13 de maig

PER NO OBLIDAR

DSC03980 (Copiar)

Maria Torras Pérez

Diari del viatge a Mauthausen 2016

 Divendres 13 de maig

El despertador sona a les 3 de la matinada. No ens hem tornat bojos, encara que ho pugui semblar! L’avió cap a Bratislava surt de Girona a les 7 del matí, i a la comitiva de manresans que viatjarem al camp de concentració de Mauthausen, a Àustria, encara ens queda més d’una hora d’autobús per arribar-hi. Un cop allà passarem encara unes altres tres hores a la carretera per arribar fins a la ciutat austríaca.

L’avió aterra i sembla que el cel ens vulgui caure a sobre. Plou. Quan pugem a l’autobús ja tenim la roba humida, i el conductor ens rep amablement amb un anglès macarrònic. Ens costa entendre’l, però ell s’esforça a repetir-nos com pensa repartir les hores de trajecte. Tot i el cansament i la pluja estem molt emocionats de poder fer aquest viatge tan especial!

El cel és gris i opac, i sembla encaixar-se a la perfecció amb els murs de pedra gruixuts que voregen el camp impassibles. Aquesta imatge em recorda les fotos d’època, com si en aquell racó de món el temps no hagués corregut. Entrarem així, com si res? Ja està, entrem i prou? Em fa respecte. Em fa respecte xafar una terra tan xopa de sang, llàgrimes i patiment. Miro l’entrada del camp i intento imaginar què deu passar-li pel cap a algú que està a punt de perdre el més apreciat tresor que pot tenir una persona: la llibertat. Darrere aquells murs no existia, la llibertat. Sincerament, crec que no puc fer-me’n ni una petita idea. Caminar cap a un futur incert sabent que a partir d’aquell instant no ets ningú, que la teva vida no val res, ha de ser per força la pitjor sensació que pot tenir un ésser humà.

Els pensaments s’esvaeixen de cop. El meu paraigües s’ha girat per culpa del fort vent que assetja el turó. Ve de totes bandes i no hi ha manera de protegir-se’n. Entrem al memorial que hi ha construït just a fora del camp. Un audiovisual on es relaten la pujada de Hitler al poder, l’Anschluss, la construcció del camp i algunes de les atrocitats que s’hi van cometre ens donen la benvinguda, si és que així pot dir-se’n. Començo a plantejar-me si aguantaré la visita sencera sense plorar i cridar de ràbia, després que unes imatges que ja coneixia hagin estat suficient per enfonsar-me la moral.

Ens parem davant una maqueta del camp i el Pep ens ensenya les diferents parts que el composaven: el pati dels SS i els edificis on vivien, la pedrera, l’interior del camp i les diverses ampliacions: el camp rus, la zona de quarantena, i finalment, el camp de les dones. Ara sí que m’ha tocat. Quan es tracta de dones en camps de concentració de seguida s’endevina que el patiment era molt major. I es que l’espècie humana s’ha esforçat sempre al màxim per tractar les dones com a éssers inferiors, com a objectes sense importància. És de les coses que més impotent, petita i insignificant em fa sentir. No sé si seré capaç d’escoltar històries sobre dones al camp sense perdre els nervis.

Entrem al pati on formaven els SS, i el Xavier ens recorda un dels episodis que apareixen al K.L. Reich, en què els presos han d’estar-se en aquell indret durant quaranta-vuit hores sense roba. M’imagino sense el meu anorac i se’m posa la pell de gallina. Em fa vergonya admetre que patiria sense l’abric sabent el què patien els presos.

Pugem al mur de les lamentacions, ara ple de plaques commemoratives col·locades pels diferents països. Baixem a la zona de desinfecció i les dutxes, on els presos que arribaven eren “preparats” per a la vida al camp: els prenien totes les seves pertinences, els rapaven i els vestien amb la roba a ratlles, insuficient per protegir-se del fred austríac.

Ara sí, travessem les vertaderes portes del camp on vivien els deportats. Una gran avinguda s’obre davant dels nostres ulls: la Appellplatz. A la dreta diferents edificis de pedra que visitarem més tard. A l’esquerra, els tres barracons que encara queden drets. Entrem en un dels blocks. No queda ni rastre del què hi havia a l’interior d’aquestes construccions, així que al principi no em causa una gran impressió: un espai buit, parets de fusta i poca cosa més. És després, en recordar les fotos d’època, que em venen al cap les males condicions en què vivien els “habitants” del camp, la concentració de tantes persones en un espai reduït, la calor, la humitat… Intento mirar a través d’una de les finestres imaginant-me que allò és tot el que puc veure, que no tinc dret a marxar, que la verdor que veig a la llunyania és inabastable, que sóc presa per crims que no he comès. Fa venir calfreds… Al costat de la zona de dormitoris hi ha una sala on abans hi havia els lavabos i on encara es conserva una mena de font circular, a la qual li falten les aixetes. Aquí hi havia tota l’aigua de què disposaven els presos, i a mi em recorda més a un abeurador de porcs que a res més.

Sortim a l’exterior. Segueix plovent. Ens dirigim a una part del camp proveïda d’uns murs diferenciats: la zona de quarantena, on els nouvinguts passaven un període de precaució abans d’entrar en contacte amb la resta de presos. Davant nostre s’obre una esplanada plena de gespa, i sobre d’aquesta una filera de creus cristianes i estrelles de David clavades a la terra. Aquí va ser on els americans van emplaçar una de les fosses comunes després d’alliberar el camp i trobar una horripilant quantitat de cossos morts que els alemanys havien deixat en fugir.

Trobem una família celebrant un enterrament. Han decidit tornar a Mauthausen les cendres d’un parent que va morir al camp. És irònic, però els alemanys permetien a les famílies de les víctimes recuperar les seves cendres (o no ben bé, ja que els cossos eren trossejats i cremats de sis en sis per fer més ràpida la feina, i les cendres es repartien a les urnes a l’atzar). Més enllà, al costat d’un arbre, un clarinetista toca solemnement, en homenatge als caiguts. És curiós, però el camp comença a estar concorregut. S’acosten els actes de commemoració, i alguns visitants s’apropen a Mauthausen tal i com ho hem fet nosaltres. L’ambient dens de la situació i la trista sensació d’estar transportat al passat es fan difosos en veure els paraigües acolorits que travessen l’Apellplatz.

Entrem a una de les edificacions del camp: l’antic hospital i presó, ara convertit en un museu. Sona estrany, oi? Un hospital? La paraula crea una esperança massa sospitosa. Sí, al camp hi havia un hospital amb metges i infermers, però era preferible aguantar una malaltia al camp que entrar en aquell lloc, ja que el més probable era no sortir-ne. Si creien que tenies poques possibilitats de sobreviure, t’injectaven benzina al mig del cor, i s’estalviaven feina. Literalment l’hospital tenia una entrada directa al mateix crematori. I la presó? Sí, si pensava que no hi havia res pitjor que ser un deportat al camp m’equivocava, encara hi havia un altre grau de retenció.

 Abans de continuar parem en una sala a dinar. El Xavier ens reparteix uns sobres amb un poema molt bonic de Narcís Comadira dins. Un fragment:

 “Plou sobre Mauthausen, plou

dins les muralles, dins els barracons

de fusta on es maldorm,

malmenja, malviu, malmor.”

A l’entrada de l’exposició hi ha una fotografia dels murs del camp, i  s’hi veu una part tapada amb una lona verda. El Xavier ens explica que fa uns mesos algú va escriure a la paret una frase: “Gasegem als turcs”. Què vol dir això? És una broma? La van fer sense pensar o hi ha de debò un sentiment d’odi darrere d’aquella pintada? A part de l’enorme falta de respecte cap a les víctimes del camp i el seu patiment, un acte com aquest significa que encara ara les idees feixistes són presents a la societat. No és una sorpresa, però això ho fa més evident, significa que hi ha gent que vol mostrar aquestes idees al món i fer-ne ressò, no s’avergonyeixen del seu racisme i el fan públic. Què cal fer per evitar-ho? Som la generació que millor educació ha rebut, i ara resultarà que som els més inconscients, els més intolerants?

Ara toca entrar al lloc més terrible del camp: la càmera de gas i els crematoris; des de fora se’n veu la xemeneia. No en tinc cap ganes, d’anar-hi, hauré de ser una mica freda.

Baixem les escales fins al crematori. És una sala petita, amb dos forns de mida considerable. Les parets  són un autèntic memorial: veiem algunes plaques amb la bandera catalana, i de sobte el lloc sembla encara més proper, i més dolorós. Ens acostem a les portes dels forns, que són obertes. A dins hi ha col·locades unes espelmes enceses. Com és possible que la humanitat hagi estat capaç de cometre aquestes atrocitats?

 Passem a la següent sala. Uns grans taules s’aixequen a una alçada d’un metre. A damunt hi ha els noms de totes les víctimes del camp registrades pels nazis. El fons és negre i les lletres, menudes, de color blanc. Enmig del gran memorial s’obre un passadís. Ens entretenim a llegir alguns dels noms, però la llista és inacabable. Al fons trobem dos llibres enormes que contenen igualment els noms dels deportats, el seu lloc i data de naixement i lloc i data de defunció: tant els del camp principal de Mauthausen com els dels camps secundaris com Gusen o Ebensee. Algú hi troba persones amb cognoms en comú. Potser algun familiar nostre havia patit els horrors del camp, i nosaltres no ho sabem? La veritat és que les famílies d’alguns republicans exiliats van tardar anys en saber quin havia estat el destí dels combatents a la guerra civil, i encara avui en dia algunes d’aquestes informacions segueixen sent un misteri, en part perquè els nazis van aconseguir destruir gran part dels registres, en part perquè el govern espanyol no ha fet cap esforç per recuperar aquesta informació.

Seguim endavant. La porta de la càmera de gas és davant meu, però no hi puc entrar. Penso tot el dolor que guarden aquelles parets maleïdes. Fins i tot hi ha un espiell per on els botxins podien observar el què passava dins la cambra. Una sensació de por, fàstic i ràbia em destrossa. Em cauen les llàgrimes i em quedo una estona mirant la paret, petrificada. Potser aquest és el moment més dur de tot el viatge.

 Abans de sortir a l’exterior encara passem per algun lloc més: el dipòsit de cadàvers, el segon crematori que es va construir (un de sol no donava a l’abast) i un racó on es realitzaven les execucions. Aquí el cor torna a fer-me un salt, així que pujo les escales gairebé corrent i intento oblidar-me d’aquests pensaments. Sóc al que un dia va ser una autèntica capital de la maldat. Fa no tant temps no m’hauria arribat ni a imaginar tot el dolor que els humans ens podem arribar a provocar-nos entre nosaltres, m’hagués semblat impossible que algú fos capaç de tot allò que en canvi ara veia amb els meus propis ulls.

Travessem el camp un altre cop i ens dirigim a la cantera on treballaven molts dels presos. L’esperança de vida treballant dures hores sota la intempèrie no arribava als sis mesos. Les escales que baixen fins a la cantera van ser excavades a la mateixa pedra, i tenen 186 graons. És l’anomenada “escala de la mort”. A nosaltres, ben calçats, ja ens costa no relliscar i caure, però els presos l’havien de pujar carregats amb les pedres que extreien, que podien pesar 20 kg, i molts morien pel sobreesforç. La paret vertical de la cantera també rebia el nom de “paret del paracaigudista”. Alguns deportats eren tirats per aquest precipici, i altres s’hi suïcidaven. El lloc ple de verdor que veig ara amaga més dolor que no m’hauria pensat a simple vista. No puc més. Tinc els peus xops d’aigua i el cap ple de pensaments dolorosos.

El Xavier ens va demanar una vegada fa temps que rumiéssim una qualitat positiva de l’ésser humà, però des d’on em trobo ara mateix se’m fa quasi impossible pensar-ne una de sola. Cada cop tinc la sensació més clara que estem condemnats a equivocar-nos una i una altra vegada fins a la fi dels temps. Perquè només som això, humans. I per molt invulnerable que es cregui la nostra espècie, un dia ens esvairem en la immensitat del temps, i serà per culpa de la nostra estupidesa infinita. Tenim la grandíssima sort de poder raonar, de poder pensar per nosaltres mateixos i prendre decisions per fer el bé i avançar, i tot i així la història de la humanitat està plena de persones que han utilitzat aquesta gran sort per al mal, per a la destrucció i per a l’horror. Quin sentit té tot això?

Pugem al bus de camí al poble i aviat arribem a l’estació. Aquí és on arribaven els deportats a centenars, eren descarregats com bestiar i duts al camp. Arriba un altre autobús on han viatjat la representació Amical i la resta d’espanyols que visitaran Mauthausen. L’alcalde del poble ens rep amb un discurs que inicia l’acte d’homenatge. Tot i la solemnitat de les seves paraules la pobra noia que fa d’intèrpret tradueix jetzt per ahorita en lloc de per ahora i tots riem una mica per sota el nas. També el president de l’Amical, Enric Garriga, diu unes paraules. Després fem una ofrena floral col·lectiva al memorial, cadascú hi deixa un clavell vermell. Tot l’acte és passat per aigua, però tot i així em sento orgullosa de formar part d’aquest petit comitè.

 

Ara ens dirigim al monument en honor a Anna Pointner. Un cop el camp va estar construït, molta de la mà d’obra esclava dels camps es va destinar a empreses properes que pagaven al Reich per aconseguir treballadors de manera fàcil (marques d’automòbils tan conegudes com Ford, General Motors, Quand BMW i Volkswagen van utilitzar deportats com a mà d’obra). En aquest cas, els treballadors destinats a les empreses properes havien de passar per davant del poble cada dia per anar a treballar. Entre ells s’hi trobava Francesc Boix, un fotògraf. La majoria dels habitants evitaven qualsevol contacte amb els deportats, ja que era el més fàcil. Els humans solem fer-ho, evitem els problemes fins que no ens toquen de ple, permetem injustícies per pur egoisme. Hi havia una persona, però, que no actuava així. Anna Pointner no s’amagava darrere les cortines quan els deportats passaven per davant de casa seva. A la llarga es va establir un pacte no escrit entre ells i aquesta valenta dona. Van començar a deixar-li els negatius de fotografies del camp que aconseguien treure amagats, i ella els va anar guardant entre les pedres del mur del seu jardí. Anys més tard aquestes fotografies van servir com a prova als judicis de Nuremberg. Prop de la casa hi ha un monument que representa un negatiu de fotografia en record d’aquells esdeveniments. Allà hi fem també una ofrena floral.

Què diferenciava Anna Pointner de la resta d’habitants del poble? El poble alemany sencer va ser còmplice de tot el què va passar durant la Segona Guerra Mundial, i poca gent va actuar en contra del poder. Realment creien les paraules d’odi dels seus dirigents amb tanta convicció, o actuaven per por? Com es convenç una nació sencera que l’extermini és la solució? Si jo hagués estat en aquella situació hagués actuat com Anna Pointner, o hagués mirat cap a una altra banda? És molt difícil de dir. Anna Pointner és la dona que apareix més a l’esquerra en aquesta fotografia.

Després d’un dia llarg i plujós finalment arribem a l’alberg. No ens ho esperàvem, però ens toca estrenar habitació. Han fet reformes fa poc i som els primers hostes. Per sopar ens reunim tots al menjador. Avui ha estat un dia intens i tots necessitem esbargir-nos una mica. Els pensaments negatius que m’han omplert el cap es difonen una mica entre la conversa i el menjar austríac. Aquest viatge no és simple turisme, i estic contenta de poder ser aquí amb més gent, ja que d’altra manera no sabria com suportar-ho. A la nit baixem a prendre alguna cosa al bar de l’alberg. Molts de nosaltres gairebé no ens coneixem, però tot i així ens ho passem bé. Estem rendits, però quan tornem a l’habitació encara ens queden moltes coses per parlar sobre el dia d’avui. Després d’una estona acabem tots caient en un son profund.

Imatges de la visita pedagògica al camp de Mauthausen: arribada amb bus; maqueta explicativa del camp en l’espai del Memorial; entrada pel pati del garatges; vista general del camp dels russos; edifici de la comandància del camp; plaques commemoratives de l’alliberament.

 

Entrada al camp dels deportats; mur de les lamentacions; dutxes i desinfecció.

Apelplatz,  blocs o barracons.

Camp de quarantena o actual cementiri. Xemeneia del crematori.

 

Zona de l’hospital i presó, actualment museu; càmera de gas i crematori

 

Anuncis