La pluja d’aquest divendres, 26 de gener, va obligar a canviar l’escaleta de l’acte d’homenatge als manresans deportats. En lloc d’iniciar-se a la Plaça Sant Domènec, davant de la placa on figuren els noms dels deportats, l’acte començà a l’Auditori del Centre Cultural del Casino. “La pluja afegia un punt de tristesa i emoció a l’homenatge que, al migdia de divendres, s’ha fet a tres manresans que van ser deportats a camps de concentració nazis. Els manresans Àngel Sánchez López, Rossend Labara Andrés i Fèlix Labara Pena (els dos darrers, pare i fill), van ser deportats al camp de Mauthausen i, en el seu cas, van sobreviure a aquell infern. Des d’aquest migdia, ja tenen una llamborda en la seva memòria, davant la casa on van viure.” (Regió7)
La primera stolperstein es col·locà al carrer Folch i Torres, en memòria d’Àngel Sánchez López. , amb la presència de la seva neboda. Per cloure l’acte, l’alumnat de l’institut Lluís de Peguera va llegir-nos el següent text:
“Es va fer de nit dalt del tren. Amb prou feines vam dormir. Quan començava a clarejar, vam veure soldats francesos que treballaven la terra. Ens feien senyals amb el cap, compadint-nos. El tren continuava la seva marxa. Parava poc a les estacions. A migdia, vam passar per una ciutat. Tot semblava força normal: tramvies, gent mudada, altres en pantalons curts, dones amb barrets de plomes. Érem a Salzburg.
Pels volts de les sis, el tren es va aturar: final de trajecte. Fosquejava. Van aparèixer tot d’SS, que ens van envoltar, mentre ens apuntaven amb el fusell a punt de disparar. Ens van fer fora a crits i a cops de culata. També hi havia gossos llop que treien els que es quedaven enrere. Alguns sortien per la finestra. Vam llençar la manta, el sac, la cantimplora, tot el nostre equipatge. No hi havia intèrpret i amb prou feines enteníem què ens volien dir amb tota aquella cridòria. Sortírem de l’estació. Vam formar i, en columnes de cinc, van emprendre la marxa per una carretera estreta. Ens feien avançar ràpidament. Els SS duien un llum al pit. Ens menaven pressa, però nosaltres, a les fosques i sense cap llanterna, ben just si ens hi vèiem. A més, n’hi havia que anaven descalços; d’altres portaven molt pes, però continuaven arrossegant l’equipatge per por de perdre el poc que els quedava; tots estàvem cansats.”
Jacint Carrió i Vilaseca, Manresa-Mauthausen-Gusen
La segona i tercera stolperstein es col·locaren al carrer del Bruc, en memòria de Rossend Labara Andrés i Fèlix Labara Pena (pare i fill), amb la presència de la seva fills, gendre i net, vinguts de França. Per cloure l’acte, l’alumnat de l’institut Pius Font i Quer va llegir-nos el següent text:
Fragments de la introducció a K.L.Reich, autocensurada pel mateix Amat-Piniella
”l’únic delicte dels milers de malaurats que foren executats amb la més terrible de les morts, no era altra que llur lleialtat a la República espanyola durant la nostra guerra civil”
“Franco no havia volgut reconèixer-los com a súbdits, i Pétain es negà a considerar-los voluntaris a la defensa de França. Només Hitler els admeté per a devorar-los en el secret dels seus forns crematoris. Tríade de criminals, responsables tots tres de la mort espantosa de 5.500 germans nostres a través de totes les tortures imaginables! Responsables també d’un esclavatge de quatre anys i mig suportat pels supervivents en condicions inhumanes! Ni Franco, ni Pétain, ni Hitler, no oblidaven que eren els espanyols els qui, primer que ningú, havien plantat cara al feixisme internacional. A “la nova Europa” forjada amb sang innocent, devastacions i misèria, els espanyols anti-franquistes no tenien altra plaça que la d’un pot de cendres…”
”Per si no n’hi havia prou amb les víctimes de la guerra civil, amb els assassinats pel falangisme, amb els centenars de milers que es podrien a les presons i camps espanyols, amb el paper gloriós dels voluntaris als exèrcits aliats i amb les sofrences pròpies de l’exili en la massa dels desterrats, els nostres milers de morts a les terres hostils del Reich constitueixen l’exponent més segur de l’esforç peninsular a la causa de la llibertat”.
“Milions d’homes foren assassinats perquè estimaven la llibertat; moriren tots perquè la humanitat pogués viure…”
“Seguidament, els assistents s’han traslladat al centre cultural del Casino, on finalment ha tingut lloc l’acte final de l’homenatge (no s’ha pogut fer a Sant Domènec, on hi ha una placa de record als deportats, a causa de la pluja). Allà han intervingut les regidores de Cultura, Anna Crespo, i Educació, Mercè Rosich, així com Jordi Pons, professor que ha dut a terme una bona part de la recerca a l’entorn dels manresans deportats als camps. Alumnes dels instituts participants han llegit textos i han interpretat també la cançó “Si me quieres escribir”.Familiars dels manresans recordats, alumnat i públic en general” (Regió7)
L’ENEMIC
Em tens lligat entre els tentacles del teu poder / i em cou el verdanc del teu fuet / sobre les carns eixutes pel treball i per la fam. / I has passat endavant, encara, / dalt del dragó del teu orgull / deixant un rastre de cendre i de mort, / Monts i valls s’aplanen al teu camí, / s’esfondren als murs i s’eixuguen als rius, / els vents empenyen les popes dels teus vaixells / i els cels s’esberlen al pas dels teus avions. / Com les aus de presa canten tes glòries!
Però, tu et negues en el deliri del triomf en va, / que dels secrets de les terres profundes res no en saps! / És que no sents el tremolor de les follies en néixer?
Tu no saps que és un pas de cavalls blancs / sobre el foc dels odis còsmics; / ni el fred dels acers sense beina ni cinyell / damunt la pell suada d’angoixes; / ni un rajar de sang pels espills trencats de les passions / que esclaten en les nits tèrboles d’estels!
No et tapis les oïdes, no, / que el terratrèmol germina a desgrat teu; / no acluquis els ulls, no, / que cimes ingents et colgaran sota llurs roques pesants; / no aixequis les mans, no, / enfront les ones dels oceans bullents!
Que tot vindrà a pleret i segur / cap a la teva eclipsi innoble, / cap a la revenja dels teus damnats i captius; / que la llum trencarà el teu fibló verinós …!
Em tens lligat, però no rendit, / no m’ajupo pas al brunzir del teu fuet: / en ta fugida et trobaré covrad, / ofegat de por i de vergonya / en la tenebra espessa del teu crim …
Lager Ternberg, Tots Sants de 1942
Joaquim Amat-Piniella / Les Llunyanies / Poemes de l’exili (1940-1946)
La cloenda de l’acte va consistir en cantar, tots els assistents, una de les cançons més populars de la Batalla de l’Ebre: Si me quieres escribir. Ens narra la necessitat i la importància de poder rebre contacte dels familiars com al·licient per viure unes circumstàncies tràgiques. A mi, em va recordar la situació dels Jordis a la presó d’Extremera i la seva recepció de lletres i llibres
- Si me quieres escribir,
- Ya sabes mi paradero:
- Tercera Brigada Mixta,
- Primera línea de fuego.
- Aunque me tiren el puente
- Y también la pasarela
- Me verás pasar el Ebro
- En un barquito de vela.
- Diez mil veces que los tiren
- Diez mil veces pasaremos
- Que para eso nos ayudan
- Los del Cuerpo de Ingenieros.
- En la venta de Gandesa
- Hay un moro Mojamé
- Que te dice: «Pasa, “paisa”
- ¿Qué quieres para comer?»
- El primer plato que dan
- Son granadas rompedoras,
- Y el segundo de metralla
- Para recobrar memoria.
Audio
Retornarem
Premsa
El record dels manresans deportats suma avui tres Stolpersteine més
Tres manresans deportats als camps nazis ja tenen la «Stolpersteine» davant de la casa on van viure
Manresa coloca adoquines Stolpersteine en conmemoración a los deportados a Mauthausen
L'home dels ulls tristos 