5 de maig

Mauthausen_TitleMentre en la terra hi hagi gent capaç de tanta crueltat freda, de tant fanatisme inhumà, de tant menyspreu envers els altres no arribarem pas a formar una societat digna de dir-se civilitzada.

Joaquim Amat-Piniella

Recorregut Pedagògic pel Camp de Mauthausen

 

“Mauthausen és un poblet medieval, petit i encantador, a una vintena de quilòmetres a l’est de Linz. Paisatge de turons suaus, arrodonits i verds. Prats i clapes de bosc. Roures i avets. Algun vedoll, daurat. /…/ I dalt d’un d’aquests turons, a uns tres quilòmetres del poble, s’alça la Fortalesa. El camp de concentració que en porta el nom i que ha fet aquest nom tristament conegut per sempre més.”  -Narcís Comadira-

 

 

De l’aeroport de Girona al de Bratislàvia i, amb bus, fins a Mauthausen

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

“La carretera pujava més pronunciada i a banda i banda s’alçaven barraques al volt de les quals regnava gran moviment de SS. Probablement, dependències i habitacions per als soldats. Oficines i cuines de la tropa. Al capdamunt de la pujada, hom incidia sobre el mur vist des de lluny. Dues grans torres, envidrades i amb una teulada d’un regust vagament xinès, enquadraven una gran portalada. A la banda esquerra, el mur s’acabava de sobte i es perllongava en una filferrada elèctrica que destacava per la porcellana dels aïlladors. Passada la porta, es trobaren en un gran pati, o més aviat un tros de carretera molt ampla, car tenia voravies a cada costat, i s’acarrerava entre els rengles de barraques, baixes i uniformes per una banda i grans pavellons amb xemeneies, per l’altra. D’una d’aquelles xemeneies devia venir aquell fum acre de cuir cremat que feia tossir”. K.L Reich (I, 102)

Mauthausen-Memorial mauthausen_intro_logo

Recepció i Auditori del Camp de Mauthausen

“El camp estava instal·lat al cim del turó més alt de tota la contrada, on el terreny produeix la impressió d’una mar agitada que s’hagi solidifica de sobte. No són muntanyes, sinó ondulacions força pronunciades, vestides de tant en tant amb espesses taques de bosc que, en aquella època de l’any, destaquen damunt la llisor blanca de les grans extensions nevades … ” K.L Reich (I, 96)

“El camí havia estat llarg i fatigant, la comitiva interminable dels mil cinc-cents homes arribava finalment a la mateixa filferrada del recinte … ” K.L Reich (I, 97)

“—Ja som a casa –exclamà Francesc amb una ironia amarga.

L’emmurallat del recinte interior estava per acabar. Els enormes panys de pedra picada, formant una mola immensa que s’imposava esclafadora sobre l’esperit encongit dels nous hostes, donaven a l’hora grisa una tonalitat blavosa. Culminaven aquells murs unes torres a mig fer, repartides a trams regulars, dintre de les quals els sentinelles podrien vetllar algun dia, quan estiguessin llestes, amb molt més confort que aleshores ho feien dalt d’unes desmantellades torretes de fusta. A l’altra banda del mur, treien el cap els díedres nevats de les teulades dels grans pavellons-barraques. K.L Reich (I, 97)

Portalada d’entrada al Pati dels Garatges SS i Comandància.

 

Al peu d’aquell mur en construcció es veien, ja des de l’entrada oberta a la filferrada exterior, les petites siluetes dels treballadors, internats segurament, la missió dels quals era fer més sòlida llur pròpia presó. La barra del control s’aixecà per deixar el pas obert. Els nou arribats no tenien prou ulls per a fixar-se en tots els detalls. Per a ells no existien fred, fatiga, pes o dolor dels cops rebuts, sinó una curiositat creixent que s’imposava per damunt de tots els altres sentiments. K.L Reich (I, 98)

Els nous arribats no tenien prou ulls per a fixar-se en tots els detalls. Per a ells no existien fred, fatiga, pes o dolor pels cops rebuts, sinó una curiositat creixent que s’imposava per damunt de tots els altres sentiments. El secret s’anava obrint a pleret als sentits excitats i àvids d’aquella multitud. Un camp de concentració, car ningú no dubtava ja que allò ho era, els rebia i els feia dignes de la seva coneixença. En les propagandes antifeixistes se n’havia parlat prou, dels camps de concentració alemanys, però segurament cap dels arribats no se l’hauria imaginat amb aquella aparença de gran fortalesa. Quines sorpreses més els esperaven en aquell clos imponent? K.L Reich (I, 98)

El Pati dels Garatges i la Comandància del Camp

 

“La carretera seguia cap a l’interior i vorejava tota aquella cara de la construcció, tot pujant lleugerament, fins arribar al camp pròpiament dit. La comitiva no desféu pas la seva formació i progressà com una serpent negra pel camí nevat. Una fortor de cuir cremat s’arrapava a les gorges. /…/ Fou l’Emili qui s’adonà el primer d’un grupet de tres o quatre homes -li calgué fer un esforç per a <<trobar-los>> homes /…/ K.L Reich (I, 98)

2016-11-17-11-23-36-image

Febrer de 1965: dibuix de Joaquim Amat-Piniella sobre l’uniforme dels presoners del camp de Mauthausen; sembla que respon a una sol·licitud de Joan Sales per a l’edició de K.L Reich

És que eren realment homes? Vestits amb parracs ratllats de blau, amb un casquet també ratllat enfonsat per damunt de les orelles, llurs cares cremades pel vent de la neu, morats de fred els llavis i la punta del nas, tremolant tot el cos arrupit, traslluïen per una magror cadavèrica tot un infinit de sofrences. Aquells cossos semblaven sacs de llenya, talment els ossos apuntaven a través de la pell i dels draps que els vestien. Dels pantalons massa curts eixien uns turmells exageradament inflats i unes sabates amb sola de fusta, molt grans i balderes, sobre les quals s’aferrava la neu fent insegura l’estabilitat d’aquelles pobres carcasses /…/ La seva veu no corresponia per la seva potència a l’espantall que se’n servia /…/ Comença a figurar-te la cara que farem ben aviat.” K.L Reich (I, 99-100)

Accés a la zona dels SS, actualment de memorials, i entrada al camp de confinats

 

“Acabeu d’entrar a un camp d’extermini alemany -digué-. Ací es ve a treballar i a obeir i, com és natural, no podreu pas protestar tal com és costum vostre. Tot està prohibit per vosaltres i els càstigs són molt severs. Recordeu sempre que la més petita relliscada es paga amb la vida. /…/ Ací se us imposarà la més gran disciplina que us podeu imaginar. K.L Reich (I, 103-104)

La porta “japonesa” d’entrada al camp de deportats, zona de recepció abans de les dutxes i mur de les lamentacions

 

Benvinguts a Mauthausen

“Aturdidos y heridos, los supervivientes llegaban por fin hasta el campo. Lo primero que veían eran sus imponentes muros de granito y el águila de piedra con la esvástica, que coronaba una de las entradas. Sin dejar de correr y de recibir golpes, eran concentrados en la plaza de formaciones, la appelplatz. Tras una espera que podía durar minutos o varias horas, uno de los comandantes del campo, acompañado del intérprete, les daba la “bienvenida”. Ese papel le solía corresponder al capitán Georg Bachmayer, el verdadero número dos del campo. No hay ni un superviviente que no coincida en el contenido del amenazador discurso que les brindó el día de su llegada. “Vosotros, que habéis entrado por esa puerta, solo podréis salir del campo por aquella salida”, les decía Bachmayer, mientras señalaba con su dedo la chimenea del crematorio.

Esas palabras aún resonaban en sus oídos cuando sus guardianes comenzaban a gritar y a golpearles para continuar con su bautismo concentracionario. Lo siguiente era quitarse toda la ropa para, completamente desnudos, pasar por unas mesas en las que prisioneros/secretarios les tomaban algunos datos personales. Después les afeitaban todo el cuerpo con navajas tan usadas que arrancaban el pelo de raíz y les rociaban con un desinfectante que les quemaba la piel. Agotados, desollados y humillados, los deportados aún debían pasar por uno de los peores trances de ese día: la ducha. Una ducha en la que recibían, alternativamente, chorros de agua hirviendo y de agua helada. Finalmente les entregaban unas chanclas con suela de madera, una cuchara, un plato y el uniforme rayado. Fueron muchos los españoles que recibieron camisas y pantalones con restos de sangre, agujeros de bala y pistas suficientes como para deducir la forma en que habían muerto los anteriores portadores de sus “recién estrenados” uniformes. Esta planificada bienvenida concentracionaria terminaba cuando los prisioneros recibían un número que sería, a partir de ese momento, su única identidad en el campo. Por ello lo llevaban inscrito en una pequeña placa metálica que se colgaban del cuello o de la muñeca. También debían lucirlo en unas estrechas bandas de tela que cosían en la camisa y el pantalón del uniforme.

El proceso de deshumanización de los deportados había concluido. Habían sido humillados, despojados de sus pertenencias, de sus recuerdos y también de esas cabelleras, cejas, barbas y bigotes que les diferenciaban de los demás. Ahora solo eran seres desmoralizados y uniformados a los que ni siquiera sus familiares más cercanos podrían identificar entre la masa rayada.” Deportados.es (Traslado i llegada a los campos)

Les dutxes

 

Appellplatz: Wäscherei (bugaderia) , Kücke (cuina) , Arrest (presó), Krematorium (crematori), Kanskenrevier (enfermeria), Lager (camp) I, II i III

mauthausen4

<<Blok 12>>

“<<Blok 12>>, estava escrit sobre el muntant de la porta. Per petits grups s’anava entrant per tal de passar les formalitats de l’arribada /…/ Formats sobre la neu, després de tantes emocions, la boca pastosa i els llavis ressecs de no menjar res calent, començaven de sentir-se sobretot el pes de la fatiga. El fred era molt viu, la neu es despenjava menuda encara, però progressivament intensa, els peus havien perdut tota la calor del violent exercici de venir corrent de l’estació estant, i tornaven a ressentir-se de les agulles gelades que penetraven inclements dintre la pell.” K.L Reich (II, 105)

– I ara ens ho prendran tot? /…/ – Us deixaran nus completament /…/ – Les fotos, no? … -tampoc. /…/

Un pres alemany separà dos rengles de la formació /…/ Passaren fins al dormitori d’una de les ales del Block. De dormitori no en tenia altra cosa que el nom; no hi havia cap moble, només un gran escampall de roba, de motxilles, paquets, maletes, plats i cantimplores, que uns quants presos alemanys anava ordenant sense gaire pressa, fent-ne grans pilots per separat. Era la impedimenta a la qual renunciaven definitivament els arribats que es despullaven en aquella habitació. Una fortor de suor empudegava l’aire, i les finestres obertes a banda i banda deixaven passar la gelor exterior sense aconseguir renovar l’atmosfera. Els presos alemanys no paraven de cridar donant presses i de repartir puntades de peu.

/…/ Arreplegaren el que pogueren portar a pes de braços i, nus completament, amb la pell de gallina i petant de dents, passaren al menjador, les taules del qual estaven habilitades per als treball burocràtics. Els escrivents, presos tots, prenien la filiació, mentre un altre pres parava un gran sac de paper on era entaforat de qualsevol manera el tresor de cada equipatge. Un SS vigilava l’operació, donava un cop d’ull a les coses de valor i si li plaïen se les ficava a la butxaca.

/…/ Encara nus, amb el cinyell al coll i el poc tabac que portàvem a les mans, passaren a l’altra ala del Block. El menjador semblava més aviat la barberia d’un campament nudista. Un SS repapat en una butaca simulava passar la revisió mèdica i amb una sola ullada els donava a tots per aptes. Els adamites havien de fer cua per arribar a un tamboret; els nouvinguts s’hi asseien a fi que els pelessin el cap, després, bo i drets, els eren arrencats els pèls de les aixelles i el pit i, per últim s’hi enfilaven i els era despoblada la regió pubiana. Les finestres estaven totes closes i la fortor arribava a marejar.” K.L Reich (II, 106-107)

La pèrdua de la humanitat / “Aclimatar-se, doncs, a un lloc així era ben difícil, i venia només a força de temps, quan lentament el dolors físic o el moral trobaven l’analgèsic en la seva mateixa continuïtat. Calia adormir la sensibilitat amb la droga que anava destil·lant la limitació encofurnada del camp. Al moment en què hom restringia l’abast dels sentits al món en què estava obligat a viure, quan hom assolia l’oblit d’un exterior al qual havia deixat de pertànyer, quan família, amics, béns, guerra, ideologies, havien perdut l’interès i la rutina vegetativa ocupava i omplia totes les dimensions, hom podia dir que estava aclimatat. La incomunicació exigia la renúncia de tot el que hom havia estat o volia ésser; però, en acceptar-la sense reserves, un cop passada la violència dels primers moments, portava en si l’única consolació possible. Una reclusió al camp era una nit polar d’una durada desconeguda; per adaptar-s’hi calia ignorar l’existència de la llum. /…/ Era l’embrutament total de l’home. Per als famolencs, la fal·lera instintiva de la consecució d’aliments; per als privilegiats la submersió en una basa pertilent d’egoisme, brutalitat i vicis.” K.L Reich (p.79)

Lager I, zona de Bloks

Quarantäne Hof (camp de quarentena), Lager II i Block 20