El dijous 27 de setembre de 2012, tot l’alumnat de primer de batxillerat, acompanyts dels seus tutors -Valentí, Juli i Xavier- axií com la professora Rosa; i guiats per la historiadora Assumpta Montellà, hem anat a trescar pels camis de l’exili. La primera parada ha estat a la Vajol, per remuntar el camí fins al pas d’exili que fou del Coll de Manrella. Després ens hem desplaçat al la platja D’Argelers, en el camp on mal visqueren tants exiliats, entre ells en Joaquim Amat-Piniella. Prop de la platja s’hi troba el cementiri dels republicans, que ens acull amb molt impacte emocional. Finalment el nostre caminar fineix a la llum de l’esperança que fou la Maternitat d’Elna en mig de la debastació.
TESTAMENT VITAL D’ELISABETH EINDENBENZ
He buscat en el meu trosset de món com podia ajudar, i aquesta nit he portat un bol de sopa calenta a un sense sostre que dormia en un caixer a prop de casa … Ja sé que només és una gota dins la immensitat d’un mar i que una flor no fa estiu, però de moment he començat a caminar pel camí correcte.(p.19)
Ja sóc una dona gran, molt gran, que encara no fa gaire temps creia que tenia feina per fer … i en aquesta lluita he deixat els millors anys de la meva vida, els de la joventut i els de la maduresa.
La vida s’escapa i abans de partir voldria que el nostre llegat, el meu i els dels meus companya, fos profitós. I m’agradaria poder connectar amb les generacions, compartint la meva vida i les meves memòries amb una clara vocació pedagògica. No oblidi que sóc mestre. Però no des de la meva veu ja tremolosa perquè sóc l’única que queda viva, sinó des de la lletra impresa, la que no mor mai.
De nena ja vaig aprendre el significat de les paraules llibertat, igualtat, solidaritat, de jove vaig lluitar per defensar-les i ara de gran continuo pensant que cal preservar-les per arribar a una societat justa, més humana, i sobretot més pacífica.
Continuo reivindicant les mateixes coses que l’any 1937, que ningú sigui jutjat ni pel seu origen, ni pel color de la seva pell, ni per la seva llengua, ni pels seus ideals … que els recursos del món es reparteixin equitativament, perquè a ningú no li falti el menjar, perquè les religions no siguin barreres, perquè a ningú li trepitgin la dignitat.
A tot això no hi he renunciat ni hi renunciaré mai, seguiré defensant-ho fins al dia que em mori. (p.142)
ELISABETH EINDENBENZ
Em donaria per satisfeta si només pogués transmetre un valor, el més
essencial, que és entendre el mot <solidaritat>. La solidaritat és l’única
cosa que serveix per combatre l’egoisme nascut de la lluita per sobreviure.
ELISABETH EIDENBENZ
Apreciats habitants del Pius Font i Quer. Amb alguns de vosaltres, el dijous 16 de desembre,de 2010, anàrem a trescar pels Camins fressats der l’Exili republicà de 1939. Ens sortiren a l’encontre els presidents Companys i Azaña, traspassant la frontera per la Vajol; el drama humà dels refugiats al Camp d’Argelers i, sobretot, la flama de l’esperança, enmig de la devastació, encarnada en l’obra humanitària de la Sta. Elisabeth.
De retorn a casa, la lectura, el silenci i la música m’ajocaren. Vaig rellegir narrativa i poesia de l’exili, revivint de bell nou l’experiència dels Vençuts[1], de la mà d’en Xavier Benguerel. Vaig passejar per la lletra i el record de la Maternitat d’Elna[2], amb la nostra companya Assumpta Montellà, evocada en la memòria, tot dient-me: T’agrada!? Quina casa més acollidora, no ho notes? Té un ambient especial!. Se m’apareixien les vidrieres, on ens protegirem de la tramuntanada i per on traspuaven els rajos de sol, que càlidament ens acaronaven; l’escala, serpentejant, ens menava fins a la cúpula celestial, on se’ns obria un cel blau i de translúcid ambient; passejàvem per l’habitació dels nadons, contemplant-los pel miracle de les fotografies, mentre pels balcons se’ns dibuixava el perfil de les muntanyes de les Alberes; el rostre de la Bethi, somrient amb un nadó a coll, des de la seva habitació, ens obria el finestral, i se’ns apareixia el blanc Canigó. El sol anava cap a la posta!
Arribà el Nadal, i pensava que en tornar de vacances, s’hauria reprendre la nostra col·laboració solidària amb el Banc d’Aliments de Manresa, que sempre ens han agraït la nostra aportació. Com que, amb sinceritat, em semblava que podíem fer un xic més en la recollida d’aliments, calia atrevir-se a introduir alguns canvis, entre els quals, implicar-vos-hi més a vosaltres, que us en sentíssiu més protagonistes. Per part meva, us adreçaria una lletra, aquesta que ara estem compartint.
Entrat el gener, donant un tomb per les llibreries, remirant les novetats editorials, em sortí a l’encontre, altrevolta, la Sta. Elisabeth. Vaig comprar el llibre[3], i en arribar a casa, el vaig devorar tot d’una. Les reflexions expressades em van corprendre!
L’Assumpta explica, en aquest darrer llibre, que: “Una alumna d’un IES de Catalunya que m’havia escoltat en una conferència de la Maternitat d’Elna em va escriure un correu electrònic que deia: He buscat en el meu trosset de món com podia ajudar, i aquesta nit he portat un bol de sopa calenta a un sense sostre que dormia en un caixer a prop de casa … Ja sé que només és una gota dins la immensitat d’un mar i que una flor no fa estiu, però de moment he començat a caminar pel camí correcte. (p.19)
L’Elisabeth Eidenbenz conta que quan va posar a la pràctica els seus ideals, malgrat les guerres, van ser els millors anys de la seva vida.
Ho diu convençuda amb la força de les experiències viscudes, sense importar-li les renúncies que ha suposat dedicar la vida als altres. Ho explica amb aquestes paraules:
Ja sóc una dona gran, molt gran, que encara no fa gaire temps creia que tenia feina per fer … i en aquesta lluita he deixat els millors anys de la meva vida, els de la joventut i els de la maduresa.
La vida s’escapa i abans de partir voldria que el nostre llegat, el meu i els dels meus companya, fos profitós. I m’agradaria poder connectar amb les generacions, compartint la meva vida i les meves memòries amb una clara vocació pedagògica. No oblidi que sóc mestre. Però no des de la meva veu ja tremolosa perquè sóc l’única que queda viva, sinó des de la lletra impresa, la que no mor mai.
De nena ja vaig aprendre el significat de les paraules llibertat, igualtat, solidaritat, de jove vaig lluitar per defensar-les i ara de gran continuo pensant que cal preservar-les per arribar a una societat justa, més humana, i sobretot més pacífica.
Continuo reivindicant les mateixes coses que l’any 1937, que ningú sigui jutjat ni pel seu origen, ni pel color de la seva pell, ni per la seva llengua, ni pels seus ideals … que els recursos del món es reparteixin equitativament, perquè a ningú no li falti el menjar, perquè les religions no siguin barreres, perquè a ningú li trepitgin la dignitat.
A tot això no hi he renunciat ni hi renunciaré mai, seguiré defensant-ho fins al dia que em mori. (p.142)
Per anar acabant, us vull deixar les dades del BAM, per ser més conscients de com es gestiona la nostra solidaritat, el nostre gra de sorra, la nostra gota que fa possible l’oceà.
Dades del Banc d’Aliments de Manresa
La Sra. Pilar Izquierdo ens informa de les dades actuals, a data 20.12.2010
El banc d’aliments està proveint queviures a unes 2300 persones
- 650 famílies presenten un consum aproximat de 3400 Kg/mes
- Distribució mensual:
- 800 Kg d’arròs
- 500 Kg de llenties
- 800 Kg de pasta
- 240 llaunes de tonyina
- ¿? llaunes de tomàquet
- 700 l d’oli
- 400 l de llet
- 50 pots de llet de continuació
“Un altre món és possible perquè, certament, el món que tenim ara és impossible”.
Raimon Panikkar
[2]MONTELLÀ Assumpta, La Maternitat d’Elna. Ara Llibres S.C.C-L
[3]MONTELLÀ Assumpta, Elisabeth Eidenbenz, més enllà de la Maternitat d’Elna. Ara Llibres S.C.C.L
Ahir, en arribar a l’escola, ens va agafar per sorpresa la trista notícia de la mort de l’Elisabeth Eidenbenz. Tenia noranta vuit anys, però era molt jove! Aquest curs la vam conèixer arran de la xerrada, excursió i exposició sobre els Camins de l’Exili i la Maternitat d’Elna.
- Tant a prop i tan lluny! Fins ara no havia sentit a parlar mai de la Maternitat d’Elna. Sobta trobar alguna persona que ajudi i doni solidaritat a canvi de res. Crida l’atenció que fos tan discreta i no volgués cap reconeixement públic.
- En mig de la violència, camps de concentració i altres formes de restriccions de llibertat, aquesta dona ens va mostrar que les paraules com solidaritat i esperença, encara tenen un sentit.
- Amb el viatge al Camp d’Argelers vam experimentar la tramuntanada en pròpia pell. La duresa de viure en condicions adverses de sorra, fred, etc. Moltes persones foren salvades per la seva tsaca humanitària. Podríem dir, comparant-ho amb Schindler, que va crear la “llista de Eidenbenz”.
- Des del principi aquesta història em va captivar, transmetem-ne els seus ideals i valors. Crec que m’ha fet més humana!
L’Elisabeth és la mare noves generacions, de totes les Elnes de Catalunya, perquè va sembrar la llavor de la vida, que ha germinat.
- L’hauríem d’admirar, aprendre d’ella i transmetre el seu exemple arreu.
- Ens ha deixat la pregunta de si la “humanitat ha avançat moralment”?
In Memòria, alumnes de Sociologia
- Va ser un dia que recordaré tota la vida. Molta gent va donar la vida per nosaltres (Joel Badia)
- Aquests llibertat que tenim ara no ens ha estat regalada, al darera hi ha molta gent que si va deixar la pell. (Jordi Espejo)
- Va ser interessant apoder aprofundir en una veritat que està amagada. (Anna Oliveras)
- Imaginar-se tant dolor i sufriment en una platja va ser dur. (Claudia Torrallardona)
- Molta gent ha hagut de patir perquè nosaltres siguem lliures i tinguem pau. (Àleg García)
- Saber valorar el present en què vivim i el futur que ens espera. (Albert Romero)
- Donar-ho tot a canvi de res. (Núria Serra)
- Ho van haver de deixar tot, ells no són d’enlloc. (Laura Lao)
- Ho van donar tot per la nostra pàtria i aquí estem, gaudint d’una llibertat que ells no van tenir. (Marc Gómez)
- L’últim que es per és l’esperança i la dignitat i els refugiats no la van perdre. (Marc Gómez)
- La vida no està feta per fer guerres i el mal, perquè mentre hi hagi bones persones, sempre podem tirar endavant. (Víctor Gómez)
- La importància de la solidaritat, no cal tenir molt per poder donar. (Cristina Martí)
- Una bonica platja Argelers, però no tant bonica quan escoltes el que unes grands persones van haver de fer per poder estar nosaltres aquí- (Sandra Constantí)
- Bé, suposo que no hi ha paraules per descriure la història que vam sentir ahir, perquè no és res comparat amb els que la van viure i la varen llutar fins al final. (Eulàlia Maluquer)
- Si ara som aquí és perquè hi va haver gent que va donar-ho tot a canvi de la nostra felicitat. (Marta García)
- Doanr-ho tot a canvi de res. Una idea que ens ha marcat en aquesta excursió. (Laura Gonzàlez)
- La voluntat i l’educació d’una sola persona, poden salvar moltes vides. (Flora Sánchez)
- La voluntat d’una persona pot moure muntanyes. (Pol Alberti)
- Ahir vaig aprendre que la ira i la repressió d’una sola persona pot canviar el destí de moltes altres. (Arnau Estiarte)
- Em sento afortunada de viure tant bé comparat amb el què van haver de patir ells per nosaltres (Fani de la Muñoza)
- Em sento agraïda ja que els nostres avantpassats van viure aquesta injustícia, perquè nosaltres visquessim en un món millor. (Clara Rubio)
- Ho van haver de deixar tot per poder sobreviure. I gràcies a ells, som aquí ara. (Clara Albanell)
- Havien de tenir molta força de voluntat per deixar tot el que els donava sentit en les seves vides enrere. (Marta Mateos)
- S’ha de tenir la sang molt freda per fer el que aquelles persones feien; i el cor molt fort, per anar fins a un camp de concentració- (Ari Creus)
- El patiment d’aquells gent era tant gran per no perdre la dignitat (Queralt Bach)
ELS VENÇUTS de XAVIER BENGUEREL / Tria de textos
No en tenen prou: s’apoderen de les runes, les escarneixen, hi escupen, te n’expulsen… I, ara, què? Després de tants morts, de tantes desgràcies, ¿algú es pot ficar al llit i dir-se que té la consciència tranquil·la, que ha complert el seu deure?… (pàg.57)
Boines vermelles, camises negres, els cops secs de les botes de la tropa sobre les llambordes, les pedres tombals dels claustres, com a la Rambla de Barcelona, al passeig del Triomf del Poble Nou… Des de l’Ebre fins a Matagalls i el Turó de l’Home. Volia dir tot això, en Martí Carulla: tot això que es reproduïa constantment en la meva imaginació. (pàg.62)
Al mas Perxers, d’Agullana (pàg.63)
Fins aleshores no vaig entendre prou a fons l’expressió de la gent que amb un pot a la mà fan cua per recollir una o dues llossades de ranxo al portal d’un hospital o una caserna. No tenim perdó. (pàg.65)
Bombes sobre Barcelona. La meva dona sortia, esverada; se m’agafava al braç. “Ja hi tornen!” Les espases dels projectors dels antiaeris palpaven els núvols, exploraven el cel. Segons el vent, ens arriba amb precisió la roncor dels motors els avions. S’apagaven els llums, i la ciutat, durant una estona interminable, es convertia en un incomprensible desert d’ombra, mentre les bombes aixecaven els núvols enlluernadors, provocaven incendis, sembraven la mort i la ruïna… (pàg.65)
Bombardejar Figueres.
Brogir terrabastall.
Ens manteníem a base d’un sol plat diari. (pàg.66)
Han caigut la Seu, Girona, Ripoll… (pàg.67)
On era el nord? On quedava, França? Doncs, cap a la frontera fins que aguantin les cames i no fallin els peus.
“Haureu de passar la frontera a peu, i serà dur”.
Saps qui ha arribat?En Companys?
(pàg.68)
Mestre Fabra.
Me’n vaig a morir a França. (pàg 69)
Ens haurem de refugiar en un món sense geografia i sense temps..
Entrarem a França com un pàries, derrotats, fent badalls, sense ni un clau. (pàg.70)
S’acosten hores encara més dures, més amargues. (pàg.71)
Jo no compto; el país, sí, i molt; i al país li espera una altra època de privacions, llarga, interminable… Quin tràgic, quin immerescut destí el d’aquesta pobra Catalunya!
I ara, als de debò que es queden, tractaran de negar-los el pa i la sal, tot. Els faran víctimes de represàlies monstruoses… (pàg.73)
Heu de procurar servir Catalunya. (pàg.74)
Passà per Les Illes. (pàg.75)
No hi pensis a tornar, és una idea de vençut. (pàg.80)
Què ens espera?
– A l’Índia en moren molts, moltíssims, cada dia…
– Però, nosaltres…
– … i no passa res, absolutament res, llevat d’això: que moren.
La cara d’en Rossend expressava decepció, fatiga, ganes d’aigualir per càndid l’optimisme d’en Ferran Planella.
– De bon principi inspirarem compassió, potser sí, la que hem inspirat al forner de Les Illes. Al cap d’una quants dies els embussarem els carrers, els crearem problemes enormes. “Foutez-nous la paix!” Tenen una tend
– ència nacional a repetir aquesta expressió. No toleraran que els rebaixem el picon, que els pertorbem la digestió, que els trasbalsem la consciència…
(pàg.87)
– És que som pitjor que bèsties
– M’agradaria de plorar, però ja no en sé. (pàg.93)
– Pel cap baix conten que n’heu passat més de cinc-cents mil.
– Havíem perdut una guerra ignominiosa, monstruosa, i ara, de segur que buscarien el sistema de destruir el nostre record.
– Estàtues afusellades, de rètols que queien mortalment ferits, de murs tràgicament aclivellats, de llibres llançats rabiosament a unes fogueres enceses enmig de places i avingudes, de venjances, de denúncies.
– Ens deixin abandonats.
– El món no es torna cec.
– Hem lluitat per una causa que és la d’ells, la de tots, fins el que s’obstinen a negar-ho.
– L’esperança (p.123)
– Camp, ara tancat del tot amb estaques i filferros de pua (p.123)
– Camps infectes d’Argelers, de Set Fonts i de Saint Cyprien (p.125)
– Tenia la sensació d’haver perdut en gran part identitat. (p.134)
– Pesats, autoritaris, encotillats. (p.155)
– Pesats, incansables, insensibles. (p.155)
– Havíem perdut la guerra, i ara, de fet, ens perdíem nosaltres, ens anàvem desprenent de nosaltres mateixos pel simple fet de caminar per aquelles terres de França sense saber on anàvem… (p.160)
– La platja de Saint Cyprien s’havia convertit en un immens formiguer de refugiats que seien o jeien acampats damunt la sorra. Llevat de sorra, no hi havia res més. Ni tan sols aigua per beure, ni la figura d’un arbre, d’una planta, d’uns joncs, ni un sol pal de telèfon. Cel, mar, sorra, una sorra granelluda com el sauló, i la plaga de refugiats que progressava tot al llarg de la platja, i que deien que aviat s’estendria des de el cap de Biarra fins a Argelers. (p.162)
– El fred era intensíssim (p.164)
– El mar era a la vora (p.164)
– Gairebé tothom s’havia tapat estrambòticament: sacs, peces de roba, papers, diaris: tot servia. Uns quants estàvem abrigats amb sorra fins a la cintura, d’altres es parapetaven a la banda seca d’unes petites dunes. Bastants malalts gemegaven entre dents, es regiraven inquiets d’un cantó a l’altre, tossien, deliraven. Topaves amb ulls com de gat: et miraven fixament quan passaves. (p.164)
– Era gent com jo mateix. Gent que dormia, que potser somniava, que patia; alguns segurament morien. No tenien res, cap lloc on anar, probablement cap conegut a qui acudir. Gent que no tan sols havia perdut la guerra, sinó el país, la família, la casa, i que després de caminar, derrotats, desfets, tot el que es trobaven era rescabalar-se, tot el que se’ls oferia era una platja solitària, freda, hostil. (p.165)
– Als grans pixadors del local (p.167)
– La platja, com un camp de batalla, l’endemà d’un combat: gent sinó morta, extenuada, vençuda, abandonada en la seva miserable sort. Multitud d’ombres ajagudes, distorsionades pel somni; d’altres estranyament incorporades i, només aquí i allà, algú que s’esquitllava cap al mar a corre-cuita. (p.168)
– La platja de Saint Cyprien era tot el refugi que el món ens oferia. Però que no se us acudeixi demanar un tros de pa, ni un vas d’aigua. (p.170)
– Les primeres ratxades del tràmpol van desplaçar la sorra, amuntegada a la duna sobre el sostre que formàvem amb el capot. La sentíem caure com una pedregada, igual que si estripés o arrossegués la tela. (p.178)
– La tramuntana enerva. Et senties semblant al conducte d’una xemeneia. (p.178)
– La sorra se m’enclastava com agulles (p.179)
– És salmorra! (p.181)
– Camions carregats amb pans! (p.186)
– Una riuada de gent es precipità en direcció als camions (p.187)
– Un bosc de braços que s’agitava amb angoixosa insistència. (p.187)
– Quan algú s’apoderava d’un, tot de mans li disputaven, li arrencaven a trossos. (p.187)
– Va ser salvatge, trist, inevitable, necessari. (p.187)
– És fals: els qui moren de gana, no criden. Criden els vius, els qui mai no en tenen prou: els farts d’aquest món. (p.187)
– Mentrestant, cada dia en morien uns quants. La majoria a causa dels terribles còlics que produïa l’aigua salina. El fred hi ajudava. I la fam, és clar. Costa morir només de fam, però quan es passa fam de debò ve un moment en que et tornes insensible, i la idea de menjar, se’t converteix en una mala obsessió. (p.200)
– Una intensa bafarada de gasòfia s’escampà pesadament pel Camp. (p.200)
– Produïa desassossec, angoixa, veure emergir vagament el set caps damunt la sorra. (p.202)
– Set soterrats a la platja. (p.203)
– L’endemà a penes vaig ser a temps de veure com els treien enrampats, morats, els ulls com de vidre, extraviats, incapaços de valer-se pels seus propis passos. Se’ls emportaren mig arrossegant-los. Van deixar una llarga, una fonda estela damunt la sorra granelluda, que lluïa amb el sol. (p.203)
– Feia pensa mirar-los, descobrir tan d’odi en uns ulls d’home. (p.204)
– Semblaven homes. Però aleshores em costà molt de comprendre que ho fossin. (p.204)
– Indignava i feia mal veure tants malalts ajaguts a la sorra. (p.204)
– T’agafaven unes ganes tremendes de dir-los que es rebel·lessin a crits contra un món tan injust. (p.204)
– Érem homes, nosaltres. Callàvem. (p.204)
– Jeien reduïts a una mínima expressió humana. (p.204)
– Procurava aprofitar qualsevol cosa que el mort hagués deixat. (p.205)
– No era pas l’idea de posseir allò que ens inquietava, sinó el terror de perdre el sentit de la realitat, de la realitat que ens procuren sobretot els objectes que revelen el nostre tarannà. Tenia por, instal·lats dia i nit sota el cel, davant del mar, damunt la sorra, que no arribés un moment que ens oblidéssim de tot, de nosaltres mateixos, del que havíem estat algun dia i d’allò que havia estat nostre. (p.206)
– Pitjor que bèsties. Nosaltres no teníem ni estable, ni corral, ni cau, ni llodriguera. Allà a Saint Cyprien, on vivíem sense recer ni sostre, sense una mala paret que com a mínim aturés el vent. Ni la terra no podíem tocar, ni soplujar-nos sota un arbre, amoixar un bri d’herba, un jonc, no tal sols beure uns glops d’aigua que no fos amargant i salada. (p.207)
– Era bonic el món. Com si m’acabés d’escapar d’un infern on l’home era l’acarnissada víctima dels seus semblants. (p.210)
– Va ser sense adonar-me’n que em vaig trobar acariciant la soca d’un arbre igual que si acariciés una dona. Diria que era un lledoner, però hi entenc poc. Després vaig voler tocar l’herba, estrènyer-ne uns brins, olorar-la. No hi havia pensat mai a consciència en allò que és i representa un bri d’herba, i tota la paciència que ha hagut de suportar la terra per treure-la a l’aire, al sol, a la pluja, i que creixi. (p.210)
– A través d’aquell home, vaig saber de nou que també a moltes cantonades de la vida, sense que s’hi facin veure, hi ha gent de bona mena, disposats a dir-nos paraules cordials, a donar-nos la mà, i a protestar contra la crueltat i la injustícia. (p.215)
– Polls –contestà el Vilalta- sóc un entès en la matèria. Quan vaig fer la mili en vaig portar a casa, i xinxes a grapats. La mare s’hi tornava boja. Al front també en vaig arreplegar. Aquí també.
– I què en fas?
– Què fan, deus voler dir. Doncs, fan com els burgesos amb els proletaris: et xuclen la sang, s’engreixen a la teva esquena. Ara els meus estan farts, no em piquen gaire, se m’han transformat en rellogats pacífics després d’haver-me pres per una autèntica casa de cites. Però així que a les noves cries els arribi l’hora de campar-se-la, se m’acabarà el repòs. Són remenuts, però, Déu, porten una fam de viure que et destrossen… Veus? són aplanats, coriacis, toca’ls… Cap menut, ventre gros, se t’arrapen amb les potes en forma de tenalles. A la boca hi tenen una trompa armada amb una mena de ganivets que foraden la pell, i una sèrie de ganxos que s’hi arrapen…
–Trobo que en saps molt? –vaig dir.
– Fins sé que /…/ si te’ls mires a contraclaror, és tot un espectacle: els podràs veure farcits amb la teva pròpia sang.
– Als cap de pocs dies tenia polls a tot arreu. (p.217)
– Te’n recordes de la guerra, tu? (p.218)
– No en vull sentir parlar (p.218)
– Va córrer la notícia que qui volgués tornar a Espanya tenia el retorn assegurat (p.218)
– El van trobar estès damunt la sorra (p.219)
– Era una traïció (p.219)
– Insensiblement ens anàvem tornant més bruts, més indolents. Es practicava la inèrcia absoluta. Ni havia que s’abandonaven a una existència vegetal: no es movien del lloc, ni quan plovia. (p.219)
– Hi penso molt en tot això. No s’ha presentat ningú per ajudar-nos. Fixeu-vos-hi bé, ningú. Ni que fos per donar-nos una mica d’esperança. On són els qui ens havien d’ajudar? Deixen que morim de gana, de fred, toleren que ens tractin com si fóssim púrria, uns apestats… Durant la guerra tenies la sensació que tothom estava al nostre costat. Ara que hem perdut, no veig ningú. Moriríem tots i, l’únic que passaria, és que ens enterrarien tots junts en aquest cementiri de Sain Cyprien, que han hagut de fer per nosaltres. No provocaríem cap sorpresa. Potser ens agrairien haver sabut morir en aquest racó de món, no vistos de ningú. A vegades penso que no ho deuen entendre que siguem tan tossuts, que encara ens aferrem a la vida… (p.223)
– Vivíem afamats, desfets, malalts, desmoralitzats, sense cap mena d’esperança. Però s’equivocava qui creia que, en el fons, ens havíem tornat insensibles. (p.223)
– Caps emergien anguniosament vivent en la penombra. (p.234)
– Desitjaves tornar-te boig de debò per poder-te estalviar de pensar. (p.234)
– – Ni ha per tornar-te boig quan bufa de debò. – Teniu el mar. – Només t’hi acostaràs quan tinguis mal de ventre. Fa una pudor que empesta. (p. 236)
Filial
Sofreixo, mare, perquè he perdut aquella immobilitat que
em feia retrobar-te,
perquè et sento tan present i tan llunyana.
Ets com una ombra de frescor estesa damunt tòrrides
estepes desolades,
com una flor badada dins un pou de misteri,
com una illa encadenada al somni d’un fantàstic mariner…
Hauries de tornar, mare, íntegra com un pleniluni.
Però no sé com cridar-te,
ja no puc fer-te venir, tranquil•la absència enyorada:
t’has allunyat per sempre dels meus ulls.
El temps em volta amb guerra i morts dures, implacables
com marbre il•luminat,
però tu romans arraulida dins el silenci madur de la
meva sang.
¿Fins a quin punt ja no sóc aquell que es menjava les
flors de les acàcies
i dibuixava ocells als vidres entelats d’hivern?
¿Fins a quin punt les orenetes em són estranyes,
ignoro les coccinel•les
i he oblidat l’herba groga dels camps?
Vine, torna, mare!
Bufa el gebre dels meus parpres,
ressuscita besos al meu front.
Oh, vine abans que l’alba em dugui de nou gust de sol
a la boca!
AGUSTÍ BARTRA, De L’arbre de foc (1936)
EL FILL AL FRONT
On ets?
Aquell dia tancares la porta com sempre i com mai.
Hauries pogut dir: “Tornaré aviat.” O bé: “Fins a la nit, pare.”
Sense tu, els meus dies passen lents, com bèsties cansades.
Amb el negre martell de les esperes clavo a les nues parets del temps les imatges del teu record encès.
Sento l’aire del teu somriure sobre cada nova arruga de la meva cara, i amb la meva veu d’heura marcida pujo fins a l’alt bronze de la teva vida.
On ets?
Dorms? ¿Quins torturats paisatges baixen dels teus ulls en cerca de figures de somnis?
¿Quins freds de mort brusca nien a les teves mans honarades?
Et veig entre milers, entre milions, individual i anònim fragment d’història en marxa, fill meu…
Descanses, infant i imità, com una fulla i com una muntanya.
Prop teu, sobre l’espiga de lluna de la teva baioneta, brilla la papallona de la llibertat.
AGUSTÍ BARTRA, De L’arbre de foc (1936)
TORNO DE L’ALTA NIT, EN TEMPS DE GUERRA
El vent udola baixant dels cims. Duc al pit frescor de tenebres.
No sé quina amenaça o perill em sotja i em fa bategar el cor i posa ales al meu cos fatigat.
Córrer! Cap a on? No hi ha Nord, ni Sud, ni Est, ni Oest!
Només córrer! Córrer, sense sentir-me ja córrer, entre una follia d’arbres i estrelles.
Podria aturar-me el record d’un bes o el d’una mà que un dia va acariciar-me els cabells.
Una veu amiga podria embridar la meva cursa nocturna.
I, tot d’una, la joia!
Esquinçant vels de mort, una alegria vital esbatega dins meu, com un ocell colpit de llum nova.
Brolladors de música s’aixequen de totes les meves passes,
tot el que ara toqués s’estremiria amb una por esclava,
i ja veig, enllà de l’últim arbre, la Rosa on dormen el Nord, el Sud, l’Est i l’Oest…
AGUSTÍ BARTRA, 1937
La ciutat llunyana(1936)
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d’ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s’enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n’hi ha potser,
que ens envia, per sobre d’aquest temps presoner,
batecs d’aire i de fe. La d’una veu de bronze
que de torres altíssimes s’allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
MÀRIUS TORRES, de Poesies (1947)
Corrandes d’exili
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededéu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.
Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
PERE QUART, Saló de Tardor (1947)
Els Vençuts
La platja de Saint Cyprien s’havia convertit en un immens formiguer de refugiats que seien o jeien acampats damunt la sorra. Llevat de sorra, no hi havia res més. Ni tan sols aigua per beure, ni la figura d’un arbre, d’una planta, d’uns joncs, ni un sol pal de telèfon. Cel, mar, sorra, una sorra granelluda com el sauló, i la plaga de refugiats que progressava tot al llarg de la platja, i que deien que aviat s’estendria des de el cap de Biarra fins a Argelers.(p.162)
Gairebé tothom s’havia tapat estrambòticament: sacs, peces de roba, papers, diaris: tot servia. Uns quants estàvem abrigats amb sorra fins a la cintura, d’altres es parapetaven a la banda seca d’unes petites dunes. Bastants malalts gemegaven entre dents, es regiraven inquiets d’un cantó a l’altre, tossien, deliraven. Topaves amb ulls com de gat: et miraven fixament quan passaves. (p.164)
Era gent com jo mateix. Gent que dormia, que potser somniava, que patia; alguns segurament morien. No tenien res, cap lloc on anar, probablement cap conegut a qui acudir. Gent que no tan sols havia perdut la guerra, sinó el país, la família, la casa, i que després de caminar, derrotats, desfets, tot el que es trobaven era rescabalar-se, tot el que se’ls oferia era una platja solitària, freda, hostil. (p.165)
La platja, com un camp de batalla, l’endemà d’un combat: gent sinó morta, extenuada, vençuda, abandonada en la seva miserable sort. Multitud d’ombres ajagudes, distorsionades pel somni; d’altres estranyament incorporades i, només aquí i allà, algú que s’esquitllava cap al mar a corre-cuita. (p.168)
La platja de Saint Cyprien era tot el refugi que el món ens oferia. Però que no se us acudeixi demanar un tros de pa, ni un vas d’aigua. (p.170)
Les primeres ratxades del tràmpol van desplaçar la sorra, amuntegada a la duna sobre el sostre que formàvem amb el capot. La sentíem caure com una pedregada, igual que si estripés o arrossegués la tela. (p.178)
Mentrestant, cada dia en morien uns quants. La majoria a causa dels terribles còlics que produïa l’aigua salina. El fred hi ajudava. I la fam, és clar. Costa morir només de fam, però quan es passa fam de debò ve un moment en que et tornes insensible, i la idea de menjar, se’t converteix en una mala obsessió. (p.200)
L’endemà a penes vaig ser a temps de veure com els treien enrampats, morats, els ulls com de vidre, extraviats, incapaços de valer-se pels seus propis passos. Se’ls emportaren mig arrossegant-los. Van deixar una llarga, una fonda estela damunt la sorra granelluda, que lluïa amb el sol. (p.203)
No era pas l’idea de posseir allò que ens inquietava, sinó el terror de perdre el sentit de la realitat, de la realitat que ens procuren sobretot els objectes que revelen el nostre tarannà. Tenia por, instal·lats dia i nit sota el cel, davant del mar, damunt la sorra, que no arribés un moment que ens oblidéssim de tot, de nosaltres mateixos, del que havíem estat algun dia i d’allò que havia estat nostre. (p.206)
Pitjor que bèsties. Nosaltres no teníem ni estable, ni corral, ni cau, ni llodriguera. Allà a Saint Cyprien, on vivíem sense recer ni sostre, sense una mala paret que com a mínim aturés el vent. Ni la terra no podíem tocar, ni soplujar-nos sota un arbre, amoixar un bri d’herba, un jonc, no tal sols beure uns glops d’aigua que no fos amargant i salada. (p.207)
XAVIER BENGUEREL, Els vençuts
La pell de brau XLVI
A vegades és necessari i forçós
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de comprendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
SALVADOR ESPRIU, La pell de brau (1960)
Elegia segona
Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.
CARLES RIBA, Elegies de Bierville (1943)
em van traure una nit amb un camió i em van dur
pels carrers de la meua ciutat, clara roma!
pels camins dels afores, devallaven uns presos
i ran de camí els afusellaven, aqueixa hauria
estimat que fos la meua sort! ho vaig veure tot.
ho recorde tot, amb horror. al remat, només
restava jo sol al camió, i em van dur amb rialles
a aquest lloc on espere I espere dels déus un ajut.
jo no sé el que ha passat, jo no sé res de res. sols
recorde uns assassinats, unes fosses comunes,
el tret de gràcia. sols recorde la meua muller
i la meua filla. no sé res. sols invoque debades.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, 1982
Els anys de la postguerra foren uns anys amargs,
com no ho foren abans els tres anys de la guerra,
per tu, per mi, per tants com nosaltres,
per als mateixos hòmens que varen fer la guerra.
La postguerra era sorda, era amarga i feroç.
No demanava còleres, demanava cauteles,
i demana pa, medicines, amor.
Anys de cauteles, de preocupacions i tactes,
de pactes clandestins, conformitats cruels.
Ens digueren, un dia: La guerra s’ha acabat,
I botàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem els marges i arrencàrem les canyes
i ballàrem alegres damunt tota la vida.
Acabada la guerra, fou allò la postguerra.
S’apagaren els riures estellats en els llavis.
I sobre els ulls caigueren teranyines de dol.
S’anunciaven els pits, punyents, sota teles.
Un bult d’amor creixia, tenaç, a l’entrecuix.
Eren temps de postguerra. S’imposava l’amor;
brutalment s’imposava sobre fam i cauteles.
I fou un amor trist, l’amor brut, esgarrat.
Un sentiment, no obstant, redimí la vilesa
que vàrem perpetar, innocents i cruels,
plens ja de cap a peus d’obscenitat i fang.
Res, ja, teniu objecte. La guerra, la postguerra …
¿I qui sap, al remat? Sols ens calia viure.
I després de palpar-nos feroçment, brutalment,
arribàvem a cas i dúiem les mans buides,
i encara ens mirem ara les mans buides a voltes,
i ara sentim l’espant que llavors ni sentíem
i plorem per aquella puresa que no fou,
per aquella puresa que mai no hem pogut viure,
que no hem pogut tastar en cap de banda, mai.
VICENT ANDRÉS ESTELLÉS, 1971
Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes
Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.
Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.
MIGUEL HERNÁNDEZ, Cancionero y romancero de ausencias
L'home dels ulls tristos 