Poble de Mauthausen / Galeria d’imatges
Plou sobre Mauthausen, la terra
s’amara tendrament, grogueja
l’herba molla, molls
els bedolls ja tots d’or, molls
els avets espessos, els roures corpulents.
Aquest turó tan plàcid
té entranyes de granit, granit gris, de granit
són els murs dalt del turó, de granit
les torres que vigilen, de granit els camins,
l’escala, de granit, l’escala de la Mort.
Plou sobre Mauthausen, plou
dins les muralles, dins els barracots
de fusta on es maldorm,
malmenja, malviu, malmor.
Plou sobre Mauthausen i encara, espectrals,
baixen per l’escala cadàvers, arranquen
blocs de granit, escairen, esmicolen,
i ells avall amb els blocs, ells amunt
amb els blocs, ells, granit esmicolat,
ossos esmicolats.
Al poble encantador,
segur que noies rosses canten dolces
cançons de prínceps i princeses –primaveres
llargues, corones de flors boscanes,
estius d’olor de blat-, riuen,
no en saben res, diuen, no en saben res
d’aquella olor que el vent
els porta de vegades, olor
de carn cremada –primaveres llargues,
estius d’olor de blat-, mai olor de sospita.
Homo homini lupus? No,
pobres llops. Els homes som, per als homes,
homes senzillament. Encara
Da Capo
NARCÍS COMADIRA, Allemande
Camp de Mauthausen / Galeria d’imatges
Fa un dia de plugeta fina, precisament avui, que anem a Mauthausen. La veritat és que no tenia cap ganes d’entrar en aquesta història terrible de la crueltat humana. Però no vaig voler defugir-ne la visita. Em va semblar que feia un tort a algú si no hi anava, essent-hi tan a prop. I Mauthausen ha acabat essent l’experiència més memorable de tota aquesta meva visita a Àustria. La més punyent. La que ha prevalgut.
Mauthausen és un poblet medieval, petit i encantador, a una vintena de quilòmetres a l’est de Linz. Paisatge de turons suaus, arrodonits i verds. Prats i clapes de bosc. Roures i avets. Algun bedoll, daurat. Tot regalimós, avui, sota la pluja. I dalt d’un d’aquests turons, a uns tres quilòmetres del poble, s’alça la Fortalesa. El camp de concentració que en porta el nom i que ha fet aquest nom tristament conegut per sempre més.
Els nazis van construir aquest camp precisament a Mauthausen perquè hi havia granit. Unes pedreres de granit importants. I això va fer que el camp de concentració de Mauthausen fos, d’entrada, un camp de treball i no pas d’extermini. El camp fou inaugurat, diguem-ho així, el 8 d’agost de 1938, encara no sis mesos després de l’annexió d’Àustria a Alemanya, la famosa Anschluss. El Reich estava en plena etapa eufòrica i necessitava granit per als deliris de Hitler i Albert Speer. Els alemanys van comprar, si us plau per força, una pedrera que hi havia a Mauthausen, pedrera d’on havien sortit les llambordes dels carrers de Viena.
Tot això ho llegeixo en un fullet, i insisteixo en el granit perquè em va impressionar profundament la pedrera i aquella escala, anomenada Escala de la Mort. Una escala de 186 escalons irregulars que baixava des del camp fins a la pedrera. Al museu que hi ha al camp, un museu discret i eficaç, amb fotografies ampliades i alguns objectes corprenedors, hi ha precisament una fotografia d’aquesta escala, plena de presoners carregats amb blocs de granit, uns blocs immensos que gairebé els esclafen. De fet en van esclafar molts. Fileres de cinc o sis pujant lentament, graó a graó, escala amunt. Tota l’escala plena. Formigues humanes sota una bota implacable. Aprenc al museu que a Mauthausen hi van morir 119.000 presoners, dels quals 38.000 eren jueus. I també que, essent com era un camp de treball i no d’extermini, fins al setembre de 1944 no hi va haver dones. El camp va ser alliberat el 5 de maig de 1945 per les tropes americanes i, el dia abans, les SS van intentar destruir l’evidència dels seus horrors. Després, el camp va quedar abandonat. Molts barracons van servir per treure’n llates de fusta en la difícil postguerra austríaca i així, ara, només en queden uns quants. Sembla que, d’aquest camp, es volia esborrar tot. La realitat física i fins i tot la memòria, però les protestes dels supervivents i dels familiars de les víctimes van aconseguir que es conservés. Ara és un lloc de pelegrinatge i de record. Els països de les víctimes han alçat, fora del recinte, monuments diversos, uns més encertats que no pas altres. A mi em fan nosa. El camp, el que en queda, els murs de granit i les torres de vigilància, les dutxes, els barracons, la cambra de gas, la taula de dissecció, els forns crematoris, són el millor memorial.
Plou suaument sobre Mauthausen i, per sort, hi ha molt poca gent. Malgrat el plugim, passejo entre els barracons, i malgrat tot el que he llegit sobre el tema, malgrat totes les fotografies que he vist, totes les pel·lícules, mai no havia sentit una opressió semblant i poques vegades una presència tan forta d’un lloc. Aquesta terra, aquest turó tan verd amb les entranyes de granit, tanta mort forçada, tanta crueltat, tanta vexació, tanta follia sanguinària d’uns éssers humans concentrada sobre uns altres éssers humans, han conferit a aquest lloc una càrrega emotiva indestructible. Cal venir a Mauthausen, penso. Aquí s’ensorren totes les ideologies, aquí trontollen totes les torres de confiança en el poder i en qualsevol organització del poder, aquí s’aprèn que l’home no és pas un llop per a l’home —¡pobres llops!—,
sinó que l’home és, simplement, un home per a l’home. La lliçó més gran d’humilitat per al gènere humà s’imparteix a Mauthausen i a tots els altres camps de concentració, on l’Infern es va fer carn.
Quan surto i veig els camps, les clapes de bosquet, els prats, algun mas silenciós que fumeja en la tarda que cau, m’imagino unes noietes amb trenes rosses i ulls blaus en aquelles ja llunyanes primaveres dels primers anys 40 del segle passat. Canten cançons i cullen flors boscanes i se’n fan corones i riuen. Viuen en un poblet encantador i ignoren què hi passa allà dalt, a uns tres quilòmetres al nord-oest, sobre aquell turó on hi ha aquella fortalesa. També m’imagino que algun dia el vent va dur fins al poblet una estranya olor de carn socarrimada, una olor molt tènue, tant, que se’n van oblidar aviat. A la pedrera, vaig agafar un trosset de granit que ara tinc sobre la taula. Com un petit fragment de memòria dolorosa.
La visita al camp de concentració, una verdadera lliçó d’humilitat per al gènere humà.
El Periòdico / Diumenge, 27/12/2009 – 00:00
L'home dels ulls tristos 