Les veus de l’Exili

pagina_2_programa_def

 

Les veus de l’exili

Interpretació: Grup de Teatre dels Carlins

Música: alumnat dels instituts Lluís de Peguera i Pius Font i Quer

Projecte Manresa Mauthausen 2016

DSC01937 (Copiar)

Música Inicial. Estudi pòstum n.1 Chopin / Maria Torras (piano)

(Els actors van entrant i prenent posicions.)

Avui, 8 de febrer, he passat la frontera pel coll d’Ares. Encara sóc al cim del coll. He trepitjat, en el transcurs del dia, la ratlla invisible on comença l’expatriació. Res no ho indica. Ni la terra ni el cel, que són iguals. Però el fet és cert. I ple de conseqüències…

El panorama que puc contemplar des d’aquí és d’una immensa i glaçada desolació. La neu cobreix el camí, les muntanyes, la vall, la terra tota: una neu que ja és glaç. Així tot té una lluïssor mineral. Teranyines de boira estergeixen els contorns, sota el cel vermell de la posta –un cel de judici final.

Cap a la terra que deixo, per la carretera (de fet és un camí) de Camprodon, vorejant precipicis, continuen pujant automòbils, ambulàncies, carros, motocicletes… I molta gent – soldats sobretot- a peu. Ja a prop del cim, en qualsevol revolt, hom estimba els vehicles. Quinze, vint, trenta columnes de fum s’alcen del fons dels barrancs i es perden en l’aire glacial.

Cap a la part de la terra on em cal entrar, els fugitius mancats de camí (perquè no n’hi ha, i si n’hi ha, no es veu) creen viaranys relliscosos i escampen sobre la neu tot allò que s’estimen més abandonar que no pas traginar: maletes, farcells, capses, sacs, coixineres que feien de sac, fins i tot gorres militars… (Estranya impressió de naufragi en “alta muntanya”). Però ningú no es detura- bé que n’hi ha que parlen sols i fins que ploren. Hom sent també els crits de dolor dels ferits que alguns voluntaris miseriocordiosos (ara ja no mana ningú) transporten en lliteres, o a collibè, del cim on arriben les ambulàncies fins a una ermita que serveix de refugi provisional.

El coll d’Ares fa, al capdamunt, com una placeta – mitja placeta- protegida per un pany de roca. En aquest replà han mort aquesta matinada, sobre un camió descobert (el primer vehicle que havia arribat en plena nit), quatre soldats plens de ferides. Ningú no sap qui els portava, ni qui són, atès que ningú no els ha tocats. Què es podria fer? Que caldrà fer?

M’he refugiat amb altres companys, sanitaris com jo, en un colze del camí, a recés d’una pedrera oberta en el pendís de la muntanya. Hem provat de fer foc i no hem reeixit.

Artur Bladé, L’exiliada

DSC00383 (Copiar)

Música. Say Something –A Great big world / Sergio Zafra (guitarra) i Marta Monrós (veu)

 

COMIAT

Pàtria, adéu! De dalt de les muntanyes,

et veig estesa, trista i fumejant.

La lluita és acabada i tes entranyes

els cavalls del botxí trepitjaran.

 

Els teus fills sofriran de mans estranyes

injúries horribles; et prendran

negres corbs el fruit magre que t’afanyes:

perquè no parlis t’amordaçaran.

 

Pàtria, adéu! Les nostres culpes totes

pagaràs tu. Més de ta sang les gotes

adobaran el teu terrer fecund.

 

Dins de tu naixerà una nova vida,

i de dins i de fora, per la crida

d’una altra Renaixença, estem a punt.

Anònim

DSC00386 (Copiar)DSC01935 (Copiar)

Música. Salut d’amor –Elgar- / Marta Monrós (veu) i Carla López (violí)

 

T’EVOCARÉ DE LLUNY AMB UN CRIT D’ALEGRIA…

Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,

tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:

pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,

amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.

Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes

que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,

dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc en l’altura,

pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;

per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga

ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;

per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira

súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix

per ta força que el salva als cops de fortuna,

ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

 

Carles Riba

DSC00388 (Copiar)

Música. Muntanyes regalades – Mompou- Maria Torras (piano)

 

CORRANDES D’EXILI

Una nit de lluna plena

tramuntàrem la carena,

lentament, sense dir re …

Si la lluna feia el ple

també el féu la nostra pena.

 

L’estimada m’acompanya

de pell bruna i aire greu

(com una Mare de Déu

que han trobat a la muntanya.)

 

Perquè ens perdoni la guerra,

que l’ensagna, que l’esguerra,

abans de passar la ratlla,

m’ajec i beso la terra

i l’acarono amb l’espatlla.

 

A Catalunya deixí

el dia de ma partida

mitja vida condormida:

l’altra meitat vingué amb mi

per no deixar-me sens vida.

 

Avui en terres de França

i demà més lluny potser,

no em moriré d’enyorança

ans d’enyorança viuré.

 

En ma terra del Vallès

tres turons fan una serra,

quatre pins un bosc espès,

cinc quarteres massa terra.

“Com el Vallès no hi ha res”.

 

Que els pins cenyeixin la cala,

l’ermita dalt del pujol;

i a la platja un tenderol

que batega com una ala.

 

Una esperança desfeta,

una recança infinita.

I una pàtria tan petita

que la somio completa.

 

Joan Oliver

DSC02085 (Copiar)

Música: Nuvole Biance –Ludovico Einaudi- / Júlia Forcada (piano)

 

EXILI
Si vull combatre
no vull combat;
contra qui estimo qui m’ha girat?
Poc em movia,
que ha estat el vent, amb cara
de malcontent,
que se m’enduia
fora camí:
fugint, corria
pel meu destí.
Enfredorida
cerco redós:
sóc estrangera,
com tu, com vós.
Lluny de la vinya,
lluny de l’oliu,
no sóc covarda.
Si res ho diu,
és que no em resta
prou força al cor
per a amagar-hi
l’escampadissa
i l’enyorança
del meu tresor.
La mar, tan fina,
qui la veiés,
i aquella estesa
dels meus carrers!
Barcelonina
sóc més que mai;
¿què se me’n dóna
del clar desmai,
de les arbredes
vora el corrent?
De l’aigua dòcil
del riu, ¿què en faig,
sense la ufana
d’abril i maig
i l’aire tebi
del meu jardí?
Tu la primera
ja deus florir,
bella glicina
vora del mur;
el pi que et vetlla
callat i obscur,
sé que sospira
pel teu fullam,
mentre dins l’aire,
com en un clam,
totes les branques
visen el cel.
I la figuera
arbre de mel,
antic i nostre
i amic del mar,
veig que brotona
adelerada
per no fer tard.
Tremoladisses
clapes de sol
per tot el volt
de la palmera!
Jo la vetllava
com un infant;
cada any em deia:
“Com es fa gran!”
I m’abellia
que prosperés
amb les regades
entorn copsades
pels violers.
Gronxa, palmera,
l’aire subtil!
Ara la casa
ja m’és hostil.
T’he ben perduda!
Per sempre? No.
Em veig, un dia
de gran claror,
per l’ampla costa
dels pins pujant,
la que jo veia
de casa estant.
A mitja altura
m’he de girar:
la bella estesa
de Sarrià,
amb la cintura
dels seus jardins
i tanta rosa
negada a dins
voldrà aparèixer
davant dels ulls.
“Hola, palmera,
veges si culls
l’adéu que et llanço
del fons de mi !”
Les teves palmes
diran que sí.

Clementina Arderiu

 DSC01944 (Copiar)

Música: Aleluia – Edward Cohen / Sergio Zafra (guitarra) i Andreu Carreño (viola)

 

ESTRANGER

Quan obro els ulls, més d’un matí,

no acabo de saber com és que sóc aquí,

tan lluny del meu país de la meva vida,

en una illa estranya així,

perduda enllà dels mars, perennement florida.

Quan, més d’un vespre, inclino el front,

no acabo de saber com és que sóc al món

– en aquest món, al fons d’un mar que no té mida-.

L’Arreu, l’Enlloc o el Qui-Sap-On

no em són més estrangers que el Temps i que la Vida.

I em pren com un desig de plorar d’amagat

-igual que un nen esgarriat

en un bosc tenebrós, absurd, sense sortida-;

tan estrangera sento la meva pròpia vida!

Quin buit i quina feredat!

¿Per què cap veu, cap veu d’enllà del gual no em crida?

Joan Sales

DSC00504 (Copiar)

Música: La llista de Schindler – John Williams / Júlia Foracada (piano)

 

Joaquim Amat i Piniella, K.L. Reich. Edició de Marta Marin-Dòmine, Club Editor, 2013.

Cap. I

 El fred era molt viu. No calia pas pessigar-se la carn per tenir la certesa de no dormir. Els dits dels peus, empresonats des de feia tres dies dintre les sabates ferrades i humitejats pels mitjons bruts, cedien sense resistència a la gelor que pujava de terra. Sense aquell fred agut, els centenars d’homes trasbalsats pel sobtat desvetllament, aquella albada els hauria semblat irreal. A través de la boira que s’espesseïa a mesura que el dia s’anava deixondint, no es distingien més que les formes difuses del paisatge més proper. La llum indirecta de la neu fendi l matinada. Damunt la teulada de l’estació, en fort pendent, s’estenia un gruixut coixí de neu, llis, lleugerament ondulant i sense arestes. Els vagons, immòbils damunt les vies invisibles, semblaven cadàvers gegantins en el seu abandó sota la neu. A l’altra banda de carretera on s’arrengleraven penosament els nouvinguts, queia quasi vertical el tall del pujol mutilat.

Vestits amb els heteròclits uniformes de l’exèrcit francès, uns blau cel (de la primera guerra mundial), altres blau fosc, molts caqui, amb els abrics acampanats, els caps coberts amb boines, casquets de dues puntes, passamuntanyes i, en alguns casos, barretines vermelles de senegalès, aquells homes es movien confusos, adelerats, talpers, en el vòrtex del pànic. cercaven entremig de tantes maletes, fardells i sacs-morrals, un lloc a les fileres de la vacil·lant formació La neu cruixia al trepig de les sabates ferrades i, mentre la blancor impol·luta desapareixia de la carretera, únicament el xoc tintinabular dels plats de tropa i de les cantimplores i fiambreres que penjaven dels equipatges trencava aquell silenci de l’albada. Per contrast amb aquell mateix silenci retrunyien més seques les veus de comandament dels soldats que, amb l’uniforme verdós de l’exèrcit alemany, el fusell despenjat i el dit al gallet, acordonaven aquella massa de presoners. Veus noves, desconegudes, plenes d’amenaces misterioses per als desconeixedors de la llengua.

(…)

L’Emili apilotà l’equipatge i es disposà a esperar pacientment la fi del recompte. Mai no s’havia fiat dels nazis, malgrat la pell d’anyell amb què es cobrien en els països ocupats. Feia olor de consigna. La bestialitat del tracte present li ho confirmava. “Per què no em vaig escapar?”, es preguntà amb rancúnia contra ell mateix. Arronsà les espatlles amb obligada resignació, però no podia impedir que un pressentiment el deprimís. Darrera la boira intuïa un secret temible.

(…)

Un xicot que formava prop dels dos amics s’atreví a encendre un cigarret. Un guardià començà a cridar des del seu lloc de vigilància:

– Apaga –li digué l’Emili-. ¡Va per tu, idiota!

Però un dels sergents havia arribat abans que el fumador tingués temps de fer el desentès i d’un cop de puny li feia rajar sang del nas. L’Emili pogué veure el coll de l’uniforme.

– ¿T’hi has fixat? –preguntà l’Emili quan el sergent s’allunyà-. Estem a mans de la SS.

Joaquim Amat-Piniella

DSC00413 (Copiar)

Música: Vell pelegrí –Espiritual Negre- Marta Monrós, Maria Torras, Carla López

 

CATALUNYA

Sola, malalta, esparracada, muda,

un altre cop, encara jove, esclava.

La volta de ton cel, com sempre blava,

sostre de tes presons esdevinguda.

 

Ara et retreu ton somni de vençuda

que no vas ésser, com et portocava,

escometent tos enemics prou brava,

emparant ton honor gaire tossuda.

Quítia et veuràs de tos pecats un dia

per tanta sang i tanta llunyania,

per la vergonya i per l’enyor dels teus.

 

Com saba pacient sota l’escorça

més pura revindrà l’antiga força

que ja es desvetlla d’amagat dels déus.

Joan Oliver

DSC00425 (Copiar)

Música: Sonate –Beethoven- / Clara Cirera (flauta travessera)

 

NEGUIT

Per una abraçada has perdut l’estel.

Per un bes – només – se t’ha mort la rosa.

Sols tens el neguit… Quina trista cosa

que no pot tornar-te la rosa i l’estel!

 

Les ombres dels silencis m’acompanyen

en la vigília mancada de somnis.

La lassitud em pren del viure inútil

i l’inútil morir sens deixar rastre.

 

Albes de lassitud, fàcils tendreses,

xopes de cansament i melangia.

I vaig arrossegant, càrrega inútil,

recances i desigs de vides mortes.

 

He retornat de les illes del somni

amb les veles penjant, totes cansades.

Al port, rostres cansats, buits de mirada,

la tristesa inguarible de les coses.

 

En el roser ja no floreix la rosa

i dins l’estany s’estan podrint les fulles.

Penosament es va morint el dia

embolcat de tristesa ja per sempre.

 

Esgranat el corall de les besades,

he dit adéu a les platges en calma,

navegant amb les veles remoroses

pel mar obert d’infinites recances.

 

Albes sense retorn, tristes quimeres

d’un món que s’ha perdut abans de néixer.

Àngels orfes de llum, pàl·lides ombres

junyides als neguits d’aquells que foren.

 

Illes sense riberes ni badies,

pàl.lides ombres de terres llunyanes.

Oh somnis a mig dir,  vanes quimeres,

que sola que em deixeu amb la recança!

 

Rosa Leveroni

DSC00386 (Copiar)

Música: Siciliana – G.B, Pergolesi- / Carla López (violí)

 

L’EXILIAT

Així que pugui tornaré, germans,

perquè de fet us enyoro.

Ara visc a l’exili i tafanejo

tots els llibres.

No pot ser que el camí

s’hagi esborrat per sempre.

És dur de viure sol

i sempre em dic

que no hem de pensar en la mort,

que no hem de voler pensar en la mort,

per tal que mai no arribem a disfressar-nos

amb un hàbit de discreta resignació.

L’esperança és el do dels que sofreixen.

 

Miquel Martí i Pol

DSC00407 (Copiar)

Música: El cant del Ocells – cançó tradicional catalana, Pau Casals- Maria Garcia (violoncel)

 

Algú cal que recordi en el vast món que oblida.

Clavat a les esperes, algú ha de beure el fel

entre els lladres de roca i l’alba no esculpida,

algú ha de fer un gest d’arbre a l’invisible estel,

algú ha de besar el foc que l’aire dilapida…

I algú

recorda, sol amb Bach, a rampeu de muntanyes

sense porta. Recorda. Per ells i per a tu.

Algú per a qui el temps amaga les aranyes.

Algú

que enfonsa una gran llàgrima dins el bronze més dur.

Dalt del cim del refús, encès sense deliris,

amb un  violoncel de terra i olivera

i un arquet fet d’arcs iris,

algú, sol amb nosaltres, cita la primavera

als natals promontoris,

i l’ànima d’aquell que, com un firmament

poblat de lluminosos emblemes promissoris,

es va ajeure damunt l’apacible corrent

fluvial de sa música, de nit a nit rebrota.

 

Ell toca, recordant: (Música de fons al text fins que s’acabi)

el gran pa de magnòlia, el nostre gran pa intacte,

que en la taula dels símbols era el més fulgurant;

l’espiga en la bandera i la sang en el pacte,

la sang en les campanes, en l’ocell i en el cant.

 

La música davalla:

l’aigua canta del món l’innombrable existir,

feliç lluny dels borbolls de la cimal batalla,

on els ulls de ses deus brotaren del destí

que, profund, empenyia vers sa caiguda immensa,

vers la vasta planura on el més solar juny

son ceptre d’or alçava amb un gest de remensa.

Oh vestal allargada, hosanna que retruny,

música fecundant les obscures argiles!

 

Ell recorda, plorant:

els ombrívols indrets

on la pàtria va perdre ses blavoses pupil·les

I, vestida d’espart, sentí el bes dels verdets,

sentí l’esquinçament de les darreres veles

i el sacríleg galop d’esteparis cavalls.

I tan sola, la terra, amb els morts sense esteles

i la nit que abraçava llurs torsos de coralls!

 

Cloent els ulls, ell toca:

pau en les llunyanies

ajaçades de sol i verdors pastorals.

Lentitud en la joia amb què Déu omple els dies.

Mai no minven les llunes de blancors candials.

I sempre, sempre el riu de mutables riberes

que carria, en son fons, els moridors fragments,

tot allò que es pagà, en fires fugisseres,

amb la pobra moneda d’uns desigs o d’uns vents.

Esdevenir és la llei. I durar en l’invisible

esperit de la terra que ordena forma i vols

i uneix vida i destí al cim immarcescible.

L’eternitat pastura a les valls dels nous sols.

I l’esquena a un crepuscle que daura les comelles,

els immòbils amants interroguen les nits:

immemorial, ell, feixuc de mar i estrelles;

ella sent un esglai d’espiga en els seus pits

i pressent que el futur en el seu cos fa estada.

Ell caurà com la pluja. En ella tot es clou

a l’entorn del batec que la manté corbada

mentre sent el silenci que marxa rere el bou.

 

Ell recorda, recorda:

l’agonia, el desvari,

el silenci irredent

alçant dins cada cala un espectre corsari,

el clandestí lament

barrejant-se entre runes i fumarel·les sacres.

I aquella ombra, dempeus, davant de l’hòrrid mur!

Aquella ombra descalça davant els simulacres

que amb plom han segellat heroi, mite i atzur.

Hom marcarà amb estigmes la núbil que s’endoli,

de ginesta i rosella no es poden fer ramells,

a l’oberta ferida resplendeix l’últim oli

i invasores bandades de sinistres ocells

devoren els ulls d’or de l’àngel de les messes.

Als sorrals fuig el càntic de la llavor veloç.

Innúmers, els germans!, retudes les deesses

que forçaren la vetlla del pensament i el cos

cap al tombant del somni abrupte d’hecatombes.

Entre cor i memòria, només la visió.

Per als ardits profunds no flamegen les tombes,

i el braç ja precipita la nova ascensió-

 

Hi ha algú que, dret, recorda en el vast món que oblida.

Per ells i per a tu no vol creure en la nit.

Després de tanta seca llàgrima compartida

es troba entre els seus braços l’instrument més florit.

Recordar entre adormits: saber l’àmfora plena,

unir les dues ribes amb el dardell brillant.

Recordar: sentir viva, ran de pedra, la vena,

lligar a l’eterna roda l’etern triomf del cant…

 

Agustí Bartra

DSC00401 (Copiar)

Música: El cant del Ocells – cançó tradicional catalana, Pau Casals- Sergio Zafra (guitarra) i Andreu Carreño (viola)

 

RETORN A CATALUNYA

Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi.
Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades
dir tes llaors, oh terra de salut!
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.

Josep Carner

DSC02116 (Copiar)

Música Final: L’emigrant – text de Jacint Verdaguer I música d’Amadeu Vives- Marta Monrós (veu) i Maria Torras (piano)

Música Final. Els actors marxen per on han vingut…

Anuncis