Projecte Pedagògic Taller 4ESO / El que diuen les pedres callen els arbres

Aquesta activitat pedagògica s’origina amb la voluntat de compartir i fer convergir energies cap a causes comunes, com són la Cultura de la Pau. Així doncs, ha estat organitzada conjuntament pel Professorat de Filosofia a la Catalunya Central, Projecte Educatiu Manresa Mauthausen i la Xarxa Mai Més, el Museu Comarcal de Manresa i la Casa de la Solidaritat i la Pau Flors Sirera; amb el suport de la Xarxa de Municipis de la Diputació de Barcelona i el Memorial Democràtic de la Generalitats de Catalunya

EL QUÈ DIUEN LES PEDRES CALLEN ELS ARBRES:

Activitat en el marc del Dia Escolar de la No-violència I la Pau -DENIP- amb l’alumnat de 4rt d’ESO de diferents instituts de Manresa.

Dates: 24 gener-4 febrer. 2022

Durada: una hora i mitja.

Lloc: espai Emm2, Espai Memòries, Magatzem Lapidari (Plaça de la Reforma, Manresa)

Objectius:

Apropar als alumnes a les conseqüències de la violència directe i cultural practicada en el passat degut a la Guerra Civil
Reflexionar sobre les violències ‘visibles’ i ‘invisibles’ i la pau ‘visible’ i ‘invisible’
Reflexionar sobre què significa la Pau i sobre la nostra implicació per a construir-la
Reflexionar sobre la memòria històrica de la ciutat, el nostre passat immediat, el present i el futur
Reflexionar sobre la relació entre natura i cultura, identitat i memòria i sobre l’essència del temps.
Patrimoni cultural local i universal i béns materials i immaterials

Proposta metodològica:

Es convida als participants a endinsar-se en la intervenció artística realitzada per Jesús Galdón ‘El què diuen les pedres i callen els arbres’.

“En la creació hi ha obertes incalculables possibilitats, en la destrucció només una”. Yehudi Menuhin.

Com a punt d’inici es reflexionarà al voltant d’aquestes dues frases…preguntant què els hi inspiren… què deuen voler dir…? obrim debat

A posteriori es fa una mica de presentació del lloc i exposició en la que ens trobem:

Com es pot transformar un paisatge? Per exemple transformar un paisatge en una pedrera, una pedrera en un coixí somiador, o el buit en una construcció cultural. De la mateixa manera la natura pot enfonsar les seves arrels en la cultura, la llum perduda dels edificis reviure o la pedra esculpida tornar a ser còdol de riu. L’artista a partir de la seva instal·lació ens vol fer reflexionar sobre això… però nosaltres volem apropar-vos a la instal·lació des d’una altra perspectiva… com els diferents conflictes armats han transformat, i segueixen transformant, els diferents paisatges.

Context:

Al llarg de la història la humanitat ha viscut diferents esdeveniments que han afavorit a la transformació de diferents paisatges, naturals o urbans, marcats pel desenvolupament i el progrés, per l’explotació de recursos així com per fets polítics com han pogut ser diferents conflictes armats o guerres

A Catalunya i Espanya durant els anys 1936-39 es va viure la Guerra Civil Espanyola després del cop d’estat dut a terme per les forces armades contra el govern de la Segona República, i que a posteriori s’instal·laria al país una dictadura, Francisco Franco, fins l’any 1975.

Aquesta guerra va marcar un precedent a les guerres modernes o actuals, on la destrucció va començar a ser generalitzada, sent la població civil la que en patia les conseqüències (a diferència de les guerres del passat on aquestes eren entre militars de diferents bàndols). Degut als bombardejos, a més de provocar baixes en el bàndol enemic, es destrossaven les ciutats, afectant a la vida de milers de persones que no tenien res a veure amb el conflicte que havia esclatat. Cosa que encara perdura avui en dia en els diferents conflictes armats que tenen lloc actualment al món (uns 36), on la destrucció de les diferents infraestructures (aeroports, carreteres, hospitals, escoles) i ciutats senceres són de les primeres coses que succeeixen.

D’on surten totes aquestes pedres que ens envolten?

És en aquesta instal·lació on s’exposen mostres de pedres provinents principalment de l’enderroc de les esglésies i convents gòtics i barrocs de la ciutat que es va fer l’any 1936 durant la Guerra Civil, en ple període revolucionari. En la mostra es poden veure fragments d’escultures, claus de volta, sarcòfags, capitells, fusts i bases de columnes entre d’altres.

Ara bé… abans de visitar l’exposició quin paper creieu que pot tenir l’art en la construcció de la memòria històrica? Obrim debat….

Posem-nos en context de la Guerra Civil Espanyola i es visualitza per obrir debat a posteriori:

Mare, me’n vaig a França (Homenatge als deportats catalans als camps nazis) _ Rusó Sala – YouTube

Lletra: Mare me’n vaig a França – Rusó Sala

Intentant fer un vincle entre les pedres que ens envolten, tot i que algunes d’elles són molt antigues i prèvies a la guerra civil, farem un petit apunt comentant que tot i que evidentment hi ha hagut ‘picapedrers’, també al llarg de la història per construir segons quins edificis moltes persones han estat sotmeses a treball esclavitzat (piràmides, temples a l’antiga Roma, Grècia…i en temps més actuals, ciutats, dics… com va ser el cas de molts catalans, espanyols i presoners de guerra que durant la 2a Guerra mundial es van veure obligats a treballar a les pedreres…).

A part d’aquest apunt històric, posarem èmfasi en que va ser durant el context de la Guerra Civil Espanyola on moltes esglésies i convents van ser enderrocats, i precisament és el què va passar aquí a Manresa.

Què pot succeir en els diferents conflictes armats i perquè es deuen originar les guerres?

En totes les guerres hi ha diferents motius que afavoreixen a la seva existència, sent tots aquests retro alimentats, com poden ser, motius polítics i de poder, religiosos, culturals, la lluita per recursos naturals, per territoris, per motius ètnics…

I què és el què pot passar en el patrimoni? Perquè hi ha necessitat de destruir símbols, temples, infraestructures en una guerra…?

En la guerra Civil Espanyola la persecució religiosa va servir per establir les bases d’un règim que s’havia associat amb el catolicisme intransigent per crear unes noves estructures socials, autoritàries i jerarquitzades del què havia de ser el nou estat espanyol.

Molts ciutadans en contra del poder de l’Església van revoltar-se contra aquesta, afavorint a la persecució dels membres de l’Església, a milers de persones, religiosos, membres del clergat, ordres, congregacions i diferents organitzacions dependents de l’Església Catòlica, culminant en milers d’assassinats (6832 víctimes), aconseguint les dimensions d’un fenomen de persecució sobretot en les àrees de control nominal republicà majoritàriament.

I la persecució es va realitzar també en vers el patrimoni religiós, arquitectònic, artístic -mobiliari i objectes litúrgics- i documental. A Manresa es va procedir a destruir tots els símbols religiosos de la ciutat, moguts per un sentiment antireligiós, on amb l’esclat de la Guerra Civil i durant una setmana, el saqueig, pillatge i destrucció van ser els protagonistes d’un clima irrespirable contra tot el què simbolitzava la religió catòlica.

Es mostraran fotografies de la ciutat de Manresa abans i després dels bombardejos observant el paisatge urbanístic.

Vídeo, amb més de 150 fotografies, sobre les esglésies desaparegudes i el salvament de la Seu el 1936

Per a més info: Històries Manresanes: Les esglésies enderrocades a la Guerra Civil (historiesmanresanes.cat)

L’enderrocament de les esglésies. Les obres públiques / memoria.cat

Es faran paral·lelismes de fets semblants a nivell internacional: budes de Bamiyan (Afganistan)… Gran Mesquita d’Alep (Síria)…Mausoleus de Tumbuctú (Mali), Mesquita Ferhat Pasha, Bosnia-Herzegovina… Gran Mesquita de Samarra, Iraq…

S’aniran fent paral·lelismes de la destrucció i de la construcció; d’allò visible (les guerres, la violència…) i d’allò invisible (de la pau)…

Després del context es fa el recorregut de l’exposició destacant els diferents espais (Alfabet, el somni de Jacob, la memòria de les pedres, D’on surt la pintura, El cel al cap, Lux , Les tres mirades , contra pedrera) i a l’acabar es donarà una pedra a cada participant per fer diferents activitats…

Proposta: que cada alumne/a pensi una paraula relacionada amb la Pau que comenci per la lletra del seu nom. Relacionant això amb l’Alfabet de l’exposició que acabem de veure. La pau, també com la memòria resta amagada… i es proposa fer-la visible. A posteriori, a l’acabar, es donarà una pedra a cada participant perquè pinti aquesta paraula a la pedra. La pedra, de forma simbòlica comporta moltes coses, un passat, un origen, un pas del temps, un present i un futur… per tant la paraula que hi escriguin pot significar el compromís individual de cada participant per seguir construint aquesta pau… o allò que desitja per la seva ciutat… pel món…

A l’altra banda de la pedra es proposa als participants que facin algun símbol que per ells pugui ser significatiu d’alguna violència que hagin viscut. La pedra vindrà a representar les dues cares d’una moneda, una de violència i una altra de pau.

Proposta: després de que els participants hagin escrit la seva paraula a la pedra es proposarà que intentin fer una escultura amb petits grups… com va fer Jacob (el somni de Jacob) plantant la pedra com un pilar… o bé sinó podrien intentar fer alguna forma no figurativa amb les pedres a terra, sense necessitat de que l’obra tingui volum, fent entre tots, posant-se d’acord del missatge grupal que volen transmetre…

A mesura que vagin realitzant la visita guiada nous grups es demanarà als participants que decideixin integrar la seva escultura a les que ja han realitzat grups anteriors o bé que en creïn una de nova.

El que diuen les pedres callen els arbres | L’home dels ulls tristos (wordpress.com)

<<Aquells que, per una raó o una altra, coneixen l'horror del passat tenen el deure d'alçar la veu contra un altre horror, molt present, que es desenvolupa a uns centenars de quilòmetres, fins i tot a unes poques desenes de metres de casa seva. Lluny de continuar sent presoners del passat, ho haurem posat al servei del present, com la memòria -i l'oblit- s'han de posar al servei de la justícia.>>
              Tzvetan Todorov, 2008