Rosa Toran

Premi Bages de Cultura 2015

índex VII

La historiadora Rosa Toran Belver amb l’estatueta que l’acredita com Premi Bages de Cultura 2015, atorgat per Omnium Cultural del Bages, en la seva 33 ena edició.

 

Lliurament del Premi Bages de Cultura 2015.

Sessió de Plens de l’Ajuntament de Manresa (27/11/2015)

23392280046_f699893b92_m

Lectura del veredicte emés pel jurat que concedeix el Premi Bages de Cultura

CU1984bWEAAiwBY

Lliurament del Premi Bages de Cultura a la historiadora Rosa Toran per part de l’excel·lentíssim alcalde de Manresa Sr. Valentí Junyent

 

9107_0Text de la glossa a Rosa Toran, a càrrec de Joaquim Aloy, llegida durant l’acte de lliurament del premi Bages de Cultura 2015 (27/11/2015) memoria.cat

Il•lustríssim senyor alcalde de Manresa, il•l. sr. president del Consell Comarcal del Bages, sr. director del Memorial Democràtic, regidores, regidors, senyores, senyors, Rosa Toran, bona nit.
Vaig llegir al Regió7 que estaves “aclaparada” per aquest premi, sàpigues que jo també n’he estat, d’aclaparat, aquests dies, preparant aquesta glossa. Per tant, som dos, els aclaparats. Malgrat tot, he de dir que em complau l’encàrrec per la confiança que suposa. Una confiança, un respecte, una estimació que la Rosa i jo ens tenim des de fa anys.
Però molt abans de conèixer la Rosa, jo vaig conèixer la seva família. No pas personalment, sinó a través dels documents. El cognom “Toran” emergeix amb força ben aviat a les primeres recerques que vaig fer fa molt temps sobre la República a Manresa. Eren el de tres germans: el Daniel -el pare de la Rosa-, el Ramir i el Bernat i apareixien tots tres com a persones molt compromeses amb la justícia social i amb unes fermes conviccions republicanes i catalanistes.
El Daniel era el germà gran. Treballava a Cal Jorba i era membre de l’Associació de Dependents del Comerç i la Indústria, una entitat sindical activíssima durant els anys 30 del segle passat. Ell sempre va treballar a favor de la República i la democràcia.
El seu germà Ramir militava al Bloc Obrer i Camperol, que després s’integrà al POUM. Recordo com el Ricard Lladó, un manresà entranyable que havia estat també a les dues organitzacions, m’explicava com va entrar al Bloc: “Passejava tranquil•lament –deia- pel carrer del Joc de la Pilota i vaig veure un rètol que posava “Bloc Obrer i Camperol” i em vaig emocionar”. “Ostres, quin nom tan bonic! ‘Obrer’ i ‘Camperol’”. I quina significació tan profunda! I, tot d’una, vaig decidir entrar al local i fer-me’n militant.
Algú hauria de fer una història del Bloc Obrer i Camperol de Manresa, perquè allà s’hi congregà un grup de manresans d’una categoria humana i intel•lectual extraordinària. Eren una colla d’amics molt ben avinguts, que lluitaven per transformar la societat i millorar les condicions de vida dels treballadors. Tenien la dèria de la lectura i la formació permanent, disposaven d’una biblioteca riquíssima i volien fer arribar la cultura a les classes populars. Estem parlant, entre altres, a més de Ramir Toran i Ricard Lladó, de Carles Costa, Josep Maria Tresserres, Lluís Vilarasau, Francesc Perramon, Joan Morros Altés i David Torrents Caus, que va morir el 1942 a la presó de Manresa quan només tenia 29 anys. Perquè molts d’ells van ser durament represaliats pel franquisme.
Hem citat els dos germans grans, el Daniel i el Ramir. Falta el petit. Era en Bernat. Treballava també a Cal Jorba. També era de l’Associació de Dependents. I simpatitzava amb el POUM.
Els Toran van viure l’època de la República amb tota la il•lusió del moment. Però va venir la guerra i el franquisme. I el règim de Franco, cruel i despietat, no va perdonar als Toran la seva lleialtat catalanista i republicana.
El Daniel –el pare de la Rosa- va ser represaliat. El Ramir fou empresonat durant anys. I en Bernat s’exilià, però va tenir la mala sort d’anar a parar als camps de concentració nazis, on hi va perdre la vida.
En Jacint Carrió –manresà supervivent de Mauthausen i Gusen- sempre parlava de Bernat Toran. Era el seu amic de l’ànima. “Amb en Bernat Toran –deia- ho havíem compartit tot”. Perduda la guerra, els dos van travessar la frontera, van passar pels camps de refugiats de Barcarès i Sant Cebrià, van ingressar a la 115 Companyia de Treballadors Estrangers i van ser capturats pels alemanys que els van deportar a Mauthausen i Gusen.
L’arribada a Mauthausen els va causar un impacte indescriptible:
Jacint Carrió, a les seves memòries magistralment reelaborades per l’Àngels Fusté i Gamisans, afirma- “Davant nostre s’alçava un d’aquells contenidors de monstruositats. Tanmateix, per més que imaginéssim, la nostra ment no era capaç, aleshores, d’entendre tot el patiment i la desesperació que es coïa i encara s’havia de coure allà dins”.
En Bernat Toran, al cap d’un temps, després dels terribles patiments soferts al camp de Gusen, va quedar exhaust i va haver d’ingressar a la Infermeria del camp.
Ingressar a la Infermeria d’un camp nazi!! Això pràcticament volia dir la mort. La majoria que hi entraven no en sortien vius.
“Tots dos –escriu Carrió- pressentíem el desenllaç. Ploràvem per dins. Vam mirar-nos, ens vam abraçar i li vaig fer un petó al front […] Ell tenia les cames inflades, gairebé no podia caminar”.
I al cap de pocs dies va passar el pitjor: “El secretari –escriu Carrió-, com cada dia, va llegir la llista dels morts. No va tardar a dir el seu número”.
“El Bernat […] havia estat al meu costat des de sempre. Va ser el meu secretari durant els anys de lluita sindical a l’Associació de Dependents; vam combatre a la guerra contra Franco per ideals comuns; a Mauthausen i a Gusen havíem compartit misèria i patiment. […] Era una persona d’una profunda sensibilitat social. […] Lluitava per uns ideals que considerava superiors a la pròpia vida. […] La crueltat del camp se l’havia endut sense deixar rastre. En aquestes circumstàncies, l’únic homenatge possible era mantenir viu el record de la seva fermesa ideològica, del seu optimisme encomanadís, de la seva amistat sincera i il•limitada.”
En Bernat Toran moria el 6 de gener de 1942. Tenia 24 anys. Un dels darrers desitjos que havia manifestat a en Carrió era poder tornar a casa per explicar què era el feixisme.
El feixisme, Mauthausen, Gusen… Com explicar-ho? Com descriure aquestes autèntiques aberracions humanes? A Jacint Carrió li era impossible. Afirmava: “Cap paraula no és suficient per descriure’n l’horror”.
Bernat Toran, Josep Arnau, Jesús Dalmau, Pere Parés, Joan Sallés… i fins a un total de 16 manresans -fins ara identificats- van deixar la vida als camps nazis.
La Rosa Toran va néixer el 1947. El Raimon ens cantava fa tres setmanes al Kursaal una de les seves cançons més emblemàtiques: “Jo vinc d’un silenci antic i molt llarg”. La Rosa naixia en aquella terrible etapa de silenci forçat, de dictadura implacable, i en el sí d’una família que –com he dit- havia lluitat a favor de Catalunya i la República i que, per tant, patiria de ple la repressió del règim.
Amb aquests antecedents, no és estrany que la Rosa Toran, d’una banda, estudiés història i s’interessés de manera especial per la República, la resistència al franquisme, el paper de la dona, els camps de concentració; per l’altra, milités activament en l’antifranquisme; per l’altra treballés incansablement perquè es fes justícia a les víctimes de la guerra, el franquisme i el nazisme i lluités perquè mai més es pugui repetir la barbàrie de l’holocaust.
Rosa Toran s’ha convertit, entre moltes altres coses, en un referent absolut en l’estudi de la deportació al nostre país. Mireu, sinó, què en diu la delegada a Madrid de l’Amical de Mauthausen i estudiosa de l’holocaust, Concha Díaz, en un missatge que ens ha enviat aquesta matinada a memoria.cat: “Mis felicitaciones a quien haya promovido este premio a Rosa Toran, la mejor historiadora de la deportación española durante la II GM, y una mujer valiente, generosa y comprometida”. Déu n’hi do, eh?
Aquesta dona valenta, generosa i compromesa es va doctorar en Història a la Universitat de Barcelona i ha exercit de professora a instituts de Secundària de l’Hospitalet, el Masnou, Badia del Vallès, Sant Adrià de Besós i Vilassar de Mar, on va ser catedràtica.
Però ha combinat la seva tasca docent amb una ingent tasca de recerca i divulgació històrica.
És autora o co-autora d’una cinquantena de llibres, entre els quals jo destacaria:

Vida i mort dels republicans als camps nazis
Els camps de concentració nazis. Paraules contra l’oblit
Mauthausen. Crònica gràfica d’un camp de concentració (aquest, escrit conjuntament amb Margarida Sala)
Joan de Diego. Tercer secretari a Mauthausen

Ha comissariat exposicions com:

“Mauthausen, l’univers de l’horror”
“Resistents i deportades”
“Més enllà de Mauthausen. Francesc Boix, fotògraf”, una magnífica mostra que s’ha pogut veure fins fa poc al Museu d’Història de Catalunya.

Ha fet articles i conferències a dojo i sempre amb una clara voluntat divulgativa. Aquí mateix, el 2004, va pronunciar un emotiu discurs en l’acte de col•locació del retrat del nostre estimat Joaquim Amat-Piniella a la Galeria de Manresans Il•lustres.
El 1985 Rosa Toran va ingressar a l’Amical de Mauthausen, de la qual en seria presidenta entre els anys 2006 i 2013.
L’Amical treballa a favor de la memòria dels qui van patir la deportació als camps. En tots aquests anys l’Amical ha fet una gran tasca: recerca, reconstrucció de bases de dades dels deportats, elaboració dels seus itineraris biogràfics, recull de vivències, publicacions, exposicions, conferències, actes d’homenatge…
La Rosa ara oficialment s’encarrega de la secretaria d’arxius i publicacions, però a la pràctica fa molt més que això. Sempre que he anat al local de l’Amical l’he trobat enfeinada, celebrant reunions, atenent consultes, rebent visites, buscant papers… No escatima energies en allò que és la seva passió, la seva vida!
Jo tinc un molt bon record de dos viatges a Mauthausen que va organitzar l’Amical. El del 2005 i el d’aquest any, 2015. I en tots dos Rosa Toran –malgrat que no n’era presidenta- va tenir-hi un paper activíssim.
El viatge de 2005, a més, va coincidir amb el descobriment que l’Enric Marco, aleshores president de l’entitat, no havia estat mai deportat a cap camp. Una autèntica bomba. Per als organitzadors constatar aquest fet i precisament durant aquells dies –se celebrava el 60è aniversari de l’alliberament dels camps- havia de ser un calvari colossal. A més, el diumenge, el dia de la gran concentració internacional, hi anava el president Rodríguez Zapatero! Quina papereta per a l’Associació! El president de la Generalitat aquell any no hi va assistir. De fet ni aquell any ni cap altre. Mai cap president de la Generalitat no ha visitat Mauthausen, almenys en l’exercici del seu càrrec. Incomprensible. Incomprensible si pensem que allà hi van morir més de 2.000 catalans.
Bé, doncs, malgrat el suplici que devien passar els organitzadors aquells dies, res no va transcendir als assistents al viatge, que érem prop de 200 persones, entre les quals, per cert, Jorge Caballero, Laura Casaponsa i 3 persones que vaig conèixer aleshores: Jordi Pons, el periodista de TV3, Manel Gómez Valencia i l’Anna Gabriel. El que ningú no es podia imaginar en aquell moment és que al cap de 10 anys, o sigui ara, l’Anna Gabriel seria tan coneguda i que pràcticament tindria tot el país pendent de la seva decisió.
Per a moltes entitats un fet de la magnitud del cas Enric Marco hauria conduït pràcticament a la seva dissolució, però la Rosa, que li va tocar ser presidenta pocs mesos després, va saber capejar perfectament aquell autèntic terratrèmol i mantenir la força i l’empenta de l’associació.
Amb la Rosa sovint hem intercanviat i compartit opinions sobre les polítiques de memòria. Amb dues persones més enguany vam publicar un article a la revista “L’Avenç” on reclamàvem un Memorial Democràtic potent que fos pal de paller de les polítiques públiques de memòria al nostre país, un objectiu que, naturalment, comparteix l’actual director. La veritat és que no comptàvem que -després que el govern del tripartit hagués fet una aposta tan ferma en aquest sentit- la voluntat política del nou govern de la Generalitat en relació a la memòria històrica fóra tan minsa, es retallarien enormement els pressupostos i pràcticament se suprimirien els ajuts a les entitats memorialístiques. Ha estat una gran decepció, que esperem que s’acabi del tot amb el nou govern de la Generalitat, perquè, com he dit, creiem que el Memorial ha de jugar un paper fonamental en la memòria pública, oimés quan dia a dia es pot anar constatant la increïble força que encara té el franquisme.
Perquè, ja ho veus, Rosa, fa 40 anys que va morir Franco i els seus hereus o devots o seguidors campen per tot arreu com si res. Als ministeris, als cossos policials, als Jutjats, a les estructures d’estat… espanyoles i, naturalment, a les clavegueres de l’estat. I a bona part de l’oligarquia financera i a mitjans de comunicació… Però això què és? 40 anys després! Evidentment, mai no hi hagut cap judici sobre els seus crims, ni s’ha condemnat el franquisme ni s’ha reparat les víctimes de la dictadura, malgrat els informes demolidors de l’ONU i Amnistia Internacional en aquest sentit.
Fa 40 anys que va morir Franco i continuen havent-hi a l’Estat nomenclàtors i monuments dedicats als botxins; una fundació que enalteix la glòria del dictador, manifestacions amb símbols feixistes, fosses que ni tan sols estan senyalitzades; sumaris judicials franquistes sense anul•lar; entrevistes per TVE1 a la néta de Franco que ens parla d’un avi tolerant, raonable, gairebé entranyable… i permisos perquè s’homenatgi l’aviació feixista italiana que durant la guerra va bombardejar tantes ciutats i va produir tants morts. I tot això succeeix, per exemple, mentre els familiars no poden recuperar del Valle de los Caídos les restes dels seus parents republicans, que hi van ser traslladades i enterrades al costat del dictador sense que en tinguessin coneixement.
Ja ho veus, Rosa, fa 40 anys que va morir Franco i mentre es permet l’exaltació i la banalització del feixisme –fet que hauria d’estar penat amb anys de presó- i es permet que es cridi i s’escrigui impunement “Artur Mas a la càmara de gas”, el nostre president està imputat per haver posat les urnes i voler consultar el poble de Catalunya.
Ja ho veus, Rosa, els nazis segresten i lliuren el president Lluís Companys als franquistes, aquests l’afusellen i ara hi ha qui ens acusa de nazis a nosaltres, als catalans. Potser és que ignoren que va ser afusellat. Potser s’han limitat a llegir el seu certificat de defunció que diu que la causa de la seva mort va ser una “Hemorragia interna traumàtica”. Com la dels 1.700 afusellats al Camp de la Bota –una trentena d’aquí Manresa-. Causa de la mort: “Hemorragia interna”.
He parlat abans del viatge del 2005 a Mauthausen. Parlaré un moment del viatge del 2015. Vaig tenir la sort de coincidir-hi amb alumnes de l’Institut Lluís de Peguera, amb el professor Pep Castilla, i alumnes del Pius Font i Quer, amb el professor Xavier Valls. I saps, Rosa, amb quines imatges em quedo d’aquest viatge? Precisament amb les d’aquests estudiants rodejant els deportats, entrevistant-los, fent-s’hi fotos i expressant-los la seva admiració.
De cap manera era l’esnobisme de fer-se una selfie per penjar-la a l’instagram o al Facebook. No ho entenc, ara tothom es fa selfies per qualsevol cosa. És una moda una mica ridícula, no? Per cert, tu i jo després ens fem una selfie eh? No, no, no era esnobisme, això dels alumnes. Us ho puc assegurar. Res més lluny que això. Era admiració, era agraïment, era estimació… envers unes persones que van poder sobreviure l’infern dels camps nazis i explicaven als joves manresans les seves vivències. Meravellós! Emocionant! Sr. Alcalde, senyors regidors, sr. director del Memorial Democràtic, féu que cada vegada hi hagi més alumnes d’instituts que visitin els camps en aquests viatges tan ben organitzats per l’Amical de Mauthausen. Els és una lliçó de vida.
Acabo. Estan desapareixent els supervivents dels camps nazis però no ha de desaparèixer mai la necessitat imperiosa de recordar dia a dia que aquests camps van existir i que podrien tornar a existir.
Ho diu Josep Fontana, en la introducció d’un dels teus llibres quan afirma que no hem aconseguit d’assegurar-nos que el genocidi nazi no torni a passar.
I ho va afirmar Jacint Carrió, aquí mateix, en aquesta sala, fa 30 anys, en l’homenatge a Joaquim Amat-Piniella, amb la seva veu enrogallada i trencada per l’emoció: “Els fets del passat –afirmava- podrien tornar a repetir-se i aquesta és una possibilitat que hem de combatre amb totes les nostres forces. No podem permetre que el feixisme ens torni a arrabassar els nostres drets.”
Aquesta és la gran tasca que està fent des de fa molts anys la Rosa Toran. Combatre el feixisme amb totes les seves forces, recuperar la memòria històrica, reivindicar els valors de la República, homenatjar els deportats, lluitar contra l’oblit… I per això et donen aquest premi i per això nosaltres et donem les gràcies i t’animem a continuar treballant per aquesta causa tan noble. El teu oncle Bernat no va poder acomplir el seu desig de tornar a Catalunya i explicar què era el feixisme. Tu hi has dedicat bona part de la teva vida. Ell estaria molt orgullós de tu. Moltes gràcies i molts ànims!
***

images

Text del parlament de Rosa Toran, llegit en rebre el Premi Bages de Cultura 2015

MANRESA 27 novembre 2015
Bona tarda a tothom, autoritats, president d’Omnium Cultural, director del Memorial Democràtic, amics de l’Amical, familiars i amics …
El primer que he de manifestar és el meu agraïment al jurat que m’ha concedit el premi, un premi que té ja una llarga trajectòria. Quan van comunicar-me la proposta, em vaig sentir totalment sorpresa, doncs no podia imaginar que tal iniciativa manresana em pogués incloure, justament, a mi. ¿Podria afirmar que la meva relació amb Manresa és ocasional o circumstancial? Aquest és l’argument que vaig presentar als que em proposaren el premi, que em replicaren amb l’argument de la meva feina, que comentaré més endavant. Sí, la meva relació amb Manresa és ocasional, com la que ens adjudica l’atzar al lloc de naixement, i també circumstancial, però les circumstàncies del passat conformen la nostra impromptu i escriuen la microhistòria dels homes i les dones que fan la Història.
No voldria escapolir-me de la gran responsabilitat que m’heu adjudicat. Pronunciar unes paraules en un marc tan solemne no és poca cosa. No obstant, val a dir, que l’historiador Joaquim Aloy m’ha facilitat la tasca. Ell és un bon amic, còmplice en moltes batalles i un dels fils que m’han fet retornar en moltes ocasions a la ciutat on vaig néixer. La seva perseverança per rescatar la història de manresans i manresanes m’ha fet conèixer a mi i a la familia retalls del passat de pares i oncles, i aixi hem pogut enriquir el nostre bagatge. Generositat i compromís marquen la trajectòria de l’associació Memòria i Història de Manresa, de la qual n’és un puntal. Hem compartit estones de recerca i converses, que molt sovint han quallat en actes i projectes de molta volada, dels quals n’és un exemple la recreació de la vida de’n Joaquim Amat-Piniella i l’homenatge merescut que li devia la ciutat.
No podía sospitar que la noticia de la concessió del premi em generés tants mecanismes de retorn al passat. Perquè us diré que en les darreres setmanes m’he decidit a desempolsar força caixes, aquelles herències que romanen curosament guardades, però per a les quals no es troba mai el moment de donar-los-hi nova llum. I en aquesta aventura emocional, he teixit, de manera renovada, alguns dels fils que us voldria comentar.
M’enorgulleix dir-vos que Manresa va ser una ciutat acollidora, que va convertir en manresans de socarrel als meus avantpassats. Uns avis vingueren de l’Aragó, en aquelles onades migratòries dels anys 20 del segle passat, i de la banda materna, va ser el País Valencià el seu lloc d’origen. Nascuts a Catalunya, els seus fills, els meus pares, han conformat el país que avui tenim.
Una familia republicana que pagà un preu molt alt per les seves conviccions, exili, acomiadaments, presó i l’assassinat del jove Bernat Toran a Mauthausen, al record del qual vaig dedicar el meu primer llibre sobre els republicans als camps nazis.
I també han vist la llum, aquests darrers dies, els documents escolars, i amb el coneixement que ens aporta el temps, hi he descobert aspectes que en el seu moment no van assolir el seu significat històric, com ara la desproporció entre nois i noies a l’institut o l’alt nombre d’estudiants que prosseguirem estudis universitaris. En efecte, aquella promoció que acabarem el curs Preuniversitari, l’any 1965, formem part de la gernació de nois i noies que començarem a massificar les universitats i en la que la presència femenina es feu també més notable. Unes dades justament d’aquests anys ho corroboren: a Espanya, en tal sols una dècada, es va doblar el nombre de matriculats universitaris, i l’elitisme que caracteritzava les seves aules va deixar pas a la incorporació d’estudiants provinents, molts d’ells, de famílies en les quals no havia cap titolat universitari. Foren uns anys de rebel•lia i de protesta, que ens feren viure experiències noves i que també trasbalsaren modes de vida i pensament.
En acabar els estudis, jo mateixa, al costat de tanta gent, varem ser protagonistes de canvis generacionals als instituts de batxillerat on començarem a treballar, en els anys del tardofranquisme, amb la il•lusió de bastir una nova escola pública, alliberada dels llasts corporativistes i adoctrinadors. És el moment de fer un salt al present. El passat 16 de maig ens trobarem a l’Institut Lluis de Peguera, bona part dels homes i dones, que feia 50 anys havíem compartit aules en aquest centre emblemàtic de la ciutat. L’experiència del redescobriment, per a molts i moltes, havia començat ja en el 25è aniversari i ara es repetia de nou. Fou un goig constatar com aquelles cares que potser havíem oblidat o desdibuixat eren els professionals d’avui, la gent que des d’indrets, a voltes força llunyans, han fet germinar la llavor plantada en els anys de l’institut. I alguns dels presents hem recorregut tot el nostre periple laboral impartint classes en instituts, on començarem com a novelles inexpertes i acabarem amb una bona merescuda jubilació.
No m’estendré en més reflexions a l’entorn d’un passat llunyà. En els darrers temps, a banda de les relacions familiars, malhauradament poques a causa de l’acabament dels cicles biològics dels avantpassats, hi ha hagut un fil singular que m’ha vinculat amb Manresa: Mauthausen. Hem compartit vivències al propi camp amb estudiants dels instituts Pius Font i Quer i Lluis de Peguera, acompanyats del regidor Joan Calmet, en una ocasió; també en actes i en conferències que he impartit en aquests instituts, en amistoses relacions amb els seus professors Pep Castilla i Xavier Valls, i no cal dir en les activitats dutes a terme en motiu de l’any Amat-Piniella o, anys abans, en l’homenatge a Jacint Carrió.
Justament la meva tasca dins l’associació Amical de Mauthausen ha estat la que ha unit una part del passat familiar amb la meva tasca professional i com a voluntària dins l’associació. A la mort del pare, l’herència de la carpeta amb la poca documentació del meu oncle Bernat, va significar una responsabilitat i l’inici de la meva col•laboració amb l’Amical. M’he de situar a la dècada dels 80, quan, també circumstancialment, vaig patir provocacions de joves que signaven els seus exàmens amb creus gammades i altres barrabassades. I no podía donar-se millor ocasió per començar a fer itinerar exposicions sobre la deportació republicana i a fer-ne de noves, amb l’objectiu de la reflexió a partir del coneixement. Avui, nous reptes marquen la tasca de l’Amical. A més del relleu generacional engegat des de fa uns anys, cal inserir el jurament del Mai Més, pronunciat als mateixos camps pels supervivents, en un context mundial, convuls i procliu al renaixement de postures racistes i xenòfobes, que recorden massa els fenòmens dels feixismes dels anys 30. Malmetríem la memòria dels deportats republicans si no lluitéssim per salvaguardar els valors pels quals lluitaren i moriren, la igualtat, la fraternitat i la justícia social.
No puc acabar sense reiterar l’agraïment al jurat, que com us deia, ha valorat la meva feina. En això tenen raó. He estat sempre una dona feinera, amb plaer i companyia. Moltes de les publicacions formen part d’obres col•lectives, altres, les centrades en el tema de la deportació republicana, se situen en la darrera etapa de la meva recerca, compaginada amb estudis específics de la història del Masnou, poble on he residit més anys de la meva vida. Però la major part dels llibres i estudis han estat fets amb la Cèlia Cañellas. Hi poso especial èmfasi, perquè si aquesta col·laboració ha estat també circumstancial, de ben segur que en pocs casos es deu donar la circumstància que comencéssim a treballar en els anys universitaris i encara ara mantinguem el ritme. Sense el seu suport i generositat no hagués estat possible.
Acabo el meu parlament amb emoció i estima vers tanta gent que m’acompanya i procuraré que les raons per a l’atorgament del premi segueixin vives, feina i compromís. Moltes gràcies.

CU1982qXAAEU4Dw

premis

Entitats i persones reconegudes amb els guardons Lacetània  2015

23418309285_7c5804a329_b

L’orfeó Manresà posà la cloenda de l’acte de lliurament del Premi Bages de Cultura 2015

La Premsa

La historiadora Rosa Toran rep el premi Bages de Cultura
La historiadora manresana Rosa Toran rep el premi Bages de

La historiadora Rosa Toran rep el premi Bages de Cultura

La historiadora Rosa Toran Belver rebrà el premi Bages de cultura 2015

Anuncis