L’estació del poble de Mauthausen està ubicada en mig del nucli urbà, i des d’allà els deportats iniciaven la marxa a peu cap al camp, a la vista de tothom.
“Pels volts de les sis, el tren es va aturar: final de trajecte. Fosquejava. van aparèixer tot d’SS, que ens van envoltar mentre ens apuntaven amb el fusell a punt de disparar. Ens van fer fora a crits i cops de culata. També hi havia gossos llop que treien els que es quedaven enrere. Alguns sortien per la finestra. Vam llançar la manta, el sac, la cantimplora, tot l’equipatge. No hi havia intèrpret i amb prou feines ens enteníem què ens volien dir amb tota aquella cridòria. Sortírem de l’estació. Vam formar i, en columnes de cinc, vam emprendre la marxa per una carretera estreta. Ens feien avançar ràpidament. Els SS duien un llum al pit. Ens menaven pressa, però nosaltres, a les fosques i sense cap llanterna, ben just si ens hi vèiem. A més, n’hi havia que anaven descalços.” Jacint Carrió i Vilaseca / Manresa – Mauthausen – Gusen. deportació i retorn d’un home compromés amb la llibertat. (p.56)
Galeria d’imatges / el camí: de l’estació de tren al camp de la mort
“Per què, doncs, en baixar del tren, després dels dos dies de viatge, apareixien uns alemanys nous, ben diferents dels coneguts? Per què aquells cops de culata, aquelles puntades de peu al cul, aquell baladrejar. aquelles precaucions? …
La formació no tenia fi, i el dia pàl·lid com si no hagués dormit, no es decidia a ésser una mica més amable. A través de la boira cada vegada més espessa, es distingia la corrua negrosa i compacta dels presoners i les taques verd-grises dels sentinelles repartits amb meticulositat al llarg de la comitiva …
I comença aleshores la tasca complicada del recompte … El recompte fou donat per clos, però la columna no s’acabava de posar en marxa. El fred anava pujant impertorbable cames amunt d’aquells homes que portaven dos dies sense dormir ni menjar calent … Joaquim Amat-Piniella / K.L Reich (I, 88 a 90)
– Calleu! -cridà un guardià-. Sembleu jueus! / El grup va obeir i només ressonava damunt de les llambordes el pas ritmat de les sabates amb sola de fusta. La gent del poble sortia a les finestres, mirava i, sense deixar traslluir cap sentiment (tan acostumats hi estaven!), tornava a desaparèixer, satisfeta la curiositat. Els infants seguien la comitiva i contemplaven els soldats amb respecte i enveja.· Joaquim Amat-Piniella / K.L Reich (XIII, 351)
L'home dels ulls tristos 