Trobada de joves al Parlament de Catalunya

“Estoy contento de ver aquí tanta juventud”

“Todavía muchas noches sueño que estoy en el campo. Por la mañana, cuando veo la electricidad y el sol, me siento liberado”, ens va dir el Sr José Marfil. El Parlament de Catalunya va celebrar la Trobada de Joves, estudiants de secundària, per commemorar el 70è aniversari de l’alliberament dels camps d’extermini. L’acte fou president per la Molt Honorable presidenta de la institució, Sra. Núria de Gispert; acompanyada a la mesa pel President de l’Amical Mauthausen i altres camps, Sr. Enric Garriga; així com pel Sr. Marfil, testimoni de la deportació i supervivent de Mauthausen, El nostre institut hi va presentar el Projecte pedagògic Manresa-Mauthausen, integrat en la Xarxa europea d’instituts per a la prevenció del feixisme.

Se’ns fa molt difícil expressar totes les vivències que hem viscut durant aquesta jornada. Ens hem sentit envaïts de goig i emoció, en poder compartir amb tants instituts l’espai i l’esperit que inundava l’Auditori del Parlament. Deixeu-nos dir que com a institut Pius Font i Quer, ens hem emocionat moltíssim i hem sentit una certa plenitud de la tasca ben feta, d’aquells dies que ens fan sentir plens i donadors de sentit en la nostra docència.

Totes  les intervencions de l’alumnat ponent han estat de “luxe”, d’una dignitat molt alta, amb un saber estar davant del faristol i un ús de la lectura immillorable. Deixeu-nos ser un poc “xovinista”, remarcant que la intervenció dels manresans ha estat un dels punts àlgids de l’acte.

Us ho expliquem. Ens hem presentat amb una lectura de memòries amb la veu de la Gema Matamala, del INS Lluís de Peguera. Un segon bloc d’intervencions ha girat al voltant del viatge a Mauthausen. L’ha introduït en Marc Romero, del Peguera. Seguidament hem pres la paraula les piures Mariona Soler i la Carmen Hans, que han brodat el seu relat de vivències i reflexions que va suposar el seu viatge a Mauthausen el curs passat. En el tercer bloc ha pres el faristol en Joan Gort, amb un discurs ple de referències a l’actualitat i de presa de consciència amb la dignitat humana. Ha acabat la seva intervenció amb el puny enlaire al crit de “visca la llibertat“. I ara el plat fort: en Pol Torres i el Marc Freixa han presentat el video 27 de gener, recull d’experiències pedagògiques i documentació de recerca sobre el deportat Sr Joan Poch -resident a Cabrianes-. Ha començat la projecció, imatges i música … silenci, més silenci si cal, atenció, més atenció si cal, emocions, més emocions … Acaba la projecció: silenci, silenci … esclat d’aplaudiments, més aplaudiments … gent dreta aplaudint … alguna llàgrima galta avall … Jo tenia al costat la diputada Sra Parlon i el diputat Sr. Fernández, que tenia algun llagrimall … Puja al faristol l’actor que feia de presentador Sr Sergi Lòpez … comença a intentar parlar i es queda ennuegat, es gira, es frega els ulls, reprèn aire i diu: uff … Continua l’acte

 

 

Ha pres la paraula el Sr José Marfil Sr José Marfil, nascut a Málaga (9 de febrer, 1921), deportat a Mauthausen i supervivent, convidat d’honor que ens ha relatat la seva experiència i reflexions. Hem sabut que un dels primers, sinó el primer executat espanyol a Mauthausen fou el seu pare. Aquest anys ens acompanyarà en el viatge que hi farem en record del 70è aniverasari. Us deixem amb les seves paraules. Quanta vida ens ha donat Sr. José!

Al final, hem de dir-vos que, han estat força els companys i companyes que ens han vingut a felicitar. També ho ha fet el president de l’Amical, algun diputat i, sobre tot l’empatia que hem establert amb el Sr José.

Enllaços a Canal Parlament sobre l’acte:

• Actes institucionals – Trobada d’estudiants de secundària per commemorar el 70è aniversari de l’alliberament dels camps d’extermini. Primera part
• Actes institucionals – Trobada d’estudiants de secundària per commemorar el 70è aniversari de l’alliberament dels camps d’extermini. Segona part.

 

Parlaments del Projecte Manresa-Mauthausen

1. MEMÒRIA

Bon dia,
Som alumnes dels Instituts de Manresa Pius Font i Queri Lluís de Peguera que des de fa dos anys tenim l’oportunitat de participar en els actes d’homenatge d’alliberament del camp de Mauthausen juntament amb l’Amical amb un projecte comú de recuperació de la memòria històrica en que també l’ajuntament de Manresa hi col·labora.
Aquest serà el tercer viatge compartit, però quelcom més que un viatge, és una experiència i sobretot un acte d’agraïment a tota una generació de persones varen deixar una part molt important de les seves vides en aquests camps, alguns malauradament no van tenir l’oportunitat de tornar per explicar-ho. Per tant, ens prenem aquest record com un deute envers tots aquells que varen lluitar per la defensa dels valors principals que han de regir les relacions de qualsevol grup humà, la llibertat, la tolerància i la democràcia.
MEMÒRIA HISTÒRICA
Enguany es commemoren el 70é aniversari de l’alliberament dels camps, i per tant de la fi de la ignomínia humana que s’havia produït en aquests indrets. Però malauradament per nosaltres el patiment començà abans, quan el nostre país es va veure immers en una Guerra Civil del 1936 al 1939.
Com totes les guerres, va ser una tragèdia col·lectiva que va marcar la vida, els anhels, els projectes de futur de les generacions que la van viure i patir. Així mateix, moltes de les persones que tenien com a objectiu defensar una Espanya lliure i republicana, es van veure forçats a iniciar l’exili, un pas que no seria gens fàcil.
Milers d’Espanyols es van dirigir cap a la frontera, amb condicions precàries, constants atacs en avions per part del bàndol franquista que els obligava a deixar enrere qualsevol tipus de record que haguessin pogut salvar abans de sortir del lloc de residència (algú ha pensat mai que s’enduria si d’un dia per l’altre et diguessin que has de marxar i tot el que puguis endur-te ha de caber en una petita maleta…).
Així doncs el 9 de març de 1939 a França hi van haver uns 440.000 refugiats, dels quals 170.000 eren dones, nens i ancians, 220.000 soldats i milicians, 40.000 invàlids i 10.000 ferits. L’arribada a França no va suposar una millora de les seves condicions, les esperances dipositades en els nostres veïns ràpidament van quedar dissipades quan es van veure tancats en els camps de les platges franceses com Argelers.
El destí d’aquests exiliats ens porta a destins molt diferents: els homes en edat militar, es van veure immersos com a combatents en la imminent Segona guerra mundial, romandre a França integrats en batallons de treball forçat o enrolats en l’exèrcit francès. Aquesta situació va provocar que gairebé 9.000 republicans espanyols es trobessin també entre els qui van sofrir la deportació als camps de concentració i d’extermini nazis.

En aquests camps de concentració van morir uns 4.440 espanyols dels quals uns 2000 eren Catalans, principalment en el camp de Mathausen i Gusen. D’aquests 24 eren manresans, dels que només van ser alliberats amb vida 8.
L’alliberament dels camps de concentració del 5 de Maig de 1945, semblava la fi de un gran genocidi nazi, de les barbàries produïdes en aquests camps on milions de persones van patir i morir.
Però el destí dels republicans va ser un camí diferent al dels altres deportats, ja que, tornar Espanya suposava posar en perill les seves vides davant de la dictadura Franquista.
D’aquesta manera molts dels deportats espanyols no van poder tornar al seu lloc d’origen i van haver de seguir exiliats. D’altres van tornar amb les conseqüències que això comportava: integració a l’exèrcit franquista, condemna a la presó i fins i tot la sentència a mort.
REFLEXIÓ FINAL
Dit això, els que vam néixer uns anys més tard vam trobar-nos amb una Espanya lliure democràtica on ens sembla que ens ha vingut regalada, però la veritat és que pel camí moltes persones van morir o han patit injustícies per defensar la causa d’una societat lliure.
Actualment Europa està vivint uns moments de crisi econòmica i social que està posant de manifest les diferències entre diferents cultures.
Tanmateix, els extremistes estan guanyant cada vegada més força, amb el perill que això suposa; incrementant el suport de partits d’ultradreta , alguns d’ells amb ideologia neonazi i per tant és aquí on hem de tenir present més que mai els valors que van defensar totes aquelles persones a les que avui rendim homenatge.
Per acabar m’agradaria llegir un fragment del llibre K.L. Reich, escrit per Joaquim Amat i Piniella un deportat Manresà que va restà al camp de concentració de Mauthausen:
”Per si no n’hi havia prou amb les víctimes de la guerra civil, amb els assassinats pel falangisme, amb els centenars de milers que es podrien a les presons i camps espanyols, amb el paper gloriós dels voluntaris als exèrcits aliats i amb les sofrences pròpies de l’exili en la massa dels desterrats, els nostres milers de morts a les terres hostils del Reich constitueixen l’exponent més segur de l’esforç peninsular a la causa de la llibertat”.

Gemma Matamala / INS Lluís de Peguera

2. TESTIMONIATGE

Al llarg de la meva curta vida he viatjat. Però mai fins el 9 de Maig de l’any passat havia estat en un camp de concentració. Aquella pinzellada de 72 hores em va apropar a una realitat que, fins el moment, tan sòls coneixia per pel·lícules, documentals, xerrades i explicacions a classe.
Res equiparable a ser-hi.
L’impacte d’un crisantem ja quasi sense vida, marcit a l’entrada d’una sala blanca, fosca, buida, amb només unes insignificants canonades al sostre, és quelcom que s’ha de viure.
La barreja entre solidaritat, ràbia, dolor i orgull en sentir, d’una banda la cançó escrita per un grup de deportats alemanys Die Moorsoldaten i d’altre l’himne republicà espanyol fou de les millors sensacions que mai he experimentat.
Els milers de noms de llum sobre un fons negre i les famílies buscant-ne un, o potser més, en llibres ordenats alfabèticament dividits en toms pel seu gran volum és una imatge, síntesi de la barbàrie humana que anys enrere tingué lloc i que ara és mereixedora de ser recordada.
Aquelles, ja llunyanes 72 hores que se’m van regalar, em van permetre apreciar el valor i rendir homenatge a totes aquelles persones que ara fa 70 anys van haver de lluitar sense saber-ho ni voler-ho per la seva vida, l’única cosa que estem segurs de posseir.
Des d’aquell viatge, quan sento a parlar de les conseqüències del nacionalsocialisme, m’hi sento una mica més identificada a la vegada que satisfeta d’haver format part de la construcció d’aquest gran edifici que és la memòria col•lectiva i que ha de tancar portes i finestres a qualsevol possible amenaça vers la llibertat de pensament i la igualtat entre pobles.

Carmen Han González  /  INS Pius Font i Quer. 2n. Batx

El passat 9 de maig, juntament amb uns companys i professors del Lluís de Peguera i del Pius Font i Quer de Manresa, marxàvem de Barcelona en direcció Àustria per iniciar un viatge escolar. Aparentment era només això, un viatge escolar en el qual durant tres dies, visitaríem acompanyats de membres de l’Amical de Mauthausen d’arreu, alguns dels llocs més significatius del que coneixem com l’holocaust nazi, però la realitat és que va suposar molt més que un simple viatge.
Aquells tres dies ens van servir, a mi i als meus companys, per ser mínimament conscients del que va suposar el nacionalsocialisme per a milers i milers de persones, que a mitjans de s. XX, van veure com de cop i volta les seves vides es veien truncades pel simple fet de voler defensar la llibertat. A tots, en major o menor mesura, ens han explicat què va passar durant la II Guerra Mundial o si més no per què es va produir, però realment, per molts llibres d’història que llegim o per molts documentals que veiem, un no arriba a ser mai conscient del què va passar o què va suposar per totes aquelles persones que van patir o s’hi van veure involucrades. Fer el viatge acompanyats de l’Amical ens va permetre gaudir d’una mica més de proximitat amb els fets, una mica més de proximitat amb tots aquells herois anònims que van lluitar, van patir i molts van morir per la causa de tots. Com he esmentat abans fou per la llibertat que molts van patir les atrocitats del nazisme.
És curiós, avui en dia el concepte de llibertat tothom l’utilitza i tothom en parla, ara bé no n’estic gaire segur que tothom sigui capaç de definir-lo. Les noves generacions hem crescut en un món de comoditats, no hem hagut de patir gens ni mica. Hem crescut en pau i harmonia sense preocupar-nos de gaire bé res. Tot ho teníem i ningú ens ho qüestionava, però, en algun moment ens hem parat a pensar per què les coses avui en dia són així? No, en cap moment ho hem fet. Precisament aquest viatge ens va obligar en certa manera a obrir els ulls, a fer-nos donar compte i reflexionar de tot el que van suposar, per molta gent, aquests fets. Vam poder trepitjar llocs tan significatius com els camps de Mauthausen o Gusen, camps on hi van morir milers de persones de les maneres més injustes i cruentes que ens puguem imaginar. Milers i milers de persones van trepitjar aquests camps pel simple fet de creure i defensar unes ideologies que es fonamentaven en el respecte entre els individus i en drets tant bàsics i fonamentals com la llibertat de pensament, els van trepitjar per somniar amb una societat basada en el diàleg i la sobirania del poble
És per això que estem avui aquí, per retre’ls-hi homenatge. Avui els protagonistes són ells i totes les persones aquí presents que no han deixat de lluitar en cap moment per fer que el seu record i tot allò que van fer per la causa no quedi en l’oblit. La seva presència en els camps de concentració, és a dir, la seva història sembla ser que ha quedaten part força oblidada per molta gent. Molt pocs s’han parat a pensar en algun moment la raó per la qual estem en la situació que estem, doncs tal raó és gràcies a tothom que va fer front a tals atrocitats i que en conseqüència les va patir. A nivell individual, l’experiència del viatge em va servir per adonar-me de tot això. La història no s’escriu per què si, la història l’escriu tota persona que en el seu moment va fer quelcom que influís en la societat del moment, i si en aquell moment just de la nostra història no haguessin existit tals persones, ara les coses probablement serien molt diferents. Compartir l’experiència amb aquesta gent que ha lluitat per la memòria històrica, ens va permetre viure-ho, per dir-ho així d’una manera més directa. Són persones, també herois anònims, que han destinat les seves vides a lluitar per evitar l’oblit d’aquells que van passar per les mans del nazisme i que gràcies a ells avui sabem tot el que sabem.
Des d’aquí només vull demanar que es valori aquesta tasca tali com es mereix. Expliquem les coses tal i com són als joves. No intentem amagar per por o vergonya tot el que va passar. Dels errors se n’aprenen i és per això que entre tots escrivim la història. Em considero un afortunat per poder ser partícip d’aquellviatge, he tingut la sort de veure i contemplar la realitat des d’una perspectiva molt més directa que en cap moment m’ha pogut oferir el llibre de classe. Un viatge plegat d’emocions que ens serví a tots per ser conscients de l’incalculable valor que per a tota la gent aquí present va tenir la vida de les persones que moriren per la llibertat. Fora bo promoure aquest tipus d’experiències a molts més estudiants ja que si s’aconseguís, hi hauria molta més gent que prendria consciència i que podria fer alguna cosa per millorar la nostra societat.
Només falta ara ja, donar les gràcies a tots els que van fer possible i l’experiència i a tots aquells amb qui la vaig compartir.

Marc Romera 2n batx. INS Lluís de Peguera de Manresa

Quan em van proposar fer un viatge per a conèixer els camps de concentració no em podia imaginar el que aquest em suposaria.
Aquell cap de setmana va ser molt intens. El primer matí vam rendir homenatge a les víctimes mortes per eutanàsia, la qual no era voluntària. El que més em va frapar van ser les columnes de noms que hi havia a l’avantsala de la cambra de gas i el fet que darrere de cada nom hi existís una identitat pròpia, amb amics, família i una vida per davant que va ser arrabassada per la crueltat del nazisme.
El dia següent va manar al camp de concentració de Mauthausen, i quan vaig trepitjar el terra de les barraques on havien viscut els deportats se’m va posar la pell de gallina, quan vaig entrar dins la cambra se’m va posar la pell de gallina, quan vaig entrar dins la cambra de gas se’m va encongir el cor, mentre passàvem pels passadissos del museu del camp, entre les llistes de noms dels deportats morts se m’entelaven els ulls només d’imaginar eks horrors que havien d’haver passat.
Però el que de veritat va fer que la commoció aflorés en mi, va ser la commemoració de l’alliberament del camp que vam assistir l’últim dia. El fet de veure tantes persones juntes, unides per una causa comuna, em va fer veure que aquestes tragèdies uneixen a les persones per sobre de les seves nacionalitats, creences i religions amb l’objectiu de que no es repeteixin mai ,és les barbaritats comeses.

Mariona Soler Lladó  /  INS Pius Font i Quer. 2n Batx

3. COMPROMÍS

En un acte d’homenatge com el d’avui no puc evitar recordar les fotos que, plenes de detalls macabres, ens mostren a aquells cossos agonitzant per les pitjors crueltats, aquelles persones esquelet víctimes de tota mena d’abusos, les muntanyes de cadàvers d’innocents apilonats com si de deixalles es tractessin… Malauradament, no només em refereixo a les víctimes de l’horror nazi d’ara fa 70 anys, sinó també a la criminal massacre de fa tant sols 2 mesos a la ciutat nigeriana de Baga, on van morir de la pitjor manera centenars de persones a mans del grup jihadista Boko Haram, actualment integrat dints de l’ Estat “criminal” Islàmic. Les xifres més pessimistes ens parlen de 2000 morts, 2000 persones assassinades de la pitjor manera, com si dels temps del 3r Reich es tractessin. També es conten per milers els morts de civils innocents, víctimes del fanatisme, al pròxim orient i altres zones del planeta. És que no hem après res dels horrors del feixisme? Quantes vegades els humans ens hem entrampussat amb la mateixa pedra? És per això que avui no parlo de jueus, de gitanos ni de comunistes, sinó de subsaharians, de siris, d’estudiants mexicans, de minories ètniques víctimes de l’integrisme… perquè ells són les víctimes de l’holocaust del segle XXI, i de la mateixa manera que recordem el patiment dels nostres avis ens hem de preocupar dels nostres germans més vulnerables d’altres parts del món. Però així com hem de combatre els genocidis de la modernitat, no hem de deixar tampoc de combatre el feixisme més reaccionari que, malauradament, segueix existint al nostre país. Grups neonazis, partits falangistes legals, l’auge del racisme… com es pot permetre tot això des de les nostres pròpies institucions? Espanya no és un país modèlic en aquest sentit. Que pensaríeu si a Alemanya existís una fundació que es dediqués a rebre homenatge a Adolf Hitler? O si a Itàlia existís una associació que defensés el llegat de Mussolini? Surrealista, oi? Doncs a espanya existeix la Fundación Nacional Francisco Franco, i no només està legalitzada sinó que, a més a més, rep subvenció estatal. El súmmum dels súmmums, un país lliure i en teoria democràtic on es fan homenatges a voluntaris nazis durant la segona guerra mundial, on es permeten organitzacions feixistes, on des de les pròpies institucions, successores d’un règim dictatorial, no es jutja ni es deixa jutjar a genocides criminals de delictes de lesa humanitat, mentre que aquelles persones a qui van assassinar segueixen enterrades, en fosses comunes, sota la terra que trepitgem. On partits polítics abandonen càmeres o senzillament voten en contra quan es tracta de lleis de memòria històrica o de condemna a l’exaltació del nazisme. Podem deixar que això passi mentre ara i aquí homenatgem a les víctimes de l’holocaust? Així doncs, hem de canviar moltes coses dins i fora del nostre país. Perquè el millor homenatge a les víctimes de l’holocaust no és un discurs ni un acte, no és una estàtua ni és un monument, ni una cançó o un poema: el millor homenatge que els podem oferir als màrtirs del nazisme és la lluita, la lluita en defensa dels drets i la vida de les persones, la lluita perquè mai més es repeteixin les brutalitats del camps d’Auschwitz, Ravensbruck o Mathausen a la carn de cap altre ésser humà.

Joan Gort  /  INS Pius Font i Quer. 2n Batx.

Un sobre l’altre, i sobre aquest un altre i un altre més.
Sense ordre, semblaven llençats amb força i apilats sense destresa ni miraments. Em va recordar aquelles fites senzilles construïdes amb pedretes a plena natura, que em guiaven en les meves excursions matineres pel bosc, abans de la meva vida aquí, al camp.
Però no eren pedres allò. Eren braços, cames, peus, mans, caps… eren persones. Homes, dones, nens, nenes , avis i avies… eren persones.
Un sobre l’altre, i sobre aquest un altre i un altre més.
Delirant sentia de fons una música lenta, silenciosa i trista que a poc a poc anava creixent fins a ressonar per tot el camp, estrident, anguniosa. Al ritme d’aquesta anaven revivint els cossos escampats sense ànima. Semblaven titelles que tot despertant-se del descans entre acte i acte tornaven a posar fil a l’agulla i començaven articular moviments, produint energia de nou.
Em va cridar especialment l’atenció un braç esquelètic que abans surava en aquella muntanya i ara em saludava. Havia passat del pàl•lid desnerit al rosat de bona vida, fins i tot s’havia inflat una mica gaudint de més volum i ara semblava tenir una musculatura més humana, més digne de veure. També, tot seguit, es va aixecar l’altre braç i en trobar-se van partir ràpidament, travessant llargues distàncies per poder arribar al seu destí. Aquells braços volien enllaçar-se amb els de la seva dona, volien acaronar els seus fills.
Una cama, engrescada per la recent actuació dels braços havia ressorgit i començava a ballar, saltava feia acrobàcies i no parava, no parava.
Una mà, amb aire tranquil i serè, començava a escriure sobre la terra humida, escrivia, escrivia i semblava que es passaria tota la vida escrivint si no fos perquè unes gotes grosses van començar a caure, esborrant les seves lletres.
Aquestes, impactant lentament, van difuminar les meves turbulències i em van retornar a la realitat:
Un sobre l’altre, i sobre aquest un altre i un altre més.
La cortina humida que es desplegava, però, encara em deixava veure el fum espès i fosc que es barallava per sortir d’aquella xemeneia tosca. Somnis mutilats, esperances esfumades.
Sí. Esfumades.
Com un somni, aquesta massa negre i unànime de sobte es converteix en milers i milers d’ocells blancs, purs, lleugers, que s’enlairen i es dispersen fins a tots els racons del món. Són lluny ja, però tot i així un em passa a frec de cap i puc observar-hi un prec sota el bec: ajuda! i en els ulls puc llegir la paraula llibertat.
Jo també seré colom, algun dia.

Irene Anglada Peláez /INS Pius Font i Quer. 2n batx.

Refermem el nostre compromís i ho fem retornant a Mauthausen. Nosaltres hem fet un vídeo per intentar plasmar el que vam fer a Manresa el 27 de gener, Dia Internacional en Record de les Víctimes de l’Holocaust. Dir-vos que al final del vídeo hi ha una part, que especialment ens plau, que és de recerca d’un testimoni inèdit, les cartes que enviava a la seva dona un deportat, que es deia Joan Poch Sardà, un deportat català. Va néixer en un poble de l’Alt Penedés –Torrelavit-, però va viure bona part de la seva vida a Cabrianes, el Bages. La seva família ens ha deixat el seu testimoni i l’hem pogut plasmar en aquest vídeo. I voldria llegir-vos un fragment d’una carta, que em va emocionar: “Ya sé que más adelante saldrán muchas coses que ignoro. Es mucho lo que tengo que decirte, pero en carta me es imposible” –entenc que era perquè estava censurat- “Si puedo regresar a nuestra patria, te contaré la historia de mi vida”. No va poder tornar, es va morir, el van matar els nazis