5 de maig

Mauthausen_TitleMentre en la terra hi hagi gent capaç de tanta crueltat freda, de tant fanatisme inhumà, de tant menyspreu envers els altres no arribarem pas a formar una societat digna de dir-se civilitzada.

Joaquim Amat-Piniella

Recorregut Pedagògic pel Camp de Mauthausen

 

“Mauthausen és un poblet medieval, petit i encantador, a una vintena de quilòmetres a l’est de Linz. Paisatge de turons suaus, arrodonits i verds. Prats i clapes de bosc. Roures i avets. Algun vedoll, daurat. /…/ I dalt d’un d’aquests turons, a uns tres quilòmetres del poble, s’alça la Fortalesa. El camp de concentració que en porta el nom i que ha fet aquest nom tristament conegut per sempre més.”  -Narcís Comadira-

 

 

 

De l’aeroport de Girona al de Bratislàvia i, amb bus, fins a Mauthausen

 

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

“La carretera pujava més pronunciada i a banda i banda s’alçaven barraques al volt de les quals regnava gran moviment de SS. Probablement, dependències i habitacions per als soldats. Oficines i cuines de la tropa. Al capdamunt de la pujada, hom incidia sobre el mur vist des de lluny. Dues grans torres, envidrades i amb una teulada d’un regust vagament xinès, enquadraven una gran portalada. A la banda esquerra, el mur s’acabava de sobte i es perllongava en una filferrada elèctrica que destacava per la porcellana dels aïlladors. Passada la porta, es trobaren en un gran pati, o més aviat un tros de carretera molt ampla, car tenia voravies a cada costat, i s’acarrerava entre els rengles de barraques, baixes i uniformes per una banda i grans pavellons amb xemeneies, per l’altra. D’una d’aquelles xemeneies devia venir aquell fum acre de cuir cremat que feia tossir”. K.L Reich (I, 102)

Mauthausen-Memorial mauthausen_intro_logo

Recepció i Auditori del Camp de Mauthausen

 

L’arribada a la Fortalesa / Tots els deportats recorden la seva primera impressió en albirar la fortalesa del camp, així com els múltiples interrogants que es plantejaven, sense que oblidessin l’impacte desesperançador que els produí la vista dels interns

“El camp estava instal·lat al cim del turó més alt de tota la contrada, on el terreny produeix la impressió d’una mar agitada que s’hagi solidifica de sobte. No són muntanyes, sinó ondulacions força pronunciades, vestides de tant en tant amb espesses taques de bosc que, en aquella època de l’any, destaquen damunt la llisor blanca de les grans extensions nevades … ” K.L Reich (I, 96)

“El camí havia estat llarg i fatigant, la comitiva interminable dels mil cinc-cents homes arribava finalment a la mateixa filferrada del recinte … ” K.L Reich (I, 97)

“—Ja som a casa –exclamà Francesc amb una ironia amarga.

L’emmurallat del recinte interior estava per acabar. Els enormes panys de pedra picada, formant una mola immensa que s’imposava esclafadora sobre l’esperit encongit dels nous hostes, donaven a l’hora grisa una tonalitat blavosa. Culminaven aquells murs unes torres a mig fer, repartides a trams regulars, dintre de les quals els sentinelles podrien vetllar algun dia, quan estiguessin llestes, amb molt més confort que aleshores ho feien dalt d’unes desmantellades torretes de fusta. A l’altra banda del mur, treien el cap els díedres nevats de les teulades dels grans pavellons-barraques. K.L Reich (I, 97)

Portalada d’entrada al Pati dels Garatges SS i Comandància.

 

“Al peu d’aquell mur en construcció es veien, ja des de l’entrada oberta a la filferrada exterior, les petites siluetes dels treballadors, internats segurament, la missió dels quals era fer més sòlida llur pròpia presó. La barra del control s’aixecà per deixar el pas obert. Els nou arribats no tenien prou ulls per a fixar-se en tots els detalls. Per a ells no existien fred, fatiga, pes o dolor dels cops rebuts, sinó una curiositat creixent que s’imposava per damunt de tots els altres sentiments. K.L Reich (I, 98)

Els nous arribats no tenien prou ulls per a fixar-se en tots els detalls. Per a ells no existien fred, fatiga, pes o dolor pels cops rebuts, sinó una curiositat creixent que s’imposava per damunt de tots els altres sentiments. El secret s’anava obrint a pleret als sentits excitats i àvids d’aquella multitud. Un camp de concentració, car ningú no dubtava ja que allò ho era, els rebia i els feia dignes de la seva coneixença. En les propagandes antifeixistes se n’havia parlat prou, dels camps de concentració alemanys, però segurament cap dels arribats no se l’hauria imaginat amb aquella aparença de gran fortalesa. Quines sorpreses més els esperaven en aquell clos imponent?” K.L Reich (I, 98)

El Pati dels Garatges i la Comandància del Camp

 

 

“La carretera seguia cap a l’interior i vorejava tota aquella cara de la construcció, tot pujant lleugerament, fins arribar al camp pròpiament dit. La comitiva no desféu pas la seva formació i progressà com una serpent negra pel camí nevat. Una fortor de cuir cremat s’arrapava a les gorges. /…/ Fou l’Emili qui s’adonà el primer d’un grupet de tres o quatre homes -li calgué fer un esforç per a <<trobar-los>> homes /…/ K.L Reich (I, 98)

2016-11-17-11-23-36-image

Febrer de 1965: dibuix de Joaquim Amat-Piniella sobre l’uniforme dels presoners del camp de Mauthausen; sembla que respon a una sol·licitud de Joan Sales per a l’edició de K.L Reich

“És que eren realment homes? Vestits amb parracs ratllats de blau, amb un casquet també ratllat enfonsat per damunt de les orelles, llurs cares cremades pel vent de la neu, morats de fred els llavis i la punta del nas, tremolant tot el cos arrupit, traslluïen per una magror cadavèrica tot un infinit de sofrences. Aquells cossos semblaven sacs de llenya, talment els ossos apuntaven a través de la pell i dels draps que els vestien. Dels pantalons massa curts eixien uns turmells exageradament inflats i unes sabates amb sola de fusta, molt grans i balderes, sobre les quals s’aferrava la neu fent insegura l’estabilitat d’aquelles pobres carcasses /…/ La seva veu no corresponia per la seva potència a l’espantall que se’n servia /…/ Comença a figurar-te la cara que farem ben aviat.” K.L Reich (I, 99-100)

Accés a la zona dels SS, actualment de memorials, i entrada al camp de confinats

 

 

“Acabeu d’entrar a un camp d’extermini alemany -digué-. Ací es ve a treballar i a obeir i, com és natural, no podreu pas protestar tal com és costum vostre. Tot està prohibit per vosaltres i els càstigs són molt severs. Recordeu sempre que la més petita relliscada es paga amb la vida. /…/ Ací se us imposarà la més gran disciplina que us podeu imaginar. K.L Reich (I, 103-104)

La porta “japonesa” d’entrada al camp de deportats, zona de recepció abans de les dutxes i mur de les lamentacions

 

 

Benvinguts a Mauthausen

“Aturdidos y heridos, los supervivientes llegaban por fin hasta el campo. Lo primero que veían eran sus imponentes muros de granito y el águila de piedra con la esvástica, que coronaba una de las entradas. Sin dejar de correr y de recibir golpes, eran concentrados en la plaza de formaciones, la appelplatz. Tras una espera que podía durar minutos o varias horas, uno de los comandantes del campo, acompañado del intérprete, les daba la “bienvenida”. Ese papel le solía corresponder al capitán Georg Bachmayer, el verdadero número dos del campo. No hay ni un superviviente que no coincida en el contenido del amenazador discurso que les brindó el día de su llegada. “Vosotros, que habéis entrado por esa puerta, solo podréis salir del campo por aquella salida”, les decía Bachmayer, mientras señalaba con su dedo la chimenea del crematorio.

Esas palabras aún resonaban en sus oídos cuando sus guardianes comenzaban a gritar y a golpearles para continuar con su bautismo concentracionario. Lo siguiente era quitarse toda la ropa para, completamente desnudos, pasar por unas mesas en las que prisioneros/secretarios les tomaban algunos datos personales. Después les afeitaban todo el cuerpo con navajas tan usadas que arrancaban el pelo de raíz y les rociaban con un desinfectante que les quemaba la piel. Agotados, desollados y humillados, los deportados aún debían pasar por uno de los peores trances de ese día: la ducha. Una ducha en la que recibían, alternativamente, chorros de agua hirviendo y de agua helada. Finalmente les entregaban unas chanclas con suela de madera, una cuchara, un plato y el uniforme rayado. Fueron muchos los españoles que recibieron camisas y pantalones con restos de sangre, agujeros de bala y pistas suficientes como para deducir la forma en que habían muerto los anteriores portadores de sus “recién estrenados” uniformes. Esta planificada bienvenida concentracionaria terminaba cuando los prisioneros recibían un número que sería, a partir de ese momento, su única identidad en el campo. Por ello lo llevaban inscrito en una pequeña placa metálica que se colgaban del cuello o de la muñeca. También debían lucirlo en unas estrechas bandas de tela que cosían en la camisa y el pantalón del uniforme.

El proceso de deshumanización de los deportados había concluido. Habían sido humillados, despojados de sus pertenencias, de sus recuerdos y también de esas cabelleras, cejas, barbas y bigotes que les diferenciaban de los demás. Ahora solo eran seres desmoralizados y uniformados a los que ni siquiera sus familiares más cercanos podrían identificar entre la masa rayada.” Deportados.es (Traslado i llegada a los campos)

Les dutxes

 

 

La diferència humiliada / La diversitat de la deportació republicana queda manifesta amb la presència d’un jove guineà-català, que desperta la curiositat malsana i cruel dels guardians, que arriben a utilitzar-lo de cambrer, a la manera de bufó.

1119153155_850215_0000000000_sumario_normal

“Entre el color terrós de la multitud destacava un punt negre. Era un xicot de Barcelona nascut a l’Àfrica espanyola. Un oficial que l’havia remarcat del mirador estant el va fer avisar perquè es presentés. El cos robust i ben musculat (el fet d’ésser negre li hauria valgut un bon komando) sorprengué als alemanys. A llur criteri, els negres havien de tenir les extremitats magres, el ventre abombat i l’expressió de caníbal, i aquell xicot no solament era bell, sinó culte i tot. Parlava diversos idiomes  i es feia entendre en alemany. Un cop al mirador, hagué de romandre una estona en posició de “ferms”, mentre el grup de SS, cada vegada més nombrosos, satisfeia la seva curiositat. Els prejudicis racistes trontollaven. Un d’aquells soldats, jove, limfàtic, amb cara d’infeliç, no pogué refrenar la necessitat de comprovar que no hi havia superxeria; es mullà amb saliva l’índex de la seva mà dreta i fregà amb força la pell del negre. La seva fesonomia va traslluir una barreja de desencís i d’admiració: aquella pintura no deixava.” K.L Reich (119-120)

Appellplatz: Wäscherei (bugaderia) , Kücke (cuina) , Arrest (presó), Krematorium (crematori), Kanskenrevier (enfermeria), Lager (camp) I, II i III

mauthausen4

 

<<Blok 12>>

“<<Blok 12>>, estava escrit sobre el muntant de la porta. Per petits grups s’anava entrant per tal de passar les formalitats de l’arribada /…/ Formats sobre la neu, després de tantes emocions, la boca pastosa i els llavis ressecs de no menjar res calent, començaven de sentir-se sobretot el pes de la fatiga. El fred era molt viu, la neu es despenjava menuda encara, però progressivament intensa, els peus havien perdut tota la calor del violent exercici de venir corrent de l’estació estant, i tornaven a ressentir-se de les agulles gelades que penetraven inclements dintre la pell.” K.L Reich (II, 105)

– I ara ens ho prendran tot? /…/ – Us deixaran nus completament /…/ – Les fotos, no? … -tampoc. /…/

Un pres alemany separà dos rengles de la formació /…/ Passaren fins al dormitori d’una de les ales del Block. De dormitori no en tenia altra cosa que el nom; no hi havia cap moble, només un gran escampall de roba, de motxilles, paquets, maletes, plats i cantimplores, que uns quants presos alemanys anava ordenant sense gaire pressa, fent-ne grans pilots per separat. Era la impedimenta a la qual renunciaven definitivament els arribats que es despullaven en aquella habitació. Una fortor de suor empudegava l’aire, i les finestres obertes a banda i banda deixaven passar la gelor exterior sense aconseguir renovar l’atmosfera. Els presos alemanys no paraven de cridar donant presses i de repartir puntades de peu.

/…/ Arreplegaren el que pogueren portar a pes de braços i, nus completament, amb la pell de gallina i petant de dents, passaren al menjador, les taules del qual estaven habilitades per als treball burocràtics. Els escrivents, presos tots, prenien la filiació, mentre un altre pres parava un gran sac de paper on era entaforat de qualsevol manera el tresor de cada equipatge. Un SS vigilava l’operació, donava un cop d’ull a les coses de valor i si li plaïen se les ficava a la butxaca.

/…/ Encara nus, amb el cinyell al coll i el poc tabac que portàvem a les mans, passaren a l’altra ala del Block. El menjador semblava més aviat la barberia d’un campament nudista. Un SS repapat en una butaca simulava passar la revisió mèdica i amb una sola ullada els donava a tots per aptes. Els adamites havien de fer cua per arribar a un tamboret; els nouvinguts s’hi asseien a fi que els pelessin el cap, després, bo i drets, els eren arrencats els pèls de les aixelles i el pit i, per últim s’hi enfilaven i els era despoblada la regió pubiana. Les finestres estaven totes closes i la fortor arribava a marejar.” K.L Reich (II, 106-107)

 

La pèrdua de la humanitat / la reclusió al camp no significava tan sols la manca de llibertat, sinó l’oblit de la pròpia història i la renúncia als sentiments, per immergir-se en un món en el qual hi faltava tot punt de referència amb les rutines comunes i amb les afeccions del passat.

“Aclimatar-se, doncs, a un lloc així era ben difícil, i venia només a força de temps, quan lentament el dolors físic o el moral trobaven l’analgèsic en la seva mateixa continuïtat. Calia adormir la sensibilitat amb la droga que anava destil·lant la limitació encofurnada del camp. Al moment en què hom restringia l’abast dels sentits al món en què estava obligat a viure, quan hom assolia l’oblit d’un exterior al qual havia deixat de pertànyer, quan família, amics, béns, guerra, ideologies, havien perdut l’interès i la rutina vegetativa ocupava i omplia totes les dimensions, hom podia dir que estava aclimatat. La incomunicació exigia la renúncia de tot el que hom havia estat o volia ésser; però, en acceptar-la sense reserves, un cop passada la violència dels primers moments, portava en si l’única consolació possible. Una reclusió al camp era una nit polar d’una durada desconeguda; per adaptar-s’hi calia ignorar l’existència de la llum. /…/ Era l’embrutament total de l’home. Per als famolencs, la fal·lera instintiva de la consecució d’aliments; per als privilegiats la submersió en una basa pertilent d’egoisme, brutalitat i vicis.” K.L Reich (p.79)

Lager I, zona de Bloks

 

L’impossible repòs a la nit / El barracot, un dels sigmes més clars del món concentracionari, amb la seva promiscuïtat i la lluita per l’espai, però també l’oportunitat de substreure’s a la dura realitat.

“Si hom hagués pogut jeure pla i estirat! Però no està bé demanar un segon miracle tot produït el primer, i ho era prou que aquells dos-cents homes cabessin a la cambra com ara estaven. En aquelles màrfegues esteses a terra es desmentia el principi de la impenetrabilitat dels cossos. Les mantes escampades pel damunt d’aquell empedrat de cossos capiculats uniformaven el sól i li donaven l’aparença d’una catifa immensa on hi hagués hagut dues-centes decapitacions …

I tanmateix era l’hora del somni, el moment de les evasions a mons millors on els camps de concentració eren ignorats, l’instant curt, l’únic de tots que era curt, per als que tenien la sort de dormir …

Malgrat la seva fatiga, l’Emili no podia cloure els ulls. La poqueta llum que entrava per les finestres, els feixos de baf, que es blanquejaven com una boira en sortir dels muntants oberts, el respirar compassat dels veïns, els roncs que li arribaven de tots costats, les trepitjades dels que sortien per anar a orinar, tot el mantenia despert a despit dels seus esforços per abaltir-se…” K.L Reich (p.49)

L’obsessió del menjar / L’afebliment i la migradesa dels cossos es cobrava vides, però inclús en aquestse condicions el menjar esdevenia una obsessió pels deportats

“Vicenç tenia fam. Quan acabava de menjar aquell litre escàs de sopa aigualida del migdia o el rosegó de pa negre que era tot el seu sopar, tenia més fam que abans de començar. . Vicenç no podia adormir aquell estómac exigent que es cargolava dolorosament durant aquelles inactivitats digestives que hom li concedia amb tanta prodigalitat. Sofria tothora aquella tortura lenta, sorda, sense atenuants possibles, i el seu cos esdevenia cada dia més magre, els seua genolls ja no tenien cap força, els seua braços es doblegaven qual calia empènyer la furgoneta i els seus ulls no resistien la llum dels dies de sol. Vicenç era un condemnat i ell ho sabia; però abans de morir es defensava com una fera assetjada …” K.L Reich (p.)

Quarantäne Hof (camp de quarentena), Lager II i Block 20

 

El bordell

L’explotació femenina / Una de les paradoxes del món concentracionari era l’existència de cantina, presó, infermeria i inclús bordell, instal·lacions que, pel seu ús i característiques, en pervertien el nom. Els serveis del bordell estaven reservats als privilegiats del camp i corrien a càrrec de dones presoneres procedents d’altres camps. El Blok 1 a Mauthausen.

“Ernest explicà que cada “client” anava proveït d’una papereta “personal i intransferible” amb una signatura del SS -encarregat- i un número que no passava de deu. Exactament com si fos una rifa! Cadascuna de les deu dones de la casa, com tots els altres éssers vivents a Alemanya, bèsties incloses (l’aviram, per exemple, el portaven lligat a les potes), gaudia del privilegi nazi de portar un “número”, que, en el cas present, coincidia amb el de la cambra de “treball”. Contràriament al que succeeix en les cases d’aquest tipus, els clients no podien triar; era a l’atzar que el SS-organitzador del servei, repartia els números sobre les paperetes, igualant així la feina de cada hora. Quatre homes per cadascuna i quinze minuts per a cada home. Una hora de treball cada jornada, dos marcs de guanys i garanties absolutes contra les passions amoroses. Per demanar “relacions”, sigui dit de passada, calia signar per cinquanta pfennings en el full del compte corrent de la cantina. La cantina venia amor a dos rals la peça, i el que no tenia diners … ” K.L Reich (p.149-150)

La Presó del camp

 

El Museu

 

La Càmera de gas / Gaskammer

La mort industrial / Després de l’aturada del centre d’eutanàsia de Hartheim, s’instal·là una petita cambra de gas a Mauthausen, on hom calcula que hi foren gasejades unes 3.500 persones, sobretot jueus i soviètics, sent la darrera operació d’extermini la realitzada el 29 d’abril de 1945. També el camp annex de Gusen disposava d’aquesta sinistra instal·lació

“Cap procediment tant expeditiu, però, com la cambra de gas, instal·lada feia poc al soterrani del crematori del camp. En aparença, una inofensiva sala de dutxes! El trespol era de mosaic i les parets tenien un fris de rajola vidrada que brillava a la llum potent dels globus penjats del sostre. D’un engraellat de tubs eixien a intervals regulars les peres de la dutxa. La porta era massissa i tancava a pressió contra un bastiment cautxutat, i a través d’una finestrella hom podia observar des de fora el que passava.

Si els condemnats eren nouvinguts desconeixedors del camp, hom els feia despullar en una antesala rodejada de penja-robes i, en el moment d’entrar a la cambra, els eren donats uns trossets de sabó i unes tovalloles. Aquestes entrades no depenien del camp, sinó directament de la Gestapo. Famílies senceres, homes, dones i infants, havien passat per allí …

Quan es tractava d’exterminar els malalts del camp, els refinaments del sabó i la tovallola eren jutjats innecessaris. Els escollits sortien de la infermeria nus de pèl a pèl i eren menats al suplici com els moltons a l’escorxador, a bastonades.” K.L Reich (225)

 

La mort dels malalts a l’Infermeria / Els internats a la infermeria ni hi romanien a l’espera de la seva curació, sinó que era l’indret on morien aquells que no tenein forces per seguir el ritme de treball. Les injeccions letals eren el mitjà més utilitzat per posar fi a la seva vida

“Tragué el cap encara, i va llambregar els llits que tenia a banda i banda. La palla esbocinada i polsosa, les teles de sac clapades de taques sòrdides, les mantes polsoses i suades, tot el que el voltava coneixia una llarga història de crueltat i de tristesa. Quants companys de captiveri hi havien passat abans que ell i els seus veïns? I ningú hi havia trobat més que l’hospitalitat repugnant i precària dels darrers moments; res de companyia, res de tendresa, només fàstic i por …

No solament s’emportaven els morts, sinó que el Kapo dels infermers no parava d’entrar i sortir amb una llista a les mans … No sabia res de les fitxes amb la creu vermella, però no creia escapar-se de la pròxima selecció que es produís. Però l’angoixa s’havia esvaït! Hagué de sotmetre’s a una certa violència per a fer-se càrrec que aquella podia ésser l’última matinada. Se l’havia imaginada de les mil maneres possibles, però mai no hauria cregut que pogués arribar amb la placidesa interior que en aquell moment tornava a sentir. Potser unes hores més tard jauria estibat i nu al dipòsit del crematori; però, amb tot, no tenia por de res, el seu cor batia amb regularitat i, per més esforços que fes, no sabia endevinar per enlloc la proximitat de cap abisme. Al contrari, veia davant seu com un pendís suau, sense fi, on els sentits deixaven de sentir cap molèstia … K.L Reich (187-188)

Còpia de 20170505_155714 (Copiar)

“Algú feia pujar la taula lentament, molt lentament cap al mirall còncau, el qual ja no recollia les llums, sinó les imatges invertides de tots els homes, de totes les coses. Se sentí punxat al cor, l’arma era freda i s’eixamplava sense parar dins del seu pit. Un dolor viu però no irresistible. Tot desapareixia i només el mirall conservava les ombres vagues d’una nit gairebé maternal. Un gran soroll que venia de dins el seu cap semblava voler-lo eixordar, com si el cervell volgués esclatar, un soroll que es convertí en un xiulet allargassat i perforant. Mentrestant, la taula no parava de pujar lentament …

– La benzina no m’arribarà -digué l’infermer de la bata blava.

-Fes les dosis més petites -respongué el metge de les SS-. Amb menys també moren.

-Triguen més temps i sofreixen molt.

– És igual, redueix les dosis.”                                                                            K.L Reich

El Crematori 1 / Krematorium

 

La desaparició dels cossos / Els morts a qualsevol indret del camp o a la cambra de gas eren dipositats en recintes adjacents als crematoris, fins que la seva disponibilitat en permetia la cremació. A mesura que es multiplicaven els assassinats, malgrat l’augment del nombre de forns, aquests no eren suficients, i era freqüent la incineració en garns pires, o el simple abandó dels cadàvers, tal com succeí en les setmanes anteriors a l’alliberament.

“Els cadàvers eren introduïts per una porta que donava a l’altra fatxada de l’edifici. Els portaven nus, amb una xapa de llauna amb el número de pres lligada al coll i, en espera d’ésser incinerats, els estibaven en una gran càmera frigorífica. Com que el forn no era gran i només cremava un centenar de cossos cada vint-i-quatre hores, promig sovint ultrapassat per la mortalitat del camp, res d’estrany no tenia que alguns cadàvers portessin setmanes i setmanes al dipòsit.

Rubio s’adonà que, davant d’aquell espectacle, sentia més repugnància que pietat. Frantisek ruixava amb el seu aparell les dues piràmides de cadàvers tan curosament acastellats. D’uns es veia que el cap; dels altres, els peus. La llum feble que entrava per una finestra arran de terra semblava donar un volum excessiu a les dues muntanyes. Les exhalacions metífiques es barrejaven a la picantor del desinfectant … ”  K.L Reich (199)

El Crematori 2 / Krematorium

 

Antiga zona administrativa SS / Actualment Memorial

 

Pedrera i Escala de la Mort

El treball esclau a la pedrera / La pedrera i el seu accés a través dels 186 esglaons és l’indret emblemàtic del camp. Avui, un dels impactes més grans en recórrer l’espai, regenerat per la natura, és la dificultat d’imaginar les condicions que hagueren de treballar els deportats, amb el soroll constant de les descàrregues de dinamita, de les vagonetes i dels picapedrers.

“El camí que, des del capdamunt de l’escala de la pedrera, portava fins al camp, no tenia filferrades ni sentinelles més que per la banda esquerra, ja que, per la banda dreta, estava prou guardat amb el precipici de l’explotació, tallat a plomada i d’una cinquantena de metres de profunditat. Quan la columna dels jueus o els castigats en general havia aconseguit pujar per l’escala fins al camí, amb les enormes pedres que els eren carregades, aquells que durant el viatge quedaven reressagats o que, malgrat les vergassades, havien d’abandonar la càrrega a mitja escala, eren “amablement” invitats a llançar-se daltabaix de l’abisme. Tota resistència era inútil, i no feia sinó perllongar dolorosament el període d’arguments “persuasius”. El promig de “suïcidis” venia a ésser de sis a deu per viatge.” K.L Reich (215-216)

 

El camp dels Russos o dels malalts

Els presoners soviètics / A finals de 1941 arribà el primer contingent nombrós de presoners soviètics destinats a una mort immediata, cosa que es consumà amb treballs extenuants.

“Ja a primera hora havia començat d’organitzar-se la recepció més important en la història del camp: arribaven dos mil russos … Passaven uns minuts de l’hora assenyalada quan, des de la porta del camp, es distingí com una taca fosca, rogenca, que serpentejava carretera amunt. Una estona més i començava d’entrar la guàrdia de conducció, armada amb metralletes i bombes de mà. Els hússars de la policia especial feren llavors una aparició d’opereta i es posaren a la feina d’arrenglerar la columna de presoners. Els “monstres” s’anaven escolant per l’entrada, i, certament, hauria estat difícil trobar-ne un que pesés més de cinquanta quilos. Amb cara de fam, bruts, mig nus, descalços la majoria, tremolaven com fulles d’arbres, cada vegada que el vent es ficava per entremig del barracar. Els SS reien de tot cor davant d’aquell desastre … Quatre dies nus, bo i passant-se en formacions al carrer la major part del temps! Molts no pogueren vestir-se mai més! Els facinerosos de la policia interior van tenir ocasió de lluir l’uniforme i la ferocitat. El sabre fou sustituït per una goma farcida de sorra, i en aquell clos de cinc barraques regnaren tot l’hivern la fam, el fred, el terror i la mort … (170-171)

Se’ls deixà sense menjar altra cosa que uns pocs naps bullits, i se’ls obligà a un treball intensiu al camp. Cada migdia i cada tarda, quan ja tothom estava format pel recompte, entraven al camp sostenint-se els uns amb els altres, tentinejant i entrebancant-se per entre la comitiva cada cop més delmada, en uns carros regimentals que havien pertanyut a l’exèrcit francès, sobreeixint de cadàvers i d’agonitzants tots barrejats i posats de qualsevol manera que eren descarregats davant la porta del crematori.” K.L Reich (217)

 

La ignomínia del camp rus / Fora del recinte de Mauthausen s’aixecà el camp rus o camp dels malalts. La denominació és deguda a que fou construït per presoners soviètics,  a partir de 1942. Sense que ni tant sols les SS gosessin entrar-hi, aquest camp esdevingué la instal·lació on milers de presoners malalts, sense a penes menjar, romanien a l’espera de la mort.

“A sota el camí i per la banda esquerra, jeien els monstres adormits de les barraques del “camp rus”, rodejades del fistó de llum de les filferrades. Aquell camp suplementari, acabat feia pocs mesos i destinat en principi als “innombrables presoners soviètics que havien de fer-se” i que no s’havien fet, era ara un enorme camp-hospital. Milers i milers de malalts, sense tractament mèdic, sense aliments, dormint tres i quatre a cada llit de setanta centímetres d’ample, esperaven pacientment l’hora de la mort. Només els centinelles marcaven uns punts mòbils al defora de les filferrades i vetllaven l’angoixós silenci de la massa condemnada.” K.L Reich (275)

 

Estació de tren a Mauthausen

L’estació del poble de Mauthausen està ubicada en mig del nucli urbà, i des d’allà els deportats iniciaven la marxa a peu cap al camp, a la vista de tothom.

“Per què, doncs, en baixar del tren, després dels dos dies de viatge, apareixien uns alemanys nous, ben diferents dels coneguts? Per què aquells cops de culata, aquelles puntades de peu al cul, aquell baladrejar. aquelles precaucions? …

La formació no tenia fi, i el dia pàl·lid com si no hagués dormit, no es decidia a ésser una mica més amable. A través de la boira cada vegada més espessa, es distingia la corrua negrosa i compacta dels presoners i les taques verd-grises dels sentinelles repartits amb meticulositat al llarg de la comitiva …

I comença aleshores la tasca complicada del recompte … El recompte fou donat per clos, però la columna no s’acabava de posar en marxa. El fred anava pujant impertorbable cames amunt d’aquells homes que portaven dos dies sense dormir ni menjar calent … K.L Reich (I, 88 a 90)

 

Memorial d’Anna Pointner

Anna Pointner va ser una ciutadana austríaca que durant molts anys va romandre en el desconeixement general i en l’oblit de la història. En els darrers temps, però, se li ha fet una mica de reconeixement i justícia. Anna Pointner va ser la dona que va amagar a casa seva els negatius de les fotos de Francesc Boix. Unes fotos que Boix havia fet al camp de concentració de Mauthausen i que després van ser un element essencial en els judicis de Nuremberg. Gràcies a aquestes van poder ser condemnats varis jerarques nazis. Francesc Boix treballava al laboratori fotogràfic del camp i això li va permetre fer les fotos, treure-les del camp i recuperar-les després.

 

Anna, de sentiment socialista, va establir una certa simpatia amb uns presoners espanyols del camp de Mauthausen que cada dia passaven per davant de casa seva per anar a la feina a la pedrera Poschacher. Aquesta simpatia va portar a la confiança de fer-li arribar els negatius per guardar-los fora del camp. Tot i l’evident perill que això comportava per a ella i la seva família, no va dubtar a ajudar-los. Es va arriscar i primer va amagar els negatius al soterrani de casa i després en un mur de la part del darrera de la casa. Aquest passat mes de maig es va inaugurar un monument al costat de casa seva per a homenatjar-la i recordar-la. En una placa metàl·lica on hi ha gravades paraules en alemany i castellà, hi ha una finestra a través de la qual es veu el mur on Anna Pointner va amagar els negatius.  Font informativa

 

Hay pocas fotos de Anna Pointner, ofrecemos dos realizadas en 1990: Las fotos están hechas en Linz. Los que aparecen en las fotos son: a la izquierda Manolo San Martín ( tio se nuestro delegado en Aragón y miembro del CIM, Josep San Maetín), El de la derecha es Félix Quesada, El español más joven de Mauthausen pues entró con 14 años procedente del convoy de Angulema. / Amical de Mauthausen

 

Anuncis