27 de Gener

article

DSC08145 (Copiar)En un dia tant malauradament especial com el d’avui no puc evitar recordar les fotos que, plenes de detalls macabres, ens mostren a aquells cossos agonitzant per les pitjors crueltats, aquelles persones esquelet víctimes de tota mena d’abusos, les muntanyes de cadàvers d’innocents apilonats com si de deixalles es tractessin…

 Malauradament, no només em refereixo a les víctimes de l’horror nazi d’ara fa 70 anys, sinó també a la criminal massacre de fa tant sols 3 setmanes a la ciutat nigeriana de Baga, on van morir de la pitjor manera centenars de persones a mans del grup jihadista Boko Haram. Les xifres més pessimistes ens parlen de 2000 morts, 2000 persones assassinades de la pitjor manera, com si dels temps del 3r Reich es tractessin. També es conten per milers els morts de civils innocents, víctimes del fanatisme, al pròxim orient i altres zon es del planeta. És que no hem après res dels horrors del feixisme? Quantes vegades els humans ens hem entrampussat amb la mateixa pedra?

 És per això que avui no parlo de jueus, de gitanos ni de comunistes, sinó de subsaharians, de siris, d’estudiants mexicans, de minories ètniques víctimes de l’integrisme… perquè ells són les víctimes de l’holocaust del segle XXI, i de la mateixa manera que recordem el patiment dels nostres avis ens hem de preocupar dels nostres germans més vulnerables d’altres parts del món.

 Perquè el millor homenatge a les víctimes de l’holocaust no és un discurs ni un acte, no és una estàtua ni és un monument, ni una cançó o un poema: el millor homenatge que els podem oferir als màrtirs del nazisme és la lluita, la lluita en defensa dels drets i la vida de les persones, perquè mai més es repeteixin les brutalitats del camps d’Auschwitz, Ravensbruck o Mathausen a la carn de cap altre ésser humà.

Parlament de JOAN GORT en representació de l’alumnat

27.01.2015 Dia internacional en record de les Víctimes de l’Holocaust

Dijous 29.01.2015 Actes a Manresa

“El que ha passat és un avís. Oblidar és un delicte. Va ser possible que tot això succeís i segueix sent possible que en qualsevol moment torni a succeir.”

Karl Theodor Jaspers

DSC07321 (Copiar)El que va passar a mitjans del segle XX a Europa va ésser un greu atemptat contra la dignitat humana. Una tragèdia que va costar la vida a milions de persones innocents, que van morir només pel simple fet de pensar, creure o ésser diferents. Un mal son que va cobrar vida al continent Europeu i que va violar i pervertir tots els drets humans i tots els valors morals.

Valoro positivament l’activitat que em dut a terme al institut, ja que crec que és molt important recordar i commemorar tots aquells centenars de milers de persones que van ésser esclaus, van patir i van morir de manera tan brutal i cruel en mans de l’exèrcit nazi als camps de concentració. Em de recordar tots aquests fets perquè no torni a succeir un altre esdeveniment similar. Em de recordar l’Holocaust per no permetre que torni a passar. Perquè mai més es tornin a utilitzar mètodes industrials per a massacrar una població sencera. Perquè mai més es tornin a manipular els pensaments de les persones. Perquè mai més es torni a discriminar a cap població ni a cap raça per les seves creences, les seves ideologies o el seu color de pell. Perquè mai més tornin a existir camps de concentració. Perquè mai més torni a haver-hi un acte tan atroç i inhumà.

Però sembla ser que som incapaços d’evolucionar en aquest sentit. És trist que en ple segle XXI encara hi ha gent que amb ideologies feixistes i xenòfobes (a Grècia el partit polític Alba Daurada que té un ideari neonazi ha estat el tercer més votat). És trist que en ple segle XXI encara no es respecti la llibertat d’expressió (vegeu la tragèdia de Charlie Hebdo). És trist que en ple segle XXI el fanatisme, sobretot el religiós, encara causi tantíssimes morts arreu del món. Karl Theodor Jaspers va encertar quan va dir que ja va ser possible que tot allò succeís i segueix sent possible que en qualsevol moment torni a succeir. Sense anar més lluny, aquest gener van morir dues mil persones a la ciutat de Baga, Nigèria, en un dels atacs més letals i destructius que han comès el jihadistes. I el passat estiu, Israel va cometre un macabre genocidi contra el poble palestí, on segons la ONU van morir més de dos mil palestins dels quals uns mil cinc-cents, aproximadament, eren civils. I podria posar molts més exemples.

Necessitem i em de saber què i com van poder arribar a ocórrer tots aquells fets per tal de que no tornin a passar. Els conflictes sempre existiran, i és normal, són inevitables. Les persones som diferents. Pensem de manera diferent. Creiem de manera diferent. Però no per això em de caure en l’error de creure’ns superiors a les altres races o creences. Em de combatre el feixisme, el fanatisme, el racisme i l’odi a partir de l’educació i la cultura. Només una societat culta, educada i poc ignorant podrà resoldre els conflictes sense recórrer a la violència, i mostrarà respecte a tota ideologia, creença i raça.

Fa unes dècades varen morir milions de persones per culpa d’un fanàtic que buscava una sola ideologia, la nazi, i una sola raça, la ària. Avui en dia, continua morint molta gent pels mateixos motius. Em d’aprendre dels errors que hem comès els éssers humans al llarg de la història i no permetre que tornin a passar, perquè, la diversitat de la espècie humana és el nostre millor patrimoni.

Marc Peraire Tubau

 

  DSC07337 (Copiar)Cambres de gas, afusellaments, tortures, camions fantasma, incineradores… tot això és possiblement el primer que ens ve al cap quan pensem en l’Holocaust, i ningú pot negar que aquestes pràctiques, utilitzades per exterminar milions de jueus, gitanos, cristians, comunistes, homosexuals i al cap i a la fi a qualsevol opositor del règim, són d’una crueltat i deshumanització malaltissa. Però va ser molt més que això, molt més que una massacre, molt més que un assassinat descontrolat, molt més que una marca imposada a foc leDSC07338 (Copiar)nt a la pell de molts. Perquè sincerament l’Holocaust no va ser, l’Holocaust ÉS.

ÉS una agressió contra la dignitat, contra els drets, contra la llibertat, contra el pensament, contra la persona. I dic ÉS perquè tot i que tots, erròniament, el primer que fem és pensar en allò que fa 70 anys que commemorem, encara viu avui dia. Viu en totes aquelles persones que es veuen sotmeses a un règim, en totes aquelles persones que veuen en perill la seva vida només per ser d’aquí o d’allà, o per pensar d’aquesta o aquella altra manera, i sobretot viu en el cor d’aquells, o aquests, que s’han vist, o es veuen, en una d’aquestes situacions.

I és per això que hem de seguir commemorant aquest dia, i es per això que fem treballs de “memòria viva” com el dels dibuixos a les teles. No pretenem pas evitar un dolor que ja és al cor de tots, ni recuperar persones d’entre les cendres, ni desfer allò que ja està fet. Nosaltres només lluitem perquè el que ha passat no s’oblidi, que serveixi per aprendre dels errors que ja hem comès i millorar en el futur per un bé comú, en definitiva, perquè tota la sang que va i segueix corrents no sigui envà.

QUE L’HOLOCAUST NO TINGUI LA ÚLTIMA PARAULA.

 “Una guerra comença quan és perd el record de la última”

Guillem Oliva de Fuenmayor

Tots som conscients de l’impacte social i cultural que van suposar els fets de l’Holocaust, l’episodi més terrible de tots els fets dramàtics que van tenir lloc a la II Guerra Mundial. Vivim a l’ombra d’un passat terrible, l’ombra del qual no ha deixat de projectar-se encara sobre la línia del temps. Aquests fets ens resulten molt distants. Crec que la relació que ens uneix amb ells és l’empatia pel dolor que van causar.  Un dolor que encara reverbera en l’actualitat, el dolor de tota una nació condemnada a morir, arrossegada per un llast històric d’odi i menyspreu.

El record d’aquests fets és de gran importància per a les noves generacions. És un llegat històric necessari, guanyat a través de massa sofriment com per què s’hagi de perdre en el futur. Mantenim viu el record perquè mai hi torni a haver una generació com la que va permetre l’ascens del nazisme a Alemanya i tot el què se’n va derivar. Per això ens vam reunir, i per això ens reunirem sempre que calgui. Per recordar-nos que hem après alguna cosa, per intentar creure que anem pel bon camí.

És trist pensar, però, que no sembla que la resta del món hagi participat molt d’aquest canvi. El mateix foc que en el seu dia va encendre el polvorí de l’Holocaust no s’ha extingit, sinó que segueix provocant estralls en la dignitat humana. La reflexió i l’autocrítica d’uns no frenen el braç dels altres. Per “altres”, podríem dir els hutus a Rwanda, els polítics i militars de l’antiga Iugoslàvia,  i també Al-Qaeda o l’Estat Islàmic en temps més recents.  La intolerància és el seu llenguatge. No podem comunicar-nos amb ells en els mateixos termes en què nosaltres ens comuniquem. No podem recordar-los que estan seguint el camí de la perdició.

Part de la nostra tasca, ja que som la personificació del futur, és fer pressió perquè ningú segueixi aquest camí. Recordar els fets succeïts, per no oblidar-los i evitar que passi res semblant al què va passar durant aquells anys de terror, vol dir alçar-se, unir-nos en el record i no quedar-nos amb el coneixement d’aquests fets, limitant-nos a assumir que va passar i prou. Sabem quina és la veritat. Sabem qui n’és culpable i per què. Justament perquè no sabem quan i on pot tornar a passar en el nostre entorn pròxim, el coneixement de la veritat de cara a la possible prevenció d’una repetició, sempre que el món deixi de recordar, ens ajuda a mantenir-nos rectes en el bon camí.

Cada cop que algú intenta negar els fets, queda silenciat en el mar de la veritat. Perquè, per molt que intenti creuar-lo, mai aconseguirà que aquest mar s’obri per deixar-li pas. No podem permetre que això interfereixi en el que hem de fer, que és esforçar-nos al màxim com a societat per crear un exemple a seguir. Demostrar que el món ha passat pàgina no és tan fàcil com sembla.

La generació dels nostres pares i avis encara exerceix una influència important sobre aquest record, i la de tots els joves del món que viuen en famílies afectades per aquells fets. Ens correspon a nosaltres demostrar que ja no som tan il·lusos ni tan intolerants. Els joves som els que tenim la feina més difícil de totes: fer que aquest exemple tingui lloc en el món en què vivim.

Si mai més ningú, sense importar la seva edat, sexe, raça o creences religioses, ha de viure amb el mateix sofriment de l’Holocaust, o res que se li assembli remotament, sabrem que ho hem aconseguit. És una tasca difícil: guanyar una batalla sense armes, persona a persona.  Però fins que no ho intentem seriosament, no sabrem si és impossible o no.

Pels morts i els vius, hem de fer de testimonis – Elie Wiesel

Tal com ens va avisar el Premi Nobel Elie Wiesel fa anys, oblidar un Holocaust és matar dos cops – Iris Chang, La Violació de Nanking.

Marc Closas Mateo

La vida, la integritat o la vida humana estan per sobre de qualsevol tendència, ideologia o creença.  Per tant, la destrucció massiva de vides humanes és injustificable.  Fa pocs dies va coincidir amb el 70è aniversari de l’alliberament dels camps nazis, el que va passar cal recordar-ho per poder entendre molts fets del present, va ser un xoc contra la dignitat de milers de persones i un gran reflex sobre la xenofòbia i el racisme.  Homosexuals, discapacitats físics, discapacitats mentals, gitanos, comunistes, socialistes, anarquistes, bosnis, musulmans, catòlics i jueus van ser perseguits, empresonats, degradats i obligats a treballar en condicions infrahumanes, quan no, eliminats. Fets que no s’haurien de repetir mai més. En la societat més propera tot això ho veiem molt lluny, però malauradament avui en dia ens seguim trobant amb ideologies faxistes, xenòfobes, homofòbiques i racistes. Milers de persones moren per pensar diferent de les altres i això no pot continuar així, de moment la  nostre espècie no és capaç d’aturar-ho.

L’activitat realitzada al centre m’ha fet reflexionar sobre tot això, qualifico el treball que hem fet entre tots com a molt positiu i crec que ens ha ajudat a veure amb m

és detall el q

ue va passar fa setanta anys però també el que està passant en altres països. M’agradaria dir que fer la tasca de  la manera creativa com l’hem fet, m’ha agradat molt i sobretot m’ha ajudat a valorar tot el que tenim.

He posat aquesta imatge perque es reflexa el poder exercit per una sola persona per damunt d’un col·lectiu, fet molt rellevant durant l’holocaust.

Sara Villarta Rodó

 
 

Jueus, Gitanos, Russos, discapacitats, comunistes, socialistes, demòcrates i homosexuals.

Tots aquests grups de persones van estar perseguits pels nazis i el dia 27 recordem aquesta persecució perquè no torni ha passar. Però això es repeteix contínuament, ara mateix: grups jihadistes persegueixen a la gent que no es musulmana, a la gent que no pensa com ells. El passat dia 24 de desembre, cristians a Nigèria van ser cremats vius i com aquests exemples n’hi ha molts més, ja que els humans som l’unic animal que ensopega amb la mateixa pedra.

El que em representat als murals que em fet, es el recordatori de l’holocaust i les barbaritats que van passar però aquestes persones malauradament ja són morts, el que em de fer es lluitar contra els holocausts actuals, que no es torni a repetir el que ha passat.

Marc Gombau Herreros

Aquesta experiència m’ha servit de molt ja que quasi no sabia res del tema del Holocaust, també m’ha proporcionat conèixer diferents camps de concentració, que per desgràcia encara recordem. Fins i tot, aquesta activitat m’ha portat a reflexionar molt i veure que un simple llençol, tela, si pot expressar molt més que paraules, darrera d’aquestes teles hi ha emocions, sentiments i moments que una persona no podrà treure del seu cap.

Penjant aquestes teles creades per nosaltres i alumnes de l’escola d’art als arbres situats al passeig, significa molt, ja que vol dir que almenys nosaltres recordem tota aquella gent, totes les muntanyes de cadàvers que van viure en un camp de concentració.

Al passeig és un bon lloc per penjar les nostres teles, treballades durant varis dies. Així es veu el treball que hem fet i també és un bon lloc perquè per allà hi passa molta gent, així d’alguna manera els habitants de la nostra ciutat gasten un moment de la seva vida per acostar-se a un “arbre” i reflexionar, veure i recordar lo que va significar l’Holocaust.

Una bona part de la població no sap què és l’Holocaust, ni què va significar per molta gent, per això el dia 27 de Gener per moltes persones és un dia qualsevol, però esperem que a partir d’ara gran part de la nostra ciutat sàpiga quelcom de l’Holocaust i el que va arribar a causar, així doncs el dia 27 de Gener no sigui un dia qualsevol.

Espero ver el mismo concepto judío completamente destruido.” -Heinrich Himmler-

Laia Casajuana Fortó

L’Holocaust, un dels fets més inhumans i terribles que van passar en el temps de l’Alemanya nazi. Persecució a gent, tant nens com adults, que sense haver fet res de dolent al respecte simplement per tenir una visió, religió o raça totalment diferent a la dels alemanys o simplement per gust, van ser torturats i matats en els camps d’exterminis que els alemanys tenien repartits arreu d’Europa. Molt poca gent va sobreviure, i els que ho van fer han de mantenir el record viu, no per sentir-se més malament encara, sinó per explicar-ho a les següents generacions com nosaltres per entendre el que va passar i com ho van viure i així evitar-ho en el futur.

No obstant, no ens hem de pensar que com que és aigua passada no pot tornar a passar, diàriament hi han guerres arreu del món, en els quals la gent perd a familiars i amics simplement perquè hi ha algú insensible que llança bombes o prem el gallet. Aquesta situació no és molt diferent a la de l’Alemanya nazi.

També sense anar més lluny, un dels grups Jihadistes va cremar viu a un pilot fa pocs dies. És imperdonable que avui dia es segueixin produint tants crims sense cap mena d’aturament.

En aquestes ultimes setmanes, hem estat representat en trossos de llençols, cadascú amb la seva font d’inspiració un dibuix o símbol referent a l’Holocaust, amb una idea clara al darrere, denunciar tots els fets que van passar 70 anys enrere. Des del meu punt de vista, la realització del treball ha sigut molt satisfactòria per mi i crec que entre tots hem entès una mica millor el significat de la paraula “Holocaust”.

Per acabar voldria posar una frase:

“La memòria i la llibertat han de ser exercicis quotidians de tots para evitar un nou holocaust i violacions dels drets humans”(Cristina Fernández de Kirchner)

Roger Garcia Nevado

“Son odiosos i ignorants el que encara neguen l’Holocaust”

Barack Obama

L’holocaust va ser una època molt dura y sanguinària, guerres, morts, fam, pobresa, tristesa, dolor, sang, discriminació, persecucions, execucions, i moltíssimes més paraules dures. Com un col·lectiu de persones pot arribar a l’extrem de crear uns punts d’extermini per eliminar certs grups de persones simplement perquè els seus gustos o pensaments són diferents? Aquesta va ser la pregunta que em vaig fer farà uns vuit anys quan vaig tenir l’experiència de visitar Mauthausen. El que em va transmetre aquesta visita va ser un seguit de sentiments i pensaments que mai havia viscut abans, la sensació que tens quan estàs dintre del camp és inexplicable, es un lloc trist, dur, marcat per la mort. Recordo la fredor dels Nazis quan nomes entrar en el camp vaig veure una làmina de marbre a la paret amb totes les persones que havien assassinat classificada per nacionalitats, no hi havia números de tres xifres per nacionalitat, sinó que hi havia milers. Durant la visita vaig veure totes les parts del camp, durant i després d’aquesta et quedes callat, no pots dir res. Bé doncs penso que si aquests lloc són oberts al públic, són oberts per alguna raó no simplement com a atracció turística o per guanyar diners, són oberts per recordar a la gent que això no pot tornar a passar. No es pot repetir ni molt menys ho podem oblidar, perquè d’aquesta manera les futures generacions sabran que i com va passar d’aquesta manera no s’hauria de tornar a repetir. Però hi ha un problema que aquesta mena de successos fa anys que s’estan repetint, potser no a la mateixa escala o no de la mateixa forma, però actualment segueix morint molta gent innocent, per la seva religió, pels seus pensaments, per milers de raons. No hi ha excusa que valgui per matar. Per això penso que el mínim que podem fer és recordar-ho en forma d’homenatge per a tota aquesta gent que va morir i que mor actualment a mans d’assassins de sang freda, i a part d’homenatjar-los el nostre deure és condemnar a totes les persones que fan aquestes barbaritats.

Penso que el benestar que tenim actualment a Europa (en el sentit de guerres) és degut a totes aquestes persones i l’únic que podem fer és recordar-les, ha estat una gran obra haver fet aquestes pancartes i fer-les públiques, unes hores ben dedicades i un treball satisfactori.

PD: si algú no ha llegit el diari d’Anna Frank li recomano, és un llibre que relata en primera persona l’experiència de l’holocaust. Amb aquesta lectura s’aprenen molts valors i la història de la persecució dels nazis cap als jueus.

Aleix Páez Casas

No vull valorar aquesta activitat en conjunt perquè sincerament no crec el que els altres han aportat al fòrum.
Sí, l’activitat m’ha agradat però sobre aquest tema jo no n’he tret res de nou.
L’objectiu d’aquesta activitat era recordar, recordar víctimes d’arreu del món. Però no estic d’acord en el desenvolupament d’un acte com aquest tot i estar d’acord amb la iniciativa que va portar a celebrar-lo.
El desenvolupament de l’acte va de la mà dels assistents, que només quan hi estan assistint és quan hi participen. I amb tot això el que vull dir és que un cop l’acte ha acabat, la gent torna a oblidar-ho. I és això el que em fa estar-hi en contra.
Aquests aniversaris, els fets que van succeir, etcètera, sempre s’han de mantenir amb nosaltres perquè quan els oblidem ens guanyen i passa el què també està passant ara, com molt bé va dir l’autor del discurs del dia 27: “l’holocaust del segle XXI”.
No crec que haguem de remenar en el passat ja que això és el que fa que l’ésser humà no avanci cap al futur, però sempre cal tenir-lo present.

Los que no pueden recordar el pasado están condenados a repetirlo.”
Jorge Santayana

Paula Gonzalo Bendala

Una època per oblidar. Una època que mai hauria d’haver ocorregut; milers d’assassinats, afusellaments, execucions… Va bé recordar aquestes dates per fer-te una idea del què va arribar a passar en aquells camps de concentració on l’únic que intentaves era no morir el dia següent. Un no pot imaginar les barbaritats que van haver de passar i les que van haver de veure els presoners d’aquests camps, coses horribles, coses que no les pots somiar ni en les teus pitjors malsons. Com ha dit anteriorment el meu company Aleix, el llibre El Diario de Ana Frank és un llibre que explica perfectament com s’havien d’amagar ella i la seva família perquè no els enviessin a on cap dels jueus volia anar a parar en aquells temps, un llibre que també recomano.


Sempre m’ha agradat la història mundial, saber tot el que va passar i a on, i quan vaig veure la película La lista de Schindler va ser quan vaig veure, totes les morts, execucions, assassinats i crueltats que e spodien dur a terme en un sol dia en aquells camps, una cosa totalment esgarrifosa.

En quan a l’activitat que vàrem fer, jo la valoro positivament perquè, a part del treball realitzat, vam poder veure, a partir dels dibuixos, tot el que vivien aquelles persones amb tanta poca fortuna que es trobaven allà. Crec que va estar molt bé posar tot el conjunt de teles pel Passeig perquè la gent ho pugués veure, esperant que ells també ho recordin.

“Sobriedad, tesón y una limpieza extremada son buenas cualidades típicas de muchos alemanes, que se demuestran eficaces cuando se aplican a la agricultura o la industria. Pero Hitler puso esas cualidades del carácter alemán al servicio de la comisión de crímenes contra la humanidad. En los campos de trabajo de Polonia las SS actuaban como si tratara de cultivar coliflores o patatas”.
Vasili Grossman (periodista i escriptor rus)

Fernando Sánchez Cantú

Infants, nens, joves, adults i vells van ser maltractats, robats, esclavitzats i assassinats sense pietat pel nazisme fa 70 anys per només ser homosexuals, gitanos, jueus, musulmans o pensar d’una altra manera, ser diferents. Un segle marcat per una gran violència de diferents grups extremistes que només acceptaven el que ells creient o volien creure. Un segle marcat per guerres, per períodes de fam, per la crueltat, per la por, per la poca humanitat,… i com aquests adjectius, mil. Un període marcat per dictadors extremistes que només miraven pel seu bé i el de la seva gent, els que li donaven suport. Quan penso en aquests actes tan inhumans i veig que ho han provocat persones com nosaltres, em fa vergonya ser d’aquesta gran raça, de la humanitat.

Però malgrat aquesta experiència, al segle XXI, seguim caient en la mateixa pedra una vegada rere altre. Accions com les degollacions o altres salvatjades de l’Estat Islàmic, l’atemptat de Charlie Hebdo, la matança de 2000 persones que va haver a Nigèria,… Tots grups radicals.

Crec que ha estat molt encertat fer aquesta tasca de l’Holocaust ja que una de les poques coses que podem fer per les persones que van morir a mans del fanatisme o que van ser torturats pels mateixos, és recordar la seva memòria perquè mentre que nosaltres, els vius, ho recordem, la història seguirà viva. Una altra de les coses que els hi devem a aquestes persones és seguir lluitant perquè no torni a passar actes com aquests, discriminacions que acaben en assassinats a persones innocents que només defensen les seves creences o pensaments per part de qualsevol ésser humà.

Considero molt positiva aquesta manera de reflexionar sobre el passat i el present i també crec que la manera de fer i comunicar aquesta tasca ha sigut la millor manera possible, ja que penjar els cartells o pancartes que em fet nosaltres mateixos al passeig, al lloc on més gent ho ha pogut veure, a sigut una manera de fer saber que ningú s’ha oblidat de tot allò que va passar al segle XX i segueix passant avui en dia. Em de seguir lluitant contra això, perquè cada vegada que ho reduïm més , estarem més a prop de ser humans.

“Ellos se ríen de mi porque soy diferente. Yo me río de ellos porque son iguales.”

Guillem Ribera Brunet

“Si suportem tot aquest patiment i si encara hi ha jueus quan això acabi, els jueus, en lloc de ser condemnats, seran aixecats com a un exemple.”Anna Frank

“Qui controla el present, controla el passat, i qui controla el passat, controla el futur.”George Orwell, 1984.

No és res nou això de què s’ha de tenir present tot el que ha passat, els errors que la humanitat ha comès, per evitar tornar a caure en ells. Malauradament, com popularment es diu: “l’ésser humà és l’únic que cau més d’un cop a la mateixa pedra”, i ens trobem amb què després d’haver viscut uns fets tan escabrosos i sanguinaris com els que van tenir lloc durant l’Holocaust nazi, hi segueixen havent massacres com l’atac contra la ciutat nigeriana de Baga fa tan sols un mes.

I és que el Dia Internacional en commemoració a les Víctimes de l’Holocaust, que aquest any coincidia amb el 70è Aniversari del tancament del camp de concentració d’Auschwitz, es celebra per preservar aquesta memòria, per conscienciar-se de què l’Holocaust nazi, els atacs yihadistes, l’Hodomor,… ni han sigut ni són només fets històrics, han sigut i sempre seran assassinats contra humans com tots nosaltres. Per això, en la majoria dels esdeveniments que van tenir lloc per commemorar aquest dia, qui van parlar van ser testimonis d’aquests genocidis, ja que no hi ha ningú millor per explicar l’infern que va ser l’holocaust que aquells que ho van viure.

En definitiva, crec que és molt important el treball que hem fet penjant tots aquells murals al Passeig i treballant-los durant dues setmanes, perquè així hem pogut conscienciar-nos encara més del que va passar, i que s’ha d’evitar que torni a ocórrer, i a la vegada hem aconseguit recordar-li a tots aquells ciutadans que passejaven per allà. Hem fet arribar la importància d’aquest dia, que molts cops passa desapercebut pels ciutadans de peu, a tot el veïnat que ha passat pel Passeig durant el cap de setmana passat.

Andrea González Romero

 

Durant aquests dies hem commemorat a totes les víctimes de l’holocaust, a tots els cadàvers que van sofrir els seus últims dies en un pijama en ratlles i un número que els diferenciaven. Tant sols una paraula ens fa recordar tants sentiments alhora, holocaust!

Aquests sentiments els hem plasmat en els llençols, juntament amb el nom d’un camp de concentració. Gross Rosen, no el coneixia, em sembla trist que un lloc tant macabre i esgarrifós se li posi nom. Penso que a ningú, pel simple fet de pensar diferent, sentir diferent, parlar diferent, ser diferent se l’hagi de sacrificar i apilonar com si fos un objecte barat.

Em poso a la pell de Hitler i em donen calfreds, aquet home de debó no tenia remordiment? Com podía dormir per les nits sabent que milions de persones han estat mortes per culpa seva? No m’ho explico.

I no anant tant enrere, aquests mesos està passant el mateix, grups de jihadistes maten i decapiten persones sense cap mena de culpa i per què? Per una ideología? Cap a on estem anant amb aquesta idea de que si tu no penses igual que jo no ets persona?

Penso que la humanitat no ha millorat i no ho farà pas. I aquí acabo el meu escrit amb una cita de Friedrich Engels:

“Toda la historia ha sido de la lucha de clases entre las clases dominadas en distintas etapas del desarrollo social”

Bianca Florina Balan

El que va passar a Europa a mitjans del segle XX fou un horrible acte inhumà que a molts jueus, russos, comunistes, socialistes… els hi costà la vida, només pel fet de pensar i/o ser diferents que els nazis.

L’activitat que hem elaborat a les hores de filosofia en commemoració a l’holocaust em sembla molt positiu, perquè el que va passar és intolerable. És intolerable que per només ser de una altre raça hagin de ser humiliats, esclavitzats i morts; és intolerable permetre la destrucció massiva de persones que tenen una altre creença o manera de pensar; és intolerable tot el que van dur a terme els nazis.

Ara ja fa 70 anys d’aquella massacre, però encara ara hi ha gent que no respecte els pensaments de les altres persones, les creences. Encara ara hi ha gent amb pensaments feixistes, xenòfobs i racistes. Crec que tota la gent que te aquests pensaments, no són del tot conscients del que van patir milers i milers de persones innocents i per això pensen així.

Els humans hem de saber com van poder passar tots aquells fets per tal de que no tornin a passar. S’ha de pensar i raonar si matar perquè no pensin igual que tu és just.I així deixar de banda el feixisme, fanatisme, racisme, etc. Si els humans deixem de banda aquests pensaments, el que va passar a mitjans del segle XX, ara fa 70 anys, no tornarà a passar.

“Les desgràcies humanes no passarien si ens paréssim un moment a pensar i ho raonéssim”

Joan Massip Camprodon

 

Fa miler d’anys nosaltres com humans es discrimina entre nosaltres per “la diferencia”.

La que paso en holocaust es un dels discriminacio per motiu de la diferencia entre persona i persona. Encara que tots som humans, ens agradem discriminar, tant com color de pell, llengua que parla, religio i fins i tot la sexe. Discriminem nomes per la diferencia.

Hem de reflexionar, es tant important la petita diferencia entre nosaltres? Despres de tantes guerres, conflictes els humans ja ha apres la leccion? Encara no sabem si algun dia els humans sera conscient de que esta pasant o no. Almeny avui en dia encara hi ha discrimacio, encara hi ha persona pateix per “la diferencia” i porser algun dia tots els humans es morirem per nostre estupides. Espero que algun dia podem arribar sense cap discriminacio.

Chen Wang

És vital conèixer els fets del nostre passat, no tant llunyà, comprendre el perquè va passar i totes les conseqüències que ha comportat  l’ Holocaust, i lluitar amb tot el que sigui necessari perquè fets com aquests no es puguin tornar a repetir.

Els nazis van construir els camps d’extermini a imatge i semblança d’un immens escorxador on la vida humana tenia menys valor que la de qualsevol animal. Es va assassinar cruelment a milers de persones, homes, dones, nens, avis… només pel sol fet de ser “diferents”. La diferència la decidien els qui manaven: no tenir la mateixa religió,  ser d’una altra raça, d’una altra ètnia, tenir algun defecte físic o psíquic… era la dèbil frontera entre la vida i la mort. Molts pocs van sobreviure als camps d’extermini i aquells que ho varen fer arrosseguen al fons de la seva mirada la tristor més profunda que hagin pogut veure mai els seus ulls.

Sempre s’ha dit que hem d’apendre dels errors i fer el que faci falta perquè no es torni a repetir, però sembla que no n’acabem d’apendre, només ens cal encendre el televisor per adonarnos-en que seguim matant, discriminant i exercint sobre els més dèbils totes les crueltats possibles,  per això és important conservar i difondre la memòria de l’Holocaust perquè les generacions que vindran tinguin coneixement de tot l’horror que va tenir lloc darrera dels filats en els barracons dels camps de concentració.

” El pueblo que no conoce su história, està condenado a repetirla”

Albert Fernández Lozano

A mitjans del segle XX en la II guerra mundial, tortures, cambres de gas, afusellaments…  eren el dia dia de persones que per tindre altres creençes patien continuament.  Aquets anys de guerra van ser una agressió contra la dignitat humana i el dret de llibertat. Però el pitjor no és que es produiguèsin anys enrrera, sino que avui dia fets com aquets ens envolten, i nosltres no fem res per evitar-lo, sembla que haguem tornat al pasat com en els camps de consantració de jueus, gitanos, homosexuals… com per exemple el de Auschwitz, Sachsenhausen i molts més que avui en dia la gent els té com un mal record del pasat. Per això tots nosaltres volem que tot això no sigui un simple malson sino que recurdem el patimen d’aquelles persones inocents tots els anys, el dia 27 de gener. Aquest mateix any celebrem el 70é aniversari de la fi d’aquesta masacre de milers de persones.

I ara referime aquesta època, una persona és diferent a un alltre per el seu color de pell? Per la seva religió? Per com vesteigi? A que no, doncs fem un stop a la xènofobia i comportaments similars perquè hem de tractar a la gent com ens agradaria que ens tractesin.

Laura Garrido Serrano

 

 

Tantes guerres, armes, destrucció, per a què?

Aquesta es la pregunta que se m’ha plantejat o sobre la qual he estat reflexionant últimament. To va començar arran d’aquesta activitat que hem fet sobre el recordatori i homenatge a les víctimes de l’holocaust. El tema es que el vent nos ’emporti les cendres, que no s’oblidi l’història ja qui qui l’oblida està condemnat a repetir-la. Nosaltres hem tingut la feina de plasmar aquest missatge en un llençol que posteriorment s’ha exhibit al públic. L’experiencia ha estat molt enriquidora. Quan enriquidora vull dir que m’ha aportat varies coses positives.
Primerament, la realització del treball plàstic ha sigut un bàlsam per la meva creativitat, m’ha servit per canalitzar certa energia ni era conscient de que hi era i conseqüentment, em va alleujar i relaxar molt. I per altra banda està el tema de les reflexions. Moltes reflexions. Reflexions sobre el que va passar, el que està passant ara, el que pot passar. Sobre els humans, per una cosa o una altra sempre acabo reflexionant sobre aquest tema, la condició humana. Hem d’acceptar que hem avançat, els valors son mes positius; ja no esquarteren gent en places publiques mentres uns gaudeixen del morbo, tampoc ens matem els uns als altres per menjar, ni per trossos de terra o si ho fem? Avui dia encara moren milers en guerres on es barallen uns quants per un tros de terra, com qui diu, un tros de terra farcit de bitllets. També mor gent de gana, i ves a saber, potser si que es maten entre ells per aliments. I no esquarteren persones en places publiques, decapiten innocents, ho graven i ho pengen a les xarxes socials; també cremen vius altres no es i dones en gàbies.

Tot i així m’agrada pensar (i això deu ser degut a que últimament hem sento inexplicablement optimista) que no estem tan malament, que anem cap a millor. M’agrada creure que si existeix el dimoni, l’estem exorcitzant de dintre nostre. Que cada cop hi ha mes valors, mes ètica, mes respecte i mes humanitat. I és a través de l’art, la literatura, l’ensenyament i la cultura en general que es transmeten i s’aprenen aquest valors. I crec que en aquests aspecte estem anant per bon camí, cada cop es te mes en compte la cultura i es valora mes, es per això, com ja he dit, que en decanto a pensar que el balanç es positiu. Tot i així reconec que hem costa tenir fe en nosaltres quan fins i tot en mi trobo el mal i els sentiments baixos. I m’espanto, dels pensaments que apareixen al meu cap de quan en quan, dels meus sentiments. Però en fi, suposo que ens hem d’acceptar com son i modelar el nostre caràcter, també em consola el fet de que soc conscient de la meva part cruel, irada, negativa i despreciable. Estic segura de que tots els humans en algun moment s’han deixat dominar per “els sentiments merdosos”, per l’irracionalitat. I es possible que alguns d’aquests no ho hagin intentat controlar, mes habitat ho hagin acceptat amb normalitat. Llavors, es par això que existeixen assassins, dictadors, violadors, traïdors, lladres, sàdics, etc. ? Aquests personatges, neixen sent el que son o simplement es fan malbé pel camí, com se sol dir? No en tenia ni idea, bueno de fet encara no la tinc, nomes tinc una opinió personal. Crec que hi intervenen els dos factors. Com passa en moltes malalties (i dient això no justifico res, simplement poso una mena d’exemple) hi intervé el factor de predisposició genètica, que es molt important però que la malaltia es manifesti o no també depèn de l’ambient on es desembolupa l’individu. Crec que en aquest tema passa alguna cosa semblant. Hi ha la part genètica i les experiència viscudes. Em Sembla que es important la manera que gestionem les coses que ens passen al llarg de la vida. I es aquí, en les nos tres decisions on ens diferencies els un dels altres. Els bones dels dolents? Tampoc ho crec. Mes aviat els que intenten ser bons i els que no ho tenen a la llista de prioritats.

En fi, ja m’estic enrotllant i començo a parlar de coses que no tenen gaire sentit… Crec que la meva experiència i opinió com tambépart de les reflexions sobre aquest tema han quedat clares. Gràcies Xavier, un cop més,per fer-nos pensar.

“Mi querida Amelia, recibí las fotos de tu participación en la actividad con motivo de la liberación del campo de concentración Osventcum ( 70 años)
Estoy orgullosa de ti y de tus compañeras del colegio. Este hecho histórico y terrible no se puede olvidar NUNCA JAMÁS, querida y espero que tambien tus hijos lo recuerden siempre. Todo lo que que pasó hace 70 años no se puede repetir nunca y por lo tanto todas las personas del mundo deben conocer y no olvidar este hecho tan terrible. Mataron millones y millones de personas en este campo, judíos, rusos, polacos, ucranianos… Bueno Amelia, estoy orgullosa de ti, se nota que en tu sangre corre un poco la  sangre rusa-ukraniana.”
-Tamara Alvarez (Fragment d’un correu que em va enviar la meva àvia ucrainesa, que va viure aquesta tragèdia, quan es va enterar de l’activitat que havíem estat fent)

Amelia Alvarez Morales

27 de Gener, dia per a recordar que molta gent va ser lliberada d’aquells camps de concetració i de treball, pero tambè cal recordar tots aquells milions de persones que van ser torturades i matades en aquells llocs, que son els que més van patir.

Pero el pitjor de tot aixó es que la gent no ha aprés sobre el que va pasar i ho continua fent, continua hagent assetjaments contra la gent que no pensa com ells, com per exemple els periodistes que van matar nomès perque no eren musulman, jueus, Gitanos, Russos, discapacitats, comunistes, socialistes, demòcrates i homosexuals.

Quan els rics fan la guerra, son els pobres els que moren.“(Jean Paul Sartre.)

La veritat es totalment interior. No s’ha de buscar-la fora de nosaltres ni volguer realizar-la lluitant amb la violencia amb els enemics exteriors.” (Mahatma Gandhi.)

Marina Giralt Aliu

 

Aquesta setmana hem conmemorat el 70è aniversari d’una de les més grans tragèdies que la història moderna recorda, l’Holocaust Nazi. Mitjançant les diverses activitats que hem realitzat a classe hem pogut descobrir una petita part de la magnitut de la masacre que es va orquestrar en aquells camps de la mort repartits per Europa, i ens hem adonat que, més enllà de la barbàrie que narren els llibres d’història i que és coneguda per tots, encara que algun inconscient ho intenti negar, s’hi amaguen les cròniques de milions de vides anònimes i sovint oblidades, presoneres del nazisme, que no nomes van perdre la riquesa, la llibertat i la vida, sinó que també els va ser arrancada la seva propia dignitat.

Precisament per respecte a totes aquestes persones que van ser humiliades i assesinades per uns, i ignorades per la resta del món, és funamental dur a terme actes com la conmemoració que  avui ens ocupa, ja que el seu testimoni escrit en sang és la millor eina que tenim per evitar que una tragèdia com aquesta es repeteixi en el futur i és la pau i la fraternitat el millor homenatge que avui en dia podem donar a la memòria de tota aquesta gent a qui un dia vam cometre l’error d’oblidar.

Per tot això considero que el projecte que hem dut a terme, especialment l’elaboració de posters i la posterior col·locació d’aquests per Manresa, ha estat una experiència molt enriquidora per els qui hem tingut el plaer de prendren part, ja que alhora que hem dut a terme una tasca lúdica, hem col·laborat al record d’unes persones com nosaltres que, no fa tans i tans anys i en un país no tan llunyà, varen ser víctimes de la pitjor versió de la humanitat, una història que fa evident que els verdaders monstres no són els de les películes que ens prenien el son de petits, sinó uns que són tan reals com nosaltres i que sovint cometem l’error de considerar “un dels nostres”.

Lo que ha sucedido es un aviso. Olvidarlo es un delito. Fue posible que todo eso sucediera y sigue siendo posible que en cualquier momento vuelva a suceder” Karl Theodor Jaspers

Qué frágiles son los bastiones de la civilización. El Holocausto nos recordará para siempre que el conocimiento divorciado de los valores solo puede servir para agravar la pesadilla humana; que tener cabeza sin corazón no es humano” Bill Clinton

Jaume Planas Planas

Quan parlem d’holocaust, acostumem a pensar en l’Alemanya nazi i totes les barbàries que van patir tots aquells que els feixistes consideraven inferiors, ja fossin jueus, gitanos, discapacitats, musulmans, demòcrates, socialistes, comunistes… Parlem sobre els nostres avantpassats i sobre no oblidar el que va passar, però, no acostumem a pensar sobre els camps de concentració d’avui en dia, no pensem que ara mateix hi ha milers de persones que estan sent humiliades, torturades i assassinades sense motiu algun, si és que pot existir un motiu per fer tals coses, que no ho crec.

Sempre es parla de no oblidar el que va passar i de no deixar que torni a succeir però sembla que només són paraules, sembla que no aprenem i ja ho diuen, només els humans ensopeguen amb la mateixa pedra dues vegades. No podem deixar que això continuï succeint sense fer res per aturar-ho només perquè no ens passi a nosaltres. No podem permetre que la gent cometi crims en contra de persones només perquè aquestes no tinguin la mateixa mentalitat, la mateixa ideologia, el mateix pensament, la mateixa religió, el mateix color de pell, d’ulls o de cabell.

“L’holocaust no va començar amb cambres de gas, va començar amb paraules.”

Maria Armengol Serra

Cal recordar aquest dia 27 de gener. La setmana passada varem celebrar el 70è aniversari en memòria les víctimes del holocaust. Nens, avis, dones, homes van ser robats, maltractats per els nazis, només per tenir una altre cultura, pensar diferent etc. Celebrem aquest aniversari amb la idea que coses semblants ha aquesta no tornin a passar, però es veu que la gent no en va tindre prou fa 70 anys que encara ara seguim caient en la mateixa pedra i tot per culpa de grups radicals.

A mi m’ha agradat molt dur a terme aquesta tasca, ja que sempre m’ha agradat molt la història, saber que va passar fa 70 anys, com s’ho feien per sobreviure, on s’amagaven i gràcies algunes pel·lícules he pogut anar veient i fent-m’he una idea de tota la història. I per una part crec que si recordem les víctimes, mai seran oblidades i tota la història quedarà viva. I hauriem d’intentar que una cosa així tor-n’hi a passar, tot i que ja esta passant ara mateix a l’Estat Islàmic.

En quan a l’activitat realitzada crec que va estar molt encertada ja que he pogut aprendre moltes mes coses sobre l’holocaust i veure com amb una cosa insignificant per nosaltres, per ells era una benedicció. Al penjar les teles amb els dibuixos al passeig opino que va ser una gran idea perquè així molta més gent recordarà aquest dia.

Són odiosos e ignorantes quienes aún niegan el Holocausto”Barack Obama

Ot Valls Pujol

Bé, com es pot començar un text en el qual has de reflectir totes les crueltats que es van dur i de fet segueixen posanse a terme avui en dia amb persones innocents les quals han estat i estan discriminades per ser diferents? Negres, blancs, marroquins, heterosexuals, homosexuals… Si, ningú posa en dubte que siguin diferents, però a cas no tenen alguna cosa en comú? Tots som de la mateixa raça, ni jueva ni marroquina sinó la raça humana. Una raça la qual no sempre se li dona la importància que voldriem ja que no s’ha tingut mai en compte a l’hora de matar. Tot i que tampoc es pot dir que una persona com per exemple va ser Hitler només va matar, va humiliar a aquests pobres innocents, aquestes persones van perdre tota la seva dignitat, a part de famílies, llars i records. És per tot aixo que hem fet l’activitat de deixar una mica de record sobre una tela, bé va ser una activitat divertida, lúdica, pot ser que al principi no et paris a pensar gaire el perquè de l’activitat. Però si tots estem escribin això es perquè en algun moment hem pensat el que escribim, i això fa que es valori molt l’activitat que per a mi ha estat magnífica. Però això s’acabara aquí? Penso que no, això s’ha de seguir recordant sempre i sobretot pensar en que hi ha països que encara passen per el mateix, persones que es mereixen que lluitem tots perquè s’acabi aquesta desigualtat d’una vegada. El món es va crear així i així desapareixera, amb persones diferents, i s’ha d’apendre a conviure amb totes siguin iguals o diferents que nosaltres. Sembla mentida que a dia d’avui encara passi això, si, a mi em costa de creure pero malauradament, es així.

Per part meva dir que l’activitat m’ha semblat molt correcte i animo a que es segueixi fent molt temps més, també dir que tothom ha fet molt bons treballs.

I per últim, m’agradaria deixar una frase d’una película que vaig veure el cap de setmana passat i que se’m va quedar al cap: “Els jueus no lluitaven per evitar la mort, sinó per evitar la manera de morir.”

Laia Nogués Sala

El passat 27 de gener, va fer 70 anys que milers de persones van ser alliberades del camp d’extermini d’Auschwitz. Culpant a la raça jueva de la derrota d’Alemanya a la Primera Guerra Mundial, dels problemes econòmics de la postguerra i afirmant amb postulats científics que la raça ària era superior, l’exèrcit nazi, va crear desenes de camps d’extermini, on milers de jueus eren executats diàriament.

Penso que l’activitat que vam realitzar des de l’institut va ser molt interessant. Ens va permetre veure d’una manera diferent, més pròxima i visual tot el que hem après i ens han ensenyat sobre l’holocaust. Penso que aquests actes commemoratius són més que necessaris, són essencials. És molt important, que tothom sàpiga i conegui la tragèdia ocorreguda el segle passat, per evitar que es repeteixi. Els humans som lliures, i com a éssers lliures que som, cadascú té la llibertat de pensar el que vulgui, ser com vulgui, i creure en el que vulgui. S’ha de seguir lluitant per aconseguir la llibertat d’expressió, llibertat de pensament. Ningú ha de tenir por o sentir-se cohibit per pensar d’una manera diferent, però el que és més important de tot és aprendre a créixer i relacionar-nos amb la diversitat. Diversitat d’opinió, de color de pell, de creences… I saber acceptar aquestes diferències sense que ningú sigui discriminat o apartat. Fins i tot a l’ambient més proper, a l’institut o al carrer, diàriament es produeixen actes de discriminació o rebuig envers a gent considerada diferent, i inferior. L’holocaust només és un exemple d’això portat a l’extrem. Es creia que els creients en el judaisme eren inferiors, i això és el que es va fer creure als ciutadans. El poder de convicció d’Adolf Hitler, i excuses, van fer que milions d’humans morissin, en condicions pèssimes només per tenir uns ideals diferents als seus.

L’holocaust és el genocidi més conegut per tots, per les seves dimensions i brutalitat. Tot i així, no podem oblidar que de genocidis n’hi ha hagut molts més (Armenia:1,5 milions de morts, Ruanda: 800000 morts, l’holdomor: entre 1,5 i 10 milions de morts…). El que és més important però, és que encara n’hi estan havent avui en dia. Hem de seguir lluitant i educant per aprendre que els humans som diferents, i que això no és un problema.

A continuació cito un fragment del diari d’Ana Frank, una noia que explica en primera persona com va viure l’holocaust sent una adolescent, perquè ens fem una idea dels sentiments de la població d’ètnia jueva:

«Hoy no tengo más que noticias desagradables y desconsolado ras para contarte. A nuestros numerosos amigos y conocidos judíos se los están llevando en grupos. La Gestapo no tiene la mínima consideración con ellos, los cargan nada menos que en vagones de ganado y los envían a Westerbork, el gran campo de concentración para judíos en la provincia de Drente. Miep nos ha hablado de alguien que logró fugarse de allí. Debe de ser un sitio horroroso. A la gente no le dan casi de comer y menos de beber. Sólo hay agua una hora al día, y no hay más que un retrete y un lavabo para varios miles de personas. Hombres y mujeres duermen todos juntos, y a estas últimas y a los niños a menudo les rapan la cabeza. Huir es prácticamente imposible.»

I per acabar la meva intervenció, insereixo una imatge que m’ha impactat molt, de la manera que tracten els cossos dels jueus assassinats.

                                                                                                                              Clàudia Palà Giralt

Durant el nazisme, partit polític que governar a Alemanya en la segona guerra mundial, es va portar a terme un dels fets més esgarrifosos de la història de la humanitat, l’Holocaust. Es van atacar principalment persones de religió jueva, però bàsicament es va eliminar tota persona que no penses com deia Hitler autor i responsable de quasi tots els crims que es van dur a terme. Els van tancar a tots en camps d’extermini on els exterminaven ja ho deia la pròpia paraula.

En els camps de concentració es van fer actes salvatges contra éssers humans , els tractaven com animals , els torturaven i els assassinaven i així cada dia sense parar, era un veritable infern.

 És per això que valoro positivament la tasca que vam fer a l’ institut de fer unes representacions sobre el que va ser l’Holocaust, ja que la tasca era més que res per recordar i fer un homenatge a tots aquells que van morir en els camps, a tots aquells que van ser assassinats sense raó alguna, i també per conscienciar-nos de que no podem permetre que torni a passar  el que va ser.

M’agradaria comentar que em van agradar molt els dibuixos ja que tots expressaven una cosa diferent dintre del que va ser l’Holocaust, penso que tothom si va esforçar molt i és per això que els resultats van ser molt bons.

Roger Puertas Riera

Auschwitz-Birkenau és el camp de concentració i extermini més gran que l’Alemanya nazi va fer servir durant la Segona Guerra Mundial. S’estima que més d’un milió d’homes, dones i infants jueus, desenes de milers de polonesos i presoners de guerra de diferents nacionalitats van ser assassinats entre 1942 i 1944.

 Aquestes tràgiques morts que es van produir i els últims esdeveniments d’avui en dia que estan passant com els 12 morts de l’atentat a Paris contra la revista sàtira  Charlie Hebdo, em porta a reflexionar sobre un tema que avui té una plena vigència: cap persona pot ser perseguida ni expulsada per raó de la seva ètnia, religió, ideologia política ni pensament o consciencia.

Aquest principi bàsic sembla que a Europa hauria de ser compartit per tothom, i no és així. No podem permetre de cap de les maneres avui, és que el fet de ser romanès, gitano, magrebí o musulmà sigui motiu per a la persecució o l’expulsió.

El procés social i polític que va fer possible l’holocaust sorgeix de la xenòfobia racista que hi havia en la major part de la societat alemanya, i en bona mesura d’Europa, d’aquell moment. Alguns van utilitzar, van manipular i van explotar aquests prejudicis i van assenyalar als jueus, als gitanos, als homosexuals, entre d’altres,com els responsables d’una dura crisi com la que es patia.

El record i la commemoració de la persecució i el genocidi dels jueus no es pot quedar només en la solidaritat amb les víctimes. Ens ha de servir, també, per aprendre a detectar les causes que ho van fer possible. I una de les lliçons que se n’extreu és que hem d’impedir qualsevol utilització o foment de la xenofòbia o del racisme, o la culpabilització de certs col·lectius per la situació de crisi que estem vivim.

Oriol Casserras Hurtado

Per començar només vull explicar el significat de dues paraules que tothom esmenta però que molta gent no sap que vol dir. Una és holocaust,gran matança de éssers humans; i l’altre genocidi, extermini o eliminació sistemàtica d’un grup social pels motius de raça, ètnia, religió, política o nacionalitat. Ara que he explicat ben bé el que volen dir aquestes paraules ja podem entrar al tema que ens pertoca. La segona guerra mundial no només va ser una lecció sobre el que poden fer els humans sinó que a servit com a lliçó durant els anys següents. Clarament això no pot tornar a passar perquè sinó, voldrà dir que no hem avançat i que moltes persones van morir envà. Sempre he dit que per molt que diguem nosaltres que no ho vam viure, mai podrem saber aquells sentiments que tenien cada dia que passaven allà al camp de concentració o extermini. L’holocaust nazi ens va deixar unes leccions molt importants i que no podem oblidar:

1-     La importància i de la responsabilitat de la memòria i el record de l’holocaust. Recordar aquells 6 milions de persones que van morir de totes les maneres possibles i aterradores. Aquells 6 milions de persones, cada una amb un nom i una identitat pròpia, treta des del primer moment. Aquest record ha de estar amb nosaltres sempre, ja que el dia que l’oblidem, serà el dia que tornarà ha passar.

2-     La responsabilitat de prevenir i el perill d’incitació al odi i al genocidi aprovada per l’estat. Com van dir les corts canadenques: “L’holocaust no va començar a les cambres de gas, començà amb paraules”. Una frase que em sembla que algun company a comentat també. Tot va començar amb ideologia, i aquesta va acabar sent la clau de la mort de tantes persones. I al final de tot, no està tan lluny això de nosaltres, Iran ja ha comés el crim d’incitació al genocidi. Està tan lluny com pensàvem al final?

3-     La responsabilitat de dir la veritat al poder. L’holocaust també va ser possible gràcies a la complicitat de les elits de Nuremberg. Els enginyers en construir els camps, advocats i jutges, metges i líders religiosos entre d’altres van ajudar a que es portés a terme. Com va dir Elie Wiesel: “ l’assassinat a sang freda i la educació no són mútuament excloents”. Si ja algo que l’holocaust va provar, es que una persona pot estimar els poemes i matar nens al mateix temps”.

4-     Per últim la responsabilitat d’educar. La responsabilitat d’ensenyar el que va passar perquè no torni a passar és un dels punts clau. Des de petit el nen té de tenir clar que la diferència entre persones no és una cosa dolenta, sinó que és bona, ja que la varietat de persones en el món es el que ens fa ser com som.

Són leccions que ens han deixat i que no podem perdre en qualsevol moment perquè sempre hi haurà la persona com Hitler que pensarà diferent a tots, i lo important no es el fet que una sola persona ho pensi, sinó el fet de que ningú el  vegi com un exemple a seguir.

En conclusió, cada un pot pensar una cosa diferent però els fets més importants que han passat no les han fet persones soles. Va passar i estar tornant a passar pels països musulmans. Només cal esperar ja que no hi podem fer res al respecte, quan ja no hi quedin homes i dones, s’haurà acabat del tot ja que no hi haurà ningú que dispari ninguna arma.

Marc Arranz Debant

La ciència avança, l’art canvia, la moda revoluciona, les cultures es modifiquen, les tradicions es fan globals, la vida millora. Però, i la societat? Seguim igual?

Puc mirar als llibres d’història i llegir sobre totes les guerres que em pugui imaginar, sobre totes les crueltats que mai viuré…

Segueixo passant pàgines i continuo veient imatges horroroses, persones maltractant a persones, soldats rient-se de civils desconeguts, uniformats matant a despullats…

Arribo al final d’aquest llibre i encara no he reconegut cap guerra, cap conflicte. N’agafo un altre; l’obro pel mig i lleigeixo “HOLOCAUST” hi veig moltes imatges, no calen paraules. Giro el full i veig muntanyes que a primera vista semblen deixailles però m’enadono que són cadavers. Els ulls se’m omplen de llàgrimes, fullejo el llibre per avançar fins a un nou capitol; intento anar ràpid, no vull veure aquelles imatges.

Estic decidida a no parar fins a veure nens feliços i adults rient, noies cantant i nois jugant, homes somrient i dones contentes, avis alegres i àvies radiants.

He obert més de un centenar de llibres i encara no he trobat el que busco. He passat per les crueltats del pròxim orient, he vist nenes inocents maltractades i utilitzades per tota Àfrica, m’he ne anat a nigèria i he vist grans masacres. He passat per centre-amèrica on he vist condicions inhumanes. He arribat a Iraq; tot el que he vist són guerres incoherents i morts innocents.

He canviat de llibre constantment amb l’il·lusió de al final trobar el que busco. M’està costant molt, només veig morts, crueltats, condicions inhumanes, plors…

Obro un altre llibre i no hi veig res, està en blanc. Ara tenim nosaltres el poder: entre tots escriurem el que volguem. Ara tenim l’oportunitat de canviar-ho tot, d’evolucionar com a persones. Tenim la responsabilitat de convertir-nos en una societat tolerant, sense prejudicis, sense superioritats ni inferioritats, sense guerres ni conflictes…

Des de la primera pàgina que he llegit han canviat moltíssimes coses: la ciència ha avançat, l’art ha canviat, la moda ha revolucionat, les cultures s’han modificat i les tradicions s’han fet globals. En canvi la societat segueix igual, igual però diferent.

ENTRE TOTS PODEM ESCRIURE UN FINAL QUE DURI PER SEMPRE. ON HI HAGI NENS FELIÇOS I ADULTS RIENT, NOIES CANTANT I NOIS JUGANT, HOMES SOMRIENT I DONES CONTENTES, AVIS ALEGRES I ÀVIES RADIANTS.

Blanca Marín Fumanal

Va ser necessari tot aixo?Ens ha aportat algo per a les generacions futures?

L’holocaust va ser una cosa que avui en dia semble increible la de milions de víctimes que van morir només per ser d’una raça, religió i ideologia diferents a la alemanya nazi d’aquella epoca. Però l’holocaust ens ha ensenyat del que pot ser capaç l’esser humà quan està sotmès sota una ideologia, en aquest cas la ideologia del nazisme.

El que ens fa créixer com a persones, no és només anar guanyant coneixement al llarg de la nostra vida, sinó és mai oblidar els nostres errors per no tornar-los a cometre un altra cop.

Per aquesta raó fem memoria de totes les víctimes que van morir fa 70 anys en el holocaust, però això no significa que avui en dia no hi hagin camps de concetració. A Corea del nort que estan sota una dictadura tenen camps de concetracions on hi ha gent que neix alla i mor alla, i les seves condicions de vida son similars a les de les victimes del holocaust.

A lo millor arribara algun dia on no hi hauran guerres, ni dictadures però perque aquet dia arribi hauriam de deixar de competir entre nosaltres mateixos i ajudar-nos a creixer com persones.

Nicolás Salvador Nuñez

“El deber del superviviente es dar testimonio de lo que ocurrió, […] hay que advertir a la gente de que estas cosas pueden suceder, que el mal puede desencadenarse. El odio racial, la violencia y las idolatrías todavía proliferan”.

Elie Wiesel

Elie Wiesel va ser un escriptor jueu, nascut a Romania, que va sobreviure als camps de concentració nazis. Degut a això, i seguint les seves paraules, va dedicar tota la seva vida a escriure i a parlar sobre els horrors de l’Holocaust amb la intenció d’evitar que es repeteixi al món una barbàrie similar. Per la seva gran tasca va ser guardonat amb el Premi Nobel de la Pau el 1986.

Volia començar amb aquesta introducció perquè és, bàsicament, la idea sobre la que construïm aquest dia i les commemoracions que comporta. El fet de poder contribuir a que aquests successos no es repeteixin és el que ens impulsa a fer tots els actes que es duen a terme durant el Dia internacional en record de les Víctimes de l’Holocaust. Però el fet és que a dia d’avui segueix havent-hi molts “holocausts”, als quals no hi parem massa atenció, si és que en sentim a parlar. A vegades ens passa el que diu Sharif en una de les seves cançons:

“La tele dice y habla de sitios desconocidos,

de lugares que no existen en el barrio donde vivo.”

Aquest és, molts cops, el principal problema de la nostra societat en aquest àmbit. Sentim coses terribles a la televisió, ens indignem a vegades, però aquest sentiment dura fins que arriba la següent noticia. I tant que si això passes al nostre país ens preocuparíem i mouríem cel i terra per solucionar-ho, però no, mai

 és a prop. Llavors ens relaxem, pensem: “Bueno, això queda ben lluny, NO ÉS TANT IMPORTANT”. A això em refereixo, a aquest “ no és tant important”, ¿Potser la vida humana val menys quan és lluny de casa nostra? Potser creiem això, o simplement potser només ens importa el què ens passi a nosaltres mateixos.

Tot i que seria millor no haver-ho de fer, seguirem cada any recordant a les víctimes de l’holocaust perquè no torni a passar, perquè el patiment i esforç de tantes persones com en Elie Wiesel no siguin en va.

Marc Méndez Gutiérrez

És una llàstima que, tot i fent actes commemoratius dels passats Holocausts, hi segueixin havent d’altres arreu del món. És què els humans no aprenem del passat? És cert que si no ho hem viscut en primera persona mai podrem arribar-nos a imaginar tot el que suporta haver de estar en un camp de refugiats, tot aquell patiment, dolor, tristesa, i fins i tot odi, que se sent al estar “empresonat”. Estar allà tancat pel simple fet de tenir una ideologia diferent, una cultura, unes costums…

DIFERENT. Aquesta és una paraula molt utilitzada a l’hora de parlar sobre l’holocaust, però si ens parem a pensar entre una persona i una altra no ho som tant. És veritat que podem tenir pensaments desiguals, podem haver nascut a països diferents, i tenir religions diferents, però això no ens fa deixar de ser éssers humans. Els homosexuals, jueus, musulmans… van ser castigats i torturats, molts d’ells fins arribar a morir, per ser “diferents”, però qui es va parar a pensar que en el fons, no deixaven de ser persones?

Sobre l’activitat, m’ha agradat molt poder-la fer, poder plasmar, d’alguna manera o d’una altra, els camps de concentració, poder representar el patiment viscut o poder-te donar compte de que unes paraules, per molt poca cosa que semblin, poden arribar a significar molt.

Finalment, no deixem que les persones que hagin mort en el passat en aquests camps d’extermini o de concentració, ho hagin fet en va. Que ens serveixin d’exemple, a l’espècie humana en general, per posar fi a les multituds de morts que hi ha diàriament en d’altres països, que ens serveixin d’exemple per aturar el sofriment que s’està patint actualment, que el passat es converteixi en un mal record i no en un objectiu per anar-lo repetint amb el pas dels anys.

Ana Bravo Peña

Valorant l’activitat en si que vam dur a terme sobre l’Holocaust, em va semblar ben organitzada i una bona iniciativa. Deixant de banda això per mi l’activitat és secundària. El que realment es volia aconseguir en un dia com aquell, era el fet de no haver de tornar a passar per la mateixa història.

Jo crec que està bé recordar el passat, però ningú hauria de viure en ell, només cal tenir-lo present. Amb això no estic restant importància a les morts de totes les persones víctimes de l’Holocaust. Crec que està molt bé intentar que la gent no ho oblidi. El problema és que qui no en vulgui fer cas no en farà mai i a qui li hagi interessat això des d’un principi, probablement molt abans de fer aquesta activitat era plenament conscient del que va passar en aquest regnat de mort. A mi per exemple l’activitat no m’ha aportat cap coneixement nou sobre l’Holocaust i entenc perfectament que s’ha de fer per persones que pels motius que fossin desconeixien aquests fets o d’altres que senten la necessitat, perfectament comprensible, de recordar-ho perquè els va afectar de molt a prop.

El que jo realment crec és que la por no porta a cap lloc i  penso que el fet de que l’Holocaust tingués lloc en el nostre món i que no fos l’únic acte d’aquesta magnitud per part de la humanitat, és fruit de la por.

Així que potser enlloc de recrear-nos tant en fets concrets del passat, quan el que realment es vol és transmetre uns valors que, tant abans com ara, hi ha molta gent que no posseeix. Podríem encarrilar la societat cap a un punt on la gent que actuí de manera similar a la dels soldats nazis tot i que a escala més petita, es senti sola. Ja que aquestes actituds són intolerables i ningú s’hauria de comportar així i sentir-se recolzat.

Robert Prat Feliu

“ El 1944 vaig arribar amb els meus pares i els meus dos germans a Auschwitz després d’un llarg recorregut en un tren de càrrega en condicions inhumanes. En arribar em van separar de tota la meva família. La meva mare, angoixada, li va preguntar a un soldat nazi que quan em tornaria a veure, al que ell va respondre “demà”. El demà mai va arribar.”

Aquesta és la esgarrifosa declaració de Raquel Gedallovich, una de les 300 supervivents dels camps d’extermini nazis.

Aquest era el començament dels dies més humiliants, terrorífics i per molts finals, que milions de jueus, gitanos, discapacitats, homosexuals i altres persones innocents van haver de viure. Molts arribaven sense saber que és el que estava passant, sense saber que passaria, sense entendre perquè els havia tocat a ells, sense saber que mai tornarien a viure com abans, sense saber que moririen d’una manera cruelment premeditada.

Com pot ser que algunes persones hagin pogut acabar amb la vida de més de milions d’altres persones? Com és possible que no hagin tingut cap sentiment de culpabilitat, que no hagin tingut cap moment en el que s’adonin de la immensitat i la barbaritat dels seus fets, i hagin estat capaços de seguir fent tot el que feien pensant que era millor? I el que em sembla indignant, com és que ningú va poder parar-ho?

Ara ens alegrem de que tot hagi acabat i els que ara tenen el poder en els diferents països del món es penedeixen dels fets esdevinguts i repeteixen un cop rere un altre que mai tornarà a passar una barbaritat tan gran. Però mentre ells fan promeses i més promeses, tota aquesta barbaritat està passant un altre cop, però d’una manera diferent.

Al Qaeda. Aquest és el nom que més hem sentit durant els últims mesos. Éssers vius que maten pesones innocents i n’estan orgullosos. Perquè a l’igual que els nazis pensen que ho fan per una bona causa. I a més a més no tenen cap remordiment o por de mostrar-ho, ensenyant a tothom el poder que posseeixen i creant por entre la població. Aquests esdeveniments s’han intensificat aquestes últimes setmanes i en comptes de tenir nosaltres el control i parar aquests esdeveniments, sembla ser que un cop més, ells van per davant nostre.

A què esperem? A que tot es faci més i més gran? A que haguem de celebrar un dia commemoratiu per totes aquestes victimes?

Espero que no, i que les victimes de Auschwitz siguin les últimes persones que ens hagin d’explicar per quins moments tan esgarrifadors van passar.

 Elena Catalina Aioanei

 

Crec que l’activitat que vam realitzar en motiu 70è any de memòria a les víctimes de l’holocaust ha estat molt positiva, ja que tothom ha après i/o reflexionat sobre el tema. La forma de donar-ho a conèixer, a traves dels llençols pintats, m’ha semblat molt bona perque implicava informar-se’n abans de fer el diseny. A part que trobo molt mes fàcil i efectiva una imatge que cridi l’atenció que un text.

El fet de penjar els llençols al passeig va ser una bona idea perque ha fet que molta gent s’hagui preguntat que era allò i ho hagui buscat. De totes formes, un cop vist el resultat, crec que hauria plantejat els dibuixos o la forma d’exposar-los diferent, perque segons com, eren molt difícils de veure be al voltant dels arbres.

Per altra banda, tot i que penso que els fets de l’holocaust no es poden tornar a repetir i que s’hauria de fer el màxim per que tothom en sigui conscient, crec que es un tema que, almenys jo, trobo molt repetitiu. El fet de que cada any per aquestes dates se’n parli tant, ha fet que quan en sento a parlar pensi -“Ha si allò que diuen contínuament…”- i no li doni massa importància. Quan realment es un tema molt important. Amb això el que vull dir es que la forma en que s’està donant a conèixer és potser massa constant i sense variaions, crec que aixo fa que el primer cop si que t’impacti, pero amb el temps et sembli com una data mes que es celebra.

En conclusió, crec que l’activitat ha estat molt interessant i ha donat molt material per reflexionar.

Oriol Panadès Closes

“Allà no era on es tocaven violins, era on es trencaven les cordes.”

El dia 27 de Gener, Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, ens recorda el major crim mai realitzat per l’home; ens permet reflexionar sobre el capítol més trist de la història del segle 20. I l’hem de seguir recordant perquè l’ombra de l’Holocaust encara es troba sobre nostra..

Ha canviat alguna cosa? Encara avui en dia hi segueix havent racisme, assassinats per creences religioses diferents, per tenir idees i expressar-se (com l’atemptat contra la revista Charlie Hebdon)… Els humans hem d’aprendre a no tornar a caure en la mateixa perdre, perquè així no avançarem cap a millor. La historia en ensenya moltes lliçons si estem disposats a prestar atenció.

Es va fer perdre tot una generació de poetes, artistes, escriptors, mestres… La seva veu va ser silenciada, per aquest motiu no podem quedar-nos quiets. Molts sentim compassió i pena quan ens mostren imatges o ens expliquen histories de l’holocaust, però pocs fem alguna cosa per solucionar-ho i que no torni a pasar. Em de parlar alt, fer-nos sentir, i no mirar cap a una altra banda ignorant el que es evident. I, si no fem res, serem tan culpables com els qui provoquen morts, i permetrem que la sang dels homes i dones innocents taquin les nostres mans.

Per això em d’ensenyar a les futures generacions tot el que va passar i el que va ser capaç de fer l’ésser humà, només pel fet que pensaven que els culpables de la seva desgracia eren totes les persones diferents a ells. Molts dels supervivents han mort, però les seves paraules continuen vives dintre nostre, en llibres, entrevistes, documentals, articles. Si deixem que les seves histories no es llegeixin tot el seu treball no haurà servit de res i el seu record morirà.

“Recuerdo que un día unos compañeros nos convocaron para rezar y cantar. Pero Dios no vino. Hoy, continúo preguntándome por qué nos dejó solos. Respeto las creencias, para muchos, la religión es un consuelo, pero yo, viendo tantas barbaridades, me pregunto por qué Dios lo permite.” – Edmon Gimeno (supervivent)

Eva Cuevas Torné

 

“I avui, quan només els fanàtics del racisme

poden dubtar encara de la realitat,

veiem com els temps i els nous poblemes

internacionals van arraconant-la

als calaixos de la Història.”

K.L Reich

Quan parlem d’holocaust, sempre parlem en passat. Un fet, debastador que va portar mort a persones innocents… Però que va passar fa molt de temps, i ara per a nosaltres només n’és un record. Un record, que com molts altres, ens agradaria que no fos cert.

Quantes persones van morir sense una causa justificada, unicament pel fet de tenir uns ideals diferents a la resta?

Quina pregunta tan absurda… Encara avui, la gent, ens barallem quan no pensem el mateix. El recisme, no s’ha acabat i per tant l’holocaust tampoc… En el nostre dia a dia veiem com persones es maten per un territori, una ideologia…

Això també és holocaust, oi?

I no obstant, ara ens creiem persones més civilitzades, més racionals… Persones que gràcies al passat arreglem el present, per obtenir un futur millor… I la realitat, s’allunya tant als nostre pensaments, guerres internes en territoris marginals, atacs terroristes, mort a noies que volen estudiar en països masclistes… El present no s’allunya tan d’aquell moment, d’aquella Alemanya que volia acabar amb jueus, comunistes, homosexuals, discapacitats… No, no ens allunyem gens, les persones seguim discriminant, a partant del nostre voltant allò que és diferent a nosaltres…

Les persones seguim sent racistes!

Aquest treball cap al passat, aquest homenatge que em fet a totes aquelles víctimes innocents… M’ha ajudat a comprendre, que mentre les persones no ens apreciem les unes a les altres, no ens escoltem, no siguem egoistes… Mentre les persones no demostrem una mica de racionalitat, el recisme seguira entre nosaltres i a la llarga aquest produïra morts massives de cultres, ideologies….En definitiva, seguirem veien mort en els carrers….

                                                                                                                         Míriam Oró Albareda

Tot just avui fa 11 dies de fa 70 anys el camp d’Auschwitz va ser alliverat de la ma dels alemans. I tot fa 11 dies que el mon ho va comemorar.

I és que en ralitat aquest dia simbolitza la fi d’un holocausst, el problema està en que ara mateix la humanitat està patin un del majors holocausts de la nostre historia, per no dir el pitjor. Tots els subsaharians, els siris, els estudiants mexicans, les classes ètniques víctimes de l’integrisme… Tots ells son victimes d’un holocaust que està passant desapersebut.

Durant més de 7 anys milions de jueus, gitanos, discapacitats, comunitats religioses, homosexuals, testimonios de jehovà,  opositors politics… van ser degradats i possats en les pitjons condicions, condicions inhumanes. I en aquells moment, quan el mon va saver el que passava, va fer tot el possible per erradica aquella tortura humana, per tronar a totes aquelles persones la vida, i no va parar fins aconseguiro. al aconseguiro, al alliberar els camps, va veure que era molt mitjor del que s’havien imaginat.


“No encuentro palabras para describir el horror, y cuando 

trato de hacerlo me hace muy mal”Ana Hanka

I si ara està passant el mateix? I si el mon nessecita una ajuda que nosaltres tenim peró no veiem el problema?

Som incapaços d’evolucionar en aquest sentit. Estema en el S.XXI i encara hi ha gent feixistes, homofoga, xenòfoba… El fanatisme religiós encara no esta erradicat i causa centenars de morts (2000 persones assassinades pel grup jihadista Boko Haram). Hi ha  partits politics amb ideologies faixistes o que practiquin la marginació social i segueixen al poder i imunes (43 estudians van deapareixer a Mexic).

Si, hem de fer un homenatge a les víctimes de l’holocaust, pero ni fent un discurns, ni un acte, ni una peli, ni una escultura, ni un llibre… un veritavle homenatge és fer que no és repateixi tot allo que aquelles persones van haver de patir ens serveixi de lliço per poder evitar-ho i eredicar-ho.

“¿Pero hay esperanza? ¿Hay es

peranza en el recuerdo? Tiene que haberla. Sin esperanza, el recuerdo sería morboso y estéril. Sin recuerdo, la esperanza estaría vacía de significado, y por sobre todo, vacía de gratitud.” Elie Wiesel.

Jana Carbonés Martínez

Valoro molt positivament aquesta activitat, m’ha ajudat a reflexionar sobre la crueltat de la societat humana, el que els avantpassats van ser capaços de fer només per aconseguir poder i eliminar allò que no els hi agradava simplement pel fet de ser ’diferents’, però quin és el problema de ser diferent? Perquè hauríem de ser tots iguals? Ha estat la pròpia naturalesa la que ens ha creat així i penso que tots els éssers mereixen ser respectats siguin de la manera que siguin; blancs o negres, rossos o morenos, alts o baixos… el pitjor de tot però es que avui en dia encara existeixen persones amb la mateixa ideologia i encara es porten a terme atemptats,guerres, matances i fets racistes a moltes parts del món.

L’holocaust viscut durant la Segona Guerra Mundial penso que és un fet el qual no s’hauria d’oblidar mai, no només per fer memòria de totes les víctimes que el van patir; principalment jueus però també homosexuals, persones amb discapacitats, polítics d’esquerres, comunistes i tots aquells que no eren considerats ‘raça ària’ sinó per procurar que aquesta barbàrie no es torni a produir mai més. En aquests dies he tingut molt present imatges, documents i fins i tot pel·lícules de tot el dany i el terror que això va causar, i puc dir que aquests fets només m’han provocat angoixa i  se’m ha posat la pell de gallina, no em puc imaginar el dolor que van patir aquestes pobres víctimes. Ha de ser molt difícil sobreviure en aquestes situacions; veure com maten els teus familiars, veure com t’exploten, com a poc a poc et vas morint i consumint interiorment, vas perdent forces i perds les ganes de viure perquè tot el teu voltant és fosc i no hi veus cap sortida. Per acabar, només dir que  aquesta reflexió m’ha servit per adonar-me de moltes coses i espero que entre tots procurem que no torni a passar, hem d’aprendre a respectar totes les ideologies, cultures i societats.

Lo que ha sucedido es un aviso. Olvidarlo es un delito. Fue posible que todo eso sucediera y sigue siendo posible que en cualquier momento vuelva a suceder”

Gemma Flores Serra

L’holocaust, el genocidi més gran que es recorda en el qual hi van morir entre 5 i 7 milions de jueus, avui en dia encara hi han llocs i coses que el recorden. Va ser la culminació d’un llarg procés que tenia com a objectiu la creació d’una comunitat racional i pura. La raça jueva va ser la raça mes perseguida entre d’altres sense ningun motiu només perquè un grup de persones els hi semblaven que eren “impurs” o “indesitjables”.  Tot va començar quan Hitler va arribar al poder a Alemanya i es va proposar l’extermini de la raça jueva d’Europa.

Tots els jueus van ser perseguits per Europa i els van portar a camps de concentració, allà morien majorment en cambres de gas. Els camps estaven envoltats de tanques espinoses electrificades, amb diverses torretes de vigilància amb metralladores. Els presoners hi arribaven en combois de tren. Un cop allí, els més forts i sans eren usats com a força de treball i la resta era eliminada. Als presoners se’ls marcava amb un número identificatiu al braç o al clatell. El seu vestit consistia en un uniforme a ratlles, en el qual s’hi estampava la inicial de la nacionalitat del reu. Eren tractats com animals, com si no fossin iguals dels que els tractaven.

Amb l’inici de la guerra, entre el 1940 i 1943, foren construïts vuit camps més:  Auschwitz,  Bergen-Belsen,… . El genocidi nazi avançava amb les tropes: des de mitjans del 1941 s’exterminava als jueus de Polònia, Romania i Russia; després, des d’inicis del 1942 també contra els jueus alemanys i de la resta de l’Europa ocupada. Fins al 1942, a Polònia i a Rússia, es feien les execucions davant les fosses comunes cavades prèviament per les mateixes víctimes. Així doncs, amb l’esclat de la guerra i l’avanç del nazisme per Europa, la població jueva dels països ocupats patirà processos idèntics.

Aquest acte no em sembla propi de la raça humana. Crec que els humans no podem pensar com ho van fer aquestes persones. En el món hi ha moltes cultures i creences, i hem de respectar el que cada persona pensa i en el que creu o no creu, ja que cada un es lliure de fer el que vulgui. I també hem de respectar les diferents races, hem de pensar que no escollim com naixem i de quina raça naixem.

També hi havia gent alemanya que comprenia la situació de les races perseguides i els amagaven i ajudaven. Això em sembla un gest humà, ja que també hem de pensar que els perseguits no havien fet res dolent.

Aniol Rivera Garcia

Malauradament poques persones recorden que fa molt poc va fer 70 anys d’aquest terrible fet, un dels genocidis més espantosos que han exisit. Jueus, homosexuals, gitanos, republicans, discapacitats,… van ser exterminats de diferents maneres, però totes tenien una cosa en comú, eren tortures de les més cruels que han existit mai. “Holocaust” és una paraula d’origen grec que significa “sacrifici pel foc.” Els nazis, que van arribar al poder a Alemanya al gener de 1933, creien que els alemanys eren “raça superior” i que els jueus, considerats “inferiors”, eren una amenaça alienígena a l’anomenada comunitat racial alemanya.

La setmana passada vam anar al passeig a recordar i reivindicar aquest fet, milions de persones van ser torturades sense tenir cap motiu, persones innocents en que les autoritats alemanyes van atacar a causa de la seva percebuda “inferioritat racial”: els romanís (gitanos), els discapacitats, i alguns dels pobles eslaus (polonesos, russos i altres). Altres grups van ser perseguits per motius polítics, ideològics i de comportament, entre ells els comunistes, els socialistes, els Testimonis de Jehovà i els homosexuals.

 Això encara no s’ha acabat ja que en molts països encara existeixen aquestes tortures, entre tots hauríem de fer el possible perquè això s’acabés definitivament, per sempr

e més. Hem de ser conscients que ens estem matant entre nosaltres i el que hem de fer és a

judar-nos i solucionar les coses parlant, penso que tot aniria molt millor.

“Las guerras seguirán mientras el color de la piel siga siendo más importante que el de los ojos”

Antoni Martínez i Blanco

 

Crueltat, patiment, desesperació, fam, etc… Tot això i molt més és el que moltes persones, de diferents indrets i cultures, van patir a causa del nazisme. Al llarg d’aquest dies, hem pogut veure imatgers esgarrifadores, imatges que ens impedeixen poder dir que els humans no som animals. Aquestes imatges són imatges que ens fan replantejar si el que va passar va ser normal o simplement la idea d’una “Europa neta” manada per un psicòpata.
Però el que de veritat ens pot ensenyar a corregir aquests errors pel futur no són les fotografies, sinó els testimonis, els testimonis d’una etapa de patiment, el qual van viure en primera persona. Persones que pel simple fet de tenir atracció per un altre gènere, seguir unes ideologies polítiques diferents, o el fet de tenir una creença religiosa diferent els obligava a ser un perill sense motiu. Dachau, NovakyArbeitsdoriMathausenTreblinka… Noms que ens sonen aterridors, però que clarament són clars exemples de “fàbriques de deshumanització”, llocs on esborraven vides, records, etc… Tots aquests records d’una etapa fosca a Europa i parts del món, ens hauria d’ajudar a veure que el que va passar va ser un error el qual no s’hauria de repetir i que ens ajudes a evitar qualsevol pròxima guerra. Però tot i veure el nostre passat més obscur, noves “forces” apareixen i estan causant greus conflictes i morts. Un clar exemple seria el del jihadisme i el seu seguit d’atemptats i assassinats per tot el món, que ens indiquen que alguna cosa no estem fent bé.
En conclusió, trobo que aquesta temporada que hem pogut parlar i debatre sobre aquest tema, m’ha ajudat a reflexionar sobre com va ser la situació de les persones que van patir el nazisme en primera persona, i també poder informar-me més sobre la seva situació i els fets que van haver de patir.

Andreu Carreño Pérez

Fem memòria per no oblidar”. Actes com el del dijous 29 de gener de 2015, ens han de servir no només per no esborrar de les nostres memòries els fets que van passar en els camps de concentració nazis i l’època de xenofòbia dels jueus, sinó que haurà de servir-nos per reflexionar i evitar que es torni a repetir. En aquest acte nosaltres vam fer una pancarta amb el símbol de l’holocaust però amb colors diferents. Aquets colors feien referencia a les insígnies que distingien els espanyols concentrats en els camps d’extermini. Els espanyols portaven uns triangles amb els marges de color vermell i l’interior blau. En la nostra pancarta també vam posar el nom de tots els manresans que van morir. Tos ells podrien ser els nostres besavis i cal tenir-los en compte perquè van morir reivindicant tal com eren, els seus orígens, la seva ideologia…

Abans de fer la pancarta que vam portar a la concentració de Manresa en memòria de les víctimes i els fets de l’holocaust, vam remenar informació i imatges que em van impactar força: les expressions de les cares, la presència de famílies senceres amb rostres tristos i molt afeblits, les càmeres de gas, els treballs forçosos i l’alimentació escassa, la vestimenta i els cabells rapats de la gent, les cambres plenes de sacs de cabells, els forns crematoris amb els cadàvers apilats esperant per ser cremats… Tots aquells cadàvers prims, esquelètics, amb la pell enganxada en els ossos. Tots aquells cadàvers són els de tots aquells innocents que van morir sense poder reivindicar-se, sense poder expressar-se. I nosaltres el mínim que podem fer és no oblidar-los, ni a ells ni a tots els fet ocorreguts.

En els sis camps d’extermini més coneguts durant la Segona Guerra Mundial (Auschwitz, Chelmno, Belzec, Majdanek, Sobibór, Treblinka), s’hi van enviar persones innocents, inicialment tots aquells que anaven en contra del govern nazi i eren vist com un perill per l’estabilitat del govern de Hitler. Això es va estendre i més persones van ser vistes com una amenaça: així es va començar a reclutar gent pel sol fet de ser jueus, homosexuals, gent amb discapacitat (físiques i intel·lectuals), gitanos… Amb condicions infrahumanes i maltractaments inimaginables van morir milions de persones (només 2.700.000 en els sis camps de concentració més coneguts). Però conèixer tot això no només ens serveix per tenir informació d’un fet històric, sinó per veure que avui en dia s’estan produint genocidis arreu del món. No n’hem après, ja que continuen morint i maltractant-se a gent innocent. La nostra actitud hauria de ser de lluita contra aquesta forma de solucionar els conflictes, per poder-ho fer de forma civilitzada, sense que pel camí es continuïn produint brutalitats contra víctimes innocents. Això no fa més que empitjorar les tensions i relacions entre persones, com si els fets que van passar s’haguessin d’anar repetint cíclicament al llarg de la història.

Quan sento notícies sobre el conflicte a Síria, els atemptats recents a França per motius ideològics, el conflicte a Israel i Palestina,… em sento amb ràbia i alhora impotent per no poder fer res ràpidament. S’estan vulnerant Drets Humans que haurien de ser una frontera intraspassable, ja que per sobre de tot hi hauria d’haver el dret a viure, independentment de la ideologia, ètnia, orientació sexual,.. No és l’esforç individual el que ens portarà a resoldre aquest tipus de conflictes, però sí les ganes de molta gent de no quedar-se immòbil mentre tot això passa, veient que es reprodueix un holocaust que va fer mal a molta gent.

Per acabar m’agradaria citar una frase que fent aquets treball he trobat i m’ha fet reflexionar molt sobre la llibertat de les persones i els seus drets:

“Milions d’homes foren assassinats perquè estimaven la llibertat i contribuïren amb llur mort a la possibilitat que la llibertat sobrevisqués”– Joaquim Amat-Piniella.

Aura Idígora Arnau

Una guerra, un camp d’extermini, els holocausts… són atemptats contra la dignitat de les persones. He trobat molt interessant treballar aquest tema perquè les noves generacions realment no saben ni es poden imaginar el patiment i injustícia que comporta una guerra. Estudiant història ja m’havien parlat de les conseqüències de tot això, de les desigualtats, etc. Però m’he adonat fent tot això que tot el que vam intentar recordar sobre l’holocaust nazi, i investigant tot el que patien la gent que estava tancada en camps d’extermini que tot i haver acabat amb aquest, ara fa 70 anys, actualment ni segueixen havent a diferents parts del món. Hem costa de creure que avui en dia, un món “modern i civilitzat” en el que vivim, encara es duguin a terme aquest

es conductes inhumanes.

He trobat molt interessant fer aquest treball. He pogut profunditzar els meus coneixements sobre aquest tema, cosa que m’ha donat a reflexionar si realment els humans evolucionem positivament, és a dir, per conviure en un món més just o si per molt temps que passi seguirem creant guerres i matant-nos entre nosaltres per no acceptar que tinguem creences diferents, cultures diferents i trets físics diferents,

Per sort, l’holocaust nazi va acabar. Ara només podem recordar les memòries d’aquells que el van patir i van morir víctimes d’una guerra.

Marta Potrony Vilamú

Holocaust, tots tenim molt clar que ens diu aquesta paraula. És realment impressionant com amb una sola paraula pots explicar tantes coses; tant patiment, tant dolor, tanta ràbia, tanta enveja, tant afany de poder, tant odi… només conceptes que suggereixen idees amb connotacions negatives.

Perquè… que vol dir Holocaust? La paraula “holocaust” prové etimològicament del grec “holos” que significa tot i “kaustos” que significa cremar per tant: “cremar-ho tot”. De fet,  ja és això; cremar, aniquilar i destruir tot aquell que pensa o és diferent: Jueus, homosexuals, comunistes, gitanos… i així fins no acabar.

Potser ens sembla que això que va passar durant la II Guerra Mundial en els camps d’extermini nazi només va ser un fet puntual en la història de la humanitat; però… malauradament no va ser, ni és així. També hi va haver camps de concentració i de treball a Espanya, França, Argentina, Colòmbia, Cuba, Guinea, Mèxic, Veneçuela, URSS… i així fins no acabar en una llista quasi infinita de països amb camps; molts d’ells amagats, possiblement perquè eren conscients del que feien i perquè evidentment, políticament no interessa.

Actualment encara podem trobar camps de treball a països com la Xina o Corea del Nord on la gent és empresonada “en secret” i sotmesa a esgarrifoses tortures i a inhumanes jornades de treball de dies sencers, sense quasi bé ni menjar ni beure res… i això està passant ara, ens aquest moments, en ple segle XXI.  Els Estats Units, per molt impactant que ens sembli; també té camps de concentració, com per exemple Guantánamo, a la illa de Cuba, on tanquen aquells que consideren terroristes, i els torturen de maneres realment esgarrifoses fins que declaren allò que els hi interessa que diguin per poder-los acusar oficialment de terroristes i en teoria defensar la seva seguretat nacional.

Reflexionant sobre els pocs exemples que acabo d’escriure m’adono que els humans, no aprenem mai del passat i sempre tornem a entrebancar-nos amb la mateixa pedra, una i una altre vegada.

Potser els diners, el poder polític i una consciencia d’animal ferotge, sobrepassen una ment racional i humana amb capacitat de aprendre dels errors del passat per no cometre’ls en un futur.

És per això, que ara la nostra feina i la de les generacions que venen, és entendre el que va passar i el que passa per poder acabar d’una vegada per totes, amb aquestes  atrocitats plenes de dolor, mort ràbia i tristesa… i que mai més els humans s’exterminin entre ells! Perquè…  Què hi ha més valuós que la vida?

“Aprenem del passat i canviem el futur, per conservar el que tenim o ho perdrem tot”

Pol Torres Vila

Per començar amb el comentari, valoro positivament l’activitat, ja que crec què el que s’ha fet, és fer memòria. Memòria d’un passat atroç, principalment dirigit per un pensament, probablement el pitjor pensament humà, el feixisme. Dintre d’aquest pensament hi ha tres candidats a endur-se el premi a pitjor humà en haver trepitjat la terra, els quals són: Franco,Mussolini i Hitler. Aquest últim, el pitjor a reflexió personal. Desgraciadament hem hagut de fer l’activitat perquè aquestes tres persones, van condemnar-ne a altres, innocents, a la mort o al patiment. L’Holocaust representà l’exemplificació del caos, de la mort i la tragèdia. És per això, que valoro de manera molt positiva l’activitat, ja que a la nostra manera, hem pogut fer una petita memòria a persones que de veritat es mereixien viure, però que d’altres persones creien que no.

Personalment, l’activitat m’ha transmès un fàstic terrible a aquelles persones que per sentir-se superiors,mataven a d’altres. Què necessitaven veure la sang o el cos cremat d’ algú altre, per dir-se a si mateixos: aquí està la superioritat de la meva pàtria, la qual ningú no corresponent a ella, pot opinar-ne. D’això se’n diu Holocaust, d’això sen diu arribar al límit. Opino també, que els tres generals que abans he mencionat, no eren persones, sinó inútils cossos vivents, cavalcant per un món ansiós de poder i nacionalisme. Que, a la vegada els va dur a fer el que van fer, matar a qui no seguia el front nacionalista que representaven.

En conclusió, la memòria, és l’únic transmissor de la veritat, és l’únic vehicle cap a la conscienciació de generacions futures de l’atrocitat què un humà pot arribar a cometre.

 Sergi Algarra Lamarca 

Quan el Xavier ens va dir que haviem de pintar un llençol per decorar un arbre del passeig i que havia de ser sobre l’holocaust vaig pensar que seria molt divertit fer-ho i a la vegada ens faria recordar tot el que va passar i el que està passant ara.

Una desigualtat que no s’aguanta per enlloc, que va fer patir no a dotzenes ni a cents sinó que a mils i mils de persones que van morir, entre elles molts nens i nenes que encara tenir el futur per endevant, el somni per complir i moltes aventures per viure.

Però això no nomès és un fet passat, que ha quedat atrapat en el temps, sinó que actualment està passant, tant a petita escala, com entre països sencers, gent que mata perquè si, nens innocents que moren sense voler i persones dolentes que volen fer mal a qui és “diferent” que elles.

Quan vem començar a fer esbossos per fer el cartell vem veure que tot està relacionat amb la desigualtat, que ha sigut el problema de totes les guerres, de tots els conflictes i de totes les baralles que hi han hagut i que hi han ara. Per tant el nostre cartell anava relacionat amb aquest tema i portava la frase “Sóm diferents. Si i què?” Referint-se a que per molt que siguem diferents fisicament en realitat tots sóm persones i tenim els mateixos drets siguem baixos, alts, blancs, negres, prims o amb el nas gros. La frase anava acompanyada de mans, mans pintades de diferents colors (totes de diferents pero eren iguals).

Un cop el vem tenir acabat els vem anar a penjar a un arbre al passeig cosa que no em va agradar massa ja que es van “esgarrar” una mica els dibuixos perquè no es veien gaire, però en conjunt va quedar força bé així que va resultar satisfactori.

Quan vaig arribar a casa els avis els hi vaig explicar què habiem fet i es van sorpendre pel fet que gent de la nostre edat estigui tan el corrent del què va passar.

La desigualtat és l’origen de tots els moviments locals.-Leonardo Da Vinci

Laura Orive Pinyot

El racisme no és més que la supèrbia d’un ésser evidentment inferior.

Se’ns fa fàcil jurar que mai més tornarà a passar, però realment és possible complir aquesta promesa? Segur que a molts de nosaltres mai ens passaria pel cap cometre un crim com aquest, però en el món ha passat molts cops i ara mateix està tornant a passar.

Diem que l’ésser humà mai s’entrebanca amb la mateixa pedra dos cops, però ho fa, i molt sovint; un d’aquests errors és culpar al diferent, al llest, a l’ovella negra, pel simple fet de ser com és i sovint ho fa l’indefens, el que per molt que aparenti creure’s les seves mentides se sent inferior. Trobo molt trist que s’eduqui als fills parlant-los del respecte que han de tenir per als seus companys, i que ho digui algú capaç de matar algú diferent d’ell; també trobo trist que s’arribin a permetre coses com aquestes i que es pugui donar suport a aquests actes.

Crec que el que vam fer ajudarà a seguir recordant el que va passar i a no oblidar-ho, ja que d’això es tracta; però des del meu punt de vista, han sigut actes molt silenciosos. Quan dic la paraula silenciós, no em refereixo a que un acte violent hagués sigut millor, ni molt menys! Sinó que no ha tingut molt de ressò i que trobo que per exemple: en l’acte que es va fer al passeig el dijous 29 de gener, hi faltava una mica de gent i potser va ser pel fet de ser en un moment en que la gent treballava, perquè no se’n va parlar massa o perquè la gent no dóna prou importància a un acte commemoratiu (el qual seria un altre error).

Tot i així, considero que hem fet una bona feia i que hem treballat molt per a recordar i homenatjar als qui van viure aquella massacre i m’agradaria fer altres activitats com aquesta.

Gina Clotet Peretó

“Quan un ésser humà no té absolutament res, com a mínim li queda la dignitat”, frase expressada en llibres, pel·lícules i escrits relacionats amb atemptats contra la persona generats per mateixes persones. Però realment, sabem què és la dignitat? Segons el diccionari és la “qualitat moral per la qual hom no vol rebaixar-se, no tolera d’ésser ofès”. És fàcil de definir doncs, però complicat mantenir-la, sobretot en les situacions que hem estat treballant les últimes setmanes: els camps i holocausts nazis durant la II Guerra Mundial.

És imperdonable el racisme radical que hi va haver, la normalització de les matances i tortures, el fet de que hi hagués persones gaudint orgulloses realitzant-les i la ignorància de moltes envers el què estava passant. I seguint amb el tema de la dignitat humana, podria ser l’última cosa en què pensaven les víctimes d’aquella gran matança, ja que només en tenien una de primordial: sobreviure. Tot i així, des del meu punt de vista cada persona condemnada, lluitadora i defensora dels seus drets, simplement supervivent, ne’n posseïa molta més que qualsevol nazi orgullós, i que el mateix Adolf Hitler.

Tota la informació que se n’ha pogut preservar, de les víctimes, dóna a conèixer el que va poder arribar a fer una persona per obtenir justícia i una vida, i sobretot el patiment i dolor que hi predominava.  Per aquest simple fet, considero que s’ha de tenir un gran respecte als supervivents i víctimes d’aquella època, i per això trobo més que correcte qualsevol activitat realitzada en la seva memòria (com els murals penjats al passeig), ja que fan que el seu sofriment no sigui oblidat i per tant no sigui en va, ja que el tenim de mal record perquè no torni a sorgir mai més.

Laia Borràs Martí

Milions de persones van morir durant l’Holocaust només per ser diferents en la raça, ètnia, religió o la nacionalitat. El 27 de gener es va celebrar el 70è aniversari en commemoració de les víctimes de l’Holocaust. Gràcies a documentació i fotografies hem pogut accedir a saber la gran quantitat de gent que es va matar i torturar, els mètodes inhumans que utilitzaven i el patiment de les persones que eren enviades a camps d’exterminació i de treball sense cap motiu. Moltes persones creuen que això ja és passat i mai es tornarà a repetir, però de fet està tornant a passar: els conflictes a Síria, Rússia, Àfrica, els atemptats a França fa dues setmanes…

Espero i desitjo que algun dia tot això s’acabi i les persones es considerin totes iguals, sense cap tipus de discriminació i que s’acabin totes les guerres i conflictes que existeixen ara, per aconseguir un món molt millor on totes les persones puguem viure en pau.

Les teles que nosaltres vam omplir amb frases, dibuixos, símbols o qualsevol altra cosa que tingués a veure amb l’Holocaust i els escrits i lectures que es van fer des de l’Ajuntament i altres associacions em sembla una molt bona forma per reviure i no oblidar la memòria de les persones que desafortunadament van formar part i van patir la duresa d’aquests fets durant el segle XX.

”Se puede morir todos los días por una idea; pero no se puede matar nunca por esa idea.”

Cristina Jiménez García

Després de 70 anys, es impossible oblidar tot el que va passar, el dolor, les llagrimes, els crits… Aquest fet hauría de fer-nos recapacitar dels nostres errors perquè en el futur els nostres fills i nets visquin en un món segur sense preocupar-se si algun dia poden ser víctimes de aquest tipus de barbàrie.

Tenir tants exemples de tragèdies anteriors, d’algú que no pensa igual que els altres ens hauría d’ajudar a no cometre els mateixos errors.

Malauradament agafem exemples d’aquestes catàstrofes per millorar armament i introduïr noves idees per imposar els nostres ideals als altres sense pensar en les vides que es perden al llarg del camí. Avui en dia no hi ha exemples tan radicals com el dels nazis. En canvi hi ha grups terroristes que intenten imposar-se sobre la població impulsats per ideals religiosos, o empreses que per aconseguir la major quantitat de diners exploten altres països menys desenvolupats arrivant a deshumanitzar-se per aconseguir els seus interessos.

Aquesta activitat ens ha permes investigar i plasmar en un llançol les nostres idees i pensaments, i l’oportunitat de compartir-lo amb altres persones desconegudes que pot ser comparteixen el nostre punt de vista, i encara que només hagi sigut una persona, que es plantejarà el món d’una altra manera, intentarà canviar-lo sense imposar-se sobre els altres, només amb les paraules, el raonament i el més important, sense fer mal a ningú.

Nury Alejandra Ibarra Quiñonez

El dia 27 de gener era el dia internacional de la commemoració de les víctimes de l’holocaust, i per aquesta raó, els alumnes, vam fer un homenatge a les víctimes.
Jo crec que el fet de que avui en dia hi hagi un dia internacional es bo, perquè ens fa recorda el que va passar fa 70 anys però en part és dolent perquè això vol dir que la gent es pensa que pot tona a passar i per això ens ho volen fer recorda. I malauradament avui en dia passa.

Cambres de gas, afusellament… aquest son una de els maneres en que gitanos, jueus, homosexuals i altres persones que suposaven al regim van morir, o van ser empresonats i obligats a treballar en camps, on les condicions de vida eren terribles. Aquets fets no s’haurien de produir mai més, però malauradament  passa però nosaltres no ho veiem perquè no ens afecte directament.

L’activitat que vam fer per commemorar les víctimes  de l’holocaust em va servir per veure, pensar i reflexionar més sobre aquest fet que va passar, perquè s’havia tot el que havia passat però no amb detall.

Paula Davies Borrell

70 anys. No és que faci gaire temps que va passar, fins i tot hi ha avis que encara ho poden explicar. Però veig que no millorem, continuem al mateix camí de destrucció que hem estat sempre. Els humans no vam ser destructius a partir de la 2n Guerra Mundial, portem tota la vida igual, però , clar, al principi ens matàvem amb pals, un per un; ara ens matem amb bombes nuclears, milers per milers i a més deixant seqüeles als vius i, fins i tot, als que encara no estan en aquest món.

Una de les coses que més m’horroritza de la Segona Guerra Mundial no és que matessin, sinó la crueltat en que ho feien. Semblava que els assassins gaudissin amb els crits que sortien de la gola de les seves víctimes. Hi ha gent que hi ha anat i diu que quan hi entres encara pots sentir les terribles morts que es produïen en massa cada dia.

Ens considerem éssers racionals però som els animals més salvatges de tots, encara que es podria dir que aquesta manera de matar ja sobrepassa a l’animal i arriba a la de monstre. Espero que algun dia ens donem compte que la vida val més que els diners i rectifiquem, perquè quan fem això, ja ens podrem començar a considerar persones.

Crec que aquesta activitat ha estat molt bé ja que amb això hem aconseguit recordar totes aquelles persones que van morir a mans de monstres i, d’alguna manera, els hi hem dit que en aquest món encara es recorden les seves morts i com no deixarem que torni a passar una cosa tan cruel com l’Holocaust.

Judit Ferrer Miralles

27 de Gener de 1945, una data que ningú hauríem d’oblidar mai, ja que oblidar la història fa que tornem a caure en els mateixos errors que hem fet en ella. 70 anys després d’aquest dia, el dia de l’alliberació del camp d’extermini d’Auschwitz, un dels camps més terribles i on milers de persones van perdre les seves vides en mans dels nazis, recordem les memòries dels qui van ser assassinats, torturats i castigats sense cap mena de culpa durant l’Holocaust, simplement per ser d’una raça diferent, tenir altres creences o ideologies oposades als qui creien ser superiors a ells. En aquest dia demanem llibertat, convivència, tolerància i pau perquè mai tornin a ocórrer tots aquests fets, però tot així mai aconseguirem fer desaparèixer el dolor dels qui encara ho recorden amargament. El que necessitem és lluitar per aquestes persones i commemorar-les fent que tothom recordi la seva història i així mai oblidar totes les conseqüències que va comportar l’Holocaust: sacrifici, patiment i dolor. L’activitat que hem dut a terme ha sigut una gran manera de fer que la gent recordi i se n’adoni de l’ ocorregut, ja que com ha citat el Guillem Oliva, ‘Una guerra comença quan es perd el record de l’última’ i, per tant, l’única manera d’evitar-ho és donar-ho a conèixer i gravar en les nostres ments els horrors que s’han passat en anys anteriors i els errors que s’han comès perquè hagin sigut possibles.

Alba Barón Haro

“El tren rodó despacio por Europa durante tres días con sus noches. Íbamos apretujados  en la oscuridad como animales sentenciados, con un pequeño cubo maloliente como retrete Y otro para el agua. Un día el tren se detuvo con una sacudida y unos guardias vociferantes abrieron el portón, nos cegaron con la luz del día y nos arrojaron algunos trozos de pan antes de que regresáramos tambaleantes a aquel confuso mundo en penumbra. La gente lloraba, rezaba y desfallecía desesperada por el intenso calor del verano. Una señora embarazada se derrumbó en un ataque de histeria provocado por el pánico.

/…/ A veces nos deteníamos un buen rato: una retahíla de vagones de ganado repletos de centenares de personas nauseabundas y sudorosas cociéndose bajo el sol en un apartadero ferroviario situado en algún lugar de lo que supuestamente era el continente más civilizado del planeta. Pero el viaje era ineludible: al final la máquina silbaba y se volvía a poner en marcha para acercarnos cada vez más, con lenta determinación, hacia nuestro último destino.

/…/ A medida que nos aproximábamos a nuestro destino, el tren se fue deteniendo con más frecuencia, y guardias de la SS abrían los portones de golpe y vociferaban para que les entregáramos joyas i relojes. Todo formaba parte de un plan minucioso para despojarnos de los objetos de valor antes de llegar y, aunque en un principio mucha gente retuvo sus cosas, tras varias paradas todo el mundo entregó anillos de boda, relojes y pulseras.

Cuando las puertas se abrieron por última vez, vimos que el tren nos había traído al lugar que más temíamos: las llanuras fétidas y cenagosas del suroeste de Polonia. Habíamos llegado  a Auschwitz, un centro de exterminio del tamaño de una ciudad pequeña con miles de obreros afanados en el perfeccionamiento de los asesinatos en masa y la aniquilación de la raza judía”.

EVA SCHLOSS, Después de Auschwitz

Xavier Valls Rota

Els humans som els culpables, tots plegats contribuirem a una fi del món, participarem en la creació d’un futur ple de morts i guerres si no canviem, si no deixem de ser egoistes i incapaços de veure més enllà del nostre voltant, si no deixem de mirar només pel be dels nostres i de nosaltres mateixos en particular. Hem d’aprendre a no deixar de banda els problemes dels altres, perquè algun dia el problema pot ser teu i llavors que? El que et passi a tu no serà una preocupació pels altres, nomes teva i et quedaràs sol, sense ningú que t’ajudi ni que mostri un mínim d’importància vers el teu gran problema.

Després del que va passar amb els nazis, totes les víctimes que hi va haver a l’holocaust, i no nomes les de fa 70 anys sinó també les morts a mans dels jihaidistes, totes les crueltats comeses entre humans sembla que no ens afectin. No es pot repetir més, no es pot ocultar tot el que allà un dia va passar. Per això existeix aquest dia , el 27 de gener que no hi es només per commemorar aquelles desgracies, sinó que es un dia perquè la gent refleccioni del passat per mirar d’aplicar-ho en un futur, es un dia d’esperança, per celebrar que un dia tot allò va acabar, un dia que es repeteix any rere any, un dia que passa per les vides de cada un dels humans i ja que hi és, aprofitem-lo.

I crec que nosaltres el vam aprofitar molt positivament, joves plasmant en els seus trossos de roba alguna cosa que els fes recordar l’holocaust, i penjar-les al carrer, un lloc públic on la gent pot parar a mirar-les i refleccionar. És bo que la gent tingui molt present el que va passar , justament perquè en un futur tan pot ser proper com llunyà no es pugui tornar a repetir res semblant.

“La desigualtat no està a la pell ni a les creences, està a la forma de tractar a les persones

 Júlia Barberà Purtí

El 27 de gener commemorem el 70è aniversari de les víctimes de l’Holocaust. Un dia trist i tràgic per a tots nosaltres ja que es va cometre un dels assassinats en massa més brutals i deshumanitzats que s’han produït a la història. En aquest dia recordem una part de l’esser humà fosca i despietada que és capaç de tot per qüestions ideològiques, finançeres, etc.

Tot i això, aquest dia té una funció primordial que consisteix en tenir pressent el que va passar perquè no torni a passar o si més no, conscienciar-nos per lluitar en contra d’aquesta injustícia que avui en dia en el segle XXI encara passa.

“El deber del superviviente es dar testimonio de lo que ocurrió, […] hay que advertir a la gente de que estas cosas pueden suceder, que el mal puede desencadenarse. El odio racial, la violencia y las idolatrías todavía proliferan”.  Elie Wiesel

Sergi Zafra Sarrate

Impossible no pensar en totes aquelles persones que van haver de suportar l’estança en camps de concentració, haver d’aguantar els maltractes, el fred, la gana, la soledat, la tristesa… I sobretot haver de morir de formes inhumanes!

Van haver camps de diferents tipus, en alguns els tractaven com  “draps” fins que o bé morien extenuats o per un altre motiu, o els mataven, o es suïcidaven; en altres camps només arribar ja els prenien totes les seves pertinences i els mataven.

La part de la qual no es parla gaire es de com eren les condicions dels trens on els traslladaven cap als camps de concentració. Lo primer ha dir es que eren vagons de transport animal que només tenien una petita reixa per on es podia veure l’exterior, anaven moltes persones en un mateix vagó, només tenien una galleda per fer tots les necessitats i encara pitjor el fet que tenien una quantitat insuficient d’aigua.

Hi havia persones de totes les edats, des de bebès fins a ancians. Algunes, morien abans d’arribar al camp a causa de les condicions en què se’ls feia viatjar, sense menjar durant dies, gairebé sens aigua… altres, quan havien de parar el tren, els gendarmes feien baixar a gent i els mataven.

Crec i espero que tot això que va passar ara fa 70 anys, no torni a repetir-se, perquè això ens va mostrar com afecta el racisme a les persones, i com és i fins on pot arribar veritablement la crueltat de l’ésser humà. Tot el que va passar, MAI S’HA DE TORNAR A REPETIR!!!

Ariadna Moyano Candelera

El nazisme ha sigut una de les barbaritats més espectaculars de tota la història de la humanitat, això està clar. Però què hauria passat si Mussolini no hagués tingut problemes i hagués precisat de l’ajuda dels nazis i aquests haguessin pogut atacar Rússia quan ho tenien previst? Què hauria passat si Stalin i els seus haguessin sucumbit davant les tropes alemanyes? Doncs no ho sabem, però segurament els llibres d’història serien diferents. Tots sabem que la història la escriuen els vencedors. Potser s’hauria donat més importància a Mordovia que a Auschwitz, a Beria que a Himmler i al fusell SVT-38 que a la pistola Parabellum, i potser els comunistes serien el pitjor moviment que ha existit mai i els nacionalsocialistes serien el partit que va portar el món la glòria. I potser s’haurien extingit els jueus, gitanos, discapacitats i homosexuals. Potser hauria sigut un imperi de mil anys o hauria arribat algú altre i hauria duplicat el nombre de morts. Potser ara estaríem tancats al Valle de los Caídos per ser catalans o directament afusellats. Potser ara no hi hauria crisi econòmica i no hi hauria atur. Potser ara parlaríem tots en alemany i tindríem els ulls blaus. Doncs disfrutem d’aquesta incertesa i seguim fent cavil·lacions sobre un hipotètic present, que tampoc ens va tan malament.

“Una mentida repetida mil cops es converteix en una veritat” / Joseph Goebbels

Marcel Cases Gonzalo

L’activitat que hem fet per commemorar el 70è aniversari de les víctimes de l’Holocaust nazi ha estat positiva però tambè complicada per part meva, generalment hi ha hagut moltes idees diverses, molts treballs colorits i d’altres molt treballats, aquesta diversitat fa que aquest tema tingui molts punts de vista però es veritat que alguns treballs són complicats d’entendre o la gent els veu d’una altre manera de la que es tindria que veure.

El treball no ha sigut per apendre, ha siguit per reflexionar. Tothom sabia de que anava i gràcies al treball hem desenvolupat la idea que teniem respecte l’Holocaust. A quasi tots ens sembla que va ser terrible però no es l’únic esdeveniment que la gent mor per culpa d’una persona que no els veu tal com són.

Tot i així la gent que va aconseguir escapar d’aquella matança van tenir molta sort i molts d’aquestes persones poden gaudir encara d’estar vius. En canvi la gent que desgraciadament va morir no s’ho mereixien i per aquest motiu commemorem el 70è aniversari, però s’hauria de fer cada any i que la gent s’involucri en el tema perquè es considera passat, jo he d’admitir que tampoc m’interessa molt el tema, m’interessa més que en el futur no torni a passar alguna cossa semblant perquè el que hi ha avui en dia tampoc és normal contant que estem en el 2015 i la gent hauria de ser civilitzada però encara hi han guerres que no haurien d’existir. S’ha d’apendre dels errors del passat i evitar-los en el futur.

Marcel Aurelian Nemet

Durant la darrera setmana vam tenir l’opció de poder rememorar un fet tràgic i rememorar la memòria d’aquells que el van patir, hagin sobreviscut o no.

El fet de que existeixi un dia mundial de la pau no és més que un petit toc d’atenció a nivell social, un recordatori d’aquestes grans tragèdies que ja ocupen un lloc en el nostre passat, un lloc que ocuparan sempre encara que ho vulguem oblidar, que ens sembli que tot queda ja molt lluny i que res d’això pot tornar a passar en la nostra societat contemporània.

L’holocaust va ser un dels fets més vergonyosos en els que s’ha vist implicat l’ésser humà, causant milions de morts i posant la por en els cossos de molts milions més de persones. En aquells temps els humans ja ens consideràvem els reis del món, l’espècie superior capaç de fer servir la raó i utilitzar-la per l’avenç tecnològic i social; però nosaltres, pecant de superiors, vam caure en una equivocació. Fent ús del nostre seny i de la nostra raó, un col·lectiu de persones van considerar-se superiors a altres grups de persones, ja siguin minories ètniques o persones simplement diferents. En tragèdies a gran escala com aquestes és quan ens donem compte de que l’ésser humà és l’únic animal que mata a la seva espècie, sent-ne plenament conscient.

Només espero que aquest 70è aniversari de l’holocaust no sigui només una data més en el nostre calendari del 2015, que sigui un recordatori del que l’ésser humà és capaç de fer. La memòria viva d’aquest esdeveniment ja és a punt de desaparèixer, però nosaltres hem de ser capaços de mantenir-la present en la vida de tots: hem de ser capaços d’identificar les injustícies socials, les diferències, els estereotips i saber castigar-los. Aquests són els holocausts d’avui en dia que, tot i ser a petita escala, continuen existint i nosaltres no sabem identificar-los o, si els identifiquem, ens fem els cecs ja que a nosaltres no ens afecten.

En resum, hem d’utilitzar tots els mitjans possibles per poder evitar aquests tipus de violència, començar a merèixer aquesta definició d’animals racionals i aprendre dels errors del passat que, tot i ser inesborrables, no són incorretgibles.

Miquel Tome Carreño

Fa una setmana, el 27 de Gener, es celebrava el 70é aniversari de l’alliberament dels camps nazis, per això s’ha volgut recordar fent un homenatge en memòria de totes les persones que van ser perseguides, jutjades, pel simple fet de ser persones amb un pensament diferent, d’altres religions, homosexuals, discapacitats..

Aquestes memòries no s’haurien de tornar a reviure però per desgràcia no tant sols hem realitzat aquest treball a totes aquestes persones que van morir sense cap culpa, sinó també a totes les persones que van morir fa poques setmanes per pensar i ser  diferents de les altres amb els atemptats dels gihadistes a França contra la revista Charlie Hebdon.

Crec que malgrat vulguem evitar totes aquestes desgràcies, mai acabaran de continuar atemptant per les persones d’una raça diferent amb diferents ideologies. Per això gràcies a activitats com aquestes podem fer que la gent que opina diferent se’n adoni del dolor i patiments de totes les víctimes del Holocaust. I que es tingui present que no s’arribi a la mateixa situació de 70 anys enrere.

Tengo la sensación de ser un pájaro enjaulado,al que han arrancado las alas violentamente, y en la más absoluta penumbra, choca contra los barrotes de su estrecha jaula,al querer volar”
Anna Frank

Laura Merino Rifa

Esdeveniments ocorreguts en el passat, esdeveniments que actualment passen  i si no hi posem remei, esdeveniments que passaran en un futur. Quan parlo d’esdeveniments em refereixo a: el racisme, la xenofòbia, la marginació i  moltes altres paraules negatives que se’m acudeixen al pensar en la gran quantitat de persones que han arribat a deixar la vida per aquestes causes tan absurdes.

Un gran exemple ha sigut el nazisme, el grup d’alemanys que exterminaven tota persona que no fos de la seva ‘’raça’’, majoritàriament els jueus, però podríem arribar a posar milers d’exemples en els que s’utilitza la violència per aconseguir que tothom pensi de la mateixa manera, tingui una ideologia i una cultura igual i si no és així, ja se sap el que passa.  Penso que s’ha de fer alguna cosa per abolir totes aquestes ideologies extremistes per difícil que sigui ja que sinó és així seguiran sent moltes les persones que patiran i hi deixaran la vida.

Valoro positivament l’acte que vam fer sobre l’Holocaust ja que vam commemorar aquelles persones que, malauradament, van patir durant les èpoques del nazisme, persones que l’únic que esperaven al llevar-se era intentar aguantar un dia més vives. Per això mateix crec que ha estat molt interesant que puguem dedicar uns dies a aquestes persones.

Marc Gil Garriga

‘’27 de Gener, Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust’’

Els alumnes de batxillerat, durant dues setmanes vam elaborar unes pancartes significatives, en motiu de commemorar la Memòria de les Víctimes de l’Holocaust, que després vam penjar en els arbres de tot el passeig.

Valoro molt positivament aquesta activitat perquè dies com aquets no només ens han de servir per recordar els fets en els camps de concentració nazis, sinó per fer-nos reflexionar i evitar que es pugui a repetir una tragèdia tant dolorosa. I penso que és una bona manera de que nosaltres, els joves, prenguem realment consciència d’aquest passat tan fosc. Ja que vam haver de buscar informació, una informació que moltes persones porten gravada a la seva pell i als seus cors i que difícilment es podrà esborrar mai. Jo, personalment em vaig sorprendre molt del que l’home és capaç de fer. Rectifico, ja que algú capaç de cometre tantes barbaritats no crec que el nom més adequat sigui ‘’home’’, perquè poc o molt les persones tenim cor.

Però realment estem parlant d’un passat fosc?

És trist, perquè els humans no som perfectes ni molt menys, però potser d’una manera més ‘’camuflada’’ es podria dir que em ensopegat un altra cop amb la mateixa pedra. Només cal mirar la premsa escrita o la televisió. Atemptats, guerres, assassinats, violacions.. Avui dia encara es parla de racisme, discriminació per ser diferent, per tenir diferents creences i religions. No ens adonem ni prenem consciència de que nosaltres mateixos ens estem autodestruint.

 ‘’Llegará el día en que termine esta horrible guerra y volveremos a ser personas como los demás, y no solamente judíos.’’ Ana Frank

Meritxell Gonzalez Ruiz

Sovint parlem dels fets que van ocórrer durant la Segona Guerra Mundial i, particularment, sobre el fastigós genocidi que fins i tot per la seva importància s’ha guanyat un nom propi, l’holocaust.

Tenim el costum de dir que sabem el que sentien les pobres ànimes presoneres dels camps de concentració; que podem entendre la tristor i la impotència que el seu cos desprenia, la vergonya i la honra que cada cop els hi importava menys si perdien, les ganes de morir que ni la més gran esperança podia frenar, la repugnància que els hi produïen els generals nazis…Doncs sento dir-vos que això és fals, és impossible posar-nos en la seva pell i desxifrar tot el que ells van patir. Seria d’ignorants pensar-ho.

Recordem i commemorem el dia 27 de gener com un dia de pau, de salvació i com un símbol de que encara podem creure en la humanitat dels humans (sembla irònic no?). Desgraciadament hem d’admetre que l’holocaust no ha estat l’últim genocidi que ha vist l’espècie humana. Tot i que de vegades vulguem amagar i negar el que va passar després de la Segona Guerra Mundial, és inevitable passar-ho per alt; la dictadura de Stalin (es parla d’una xifra que corre entre els 20-60 milions de morts), el govern de Fidel Castro (115.000 morts), les nombroses guerres dels Països Àrabs i també les Guerres Iugoslaves, els freqüents i recents atemptats terroristes… El que fa més mal no és l’holocaust en si, sinó veure com no hem après res de tots els errors que hem comès. Si vam ficar la pota un cop, per què ho tornem a fer? En teoria tenim seny però, pel que he vist, no ho demostrem.

Sento impotència per no poder fer res. Sento impotència per formar part d’un tot que és menyspreable. Sento impotència per no ajudar. Sento impotència per desconèixer tant. Sento impotència per parlar i no actuar. Sento impotència per significar tan poc de cara els grans. Sento impotència per només saber-me queixar. Sento impotència a l’escriure sobre mi quan tinc un tema al davant mil cops més important.

Tornant a l’holocaust, m’agradaria que ens servís com a lliçó per a les generacions futures. Com molt bé diuen nosaltres som el futur i és imprescindible no dur a terme els mateixos errors. No tornem a caure en l’equivocació de matar-nos entre nosaltres per ideologies polítiques, religioses o culturals. Si de veritat volem donar la cara per les víctimes de l’holocaust i redir-los l’homenatge que es mereixen, cal que construïm un món cooperatiu, feliç i a l’abast de tothom. Gairebé l’últim que voldrien, això és totalment una suposició meva ja que com he dit en el principi nosaltres mai ens podrem posar en la seva pell, és haver mort en va: que el seu esforç de supervivència serveixi per encoratjar-nos a fi de formar un món més just i millor, que les seves llàgrimes sobre la terra eixuta serveixin per brotar camps d’amor, i que, finalment, els seus cossos apilats ens retornin la nostra capacitat de racionalitat.

Vull que quelcom meu perduri després de la mort” – Ana Frank

 Ara voldria dir quatre paraules sobre l’activitat que vam realitzar a l’institut. Trobo que en la nostra formació acadèmica hauríem de fer molts més treballs d’aquest estil. Aprendre lliçons morals ens aporta una riquesa que ens fa més humans. És bonic veure la feina que podem fer adolescents com nosaltres quan hi ha un tema que ens mou i ens motiva. Per tant, m’agradaria seguir fent activitats com aquesta i desenvolupar la part artística, reivindicativa i emocional que sovint sembla que ens vulguin fer empetitir.

Alba Vidal Domènech

Dia 27 de Gener del 2015. És el dia internacional de les víctimes de l’Holocaust. Aquesta celebració no hauria d’existir. És realment una pena que encara s’hagi de celebrar per recordar els horrors de fa setanta anys. No, de fa setanta anys no, sinó de tan sols unes setmanes. Aquest és realment el problema. Sembla que els humans no siguem conscients del mal i dels horrors que som capaços de fer. Tan de bo es pogués celebrar que fa setanta anys que no hi ha cap massacre humana. Però per desgràcia no és així.

És una gran feina que des dels instituts o ajuntaments es facin activitats per posar-nos al dia del nostre propi món. Del món actual i del passat. Del passat de l’Holocaust i de les actuals massacres jihadistes.

Des del departament de filosofia del nostre institut es va voler recordar el dia decorant el Passeig Pere III. I es va decorar amb llençols pintats pels alumnes i així les persones que veiessin els llençols al passeig els faria recordar que és el que celebrem. La meva opinió respecte els llençols és molt positiva. Cada grup de 3 o 4 persones tenia un llençol. I el seu objectiu era decorar-lo. Per part del nostre equip vam dedicar varies hores a fer-ho. I gràcies a això també vam haver de buscar informació per pintar el llençol i vam descobrir coses que abans no sabíem. Una d’aquestes coses era la classificació de les persones quan arribaven als camps de concentració.

Cada presoner del camp de concentració tenia un triangle de diferent color depenent del delicte o la raó per la qual se l’havia portat al camp. El triangle groc significava que erets jueu. El vermell era pels presoners polítics. El verd per criminals comuns. El blau per emigrants. El Lila per estudiants lliures de la bíblia. El rosa pels homosexuals. I el negre per les dones, dones homosexuals i prostitutes. I a més a més d’aquest triangle, encara es podia superposar-n’hi un altre per significar més d’una cosa.

La pregunta que em ve al cap és: totes aquestes classificacions i diferenciacions entre la societat ja s’han acabat? Malauradament la resposta és NO. Qui no ha sentit mai un comentari racista? Qui no ha sentit mai un comentari sexista? Qui no ha sentit mai un comentari referit a la orientació sexual d’una persona?

Avui, Febrer del 2015 encara ens trobem en una societat on la gent segueix criticant les diferències dels altres. Fins que les persones no acceptin les diferències dels altres, encara ens trobarem en un món dividit. En un món, on potser ja no portem els triangles de colors, però si que portem un triangle invisible que ens classifica. I per desgràcia, moltíssima gent quan veu un altre triangle diferent, no el sap acceptar. Aquest és el món on vivim. El nostre món del segle XXI.

Marc Freixa Muñoz

La veritat, no sé com començar. Primer de tot dir que l’activitat en si va estar molt bé i m’ho vaig passar bé fent-la, però el que estàvem representant en aquells murals no era per divertir-se, era per a recordar totes les persones que han estat víctimes del Holocaust i totes aquelles que l’han patit i han sobreviscut.

Tots volem pensar que això no passarà mai més perquè aprenem sobre els nostres errors durant la història, però no és així. Aquests últims dies ha tornat a aparèixer el terror, la incomprensió i el patiment, no parlo només de França i els Jihadistes, sinó que també parlo d’Ucraïna i de Síria, on la gent que hi viu esta en una revolució sense cap sentit, tal i com va passar a l’Holocaust a principis i mitjans del segle passat.

El que vam recordar l’altre dia penjant els murals és un dia de fa 70 anys enrere, on els deportats del camp nazi d’Auschwitz eren alliberats. Tot i així quedaven molts camps per alliberar.

No sé tampoc com acabar, tot i que m’agradaria, però no puc dir que tot això s’ha acabat perquè en aquests moments de crisi torna a sorgir el nazisme en diversos països.

Elisabet Pujolar Díaz

Des de el meu punt de vista cal recordar tot allò que va passar a meitats del segle XX tot allò que va tenir que passar persones innocents persones que per el simple fet de que seguessin d’un altre lloc havien de ser maltractats o fer treballs forçats en els camps d’ extermini nazi que no tenien ni llibertat dret a dir els que ells pensaven  i que molts d ells van haver de morir de manera cruel en mans dels nazis.
Per això durant aquets últims dies al institut hem celebrat el 70è aniversari de les víctimes del holocaust commemora aquells persones que van passar aquells moments de terror de por i de pànic en els camps d’ extermini per a commemorar aquest 70è aniversari vam fer  cartells en commemoració a aquelles víctimes i que després vam penjar al passeig.
La meva opinió sobre aquesta activitat m’agrada ja que tot allò que hem fet ha estat bé per el simple fet de dedicar una mica de temps per celebrar allò que han hagut de passar aquelles persones innocents en  aquells camps d’ extermini i tot això esperem segui homenatjar per que en el futur no torni a passar mai mes.
Abdeladi El Ouahabi

 

No sé com començar a fer un escrit sobre els horrorifics successos de l’holocaust, així que per escalfar motors intentaré començar valorant el tema de fer una acrivitat recordant a aquestes víctimes, el setantè aniversari de les víctimes de l’holocaust.

Sortint fora del tema sobre la feina que vem fer entre tots, agraeixo molt al Xavier que ens hagi fet sortir al carrer a fer quelcom diferent que no sigui planxar el cul a la cadira de classe i que ens hagi deixat pintar al comptes d’escriure. Aquests detalls, com a minim jo, els agraeixo moltíssim.

Sobre la acrivitat en general, opino que tots ens hi vem ficar molt, ho vam fer el millor que vam poder i van quedar uns murals molt representatius i elaborats, alguns més que d’altres, però tots amb un significat enorme pel que fa a la memòria de les víctimes que van patir aquesta calamitat.

Ara, apartantme del que és aquest tema més artístic m’agradaria fer referència al discurs que va pronunciar en Joan Gort; sincerament, em va sorprèndre per començar la seva capacitat d’expressar-se, tot i que va parlar un pèl de pressa. El millor però, és que no es va centrar només en les víctimes de l’holocaust, sinó que ell va anar més enllà i ens va fer veure a tots els que no n’érem conscients que el que va passar als camps de concentració no ha fet que no hi hagi menys violència, sinó que avui dia a moltes parts del món on segueixen havent genocidis.

Si no ho recordo malament, fa unes setmanes van executar a un grup de nens per a estar mirant un partit de futbol, això va succeïr a l’estat Islàmic per part del grup Yihadista del que tant estem rebent notícies ultimament, bé doncs, el que va passar és que els nois estaven mirant un partit de futbol i uns components del grup yihadista van rodejar i posteriorment fusilar amb ametralladores als menors. Els pares, per temerosis de ser també assasinats no van gosar recollir i emportar-se els cossos dels seus fills.

D’històries com aquesta un munt més, com a exemples faré referència a unes quants genocidis succeïts després dels fets de l’holocaust per a demostrar que realment és així.

Tenint en compte que els presoners van ser alliberats el 27 de gener del 1945 d’Auschwitz, posteriorment hem tingut, per exemple:

 – Masacre “de rincón bomba” (1947)

– Masacre de Tlateloco (1968)

– Genocidi camboyà (1975 – 1979)

– Genocidi de Ruanda (1994).

– Genocidi Maya (1980).

– “Matanza de ayacuhco” (1980 – 2000)

– Kurdo (1988).

– Genocidi bosnià (1992 – 1995)

Entre molts altres genocidis que estan succeïnt actualment.

Malauradament milers d’històries com aquestes s’estàn repetint i estàn passant ara mateix a alguna part del món; genocidis, violacions, tortures, decapitacions… Tot el que vem dir que no tornaria a passar està passant actualment, s’està repetint arreu del món i seguim dient que després de l’holocaust no han ocorregut barbaritats?

Ara mateix no em sento amb forçes de seguir parlant sobre aquest tema, em fa entrsitir i sentir molt impotent ja que seguim sent hipòcrites o simplement ignorants, i pensem, la gran majoría de nosaltres que com que no patim aquest mal que s’està fent actualment o que no en sentim ni la meitat pels mitjans de comunicació tot això no està passant.

 “Look mummy, there’s an airplane up in the sky”

Did you see the frightened ones?
Did you hear the falling bombs?
Did you ever wonder why we had to run for shelter
When the promise of a brave new world
Unfurled beneath a clear blue sky?

Did you see the frightened ones?
Did you hear the falling bombs?
The flames are all long gone, but the pain lingers on.

Goodbye, blue sky
Goodbye, blue sky.
Goodbye.

-Goodbye blue sky; Pink Floyd.

TRADUCCIÓ

mira mama, hi ha un avió al cel” /  Has vist als espantats? / Has sentit les bombes caure? / T’has preguntat alguna vegada per què vem haver de córrer a buscar refugi / quan la promesa d’un nou món feliç / es desplegava sota un cel clar? / Has vist als espantats? / Has sentit les bombes caure? / Les flames han desaparegut, però el dolor persisteix. / Adéu, cel blau / Adéu, cel blau. / Adéu.

Simplement i per a acabar, em sembla lamentable que el Món segueixi així després de tot el mal que s’hi ha fet i que s’hi ha patit.

Laia Garcia Arimany

Aquesta activitat, com ja ha esmentat una companya, a mi personalment no m’ha aportat res nou sobre aquest tema. Tot i així m’ha semblat interessant fer conèixer a la gent, tant dins com fora de l’institut, i sobretot fer recordar a tots aquells el que va passar fa 70 anys. I penso que també ens ha donat l’oportunitat de veure com és representat l’Holocaust per els altres companys i companyes, ja que com s’ha pogut observar és que no n’hi ha cap d’igual, i ha sigut una molt bona manera de podernos expressar sense cap tipus de limitació.

Però com en el tema de la violencia de gènere, crec que amb una diada per conmemorar-ho i recordar-ho no n’hi ha prou, i en tenim la prova cada dia amb les notícies sobre atacs terroristes, genocidis, omicidis i tot tipus de delictes realitzats només per diferències d’étnies.

No tinc gaire cosa més a dir, tampoc em vull repetir gaire, donar les gràcies per haver-nos donat l’oportunitat de participar en una activitat com aquesta ja que en cap altra assignatura ens podem expresar com ho hem pogut fer en aquest treball.

Giulia Accrocca

Trobo que l’activitat que vam fer per commemorar el 70è aniversari de l’holocaust està bé, però penso que aquests esdeveniments els hem d’utilitzar tant sols per donar exemple a la societat i intentar que no es repeteixi, per homenatjar als que van ser torturats, assassinats o tancats i per recordar als culpables de la tragèdia el què van fer per tal de fer-los sentir pitjor encara i d’aquesta evitar que hi hagi menys gent orgullosa dels seus avantpassats (només dels que ho mereixin) i a favor d’aquests tipus de accions racistes. Ara bé, penso que ens hem de concentrar més en el què ens està caient a sobre ara mateix, que no és poc i intentar arreglar-ho (és poc comparat amb el que va passar, això si).

No vull restar importància al que va passar durant l’holocaust, tot el contrari, crec que el què va passar llavors és el fet més espectacular i tràgic de tota la història, almenys de la què està escrita. Penso que en aquestes celebracions només s’hauria de recordar a les persones involucrades i tenir el record del què va passar.

Jordi Mangues Estany

L’Holocaust, per a qualsevol persona pot ser un nom, una paraula o alguna cosa. Però fins ara per mi la paraula l’Holocaust ja no significa el mateix, ja que no sabia del tot que volia dir. Però el dia que va dir en Xavier que faríem una activitat amb va començar a interessar mes, ara be la meva opinió sobre l’activitat que varem fer al Passeig en part es molt positiva ja que al passar molta gent per allà es paraven a mirar que volia dir cada llençol i intentar entendre de que anava cada llençol, que varem fer cada alumne a l’institut deixant anar la seva imaginació i creativitat. Per un altre banda penso que a sigut una molt bona idea expressar-ho de manera gràfica ja que normalment tot els que ens expliquen a l’escola es per escrit.

 Per part del que m’he emportat com a reflexió de l’Holocaust es que ara vivim en una societat amb moltes virtuts, ja que en la situació en la que vivien no era la mes agradable,jo amb centraré en el paper de la dona en aquell temps.  Els nazis tenien els jueus com a objectius per a la persecució i la mort . Però les dones , tant jueves com no jueves , eren sovint subjectes pels nazis a una persecució única i brutal. Alguns camps de concentració eren designats específicament a dones, al maig de 1939, els nazis van obrir el camp de Ravensbrueck, el camp de concentració més gran creat per a dones. Més de 100.000 dones van passar per Ravensbrueck fins a l’alliberament el 1945. Ni les dones ni els nens van ser salvats de les operacions nazis d’assassinat massiu. Les dones van morir al costat dels homes en els territoris soviètics ocupats pels alemanys, les víctimes dels afusellaments massius, això amb porta a pensar i a relacionar alguns d’aquest conceptes amb la vida d’Anna Frank.

Safae El Ouahabi El Ouahabi

L’holocaust que va succeir a Auswitch l’any 1945, dut a terme pels alemanys nazis contra els jueus, és un dels genocidis més horribles, fastigosos, i coneguts de tots els nostres temps. Possiblement, la majoria de nosaltres, quan ens parlen de genocidis, en el primer i l’únic que pensem és amb el d’Auswitch, però malauradament no s’acaba aquí.

Després de la massacre de jueus que hi va haver durant la Segona Guerra Mundial, n’hi van haver molts més: bombardejos a Hiroshima i Nagasaki, genocidis a Ucraïna, Armènia, Bòsnia, i fins a dies d’avui encara patim bombardejos, genocidis i atemptats terroristes.

Tot el que va passar fa 70 anys que s’ha creat tant de renom i que ha tingut tant de ressò hauria d’haver servit com a lliçó i no hauria d’haver tornat a passar. Però està clar que els humans som els únics animals que ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra.

Jo crec que aquelles persones que van morir en els genocidis que han anat succeint durant tots aquests anys es mereixen un mínim respecte. Un respecte per tot l’horror que van haver de viure, per totes les monstruositats que van haver de patir i per totes les coses que van perdre i van haver de suportar; els hi van arravatar coses que semblen impossibles d’arravatar com la família, els amics, l’esperança, les ganes de viure i fins i tot el seu propi nom.

Aquest respecte que en la meva opinió s’han guanyat, és el respecte que els hi vam perdre en el moment que vam decidir continuar amb els genocidis; genocidis que continuaran sempre si no canviem de mentalitat i si no aprenem a respectar i a conviure amb les idees de cadascú.

Tots tenim creences, idees polítiques i pensaments diferents, i hem d’aprendre a respectar i entendre aquestes idees perquè és l’única manera de poder evitar els genocidis.

No és normal matar a totes les persones només perquè tenen una mentalitat diferent de la teva. Parlant s’entén la gent i és la única solució que hi pot haver de cara als problemes.

Per acabar m’agradaria posar una frase que penso que resumeix bé tot aquest escrit:

“Podran callarnos pero no pueden impedir que tengamos nuestras propias opiniones.” Anne Frank.

Xènia Fernández Meunier-Riviere

“Manresa acull avui, davant de l’estàtua d’Amat-Piniella al Centre Cultural el Casino, un acte de record a les víctimes de l’holocaust nazi i coincideix amb el 70è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz. A les 12.30 h s’inaugurarà una exposició de 35 murals realitzats per alumnes dels instituts Lluís de Peguera i Pius Font i Quer; i de l’Escola d’Art. La mostra es podrà visitar al Passeig durant una setmana. Una hora més tard, a les 13.30 h, tindrà lloc un acte ciutadà i institucional amb parlaments de la primera tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Manresa, Mercè Rossich; el representant de l’Associació Memòria i Història de Manresa, Joaquim Aloy; i Joan Gort, per part dels alumnes.”

Aquest fragment és part de l’article que el diari Regió 7 va publicar en motiu de l’acte commemoratiu que sorgí de la suma d’esforços d’un seguit de gent que cooperà per una causa; mantenir latent la memòria de la història. Entre aquest grup de persones que ho varen fer possible, hi erem nosaltres, els alumnes del Pius, encarregats de pintar uns murals –abans mencionats- que reflexessin tot el que va passar ara ja fa més de 70 anys.

Referent a aquesta activitat, només tinc coses positives a dir, i no pas per voler satisfer a l’impulsor d’aquesta moguda, en Xavier, sinó perquè realment em costa trobar-li inconvenients.

Primer de tot, dir que el motiu de l’activitat, em sembla genial, fins i tot necessari. I tant si necessari. Necessari perquè fa més de 70 anys, va ocórrer una de les catàstrofes humanes més bèsties, més macabres, més debastadores que ha vist aquest planeta: l’holocaust. I em sembla (i crec que no només a mi) que el deure dels qui ens passegem actualment per aquests móns de Déu, és informar-nos de tot el què va passar en aquells guetos, camps de concentració, camps de treball, etc., reflexionar sobre tot allò que varen viure aquella gent com podriem haver sigut tu i jo si haguéssim nascut en aquells temps, i, sobre tot, difondre-ho, commemorar-ho i mantenir-ho en la memòria d’aquells que van arribant de nou (als fills, als fills dels fills i així anar seguint), com els atletes que fan relleus passant-se el testimoni. Tot això per què? Perquè d’aquesta manera, recordant aquella cosa punxent que tant mal va fer, evitarem tornar-nos-hi a fer mal. Tot i així pel què sembla, hi ha humans que dels errors no n’aprenen. Malauradament – per sort no amb la mateixa magnitud però no per això amb menys importància-, avui en dia segueixen havent-hi aquest tipus de matances. Persones que maten a altres persones, i per motius tan increïblement idiotes com la diversitat (ja sigui de color de pell, de religió, d’ideologia); el poder (avariciosa fal·lera que tenim per poseir més terres, més capital, més autoritat sobre gent com nosaltres mateixos),etc.

Repescant el fil de l’activitat dels murals, per altra banda m’ha agradat molt la manera de commemorar les víctimes de l’holocaust. Pintant. Trobo que fent-ho d’aquesta manera, ens ha ajudat a desenvolupar la nostra creativitat, que no deixa de ser un tipus d’intel·ligència que desgraciadament no tractem amb casi cap assignatura. Per això és d’agrair que de tant en tant treballem temes des d’un punt de vista diferent, ja que trenca la monotonia característica de l’aprenentatge que rebem, i així tampoc no se subestima la intel·ligència de caire arítstic/creatiu.

Gràcies!

I per tancar aquest text, m’agradaria acabar amb una cita més personal, la qual vam escriure al mural:

“No deixem que el vent s’emporti les cendres.” – Amèlia Álvarez, Berta Valls, Júlia Farré –

Júlia Farré Barbens

Pensar que els humans podem arribar a fer actes de tipus “holocaust” em sembla esgarrifant, i més, recordar-los per tenir consciència de que succeeixen fets similars en la societat d’avui dia, i no fem res per evitar-ho. L’home sempre ha trobat excuses per criticar allò diferent, i voler semblar allò que et fa igual. La discriminaciò sempre ha viscut entre nosaltres, però quan fem acte de presència en el record del que va ser el nostre passat, donem l’esquena als fets, i ens repetim a nosaltres mateixos que la discriminació no és bona, i que no es tornaràn a repetir tals bogeries com els camps d’extermini. Aquesta activitat i amb l’ajuda dels comentaris dels companys, he arribat a la conclusiò de que és ben cert que si no recordem el nostre passat de tan en tan, estarem condemnats a viure el mateix una vegada darrera una altre, i que per tant és bo tractar fets històrics que a dia d’avui poden ser aplicats en les nostres consciències per veure el que és just i el que no, i que no es pugui tornar a repetir.

En memòria de totes aquelles persones que no van poder decidir el seu destí per culpa de la seva pròpia persona.

“DEIXES DE SER HUMÀ, QUAN L’ENTORN I LA GENT QUE T’ENVOLTA DEIXA DE TRACTARTE AMB DIGNITAT”

Eulàlia Creus Fructuoso

Crec que aquesta activitat ens ha servit a tots per obrir una mica els ulls. Han passat 70 anys d’aquell malson i sembla que tots anem oblidant mica en mica el patiment i el dolor pel que va tindre que passar tantíssima gent. Personalment crec que aquesta activitat ha servit per a trencar amb el silenci amb el que molts jueus van tindre que conviure. També ens ha servit per a reflexionar i adonar-nos que tot això no pot tornar a passar.

També cal remarcar que una de les persones més directament culpables (per no dir la que més) de tots aquest horribles fets va ser escollit democràticament pel poble alemany. Això també ens ha d’ajudar a veure que no és bo que governi un sol partit polític, ja que barbaritats com aquesta, que es va produir en l’Alemanya nazi, van ser per culpa  de tenir un govern absolutista i al cap davant un dictador.

Un altre fet amb el que reflexionar és que Hitler volia aconseguir una raça que definís les característiques físiques d’un alemany pur (raça ària). I ara la qüestió és, ¿què hagués passat si Hitler hagués traspassat les fronteres alemanyes amb aquest desig mitjançant aliances amb altres països?

Penso que aquesta activitat no m’ha aportat nous coneixements sobre l’holocaust i el nazisme, simplement ha ajudat a recordar tot el patiment que va passar moltíssima gent i a tenir en compte que desgràcies com aquestes no haurien de tornar a passar mai més.

Núria Martínez Márquez

Aquet acte  que es va fer es un recordatori del que va passar a l’holocaust ja fa 70 anys, per aquest motiu es va celebrar aquest acte, aquest acte ens fa recordar la tragèdia que va haver-hi i a demés es un bon recordatori de que no es pot tornar a repetir. Tot i així encara segui, patint atacs així pel món. Sembla que els humans no aprenem del errors ja comesos en un passat.

L’activitat que hem treballat al institut també ens ha fet pensar en aquest tema, ja que tots hem treballat el nostre llençol en el qual podíem representar els pensaments que teníem del que va passar, i la veritat es que en la meva opinió tots aem fer un gran treball i vam decorar el passeig de Manresa perquè la gent s’aturi i pari a pensar un segon el tema que hem treballat, de manera que aquelles persones que vaguin pel passeig també d’una manera més indirecta pensin i reflexionin sobre el 70è aniversari de l’Holocaust.

Edwin Andres Toapanta Toca

Quan es va proposar fer l’activitat, vaig pensar que era una manera original i pacífica de manifestar el què va passar a l’Holocaust i d’aquesta forma mantenir el record viu i sensibilitzar a la població deixant clar que el què va passar allà va ser una massacre horrible, malauradament a l’actualitat segueixen passant actes infames contra els essers humans encara que molts cops ens hàgim habituat a sentir-ho i acabin semblant normals. El menyspreu per altres persones només per ser de religions o principis diferents és una cosa que al segle XXI ja no hauria de passar, per la banda tecnològica estem molt avançats però potser per la social no tant com ens pensem. L’Holocaust és un avís de fins on pot arribar el fet de ser despectiu amb gent diferent només pel fet de ser-ho i generar una onada d’odi tant gran que no hi havia forma d’aturar-la. S’haurien de fer esdeveniments com aquest i similars més sovint.

El què va passar va ser responsabilitat d’una persona amb una personalitat especial i bastant retorçada, que s’ho passava bé veient el patiment de persones agonitzant a punt de ser sentenciades, separació de famílies per no trobar-se mai més en tota la seva vida i gent que havia de deixar enrere tot el seu passat i enfrontar-se a un futur no gaire llarg. Fa no gaire temps va passar una cosa similar a Espanya; Franco, dictador Espanyol per excel·lència (durant el seu règim es van violar molts drets humans).

En l’acte del 70è aniversari de l’alliberament es va obrir el campament de concentració d’Auschwitz on persones que havien estat presoneres allà van  poder anar a recordar la tragèdia que van viure i arreu del món es van fer actes commemorant l’aniversari tot recordant a la població que som afortunats de poder viure la vida que tenim.

Allò va ser un error, però dels errors se n’aprèn o caldria fer-ho.

Pau Vilà González

Jueus, Gitanos, Russos, discapacitats, comunistes, socialistes, demòcrates i homosexuals.

Tots aquests grups de persones van estar perseguits pels nazis i el dia 27 recordem aquesta persecució perquè no torni ha passar. Però això es repeteix contínuament, ara mateix: grups jihadistes persegueixen a la gent que no es musulmana, a la gent que no pensa com ells. El passat dia 24 de desembre, cristians a Nigèria van ser cremats vius i com aquests exemples n’hi ha molts més, ja que els humans som l’unic animal que ensopega amb la mateixa pedra.

El que em representat als murals que em fet, es el recordatori de l’holocaust i les barbaritats que van passar però aquestes persones malauradament ja són morts, el que em de fer es lluitar contra els holocausts actuals, que no es torni a repetir el que ha passat.

Marc Gombau Herreros

Realment, no sé quin futur li espera a aquest món en el que la destrucció i l’agressivitat han representat un model social i d’educació.

En ocasions, observo al meu voltant i m’aturo, analitzo l’espai i reflexiono. La incertesa m’absorbeix; una espessa boira que humiteja les meves entranyes i m’ofega. Em descobreixo davant l’horror, on ha anat a parar l’essència? Convertim la gana en odi i la necessitat en mort. L’ésser humà, en el seu estat més pur, sense elements materials, sense necessitats físiques, sense el sentiment de debilitat i culpa, no comprèn l’odi. Amb l’evolució antropològica d’aquest s’han concebut societats i organitzacions socials que han determinat les accions individuals de cadascun, delimitant, d’aquesta manera, unes necessitats en relació a l’estil de vida de l’individu. Aquesta concepció en l’organització social va generar en les relacions i en el propi humà sentiments d’ambició, de gran necessitat, de superació sense límits, d’odi, d’aversió…

La puresa va començar a retraure’s i la paraula com a mètode de conciliació va adoptar un segon pla. Finalment, i fins als nostres dies, aquesta simplicitat ha anat en augment, desembocant en desastroses guerres i horrors indescriptibles. L’element més curiós es que en la pròpia població el sentiment de rivalitat està condicionat pels interessos globals, per les grans fortunes y les societats que condueixen el món. Cap militar desitja la guerra. Cap país desitja la mort. La destrucció d’un cos físic determina automàticament la inhumanitat.

Commemorem aquest dia per recordar, per meditar sobre els fets, per humanitzar-nos. Encara que, m’hauria agradat, també, la possibilitat del reconeixement històric de moltes més víctimes, com per exemple: aquelles que van viure les crueltats dels gulags, dels camps de concentració nord-americans i japonesos. El desastre de la vida.

Mirem més enllà la mort i la por, adonem-nos de brutalitat de la ment, del corrompiment, d’aquest desconegut sentiment que sentim quan visualitzem per primer cop la terrorífica imatge d’allò que es inert. Pensem amb concentració, qui desitja les guerres? Qui obté un benefici econòmic? Qui NO pateix les atrocitats i el dolor? Qui impulsa els enfrontaments? Qui treballa dia i nit per un sou de subsistència? Qui pateix assetjament? Qui mor per la justícia? Qui?

Fred. Massa fred aquí. Vull tornar, vull trobar l’essència. Que no et converteixin en un més. Lluita.

“Confiem en que mai més estarem en silenci ni serem indiferents al mal”

 Andrea Estebaranz Gamero

 

Darrere de la paraula Holocaust hi ha molts sentiments, moltes històries i per sobre de tot moltes víctimes. Amb l’activitat que vam estar fent la setmana passada, he après a valorar els drets que tenim totes les persones en el nostre país.  Se’m fa estrany dir persones a tots aquells que  van tenir el valor de matar a altres éssers humans només perquè tinguin diferents idees, creences o simplement  alguna discapacitat. Sembla impossible que tot allò que ara ens expliquen estigués passant en aquells anys i a tantes persones. Se’m posa la pell de gallina només d’imaginar que els meus avis haguessin pogut estar allà. Fer l’activitat ha servit per seguir recordant totes aquelles víctimes i així recordar tot el que va passar i intentar que no es torni a repetir.

És un tema que em transmet molts sentiments, però que no se com expressar-los tots perquè ho trobo molt fort i molt injust; no crec que sigui possible que ÉSSERS HUMANS matin a altres ÉSSERS HUMANS basant-se en les diferències. Tothom té uns drets i tothom pot ser, pensar, vestir, creure i comportar-se com vulgui. Des del meu punt de vista l’escènica de la vida es que tots siguem diferents: “Ser diferentes unos de otros, ¿porqué si fuéramos todos iguales dónde estaría la gracia de vivir?”

Recordar es fácil para quien tiene memoria, olvidar es difícil para quien tiene corazón”  

Judit Anton Mestres

L’activitat en si, no m’ha aportat res, ha estat un bon acte i un bon gest de part nostre al recordar al món que va passar fa uns anys, però el que més m’ha agradat de l’activitat, ha estat llegir els comentaris dels meus companys recordant i vivint aquell passat. L’activitat m’ha fet veure la banda fosca del nostre món, i que per molt que ho recordem, encara hi ha malalts que governen un país per mitjà d’amenaçar, torturar i matar a gent innocent. Però també és veritat, que per molt que parlem del holocaust nazi, hi ha hagut holocausts pitjors, amb més víctimes i més camps d’extermini que en el nazi. Aquests també els hauríem de valorar com es mereixen.

L’acte commemoratiu va ser una gran victòria, però el mal ja està fet, i no podem canviar el passat, però si el futur. Intentem lluitar per un món on no existeixin les guerres, les mentides, les corrupcions,…per un món millor.

Guillem Mangues Estany

“NO DEIXEM QUE EL VENT S’EMPORTI LES CENDRES”
Aquesta, és la frase que vam fer servir amb el meu grup, per l’activitat realitzada la setmana passada sobre la gran tragèdia que va tenir lloc fa 70 anys.
70 anys no són pocs, per tant vol dir que la gent no deixa que aquesta part tant tràgica de la història s’esfumi fàcilment.
Nosaltres des de l’institut vam voler participar i em sembla una molt bona manera per recordar a la gent el que va passar, bàsicament perquè no es torni a repetir una cosa com aquella. Sembla impossible que morís tanta gent innocent i de totes les edats possibles. Les xifres deixen bocabadats però el que més fort em sembla és que unes persones siguin capaces de fer el que van fer.
Personalment, em va semblar una activitat enriquidora, tant per nosaltres, com per la gent que passa pel carrer, ja que vam agafar uns llençols i cada grup va representar la seva visió de l’holocaust a cada un dels llençols i després els vam penjar al passeig. Trobo que va ser una idea molt bona perquè en cada llençol es podia observar com cadascú va voler transmetre la seva manera de veure o de pensar sobre l’holocaust, però el missatge final, va ser el mateix en tots els cassos ja que era “No oblidem els fets passats”. Totes les generacions han de saber el que va passar per conscienciar-se del que van haver de passar moltíssimes persones. La majoria ja no hi son perquè van perdre la vida en aquells camps de concentració terrorífics, però n’hi ha alguns que van tenir més sort i avui dia encara ho poden explicar. Allò que va passar aquella gent no ho voldria passar ningú, per tant s’ha de córrer la veu i no deixar passar aquet dit holocaust de l’historia.
Fem entre tots que aquests fets no es repeteixin!

Berta Valls Torrents

El 27 de Gener vam organitzar una ‘’performance’’ per commemorar les persones de l’holocaust i l’escriptor manresà Joaquim Amat-Piniella.  Va estar força bé, tothom va poder presenciar un gran discurs del meu bon amic Joan Gort. L’idea dels llençols va ser un treball original que implicava esforç i treball en grup, a més d’imaginació i creativitat que va donar un bon resultat. En definitiva em va agradar molt poder participar aquest dia tan emotiu.

Bé, la meva opinió amb aquest tema no pot significar re, però com a persona humana d’aquest món la meva opinió compta tant com qualsevol altra, dit aixó, passo a dir el que personalment jo crec. El que va passar a l’holocaust no va ser un punt d’inici a la matança selectiva i cruel com va succeir ni un punt final. Hem de tenir clar que els essers humans sempre han estat uns animals tan racionals com irracionals, matances cruels i perspectives es remunten a fa molts segles, com per exemple a Jerusalem durant les creuades, es diu que desprès d’acabar l’atac a la ciutat, la sang dels àrabs que hi van habitar arribava fins els genolls; i com aquet podria dir molts més exemples, i perquè no s’hen parla cuasi be mai sobre la persecució i crueltat del Chinos a Manxuria a mans dels japonesos amb l’esquadró 731? Possiblement ells ho van passar pitjo que els jueus… però aquest no és el tema. El fet és que els essers humans mai aprenem dels nostres errors, tan sols en guiem per interessos, per aquest motiu ara mateix hi ha persones d’empreses que financen guerrilles a l’Africa, com hi ha gent que financia tota la propaganda de l’estat islàmic.

L’holocaust no és el fet més terrible de la humanitat, però si el més recordat, però tan sols el fet de pensar en totes les vides que es van arravatar en tan poc temps em fa venir por, por del que som capaços  d’arribar a fer per tal d’aconseguir els nostres propòsits, de com un ideal pot afectar-nos tan i fer veure com un germà humà que habita i comparteix existència amb tu pugui canviar de cop i volta i ser inferior, por perquè estic segur que tornarà a passar. Potser encara no es massa tard i podem educar a futures generacions perquè ho evitin i no torni a passar, el problema està en que a vegades les solucions que semblen senzilles al principi, son les mes difícils de dur a terme.

Jeison Fernando Gualsaquí Bedon

L’acte com el que vàrem fer el dijous 29 de gener serveix per recordar aquell horrible holocaust, per no oblidar-lo , perquè sempre l’hem de recordar per tal de ser capaços d’evitar seguir els indicis que donin lloc a que aquest horrible fet torni a passar a l’història de la humanitat.

Si ens parem a pensar l’absurd motiu pel qual van decidir dur a terme aquell genocidi, ens donem compte de què la raça humana està molt més que lluny de la perfecció. El simple motiu era no ser com ells, és a dir ser diferents. Per això mateix vàrem decidir escriure la frase “ Som diferents? Sí, i què?” en el nostre llençoll i representar-ho amb mans iguals però de diferents colors, ja que tots som persones però no sóm iguals exteriorment. Ells eren alemanys, per tant qualsevol altra raça ja no era la millor perquè no era la seva, els mataven, ells eren protestants, per tant qualsevol altra religió com la jueva eren morts i així succecivament incluint-hi homosexuals, gitanos, espanyols…

Podem estudiar-ho als llibres d’història però ens ho prenem com una simple xifra:6.000.000 millons de persones que hi van deixar la vida sense tenir culpa. Persones que tenien una vida, família i portaven una bona vida van ser arrencats de les seves cases, portats als camps de concentració, es van quedar l’equipatge i no els van deixar res per recordar qui eren en un lloc on dia rerre dia els recordàven qui no eren “ la raça perfecta”, persones innocents morien com bèsties, els tractàven com animals salvatges marcats amb un simple número i els gasejaven com si res. Ens hem parat a visualitzar 6.000.000 de cossos esquelètics i escanyolits? Tenim idea de l’espai que ocuparien tots apilats? Fins que no poguem visualitzar tots aquests cossos ( vides) no en serem conscients del genocidi.

“Aquest món segueix funcionant gràcies a la gent bona” és una de les frases més certes que he sentit últimament. Encara que no ens ho sembli entre nosaltres hi ha molta més gent que ho dòna tot per una bona causa de la què pensem i gràcies a aquestes persones el món continua, gira i no para. Gràcies a elles el món segueix i encara estem on estem i  nazisme es va acabar.

Desgraciadament com a humans que som tenim la mala costum d’entrebancar-nos amb la mateixa pedra vegada rerre vegada. Qui diu que no hi ha hagut més genocidis? Cada dia milers de persones innocents moren degut a la guerra, nens innocents els quals la seva vida consisteix en aprendre a fer anar un fussell en comptes d’anar a l’escola, degut a la incpacitat dels éssers humans d’actuar racionalment. Impotència és el que sento ja que em veig incapaç de poguer fer res per ells. Perquè seguim violant els Drets Humans? El dret a la vida va per sobre de tot, per sobre de raça, asepcte, creençes, religió i orientació sexual.No vam aprendre ja que amb la violència només creem més volència? La violència no  és la solució. La clau està en el diàleg i la cooperació. Reflexionar sobre els problemes i arribar a acords amb les dues parts. D’aquesta manera els objectius són altament probables d’aconseguir i no estem acabant amb vides humanes.

Per últim aquesta cita m’ha fet reflexionar molt sobre la situació dels pressoners als camps de concentració:

“Podrán callarnos, pero no pueden impedir que tengamos nuestras propias opiniones.” –Anna Frank

Carla Coll Roca

“La conclusión triste y horrible es que a nadie le importaba que los Judíos estaban siendo asesinados… Esta es la lección del Holocausto y esta es la lección que nos enseñó Auschwitz.” – Ariel Sharon.

A mi em resulta bastant difícil escriure sobre el que va passar fa 70 anys perquè mai se com començar per això començaré fent una valoració de l’activitat. Sincerament l’activitat m’ha fet plantejar-me si som eésers racionals, també m’ha agradat bastant el fet de poder col·laborar amb una causa com aquesta.

A vegades em pregunto si tot això es un malson perquè no trobo cap altre explicació a tanta violència i tant odi. El que ha passat representa el que som, perquè no tothom pot ser una bona persona sempre, tot el que portem al nostre interior ha estat representat a l’holocaust. Ara no som millors, ni molt menys, ara fem veure que intentem deixar tot això enrere i que volem que no torni a passar però continuem amb el racisme, amb l’homofòbia, amb la xenofòbia.

De debò creiem que em deixat tot això enrere i que podem millorar quan moltes persones son brutalment assassinades a diari, quan molts joves s’han de suïcidar per les crítiques dels companys, a mi tots aquests successos l’únic que em demostren és que continuem com a aquella època, que tot el que estem fent per millorar el futur no funciona ni funcionarà mai perquè sempre hi haurà odi, enveja, sentiment de superioritat als nostres cors.

M’agradaria ser positiva i dir que millorarem, que algun dia podrem dir que això no tornarà a passar, però això no m’ho garanteix ningú, si ha passat un cop pot tornar  ha passar i serà pitjor perquè en comptes de gastar els diner en millorar l’educació el gastem en armes i això no dona esperança, la treu.

Demano perdó per a les persones que quan llegit això d’alguna manera s’han sentit malament o ofeses, tot el que he escrit es el que penso, tot el que la societat m’ha ensenyat. 

Martina Javiera Cañarte Maldonado

“Alguien que ha vivido cuarenta años en un campo de prisioneros no sabe vivir de otra forma y busca siempre algo parecido al campo.”

Svetlana Alexijevich

Normalment, alhora de escriure la meva opinió en els treballs de filosofia se’m fa fàcil ja que expresso tot el que el tema de treball em fa sentir, els pensaments que em crea, sentiments que potser desconeixia i d’altres que amb els anys he anat perdent.. Però aquest cop no és així, tenir que parlar no només de les víctimes de l’Holocaust sinó de la tragèdia de fa 70 anys em provoca un nus al estomac que tot i que expulsi la meva opinió seguirà vivint en el meu interior. La causa d’aquest sentiment que podria ser? Podria dir la pena que sent-ho en només pensar el nombre de víctimes innocents que van perdre la vida per simples fets com el de ser jueu? Podria dir la ràbia que em causa la deshumanització en aquells temps? Podria dir el sentiment de culpa de saber que no hagués pogut fer res encara que hagués volgut? Podria dir mil sentiments i emocions que descriurien perfectament com em sento al tenir que parlar d’aquest tema, però prefereixo dir que: ja fa 70 anys d’aquesta gran tragèdia on persones innocents van perdre la vida i altres van sobreviure al marge del patiment de familiars, amics, companys, coneguts i més. On els supervivents d’aquest fet els hi va canviar la vida radicalment, perquè encara que fossin lliures per la gent ells seguien sentin-se tancats, empresonats, sense cap llibertat i sense cap dret. On milers de nens van morir sense conèixer el món que els envoltava sinó en un infern desconegut que és va convertir en les seves llars, en els seus llocs de treballs i sobretot en els seus llocs de tortura. Els camps de concentració van ser uns inferns on ningú voldria viure-hi, malauradament hi ha gent que ho va viure i d’altres que viuen per explicar-lo, però aquestes persones que van aconseguir escapar ja no seran mai més lliures perquè el infern que coneixem com camps de concentració els hi va treure la persona que eren.

Respecte a l’activitat realitzada en l’assignatura de filosofia el que puc dir és que ha sigut una activitat que m’ha canviat molt la manera de pensar, m’ha fet reviure els patiment de les persones, tot i que no ho hagi viscut perquè una imatge pot dir més que mil paraules. En general l’activitat m’ha agradat molt tant alhora de pensar-la com alhora de realitzar-la i vulguis o no et canvia ni que sigui un xic la teva persona.

Marina Mestres Ortiz

Ara fa 70 anys, s’acabava l’Holocaust, aquesta etapa de la història que a dia d’avui encara recordem amb horror. L’Holocaust va suposar no només un gran nombre de morts injustes i cruels, sinó també el maltracte i el desgast de moltes persones així com l’arravatament de les seves pertinences, famílies, creences i llibertat. Tots recordem l’Holocaust com aquell fet que no pot tornar a succeir, perquè la memòria que ens ha deixat és tan dura, que no podem ni imaginar-ho si no ho vam viure. Llavors, perquè avui en dia continuen havent atemptats, camps de concentració i guerres impulsades pel racisme? Realment hem après la lliçó del que va passar ara fa 70 anys? Hauríem de ser més conscients del que passa al món, i del poder que donem a les diferències polítiques i religioses, perquè quasi sempre són les responsables de milers de morts, i no hauríem de deixar que aquestes diferències dictessin les guerres.

Valoro molt positivament l’activitat, perquè penso que ens va servir per dedicar una estona a reflexionar sobre els fets d’ara fa més de 70 anys. Penso que recordar a les víctimes i, encara que sigui a través d’un dibuix, tenir en compte la seva mort, és la millor manera d’homenatjar-les. Aquesta activitat ens ha servit per intentar entendre el patiment de les persones innocents atrapades en els camps de concentració, i adonar-nos, que no podem permetre que les diferències ideològiques, culturals, o polítiques marquin persones superiors i inferiors, i molt menys, causin la mort de tantes persones que es van veure obligades a deixar enrere totes les seves creences.

Clàudia Vallecillos Pinos

L’Holocaust, perquè recordar una etapa que va ser deshumanitzadora, una etapa que va marcar l’historia, una etapa que no s’ha d’oblidar mai, tot i que l’etapa en si no es el que hauríem de recordar, parlem sobre l’holocaust en general, però, qui recorda cadascuna dels milions víctimes que varen ser exterminades, cadascuna de les persones que van viure en aquell infern, que van ser tractades com animals, que no eren persones sinó que eren simples números, nosaltres també en formem part, formem part de la història, es a les nostres mans que torni a passar un atemptat d’aquesta dimensió, tot i que algú dirà: “allò era una altra època, ara això ja no passa.” Doncs aquest algú s’hauria de replantejar la seva visió sobre el món en el que per una tonteria esclata una guerra, en un mon en el que fa quatre dies un país estava terroritzat degut a uns atemptats que no nomes van fer saltar l’alarma de seguretat d’un país sinó de tots els països que l’envolten. Doncs sabent això, i sabent que la generació de conflictes es 10 vegades més fàcil que la seva resolució, perquè revistes com Charlie Hebdo després que finalitzessin els atemptats segueix traient a la llum portades provocatives.

Finalment, a mi personalment, mentre estava fent el dibuix per un instant vaig pensar que no sabria capaç de dibuixar-ho perquè vulguis o no vulguis cap dels dibuixos que es van fer poden arribar a representar l’holocaust ja que per veure que és l’holocaust s’ha de viure en primera persona perquè es inimaginable d’infern que va ser per totes aquelles persones INOCENTS que van ser exterminades, per altra banda, trobo que va ser una bona idea penjar-ho al passeig perquè de ben segur que la majoria de la població de Manresa no sabia que era el dia de la commemoració de les víctimes de l’Holocaust.

Joan Soler Perlacia

Holocaust… Només en sentir, en llegir aquesta paraula em venen a la ment totes les víctimes, les imatges vistes de com passaven a ser allà, la manera en que eren tractats, tots els abusos que patien, el que tenien que fer per alimentar-se, la massacre, totes les malalties infeccioses que hi havia, el maltractament… en fi la falta de respecte cap a jueus, cristians, gitanos, homosexuals, etc., tots als opositors del nazisme.

És un fet que no hauria d’haver succeït, tots som iguals i ningú és més important i menys per la raça social. Ho trobo una catàstrofe tot el seguit de gent exterminada que va haver-hi. La cosa més trista és que no tenim que pensar que ja no tornarà a passar ja que és un fet de fa anys, perquè en la societat actual per culpa de la raça es segueix matant a gent.

En l’activitat que hem realitzat m’ha transmès empatia, i molta, mentre dibuixava i pintava el llençol amb la meva companya per commemorar aquest dia, ja que es un dia per recordar, pensava ”si jo hagués estat allà, si jo hagués d’haver viscut la tortura d’allà no hagués pogut com molta gent va poder”.

Miriam Hidalgo Márquez

L’holocaust és una prova del que l’ésser humà és capaç de fer, d’odiar, de fer patir, de destruir… Trobo molt trist que algú que pot fer la cosa més bonica i impressionant del món també pot fer la cosa més terrible que ens podem imaginar. Som l’únic animal que ha evolucionat en aquest planeta, l’única espècie que té la capacitat de raonar, i som l’únic animal que mata per matar, per plaer, per que algú és diferent a tu. Els animals només maten per sobreviure, no maten per plaer. Per què nosaltres que tenim la capacitat de pensar i raonar les coses ens matem mutuament enlloc de parlar-ho? Però la cosa no acaba aquí, no només procurem matar a l’altra persona, sinó que primer intentem treuren profit d’aquella persona i la fem patir abans de morir, que tingui una mort lenta i dolorosa… així que mai s’ha d’oblidar tot el que l’ésser humà és capaç de fer perque això ha passat un cop i pot tornar a passar, tot i que ara la gent no ho pugui creure, però la gent d’aquella època que va votar al senyor Hitler no crec que tinguès ni la mínima idea del que podia passar, i molt menys que passaria tot allò.
Em sembla molt bé la idea de celebrar l’any que els presos de l’holocaust van ser lliberats, però crec que seria molt millor no celebrar aquest dia ja que mai hauria passat, no sé si m’explico. Està clar que és un gran dia la llibertat d’aquelles pobres persones, que no havien fet res a part de ser d’una cultura o d’un país o d’una orientació sexual diferent a la dels alemanys, però seria molt millor que aquests llocs horribles mai haguessin existit.
La nostra activitat també la trobo bé, perque és una petita col•laboració amb la celebració d’aquest dia, i és una bona manera de recordar a la gent tot el que van passar els pobres presos que van estar tencats a l’holocaust i els que van morir allà.

Oriol Domingo Victoria


L’ holocaust. Què es el primer que et ve el cap quan et diuen aquesta paraula? A mi, massacre, crueltat, injustícia … tot un munt de paraules relacionades amb la gran des humanitat a la que pot arribar justament la irònicament anomenada humanitat. Però realment,  crec que hauríem d’ aprendre una lliçó per tal que no es tornes a repetir una cosa semblant, però… de vegades això nomes es queda amb paraules no? A mi, realment m’ interessa molt aquest tema i penso que la activitat està molt be però estic d’ acord amb la Paula Gonzalo, molta gent diu, oi! Que maco! però quan es treuen els símbols que ens fan recordar l’ extermini , tothom torna a les seves vides i  se’n oblida  fins que no es torna a celebrar algun altre homenatge per a les víctimes….

Aquest tema es un tema que sempre estarà present entre nosaltres, el testimoni dels molt pocs supervivents dels camps i  el gran nombre de morts són la memòria d’ una realitat que sempre hauria d’ estar present per recordar a la història que fets com aquets no es tornin a repetir.

“Nunca olvidaré esa noche, la primera noche en el campo, la cual convirtió mi vida en una larga noche, siete veces maldecida y siete veces sellada. Nunca olvidaré aquel humo. Nunca olvidaré las caras pequeñas de los niños, cuyos cuerpos vi convertirse en espiral de humo bajo un silencioso cielo azul. Nunca olvidaré estas llamas que consumieron para siempre mi fe. Nunca olvidaré ese silencio nocturno el cual me privó, para toda la eternidad, del deseo de vivir. Nunca olvidaré aquellos momentos en los cuales asesinaron a mi Dios y mi alma y convirtieron mis sueños en polvo. Nunca olvidaré estas cosas, aunque esté condenado a vivir tanto como Dios mismo”. Elie Wiesel

Aina Bruch Ballester

L’activitat que hem dut a terme m’ha agradat pel fet de desenvolupar l’expressivitat, va ser una molt bona oportunitat d’oferir la nostra capacitat de creació artística a la ciutat de Manresa.

Opinant sobre l’aprenentatge realitzat pels alumnes, Tot i que el tema de l’Holocaust l’hem vist molt; ens va fer reflexionar, cosa que provoca sensacions i sentiments; ràbia, tristesa, etc. Però finalment unes conclusions. A part de la nostra reflexió, crec que va ser una bona manera d’expressar a la resta de la ciutat el que havíem sentit realitzant l’activitat i alhora va ser un recordatori per tenir consciència del que va passar, i que no es torni a repetir.

Tots sabem el que va passar, però no sempre ens parem a pensar en que va significar; milions de víctimes, de totes les edats, matades cruelment a causa d’una discriminació.

Sentim això, i de vegades ens pot semblar llunyà i primitiu, però la realitat és que d’això no fa tant de temps. Els humans som extremadament manipulables, dia a dia estem manipulats constantment per la publicitat, no ens n’adonem i això és el que va passar en aquell moment. Campanyes publicitàries anunciant que els jueus eren rates, i mica a mica la gent cegament ho va creure, i les rates s’havien d’exterminar, perquè eren brutícia i portaven malalties.

Realment creiem que no pot tornar a passar això? Si ens deixem manipular cada dia per tants anuncis no podria tornar a passar el mateix? I aquí és d’on em d’aprendre, del passat, aprendre a tenir consciència i a ser realment lliures en les nostres decisions.

Aquesta va ser la meva reflexió sobre l’holocaust durant el treball. A continuació, deixo una frase pronunciada pel segon home més important durant el Tercer Reich, després d’Adolf Hitler. He triat representar el meu comentari amb la següent oració, perquè és una clara demostració de com van jugar els nazis amb la manipulació a partir de la publicitat.

“Repeteix mil vegades una mentida i es convertirà en veritat”. (Mariscal Goebbels)

Radha Sivillà Rubio

En el últims dies, a classe, hem parlat i hem treballat molt amb matèria de l’holocaust, i no he pogut evitar posar en dubte la humanitat dels que van dur a terme l’Holocaust després de veure les imatges de les víctimes d’aquest. No entenc com una persona pot viure amb la càrrega a la consciència d’haver matat o haver fet matar a milions de persones, no entenc ni om una persona pot viure pensant que si no hagués nascut en una família Alemanya, estaria condemnat a viure com un animal i a ser executat. Fins i tot em costa a mi viure, quan penso amb la sort que tinc d’haver nascut a on i quan he nascut.holocaust

És una història molt trista, dramàtica i per això no s’ha de repetir, hem après dels nostres errors i una tragèdia d’aquestes dimissions no es tornarà a produir mai més. O això es el que molta gent es pensa, l’holocaust encara existeix i és present en quasi totes les societats del món per no dir totes i hi seguirà sent.

La única cosa que el pot aturar, des del meu punt de vista, és la educació, si les següents generacions tenen una  bona educació el problema de l’holocaust es podrà reduir, però mai es podrà acabar amb ell, degut a la pobresa i a la falta d’educació als països subdesenvolupats.

 Per altre banda, la activitat que hem fet a les hores de filosofia i psicologia en el meu cas, m’ha semblat molt interessant ja que ha sigut didàctica, cosa que s’agraeix i ens ha permès expressar els sentiments que tenim cap a l’holocaust d’una manera plàstica i visual. Sincerament ha sigut molt enriquidora.

Marc Vila Perramon

Holocaust. Recordant un greu passat. Extermini. Ments macabres. Patiment. Sense escrúpols. Diferents ideologies. Raça ària i per tant superior. Però els jueus són rates. Milions de víctimes afectades. Plors. Mentrestant alguns riuen. Desesperació. Discriminació. Pèrdua de dignitat. Calfreds.

 I la empatia? Per què? A cas no val la pena posar-se en la pell dels demés…?

Cal remarcar que quan parlem d’Holocaust, per desgràcia, hem de parlar en present. Avui en dia, es més, potser en aquests instants, algú està sent discriminat, perdent la pròpia dignitat per culpa dels demès, assassinat, o inclús torturat.

L’holocaust encara està vigent en aquest planeta. Així ens donem compte que no avancem. Si…. en la ciència, les tecnologies, les modes i en mil àmbits més si, però jo parlo de la societat en la que vivim, en lloc d’avançar, retrocedim. Un error sobre l’altre. No aprenem dels errors ja comesos en el passat?

 ‘’El fracaso es una gran oportunidad para empezar otra vez con más inteligencia’’

La resposta és clara i indubtable , no. Desitjo que ens impulsem i avançem com a societat per acabar amb aquest desastre.

Clàudia López López

Podria haver estat un dia qualsevol, però no va ser així… En tan sols un dia som capaços de rebobinar el temps per recordar les víctimes de l’Holocaust de fa setanta anys. La qüestió que em faig és: Ho recordem de veritat? No és necessari que pensem en les barbàries que van patir avis o besavis, ens queda ben aprop, fa sis setmanes aproximadament. Què va passar? Doncs que l’ésser humà va tornar a caure amb la mateixa pedra, va tornar a errar d’una manera estrepitosa, va fer patir milers de persones innocents,… Molta gent no se n’adona del que és capaç de fer l’home.

Quan penso en l’Holocaust imagino fotografíes; fotogrames de xemeneies plenes de fum amb ambients emboirats, tristos,… amb tanques fetes de filferro envoltant tot aquell espai, fotogrames d’esquelets amuntegats com si fossin objectes de poc valor, treballadors obligats i seleccionats per la seva condició, col·locats un al costat de l’altre amb escassetat de carn i de roba al cos,… Tot això apareix al meu cap quan intento imaginar aquella vida.

Per tal de fer memòria d’aquests esdeveniments passats, hem realitzat uns llençols commemoratius on hem expressat el que nosaltres sentim quan pensem en l’Holocaust, representant a través de frases cèlebres de gent que el va patir o bé, a través de dibuixos. Cadascú tenia un nom d’un camp, el meu era Dora-Mittelbau.

En el meu cas, gràcies a aquesta activitat he après moltes coses extravagants que mai havia sentit a parlar. Per posar-ne un exemple, diré les tortures que els hi feien als “treballadors”; aquest tema vam triar jo i el meu company. Una de les tortures psicològiques i poc físiques que presentava en el conflicte dels Balcans -Sarajevo-Sèrvia-  consistia en agafar un bolígraf Bic i un misto o un encenedor. Seguidament, es col·locava el bolígraf sobre la flama de manera que el plàstic es desfeia i queia. On queia? A l’ull. Això, podia arribar a desfer tota la cavitat ocular desintegrant la capa gruixuda que té el nostre ull. Quan el Xavier va explicar aquesta “annècdota” em vaig quedar de pedra. També, vaig assabentar-me que cada treballador tenia un número en el qual es designava un ordre, com si es tractés d’un codi de barres. Així s’asseguraven, qui els controlaven, que no podien escapar ni deixar d’obeir cap ordre. També hi havia uns triangles depenent de l’origen de la persona, la seva condició, etc. El triangle estava marcat a la roba, segons si era jueu, homosexual, dona, etc. tenia un color diferent. Al principi no vaig entendre però, quan vaig saber que era un tipus de classificació de gèneres o creences, per dir-ho d’alguna manera, sí que me’n vaig adonar.

De tota aquesta experiència, n’he pogut extreure la conclusió que gràcies als nostres llençols, exposats al Passeig Pere III, i a d’altres que també l’han dut a terme, hem pogut fer veure a moltes persones el motiu de l’activitat i d’aquesta manera, recordar les víctimes i les atrocitats de l’Holocaust, l’infern que patien dia rere dia, una cosa que no m’agradaria haver recordat ni haver sabut de què es tractava.

Who controls the past, controls the future; who controls the presents, controls the past”. (George Orwell, “1984”)

Cristina Delgado Carrillo

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s