reprimia i que l’Aina també plorava. “Recientemente murió mi hijo y he venido a buscar la fuerza que mi padre tuvo aquí. Porqué perder a los padres es ley de vida, si se muere tu marido te quedas viuda, pero la vida continua porque tarde o temprano pasaría, pero que se te muera un hijo, para un padre es como un tsunami de dolor. Yo nunca había venido aquí hasta ahora, nunca había estado preparada para ver donde murió mi tío y sufrió tanto mi padre, hasta ahora.” Me hagut de girar perquè se’m queien les llàgrimes, no podia controlar-les ja, la seva historia és massa trista i veure-la plorar encara m’entristia més. La Marie ha dit:” Perdonad, os he hecho llorar por mi culpa” mentre s’eixugava les llàgrimes i llavors tots li hem intentat somriure perquè no es sentís malament i llavors ha continuat: “Vivimos en un mundo donde nos dicen que tenemos que ser fuertes, y aunque estemos tristes, aparentar estar bien. Yo os digo que no, tenéis que mostrar siempre vuestros sentimientos, tenéis que ser auténticos”. Definitivament aquí ja estàvem tots plorant perquè tot el que deia arribava al cor. Després ens ha fet dos petons a cadascú de nosaltres i s’ha volgut fer una foto amb nosaltres perquè diu que vol tenir un record nostre. S’ha acomiadat i se n’ha anat. Ha sigut en aquest moment on ja he deixat de plorar poc i aguantar-me i he tret totes les llàgrimes que m’havia aguantat. Crec que els meus companys mai m’havien vist plorar, però m’ha sigut indiferent ja que tots estàvem igual. Amb els minuts tots ens hem anat eixugant les llàgrimes i tornat a la normalitat, bé, tots menys jo, que no sé perquè pensava que per fi havia acabat de plorar i llavors hi tornava un altre cop, només de recordar la veu de la Marie se’m tornaven a omplir els ulls de llàgrimes. Realment m’ha arribat molt a fons la seva història.
Llavors quan ja hem estat tots bé de nou ens hem adonat no només de que ja havíem de tornar cap a l’autobús sinó que la Júlia no havia anat a l’escenari a llegir el manifest i ho han hagut de fer dos alumnes del peguera. Qui s’havia d’imaginar que ens passaria això.
De tornada cap a l’hotel, a l’autobús hem pensat la idea de anar a donar una volta per el poble. La veritat, és que des de l’hotel no només es veia el poble, sinó que uns turonets preciosos amb una herba verda que com ha dit la Jana, incitaven a anar a rodolar. Si, anar a rodolar per aquell camp tant bonic, perquè no? Però hi havia alguns núvols al cel encara, tot i que semblaven inofensius. Al final hem decidit anar al camp, tot el paisatge aquí és tant maco, li hem dit al Xavier que ens acompanyés així seria com una excursió en família. Quan hem començat a travessar el poble han començat a caure gotes d’aigua i ja hem pensat de abandonar la idea de rodolar per avui, com que ha començat a ploure més i més fort al final ens hem hagut de quedar sota un porxo que hi havia al carrer per aparcar bicis. Alguns no ens volíem mullar, la Jana en canvi s’ha posat a ballar sota la pluja i no s’ha posat a cobert. La Jana es veia contenta, sembla que si sentia molt bé sota la pluja i com que ha vist que la miràvem ens ha dit que ella es una mica rara, llavors el Xavier ha començat una de les seves reflexions sobre el que és normal i el que és estrany, tot es molt relatiu, i com que semblava que encara quedava una estona perquè parés de ploure hem tornat a tenir una d’aquelles conversacions que et fan pensar en el significat de les coses i que tant m’agraden, perquè realment em fan reflexionar.

Marta Potrony Vilamú

Tot el grup del Pius després de la conversa amb la Marie.

Dissabte 9 de maig
Avui un cop llevats a dos quarts de vuit del matí, hem baixat a esmorzar i hem recollit el pícnic (el nostre dinar en els propers dies), val a dir que la dieta mediterrània és molt més saludable i bona. Seguidament hem pujat a l’autocar que ens esperava per marxar. Avui ha tingut lloc l’homenatge a Ebensee i Gusen, dos dels camps satèl•lits de Mauthausen.
Al matí hem visitat Ebensee, el trajecte des de l’hotel al camp ha estat entretingut ja que hem pogut gaudir de grans paisatges d’Àustria. Allà a Ebensee els alumnes del Pius i el Paguera hem dut a terme l’homenatge. Hem començat a tenir contacte també, amb gent de tot Europa i fins i tot hem tingut la sort d’entrar en contacte amb deportats supervivents, la majoria dels quals eren polonesos. Durant tot el matí hem pogut veure desfilades, escoltar discursos en tots els idiomes, xerrar i visitar la zona.
El que més m’ha cridat l’atenció, ha estat que encara conservessin els seus pijames de ratlles i en dies com aquests se’l tornessin a posar, penso que són persones molt fortes, que han patit molt a la vida però que tot i així n’estan orgullosos, orgullosos d’haver sobreviscut i poder viure actualment tots aquests actes honorífics que se celebren. Hem tingut la sort de saludar-los i fins i tot fer-nos-hi una foto. Molts d’ells ja eren força grans, anaven en cadira de rodes o portaven algun familiar acompanyant que els traduïa ja que no parlaven anglès.
Actualment Ebensee és un poble on hi habita població, les cases són realment grans i esplendoroses i costa imaginar que fa uns anys, en aquests carrers només hi abundava pobresa. Tot seguit hem entrat als túnels on també hi hem fet l’homenatge, cantant, fen ofrenes florals i posant espelmes. La sensació d’estar allà dins l’he trobat realment angoixant. L’entrada allà dins impacta ja que sí en una hora que hi hem estat nosaltres, abrigats amb jaqueta, hem passat fred, no m’imagino les dures condicions que havien de sobreviure els presos, allà dins, treballant, de sol a sol, ple d’humitat i de fred, gairebé descalços i amb un simple pijama. Condicions totalment infrahumanes .
Seguidament hem tornat a agafar el bus, on hem dinat de camí a la casa d’Anna Pointner, una dona que va poder guardar i amagar fotografies del camp fetes per propis deportats per tal de mostrar la barbàrie que hi estava passant, s’hi jugà la vida i avui hem tingut l’oportunitat d’homenatjar-la. Allà mateix, hem pogut parlar amb un supervivent català de 94 anys, però que un cop sortí del camp se’n anà a viure a França i no tornà mai més a Catalunya, per tant, no se’n recordava de parlar català i ens hi hem tingut de comunicar amb francès. Ha estat un moment molt especial, que crec que a tots ens ha agradat,ja que tot i la seva edat, continuava molt enèrgic i tenia moltes ganes de parlar, se’l veia un senyor que havia patit molt en aquesta vida però que tenia molta esperança i ganes de seguir vivint. Allí mateix també, ens han repartit unes pedres agafades del propi camp, un petit detall que sempre guardaré del viatge.
Finalment, a mitja tarda ens hem dirigit a Gusen on hem fet un altre homenatge, en aquest ja hi havia més moviment de gent, sobretot molta gent jove. Hem entrat a on hi havia els forns, que actualment està reformat i totes les parets decorades amb plaques commemoratives, n’hem pogut veure de propis manresans i catalans. Mentre passejàvem, hem pogut parlar amb la Marie, una dona que ens ha emocionat a tots, ella com molta altra gent que ens acompanyava al viatge, tingué familiars deportats en aquests camps, els quals en foren el seu tiet i el seu pare. El primer, s’hi deixà la vida, i el segon, s’intentà suïcidar més de tres vegades i cap d’aquestes ho aconseguí, llavors se’n adonà que encara no li havia arribat l’hora i decidí continuar vivint, visqué al camp fins que al cap de poc, els alliberaren i per tant sobrevisqué. La Marie mentre ens ho explicava li queien llàgrimes dels ulls, la veritat és que ha estat una estona molt impactant i una dona que sempre recordarem.
A les 7 de la tarda aproximadament, hem tornat a l’hotel, ha estat un gran dia i ara tocava reposar una estona ja que demà serà un gran dia.

Gemma Flores Serra