«És tasca més àrdua honrar la memòria dels éssers anònims que la de les persones cèlebres. La construcció de la història està consagrada a la memòria de qui no té nom»
Walter Benjamin
“No s’ha d’abandonar mai, no s’ha de renunciar mai. Cal tornar fins i tot sobre les preguntes sense resposta; cal tornar a plantejar-les un cop i un altre; cal examinar-les sempre com si sempre fossin noves i urgents.”
Elie Wiesel
“L’art feixista glorifica la rendició, exalta la falta de pensament, dona seducció a la mort.”
“La memòria és, dolorosament, l’única relació que podem sostenir amb els morts” perquè “la insensibilitat i l’amnèsia semblen anar juntes” Recordar no és un mer exercici memorístic o històric, sinó que la valenta tasca de rememorar el passat amaga una ineludible carga ètica.”
“Res hi ha de dolent en apartar-se i reflexionar. Ningú pot pensar i colpejar a algú al mateix temps.”
Susan Sontang
Meditar sobre tot el que va passar és un deure de tothom. (p.231)
Si això és un home
Auschwitz es obra de los hombres y no del demonio (p.82)
Mensch, en aleman, es el ser humano … Tambien ellos, los grandes responsables, son Mensch; la materia prima de la que están hechos es la nuestra, y no costó mucho trabajo ni fue precisa una verdadera coacción para transformarlos en fríos asesinos de millones de otros Menchs … Las ss del Lager no las formaban superhombres fieles a su juramento de lealtad ni tampoco fieras de uniforme, sino escuálidos individuos insensibles y corruptos que preferían de largo la supervivencia en el Lager a la <<gloria>> en la batalla, que se dedicaban a enriquecerse rateando en los almacenes y desarrollaban su abominable oficio con obtusa indiferencia más que con convicción o complacencia. El nacionalsocialismeo había actuado en profundidad, apagando en beneficio propio los normales impulsos morales de los jóvenes y concediéndoles, a cambio, un poder sobre la vida y la muerte para el que no estaban preparados y que los embriagaba … <<La lección de Auschwitz es que ya el primer paso, el adecuarse a un tipo de sociedad que quiere dominar a los hombres de una manera total, es el más peligroso. Cuando un régimen semejante ha abrazado la idea de aniquilar “seres inferiores” … y uno lleva puesto su uniforme …, entonces ya se ha convertido en su instrumento>>. (p.84 i 85)
<<Sólo quienes fueron internos allí saben que fué Auschwitz. Nadie más>> (p.86)
Nos hemos dado cuenta de que el hombre sojuzga a us semejantes; y nunca ha dejado de hacerlo, pese a milenios de leyes y tribunales. Muchos sistemas sociales se proponen atajar esta inclinación hacia la iniquidad y el abuso; otros, en cambio, la ensalzan, legalizan y señalan como último fin político. Sin forzar en absoluto los términos, se pueden designar estos últimos sistemas como fascistas … definir como fascistas todos aquellos regímenes que niegan, en la teoría o en la práctica, la fundamental igualdad de derechos entre todos los seres humanos, … en el régimen fascista la violencia o el fraude se tornan necesarios. (p.66)
Auschwitz no puede comprenderse ni tampoco, quizá, debe comprenderse … Y sin embargo, cualquier hombre civilizado debe saber que Auschwitz ha existido y conocer qué se perpretró allí: si comprender es imposible, conocer es necesario … Auschwitz está fuera de nosotros pero está a nusetro alrededor, está en el aire. La peste ha remitido, pero la infección aún culebrea: negarlo sería de ciegos … sus síntomas: el desconovimiento de la solidaridad humana, la indiferencia obtusa o cínica ante el dolor de los demás, la abdicación del intelecto o del sentido moral ante el principio de autoridad y, principalmente, en la raíz de todo, una marea de vileza, una vileza abismal, oculta tras la máscara de la virtud bélica, el amor patrio y la fidelidad a una idea. (p.60 i 62)
Vivir para contar. Escribir tras Auschwitz, Alpha-Decay, 2009
Primo Levi
A la sortida de la foscor, es patia per la consciència recuperada d’haver estat envilits. No pas per pròpia voluntat, ni per deixadesa, ni per culpa nostra, però el cas és que havíem viscut durant mesos o anys a un nivell animal: els nostres dies els havien omplert de l’alba a la nit la fam, el candament, el fred, la por, i l’espai per reflexionar, per raonar, per sentir afecte, era inexistent. Havíem suportat la brutícia la promiscuïtat i la degradadció sofrint-ne força menys del que n’hauríem sofert a la vida normal, perquè el nostre criteri moral havia canviat. A més, tots havíem robat: a les cuines, a la fàbrica, al camp, en fi, <<als altres>>, a la part contrària, al capdavall, però, era robar; alguns (pocs) havien arribat a l’extrem de robar el pa al mateix company. Havíem oblidat no només el nostre país i la nostra cultura, sinó la família, el passat, el futur que ens havíem imaginat, perquè, com els animals, estàvem reduïts al moment present. (p.74)
Allà on es violenta l’home, també es violenta el llenguatge. (p.96)
Ni Nietzsche, ni Hitler, ni Rosenberg eren bojos quan s’embriagaven o embriagaven els seus seguidors amb la seva predicació del mite del superhome, al qual tot li és concedit com a reconeixemenet de la seva dogmàtica i congènita superioritat; però ésdigne de meditació, el fet que tots, mestre i alumnes, sortissin progressivament de la realitat a mesura que la seva moral s’anava apartant d’aquella moral, comuna a tots els temps i a totes les civilitzacions, que forma part de la nostra herència humana, i a la qual al cap i a la fi cal reconèixer // La racionalitat s’acaba, i els deixebles han superat (i traït) àmpliament el mestre, precisament en la pràctica de la crueltat inútil. El discurs de Nietzsche em repugna profundament; em coata trobar-hi una afirmació que no coincideixi amb el contrari del que m’agrada pensar; em fastigueja el seu to oracular; però em sembla que no hi apareix mai el desig del sofriment dels altres. (p.106-107)
La cultura … no servia per orientar-se i per comprendre … La raó, l’art la poesia, no ajuden a desxifrar el lloc d’on han estat bandejats. En la vida cotidiana d'<<allí>>, feta de tedi plagat d¡horror, era saludable oblidar-los, … no parlo d’un oblit definitiu, del qual, d’altra banda, ningú no és capaç, sinó d’una relegació a aquelles golfes de la memòria on s’acumula el material que fa nosa, i que ja no és útil per a la vida de cada dia. // A aquesta operació eren més proclius els incultes que els cultes. S’adaptaven abans a aquell <<no intentar comprendre>>, que era la primera màxima que calia aprendre al Lager; intentar comprendre, justa allí, era un esforç inútil … un malbaratament d’energies que hauria estat més útil invertir en la lluita quotidiana contra la fam i el cansament. La lògica i la moral impedien acceptar una realitat il·lògica i immoral … L’home simple, acostumat a no fer-se preguntes, estava a cobert de l’inútil turment de demanar-se per què; a més, sovint tenia un ofici o una habilitat manual que facilitaven la seva integració … També el filòsof … podia arribar a una acceptació, però per un camí més llarg. Podia passar que tranqués la barrera del sentit comú, que li impedia tenir per bona una realitat cruel; podia acabar admentent, pel fet de viure en un món monstruós, que els monstres existeixen, i que al costat de la lògica de Descartes hi havia la de les SS. (p.142-143)
Els objectius, en la vida, són la millor defensa contra la mort: no només en el Lager. (p.147)
Per nosaltres, parlar amb els joves és cada vegada més difícil. Ho percebem com un deure i alhora com un risc: el risc de semblar anacrònics, de no ser escoltats. Però hem de ser escoltats: per sobre de les nostres experiències individuals, hem estat testimonis col·lectivament d’un esdeveniments fonamental i inesperat, fonamental justament pel fet de ser inesperat, no previst per ningú. Va cucceir contra tota previsió; va succeir a Europa; increïblement va succeir que tot un poble civilitzat, acabat de sortir de l’intens floriment cultural de Weimar, va seguir un histrió que avui fa riure; i no obstant, Adolf Hitler va ser obeït i enaltit fins a la catàstrofe. Va succeir, per tant pot tornar a passar: això és l’essència del que hem de dir. (p.198)
Els enfonsats i els salvats
Primo Levi
<<D'antuvi i pel damunt de tot hi ha el treball,
que significa només entrenament, entrenament i entrenament.
L'acompanyament de la fe vindrà després ...>>
La <<Filosofia>> del treball. Nietzsche
Els teòrics del nazisme havien triat del filòsof alemany allò que millor els convenia per a les seves finalitats d’explotació de l’home i de la dona, i havien desdenyat la part més creadora. Així, els anava bé Nietzsche perquè combatia la tradició burgesa alemanya, la Il·lustració i el romanticisme. El racionalisme del segle XVIII i les espansions estètiques dels romàntics. I, per descomptat, la idea cristiana de <<salvació>>. Però el que els agradava més era la seva idea del <<treball>>, de l’acció, de l’heroisme actiu enfront de la contemplació, de la meditació i de la reflexió. Els agradava, també, allò que diu el filòsof: <<Ens hem d’entranar nosaltres mateixos, no en la fortalesa dels valors sentimentals, sinó en l’acció, hem de saber com fer totes les coses>>. Els teòrics del nazisme enaltiren, és clar, l’heroisme de Nietzsche, el seu èmfesis sobre el poder de la voluntat i el seu pensament sobre la comunitat aristocràtica. És clar que oblidaren, també, el menyspreu de Nietzsche envers els alemanys i el seu rebuig del nacionalisme.
Els nazis envoltaren la idea d’exterminació pel treball amb floritures: és allò que trobem al llindar de Dachau, Arbeit macht frei, <<el treball us fa lliures>>. Preò al darrera de la seva <<idealització>> de la llibertat, de l’acció i de l’heroisme, s’hi troba un dels exemples més esfereïdors de l’explotació de l’home per l’home que hagi donat mai la història de la humanitat. I ha estat en ple segle XX, tenint com a còmplices molts dels grans industrials que avui produeixen a Alemanya i a altres indrets del món sense cap entrebanc. (p.205)
Els catalans als camps nazis
Montserrat Roig
Al camp de concentració t’ho prenen tot menys una cosa: l’últim vestigi de llibertat per adotdar una actitud o una altra davant determinades condicions. I hi havia <<una actitud o una altra>>! (p. 77)
Un dia Dostoievski va dir: <<Només temo una cosa: no ser digne del meu sofriment>> … Aquells màrtirs van demostrar que en l’autèntic sofriment hi ha subjacent una obra que reflecteix una obra íntima. Aquesta llibertat espiritual de l’home, que fins al moment de la nostra darrera alenada ningú no ens pot robar; és la que fins al moment de la nostra darrera alenada també ens dóna l’ocasió de modelar-nos una vida plena de sentit … si la vida té algun sentit, llavors també ha de tenir sentit el sofriment. (p. 78 i 79)
És propi de l’ésser humà el fet de poder viure només si hi ha una perspectiva, o sigui, una mena de sub specie aeternitatis … ¿Què diu Spinoza a la seva Ethica? <<Affectus, qui passio est, desinit esse passio simulatque eius claram et distinctam formamus ideam>> (<<L’emoció, que és un sofriment, deixa de ser-ho tan bon punt ens en formem una idea clara i precisa>>, Ethica, V part: <<Sobre el poder de la ment o la llibertat humana>>, frase III). // El qui al camp de concentració ja no és capaç de creure en el futur, en el seu futur. En perdre el futur, perd el seu suport espiritual, s’abandona interiorment i es lliura a la ruïna tant física com mentalment. (p. 86)
La consigna a la qual han de subordinar-se tot els esforços psicoterapèutics o psicogènics pel que fa al pres potser ha estat més encertadament definida en aquestes paraules de Nietzsche: <<El qui té un per què per viure és capaç de suportar gairabé qualsevol com>>. (p.88)
Hem d’ensenyar a les persones desesperades que el sentit de la vida de fet en cap cas no depèn d’allò que encara esperem de la vida, sinó més aviat, i de manera exclusiva, d’allò que la vida espera de nosalttres!. (p.89)
La vida d’un ésser humà té, sempre i en qualsevol circumstància, sentit, i aquest sentit infinit de l’existència comporta també sofriment i agonia, mort i angoixes … el nostre sacrifici, fos com fos, tenia sentit. (p.94 i 95)
¿com és possible que unes persones de carn i ossos puguin fer a altres persones els que aquestes asseguren que els van fer? (p.96)
Però què és l’home? És l’ésser que sempre està decidint què és. És l’ésser que ha inventat la cambra de gas; però també és l’ésser que s’ha dirigit amb fermesa a la cambra de gas. (p.98)
L’home a la recerca de sentit
Viktor E. Frankl
Auschwitz era un universo de mugre, hambre, depravación … y pequeños gestos de solidaridad … La civilización es un fino barniz que se pierde con facilidad. (p.131)
… mis experiencias en Auschwitz me despojaron de toda creencia en el poder divino de <<Dios>> o en la otra vida. La justicia debe de existir en este mundo, o no existirá jamás. (p.216)
¿Qué valor tenía la vida? ¿Qué importaba que una persona fuera buena o mala? ¿Qué consuelo podía hallarse en Dios? (p.151)
A lo largo de mi vida he visto avances técnicos increíbles. Cuando nací era raro tener un coche con motor, pero en la época en que cumplí cuarenta años el ser humano había aterrizado en la Luna. Curamos enfermedades, fabricamos armas nucleares, conocemos el mapa de nuestro ADN, navegamos por la red informática y desarrollamos alimentos y medicinas genéticamente modificados. En Occidente, al menos, la mayoría de nosotros tiene más riquezas de las que pudo llegar a imaginar una generación como la de mis abuelos. Sin embargo, en términos de humanidad, parece que en miles de años de experiencia hemos avanzado bien poco.
Ana Frank escribió al final de su diario, justo antes de que la capturaran, que aún creía en la bondad interior de la gente, pero me pregunto qué habría pensado de haber sobrevivido a los campos de concentración de Auschwitz y Bergen-Belsen. Mis experiencias me revelaron que la humanidad tiene una capacidad única para la crueldad, la brutalidad y una indiferencia absoluta por el sufrimiento humano. Es fácil decir que cada uno de nosotros lleva el bien y el mal en su interior, pero yo he visto de cerca lo indigno que es la realidad, y eso me ha conducido a una vida entera de dudas sobre el alma humana. (p.121)
Supongo que no nos veían como seres humanos. Tal ves creyeran de verdad que éramos <<alimañas>> que debían exterminar. Pero no alcanzo a concebir una mentalidad, ni siquiera una sujeta a todo el condicionamento nazi, que les permitiera vivir tan despreocupados en medio del asesinato masivo. (p.145)
…, se ha escrito mucho sobre el papel de los soldados soviéticos y sobre su campaña para violar a mujeres alemanas. Desearía poder afirmar que lo siento en el alma por esas mujeres, pero, después de lo que pasó mi familia por culpa del régimen nazi que ellas apoyaron, no soy capaz. El sufrimeinto y la pérdida siempre serán demasiado profundos. Racionalmente, en cambio, creo que los derechos humanos rigen para todo el mundo y que no deben cometerse atrocidades contra nadie. (p.161)
Este libro reúne algunas de mis memorias de aquella época, pero el recuerdo debería tener menos peso en el mundo que las actuaciones para cambiar las cosas a mejor. (p.331)
Hace unos meses me quedé mirando a un grupo de escolares al acabar mi charla, y una niña somalí de ojos oscuros levantó la mano vacilante y me preguntó:
- -¿Cree usted que pasará otra vez?
- No puedo responder a eso, pero quizá ustedes sí. ¿Pasará? Yo espero que no. (p.333)
Después de Auschwitz, Editorial Planeta, 2015
Eva Schloss
L’homme oû est l’homme l’homme L’homme
Floué roué troué meutri
Avec le mépris pour patrie
Marqué comme un bétail et comme
Un bétail à la boucherie
Marcats com el bestiar i com el bestiar enviats a l'escorxador
Louis Aragon
“Som allò que vivim”
“Bajo circunstancias de libertad, todo individuo debería poder decidir lo que quiere ser, alemán o judío o lo que sea […] Si de mí dependiese, y es algo que no se puede alcanzar en la actualidad [1947], habría simplemente un cambio de las circunstancias, de tal forma que todos pudiesen elegir libremente dónde piensan desarrollar su responsabilidad política y en que tradición cultural se encuentran más cómodos.”
Arendt, Arendt a Jaspers pág. 127
«Se puede dudar de si la política de los Aliados de expulsar a todas las minorías alemanas de países no alemanes —como si no hubiese suficientes apátridas en el mundo— fue una acción inteligente; pero está fuera de duda que, para los pueblos europeos que sufrieron durante la Guerra la criminal política de población alemana, el simple hecho de imaginarse tener que convivir con alemanes en el mismo territorio no sólo genera rabia, sino horror.»
Visita en Alemania. Las consecuencias del régimen nazi(1950)
“El pensament /…/ encara és possible, i sens dubte real, allà on els homes viuen en condicions de llibertat política. Malauradament /…/ cap altra capacitat humana és tan vulnerable; de fet, és més fàcil actuar en una tirania que no ho és pensar.”
“La vida serà menys inhumana en la mesura en què la nostra capacitat individual de pensar i d’actuar sigui major.” (100)
Hannah Arendt, La condició humana (1958)
“Jo no vull influir, vull comprendre. Si d’altres, en llegir-me, comprenen com jo comprenc, això em satisfà perquè em proporciona un sentiment d’igualtat”.
“Encara que sabem que els éssers humans són capaços de pensar –de tenir intercanvis en si mateixos- ignorem quants troben satisfacció en aquesta empresa no lucrativa; tot el que podem dir és que l’hàbit de pensar, de la reflexió sobre allò que un està fent, és independent de la situació social, educativa o intel·lectual de l’individu”
“Pensar té, inevitablement, un efecte destructiu; soscava tots els criteris establerts, tots els valors i pautes del bé i del mal, en suma, tots els hàbits i regles de conducta que són objecte de la moral i de l’ètica. Aquests pensaments congelats, sembla dir-nos Sòcrates, són tant a l’abast que els podeu utilitzar fins i tot mentre dormiu; però si el vent del pensament, que ara bufaré sobre vosaltres, us trau del son i us deixa totalment desperts i vius, aleshores us adonareu que a les mans no us queden més que perplexitats i que el màxim que podeu fer és compartir-les els uns als altres.”
“Sembla evident que compartir l’alegria és absolutament superior a compartir el patiment. L’alegria és loquaç i no la tristesa i l’autèntic diàleg humà difereix de la simple conversa o fins i tot de la discussió en què està impregnat pel plaer en l’altra persona i en allò que diu. Podríem dir que està afinat en clau d’alegria.”
“Sòcrates no afirmava res; mai no coneixia les respostes de les qüestions que plantejava. Qüestionava per amor al qüestionament, no per amor al saber. Si haguera sabut el que era la valentia, la justícia, la pietat, etc., no haguera sentit la delerosa necessitat de sotmetre-les al qüestionament, és a dir, de pensar-hi. L’excepcionalitat de Sòcrates, cal trobar-la en el fet de concentrar tota la seua atenció en la pròpia activitat de pensar, sense preocupar-se’n dels resultats. La totalitat de l’empresa no té supòsits ni finalitats posteriors. Una vida sense qüestionament no es digna de ser viscuda. Això és tot el que cal dir. De fet, la seua activitat consistia a fer públic, en la conversa, el procés del pensament –aquest diàleg que discorre silenciosament en mi, entre jo i jo mateix. Sòcrates <<executava>> en la plaça del mercat de la mateixa manera que el flautista executava en un banquet. És pura performance, un pur <<actuar>>.”
“La importància política del descobriment socràtic rau en l’afirmació que la soledat –que abans i després de Sòcrates es considerava el requisit i habitus professional exclusiu del filòsof i que la polis considerava antipolítica- era, pel contrari, condició necessària al bon funcionament de la polis, fins i tot una millor garantia que les regles de conducta posades en vigor per les lleis i la por al càstig /…/ Per altra banda, nosaltres, els qui tenim l’experiència de les organitzacions totalitàries, l’objectiu primer de les quals és eliminar tota possibilitat de soledat –excepte en la seua forma no humana de confinament- podem testimoniar, sense cap dificultat, que totes les formes de consciència, tant secular com religiosa, queden abolides en el moment en el qual ja no estigue garantida la més mínima possibilitat d’estar sol amb si mateix. El fet, sovint observat, que la pròpia consciència deixa de funcionar sota condicions totalitàries d’organització política, independentment de la por i el càstig, és explicable a partir d’aquests factors. Ningú no és capaç de mantenir intacta la seua consciència, si no pot actualitzar el diàleg amb si mateix, és a dir, si no disposa de la soledat que reclama tota forma de pensament.”
“El món es mostra de manera diferent a cada ésser humà, d’acord amb la posició de cadascú en ell; al mateix temps la mateixitat del món, el seu caràcter comú (koinon, com dirien els grecs, <<comú per a tots>>) o objectivitat (com diríem nosaltres des de la perspectiva subjectiva de la filosofia moderna) rau en el fet que és el mateix món el que es mostra a tots i que, malgrat totes les diferències entre els homes i entre les seues posicions en el món –i conseqüentment de les seues doxai o opinions-, <<tant tu com jo som humans>>
La llibertat segons Hannah Arendt
“El poder forma part, certament, de l’essència de tot govern, però la violència, no. La violència és, per naturalesa, instrumental; com a qualsevol mitjà, sempre li cal ser justificada a partir de fi que persegueix. (II. 76)
“El poder no necessita justificació, puix que és inherent a la mera existència de les comunitats polítiques; allò que necessita és legitimitat /…/ La violència pot ser justificada, però mai legitimada.” (II, 77)
“La violència sempre pot destruir el poder; l’ordre més efectiva brolla del canó d’una arma i té com a resultat l’obediència més perfecta i instantània. Allò que mai no pot brollar-ne és el poder.” (II, 79)
“La violència engendra impotència /…/ Políticament parlant, allò important és que la pèrdua de poder provoca la temptació de substituir-lo per la violència /…/ Enlloc més no es fa tan evident el factor autodestructiu de la violència en vèncer el poder com en l’ús del terror per mantenir la dominació /…/ El terror no és el mateix que la violència; és, més aviat la forma de govern que apareix un cop la violència ja ha destruït tota forma de poder i no abdica, sinó al contrari, segueix tenint el control total.” (II, 80-81)
“La diferència decisiva entre la dominació totalitària, basada en el terror, i les tiranies i les dictadures, establertes mitjançant la violència, rau en el fet que la primera no només es gira contra els seus enemics, sinó també contra els seus amics i partidaris, ja que tem qualsevol forma de poder, fins i tot el poder des seus amics. El clímax del terror s’assoleix quan la policia d’Estat comença a devorar els seus propis fills, quan el botxí d’ahir esdevé la víctima d’avui.” (II, 81)
“El poder i la violència són contraris /…/ no és correcte pensar la noviolència com el contrari de la violència /…/ La violència pot destruir el poder, però és del tot incapaç de crear-lo /…/ la violència no es pot derivar del seu contari.” (II, 82)
“La pràctica de la violència, com tota acció, canvia el món, però el més probable és que sigui a canvi d’un món més violent.” (III. 107)
“Com més gran sigui la burocratització de la vida pública, més atractiva serà la violència /…/ La burocràcia és la forma de govern en què cadascú és privat de llibertat política o del poder d’actuar, car el domini de Ningú no és un no-domini, i allà on són igualment impotents hi ha una tirania sense tirà.” (III. 107)
“Allò que fa de l’home un ésser polític és la seva facultat d’acció; el capacita per ajuntar-se amb els seus semblants, per actuar de forma concertada i assolir objectius i empreses que altrament mai no hauria pogut imaginar /…/ Filosòficament parlant, actuar és la resposta humana a la condició de natalitat. Atès que tot venim al món en virtut del naixement, com a nouvinguts i principiants, som capaços de començar de nou; sense el fet del naixement no sabríem ni tant sols que és la novetat, tota <<acció>> seria o mera conducta o preservació” (III. 108-109)
Hannah Arendt, Sobre la violència (1970)
“Lo más grave, en el caso de Eichmann, era precisamente que hubo muchos hombres como él, y que estos hombres no fueron pervertidos ni sádicos, sino que fueron, y siguen siendo, terrible y terroríficamente normales. “ (402)
Fue como si en aquellos últimos minutos [Eichmann] resumiera la lección que su larga carrera de maldad nos ha enseñado, la lección de la terrible banalidad del mal, ante la que las palabras y el pensamiento se sienten impotentes”
“Toda la correspondencia que tuviera el asunto en cuestión, estava sujeta a estrictas <<normas de lenguaje>> y /…/ difícilmente se encuentran documentos en los que se lean palabras tan claras como <<exterminio>>, <<liquidación>>, <<matanza>>. Las palabras que debían emplearse en ves de <<matar>>, eran <<Solución final>>, <<evacuación>> (Aussiedlung), y <<tratamiento especial>> (Sonderbehandlung). La deportación /…/ recibía los nombres en clave de <<cambio de residencia>>, <<reasentamiento>> (Umsiedlung) y <<trabajo en el este>> (Arbeitseinsatz im Osten).” (126)
Hannah Arendt, Eichmann en Jerusalén (1961)
«Donde todos son culpables, no lo es nadie […]. Siempre he considerado como la quintaesencia de la confusión moral que en la Alemania de la posguerra aquellos que estaban completamente libres de culpa comentaran entre ellos y aseguraran al mundo cuán culpables se sentían, cuando, en cambio, sólo unos pocos de los criminales estaban dispuestos a mostrar siquiera el menor rastro de arrepentimiento.»
Responsabilidad personal en la dictadura (1965)
“Auschwitz ha marcado nuestra época, y lo que allí sucedió podría repetirse cada día” (p.74)
Carta abierta a Klaus Eichmann, Paidós contextos, BCN 2010
Günter Anders
“L’atenció consisteix a aturar el pensament, deixar-lo disponible, buit i receptiu a l’objecte, mantenir en un mateix prop del pensament, però en un nivell inferior i sense contacte amb ell, els diversos coneixements adquirits que estem obligats a utilitzar. El pensament ha de ser, pel que fa als pensaments particulars i ja formats, com un home que des de d’una muntanya albira al seu davant al mateix temps, sense mirar-los, molts boscos i moltes planures. I sobretot el pensament ha d’estar buit, a l’aguait, no buscar res, però trobar-se a punt per rebre en tota la seua nua veritat l’objecte que va a penetrar.”
“La bellesa és un misteri (…) De fet, el món és bell. Quan estem sols en plena natura i amb disposició d’estar atents, alguna cosa ens empeny a estimar el que ens envolta, tot i que estiga fet de matèria bruta, inerta, muda i sorda. I la bellesa ens abasta més vivament com més palesa es fa la necessitat, per exemple, en els plecs que la gravetat imprimeix a les muntanyes o a les ones del mar, en el curs dels astres.”
“Tot el que està sotmés al contacte amb la força està envilit, siga quin siga aquest contacte. Colpejar o ser colpejat és una taca idèntica. El fred de l’acer és igualment mortal en la empunyadura o en la punta. Tot el que està exposat al contacte amb la força és susceptible de degradació.”
“El gran enigma de la vida humana no és el patiment, sinó la descràcia. El que sorprèn no és que es mate innocents, se’ls torture, se’ls expulse dels seus països, reduïts a la misèria o a l’esclavitud, tancats en camps o en presons, ja que es poden trobar criminals capaços de dur a terme aquestes accions. Tampoc no sorprèn que la malaltia impose llargs patiments que paralitzen la vida i la converteixen en una imatge de la mort, ja que la naturalesa està sotmesa a un joc cec de necessitats mecàniques. Però és sorprenent que Déu haja donat a la desgràcia el poder de capturar l’ànima mateixa dels innocents i apropiar-se’n com a amo sobirà. En el millor dels casos, aquell que estiga marcat per la desgràcia conservarà la meitat de la seua ànima.”
“Els partits són un meravellós mecanisme en virtut del qual, al llarg de tot un país, ni un sol esperit presta la seua atenció a l’esforç de discernir en els assumptes públics, el bé, la justícia, la veritat. /…/ El resultat és que –a excepció d’un reduït nombre de circumstàncies fortuïtes- tan sols es decideixen i s’executen mesures contràries al bé públic, a la justícia, a la veritat. /…/ Si es confiara al dimoni l’organització de la vida pública, no podria imaginar res de més enginyós.”
“L’amo sempre ha de tenir raó i els que estan equivocats són aquells als qui castiga /…/ Dues opinions distintes es fonamenten a partir de la força o del dret, totes dues errònies, totes dues fatals per a qui en elles confia perquè enganyen els esperits mediocres; uns creuen que la causa justa continua apareixent sempre com a justa i tot quan ha estat vençuda; els altres, que la força per si mateixa és suficient per tenir raó. Realment, la brutalitat muda rau quasi sempre en un error, si la víctima invoca el seu dret, i la força necessita cobrir-se de pretextos plausibles; d’una altra banda, els pretextos tacats de contradicció i mentida són, tanmateix; més plausi
bles quan són els del més fort.”
“Des de la més tendra infància i fins a la mort, en el fons del cor de tot ésser humà hi ha quelcom que, malgrat l’experiència de tots els crims comesos, patits i presenciats, espera sense defallença que se li faça el bé i no el mal. Això, en primer lloc, és el que és sagrat en qualsevol persona.”
“Déu és mediació, i tota mediació és Déu. Déu és mediació entre Déu i Déu, entre Déu i l’home, entre l’home i l’home, entre Déu i les coses, entre les coses i les coses i, fins i tot, entre cada ànima i ella mateixa. No es pot passar de res a res sense passar per Déu. Déu és l’únic camí. És la via. Via era un nom en la Xina antiga (…) I la mediació és exactament el mateix que l’Amor.”
La guerra segons Simone Weil
Dedico el libro De otro modo que ser, o más allà de la esencia a <<la memoria de los seres más próximos entre los seis millones de asesinados por los nacional-socialistas, al lado de los millones y millones de humanos de todas las confesiones y todas las naciones, víctimas del mismo odio del otro hombre, del mismo antisemitismo>>.
De otro modo que ser, o más allà de la esencia
Los pensamientos de los hombres son conducidos por las necesidades, que implican sociedad e historia; que el hambre y el miedo pueden vencer toda resistencia humana y toda libertad. No se trata de dudar de esta miseria humana –de este imperio que las cosas y los malvados ejercen sobre el hombre- de esta animalidad. Pero puede que ser hombre es saber que es así. La libertad consiste en saber que la libertad está en peligro. Pero saber o ser consciente, es tener tiempo para evitar y prevenir el momento de inhumanidad.
La esencia de la razón no consiste en asegurar al hombre un fundamento y poderes, sino en cuestionarlo y en invitarlo a la justicia.
La vida es “amor a la vida”, relación con contenidos que no son mi ser, y sin embargo más queridos que mi ser: pensar, comer, dormir, leer, trabajar, calentarse al sol. Distintos de mi sustancia, pero constituyéndola, estos contenidos conforman el premio de mi vida.
Ser libre es construir un mundo en el que se pueda ser libre.
Totalidad e infinito
“El amor es responsabilidad por el prójimo sin esperar reciprocidad”.
A través del rostro, que me habla, establezco un lazo con el prójimo que me exige responsabilidad, no conocimiento.
Ética e infinito
Emmanuel Lévinas
«Los mártires anónimos de los campos de concentración son los símbolos de una humanidad que aspira a nacer. Es tarea de la filosofía traducir lo que ellos han hecho a un lenguaje que se escuche aun cuando sus voces perecederas hayan sido acalladas por la tiranía.»
Crítica de la razón instrumental
Max Horkheimer
“Por haber sido neutralizada y procesada, la cultura tradicional en la actualidad se ha vuelto insignificante en su totalidad /…/ Incluso la conciencia más extrema de la catástrofe está a menazada de derivar en tonterías sin sentido. El criticismo cultural existe en confrontación con el nivel último de la dialèctica entre cultura i barbarie: escribir un poema después de Auschwitz es un acto de barbarie y eso también corroe el conocimiento, el qual afirma por què se ha vuelto imposible escribir poemas hoy”. (Prismas, Barcelona 1962, p. 150)
«Después de Auschwitz la sensibilidad no puede menos que ver en toda afirmación de la positividad de la existencia una charlatanería, una injusticia para con las víctimas, y tiene que rebelarse contra la extracción de un sentido, por abstracto que sea, de aquel trágico destino» (Dialéctica Negativa, Madrid, Taurus, 1975, p. 371)
“Hitler ha imposat als homes un nou imperatiu categòric en l’estat de la seva manca de llibertat: el de disposar el seu pensament i la seva acció de manera que Auschwitz no es repeteixi, que no torni a succeir quelcom semblant” (Dialéctica Negativa, Madrid, Taurus, 1975, p. 371)
L’exigència que Auschwitz no es repeteixi és la primera de totes en l’educació. Fins a tal punt precedeix qualsevol altra, que no crec ni que calgui ni que sigui possible fonamentar-la. No aconsegueixo d’entendre que se li hagi dedicat tant poca atenció fins avui. Fonamentar-la seria d’alguna manera monstruós davant la monstruositat dels fets. Però el fet que s’hagi pres tant poca consciència d’aquesta exigència, així com dels interrogants que planteja, mostra que allò monstruós no ha penetrat pro en els homes, simptoma que la possibilitat de repetició persisteix en allò que es refereix a l’estat de consciència dels homes. Qualsevol debat sobre ideals d’educació és inútil i indiferent en comparació amb aquest: que Auschwitz no es repeteixi. (L’educació després d’Auschwitz)
Theodor Adorno
“Adorno, jueu alemany, músic i filòsof de l’Escola de Frankfurt abans i després de l’ascens de Hitler al poder, no parlava de ferides metafòriques ni simbòliques. Parlava dels cossos massacrats i llargament torturats dels jueus, dels comunistes, dels gitanos, dels homosexuals, dels resistents… De tots els cossos deliberadament triturats per una idea, per un model de societat, per un projecte cultural i polític. Per Adorno, un sol cos ferit impugnava radicalment la història sencera de la racionalitat, les seves justificacions i les seves promeses. No és només que no es pogués escriure més poesia després d’Auschwitz, com s’ha recollit de les seves paraules. Ell sabia perfectament que se’n seguiria escrivint, recitant i cantant. Que seguiríem pensant. El problema era i és: ¿què podem pensar d’aquest pensament que no només no és capaç d’evitar les ferides, sinó que n’és la causa i el motor?”. (ARADIUMENGE, Animal ferit, 06.07.2014, p. 19)
Marina Garcés
L’obligació moral de fer poesia després d’Auschwitz
“Per què escrivim si no és per ajuntar els nostres pedaços?”. La pregunta la va formular Eduardo Galeano. L’escriptor uruguaià deia que l’educació ens esquartera: ens ensenya a divorciar l’ànima del cos i la raó del cor.
A Imre Kertész (1929-2016) el va esquarterar el pas pels camps de concentració: el van deportar a Auschwitz el 1944, i més tard a Büchenwald. El premi Nobel hongarès també recorria a la literatura per cosir els pedaços d’ell mateix: “Tinc el privilegi de recollir els horrors i expulsar-los per escrit. Si no ho fes, patiria més”, explicava l’autor jueu a Barcelona la primavera del 2004. Si Adorno creia que després d’Auschwitz era impossible la poesia, Kertész contradeia el filòsof i afirmava que és justament després d’Auschwitz quan cal escriure poesia. Quan, de fet, és una obligació moral. Literatura contra l’horror, contra la humanitat esquarterada.
Kertész, supervivent del nazisme i de l’estalinisme, ha mort als 86 anys. El recordo advertint-nos del perill que es manipulin la realitat i la història a través dels altaveus mediàtics: “Algú que no coneix el seu passat no pot conèixer el present. Si es distorsiona el pensament polític neixen els nacionalismes, que enceguen les persones i generen odi”. L’escriptor volia netejar un llenguatge pervertit per ideologies de tots colors. “Pensament i llenguatge són una mateixa cosa. Si reduïm el llenguatge, reduïm el pensament. El llenguatge de les dictadures està fet de mentides, odis i silencis”.
Eva Piquer / ara. Llegim / dissabte 02.04.2016
“El fum dels crematoris d’Auschwitz ha contaminat per sempre l’aire del futur” (p. 22)
“Hegel formula que <<únicament allò que ha estat comprés és real>>, però hi ha tantes coses que no entenc ni comprenc: el nazisme, l’stalinisme, el franquisme, la guerra dels Balcans, la fam d’Àfrica … i sé que han estat i són reals (p. 89)
“<<En ningun àngel hi ha dubte>>, suposava Ramon Llull. En cap feixista tampoc”. (p.119)
“Neonazis: mala gent amb denominació d’origen” (p.137)
Ponç Pons, El rastre blau de les formigues, Barcelona 2014,
TERESA BENEDICTA DE LA CREU
Edith Stein
Cum laude en empatia i fe en la vida eterna,
una cambra de gas serà la scientia crucis
que et durà a Auschwitz, feta cendra, a la glòria
Ponç Pons, Camp de Bard / Tres Tereses. Barcelona 2015
Oda a Paul Celan sota la lluna
Tot s’ha cremat.
El fum
ha empastifat
l’olor
de l’aire del futur.
El riu
de l’altre món
és fang.
No ressuscita
ningú.
Bevem encara
la negra llet
del temps
i en la memòria
hi creix cascall.
Czernowitz
ja no existeix.
Tanítria
és un gran camp
de mutilats.
Ton pare,
pobre Leo,
s’ha mort de tifus
tirat a un barracó.
La teva mare,
ah, dolça Friederika!,
té un forat amb sang seca
a la nuca i no riu.
Del no-res al llindar
de l’absurd va vagant
la teva ombra i el ventre
de Viena hi ha un home
que juga fosc amb serps.
Ara saps que la mort
és un mestre que ha ordit
una tomba en els aires
i no s’hi jeu estret.
El llenguatge és la casa
de l’ésser i amb la llengua
que els nazis perverteixen
caves pous en els fulls
gasejats de la vida,
obres reixes de llum
en les sales del vent.
Internat a un psiquiàtric,
exorcitzes la por,
l’amargor i el calvari
d’haver nascut jueu.
Devorat per l’insomni,
cerques àvid de pau
el refugi sonor
de la langue française.
Fugitiu t’has llançat
a l’avern des del pont
(sous le pont Mirabeau
coele la Seine, coule la Seine …)
i ara sures salvat
de misèria i neguit
entre els versos que fan
del poema una pàtria.
Després d’Auschwitz convé,
del que s’ha de parlar,
no guardar-ho en silenci
ni entrar en la bogeria
que atreu com un abim.
La incultura és callar
tanta infecta ferum
de barbàrie feixista.
El perill és deixar,
sense un crític rebuig,
que ens encenguin els mots
i no importin els fets
de l’autor de Ser i Temps.
No tan sols escrivim.
Som humans i amb l’ajut
solidari de l’art
hem de dar-li sentit
a la vida estimant.
Cap poema no pot
fer que tornin a viure
els jueus massacrats,
però a força d’escrits
encarnats com els teus
no serem mai més llops
per a l’ésser humà.
Hem begut massa negra
llet d’alba i ja n’hi ha prou
d’exercicis d’estil.
Mentre intentes perdut,
aquissat per mastins,
fugir del llit de neu,
tornar al llenguatge adàmic,
amb un nombre marcat
i la creu de David
feta estigma i escarni,
pel vell rostre del món,
afrontada i sofrent,
cau rompuda una llàgrima.
Ponç Pons, Camp de Bard. Barcelona 2015
“Suelo decir que somos libres bajo condiciones, condicionalmente libres. La incondicionalidad no pertenece a nuestra naturaleza, si és que puede hablarse de ella. Ante las contingencias del vivir siempre se da el <<si>> condicional -el <<si tal cosa, tal otra>>-: ésa es la predisposición vital que traduce por excelencia nuestro estado de fluctuación, de flexibilidad en el mundo. Lo que los sistemas cerrados pretenden es, precisamente, ejercer el dominio a aprtir de la incondicionalidad, eso que los alemanes llaman incondicionalidad del líder, el principio del Führer o Führerprinzip, tan importante en su tradición política. Un trágico ejenplo és Hitler, por su puesto. Desde la antropología que practico, esas formas de concebir la realidad y su dominación son absolutamente diabólicas, se basan en un principio de infalibilidad que es una contradictio in terminis”. (p. 36)
“Cuando un individuo cree que su voluntad y el poder que de ella deriva son omnímodos, entonces se dan todas las perversiones posibles. En el peor de los casos, incluso, estas perversiones se presentan con una aura carismática y hasta sagrada, presuntamente investidas de incondicionalidad sobrenatural y suprahumana /…/ Una afirmación de omnipotencia por parte de un sujeto o grupo conduce por fuerza a declarar supérfluos a los restantes. Eso lo vio con gran claridad Hannah Arendt en su insuperable anàlisis sobre el totalitarismo. En cualquier caso, está fuera de duda que en el poder y en su uso radica la cuestión, que afecta todas las vertientes de la existencia: la política o la religión; la família, la universidad o la cultura”. (p. 141)
“Se ha afirmado con razón que uno de los problemas que los alemanes han tenido es lo que ellos mismos denominan Geschichtsbewältigung: dominación de la propia historia /…/ El caso alemán sirve para ilustrar que el demonio de los fantasmas del pasado es de todo punto necesario, y está entrañado con la salud y el conflicto al tiempo. La afirmación de que la historia es magistra vitae debe entenderse cabalmente, porque en rigor es irrepetible. Lo que sí se repite, en cambio, es la conflictividad que le es propia. La dominación de la historia es un proceso de sanación de nuestra humanidad, por ende jamás concluido /…/ los poderes facticos están incidiendo en los intentos de dominación de la memoria /…/ Y quien la controla -quien es capaz de imponerla normativamente- mueve los hilos a su antojo /…/ Lo que en España se pretende es imponer una determinada memoria, y hacerlo en contra de la pública, legítima y controvertida exposición de los hechos y situaciones que en efecto ocurrieron /…/ Los crímenes contra la humanidad no prescriben -ni los crímenes en general, a mi juicio-“. (p. 176-177) / La condición ambigua, Barcelona 2011.
Lluís Duch
“Agafem Auschwitz com una mostra del mal absolut, un mal que ha donat un cop mortal a la teodicea. Els jueus, el poble escollit de Déu, els forns crematoris, la mort industrialitzada, un genocidi dissenyat científicament, fredament … ¿S’hi troben indicis de Déu? Els uns et diran que Déu va deixar d’existir per ells, la providència no es va veure per enlloc, un silenci absolut que demostra la seva inexistència. D’altres llegeixen que Déu es troba entre els que pateixen, són torturats i cremats. Etty Hillesum diu que som nosaltres que hem d’ajudar Déu en la seva obra. Hans Jonas proposa la hipòtesi d’un Déu impotent, dèbil. D’altres interpreten obertament l’existència d’un Déu cruel, per més que sigui impensable per la raó i la nostra sensibilitat que cerca un Déu d’amor infinit … En fi, un fet tant monstruós com el genocidi -i tants d’altres com hi podem afegir- provoca infinitat de lectures. L’extrema ambigüitat dels fets socials humans és una constant, i encara es reflecteix més quan es tracta de trobar senyals de la presència o providència de Déu en el món i en els humans. ¿El mal serveix a Déu per potenciar més el bé com volen fer creure els teòlegs conservadors? ¿Quin bé va potenciar Auschwitz en els plans de Déu?” (p.134)
“La mentalitat sectària es dona de manera freqüent tant en grups tancats i obstinats com en les grans confessions i religions històriques emmurallades en suposades revelacions. Un gran perill, com hem vist en el passat segle xx, rau quan també es pot estendre, amb intensitats diferents segons contextos, en ideologies laiques: les racistes, la nazi i les feixistes, igualment les stalinistes, comunistes o doctrines radicals. Jerarquies rígides, submissió cega al partit o a l’autoritat per part de grans masses de gent. Llibertat d’expressió i de pensament perseguida o segrestada per l’estat.” (p.249) / Elogi dels grans dubtes. Berga 2013.
Joaquim Sala
encara no havien mort tots.Molts es varen quedar, havien guanyat, diuen.
Molts es varen quedar, havien perdut, diuen.
d’altres conegueren l’exili i els seus camins.A l’any 40, quan jo vaig nàixer,
jo crec que tots, tots, havíem perdut…
Jo no he vist aquelles morts de ràbia,
jo no he vist aquelles morts de fam,
jo no he vist aquelles morts al front,
jo no he vist aquelles morts a les presons.
No, jo no ho he vist i tot m’ho han contat,
i encara avui al meu poble ho conten,
i encara avui la gent que ho ha vist amb por, ho conta.
No, jo no ho he vist ni vull veure-ho mai,
ni a l’any 70, ni a l’any 40,
ni a cap any dels anys.
A l’any 40, quan jo vaig nàixer,
jo crec que tots, tots havíem perdut,
a l’any 40.
(1966)
Quan jo vaig nàixer, Raimon
| ELS TRENS DE KOSOVO |
Tornen els trens, plens de la pobra gent, pobra,
ulls que miren enlloc perquè venen d’enlloc i enlloc veuen el seu destí.
Tornen els trens d’un món que tots pensàvem lluny
però ens desperta el “traquetreig” de rodes i de llops,
la negror d’un temps que és tan a prop,
la tristesa per no haver sabut dir prou…
Ploren els trens, van buits de la pobra gent, pobra,
que no tenen un nom, ni una casa ni un foc on cremar tant de desesper.
Quan el dolor no té carnet, no té un nom,
esdevé el dolor de tots i tots en som partícips,
tots fem fila cap el vell exili,
si l’exili no el portem al cor.
Xisclen els trens,
quin és l’odi que els empeny,
quina la ràbia que emmetzina tant d’amor
Som nosaltres a l’andana tot veient com passen?
O hem pujat fa temps dalt de la màquina,
mentre anem contant els llargs vagons…
Corren els trens, la llum de la pobra gent, pobra,
fa senyal d’un camí basardós i tenaç d’una Europa en plena nit.
Tornen els trens d’un temps que tots pensàvem lluny
i ens desperta el “traquetreig” de rodes i de llops,
la negror d’un temps que és tan a prop,
la vergonya per no haver dit: prou.
Lluís Llach
No parlo amb tu, sinó amb el tronc que barra el pas, / la cleda forta i punxadissa / que envolta el camp dels condemnats. / Li dic: <<Escolta, tanca altiva / que rius veient-nos abaltits: / si et sóc a dins és per saltar-te / i obrir camí als ulls adormits!>> No parlo amb tu
Núria Albó
En tu, casa meva, penso en tu constantment, / a tota hora, en tot moment, a tota hora …
Van endur-se’m tan lluny, / i et tinc tan lluny de mi, / tan lluny … tan lluny … tan lluny.
I penso en aquells anys, … quan era jove, / quan lluitava per salvar-te …, i fruïa d’estimar-te. / la força de tornar abraçar-te.
I ara que és de nit i lluen els estels, / tots els meus pensaments s’enlairen / i se’n van lliurament / a retrobar el temps / en què només per tu cantava.
Quan em podríeu dir ara, estels d’aquesta nit, / quan de temps en aquest camp he de romandre? / I si hagués de quedar-me aquí, on jo malvisc, / doneu records de mi a la meva pàtria.
Cançó d’un deportat, sobre la novel·la <<La cançó dels deportats>>, de Teresa Pous
Josep Tero
“Para sus partidarios, Hitler fue un liberador carismático, un líder capaza de arrancar a su país de una situación de marasmo. Y Hitler obviamente reforzó esa imagen: el simple hecho de no querer denominarse ‘Presidente’, sino ‘Führer’ [guía] ya muestra su decisión de considerarse como un político de otro orden. El culto al Führer fue realmente una fe y el nazismo se presentaba como una lucha del Bien (la patria, la tierra natal) contra el mal (cuya máxima expresión son los judíos) /…/
En la trastienda del nazismo no se halla exactamente una filosofía; más bien se encuentra (como vio Raymond Aron) una auténtica ‘religión política’, construida en gran manera sobre el resentimiento (contra la burguesía, contra los judíos, contra la gran banca, contra el comunismo (del judío Karl Marx), contra el liberalismo…). Ian Kershaw ha hablado sobre ‘la droga del mito de Hitler’ que suponía una especie de ‘unio mystica’ entre el líder y su pueblo. Anular el pensamiento racional y generar una emoción colectiva fue el gran logro de la propaganda política nacional-socialista. /…/
Hitler fue visto por sus contemporáneos como una especie de «artista del estado». El totalitarismo tiene, según Benjamin, una tendencia a estetizar la vida política. Para Walter Benjamin Fiat ars, pereat mundus es la consigna del fascismo. La fascinación estetizante que produjo el nazismo tenía mucho que ver con las categorías de «dominación carismática» y de «desencantamiento del mundo», recogidas de la sociología de Max Weber. Los éxitos rápidos del nazismo /…/ contribuyeron a realzar la figura carismática del Führer, como ‘salvador’ –lo que no deja de ser un título religioso. Hitler encarnaba el carisma y el reencantamiento de la nación alemana al reencontrarse con sus fuentes. En una situación de dominación carismática el discurso político racional es substituido por la aclamación arcaica y atávica. El idealismo alemán fácilmente derivaba en nihilismo y la simplificación reemplazaba al análisis. /…/
Hay dos aportaciones básicas desde la filosofía para comprender el totalitarismo nazi:
1.- Walter Benjamin, que substituye la idea de progreso por la de catástrofe. «Debemos buscar el concepto de progreso en la idea de catástrofe» [Baudelaire].
2.- Hannah Arendt, introduce la categoría de totalitarismo, que reinterpreta el siglo 20 en el horizonte del universo concentracionario y del mundo ficticio de la ideología que ella denomina «la realidad tangible de la ficción».
En todo caso hay algo tremendamente siniestro en la ideología nazi. Hitler logró algo que hasta entonces sólo habían conseguido las iglesias cristianas: matar al hereje (al judío, en este caso) y a la vez aprovecharse de sus ideas (el progresos tecnológico). En esta medida, la modernidad está tocada en gran parte por la tesis del estado de excepción. Esa es parte de la cruz del presente. Carisma, catástrofe, universo concentracionario y terror se unieron en el nazismo y se volvieron a unir con Georg Bush (hijo), después del 11-S.
Una nota sobre el totalitarismo nazi: el problema del carisma
Ramon Alcoberro
“Cuando asistimos a rebrotes de xenofobia, a comportamientos y agresiones donde el motivo principal que lo genera es el hocho diferencial de la naturaleza que sea: la raza, la ideología, la etnia, la religión, el origen, la lengua … entonces nos debemos preguntar si no hemos traicionado nuestro deber de transmitir a las nuevas generaciones el bagaje histórico con el que deberíamos haber aprendido que el ser humano, por el hecho de serlo, no está libre de cometer las barbaridades más execrables y más ignominiosas. Que nada, ni la cultura ni los años y años de progreso de la especie humana, ni un nivel económico avanzado, ni el hecho de ser sociedad desarrollada … casi nada puede evitar que el hombre cometa las atrocidades más detestables. Pero sí hay algunas cosas que pueden ayudar a la humanidad para que no llegue a sufrir situaciones como las que se vieron en Europa bajo la influència de la ideología nazis y fascistas: uno de estos remedios es la educación en el respeto a la persona humana como portadora de los valores más importantes. Toda ideología que ponga por delante los valores económicos, la preponderancia de una nación, de una etnia, de uan raza, de una religión sobre las otras; toda educación que supedite la persona humana a cualquier valor material, político, estratégico … lleva la semilla que puede acabar encendiendo la intolerancia, aniquilando la libertat, poniendo en marcha cualquier tipo de fascismo y posibilitando que una sociedad determinada ciaga en la barbarie más absoluta”.
Memòria d’exilis i retorns, Pagés editors, Lleida 2008, p.161
Josep San Martin Boncompte
/…/
Troba que la democràcia està en perill, ara mateix? En un gran perill. La democràcia ha sigut un experiment i potser no ha funcionat. Miri la situació de França, bressol de la revolució i els drets de l’home, i ara un dels llocs on hi ha un moviment feixista més poderós. O la corrupció en els països mediterranis. Fins hi tot a Anglaterra els diners poden comparar-ho gairebé tot.No tenim la paraula adequada per a un sistema en què els diners són l’únic poder absolut. Si no tens diners, no comptes per a res. Els que treballem en humanitats estem totalment indefensos davant el gran capital. No hi ha un sol dia en què no tanquin llibreries. No hi ha un sol dia en què no desapareguin discos clàssics. Tot i això, veig amb optimisme que els joves vagin als museus. Als museus hi ha una afluència excel·lent, però moltes organitzacions musicals, per exemple, lluiten per la seva existència.
No és gaire optimista sobre la cultura europea, ara mateix? En absolut, sóc molt pessimista. Hem tingut milers d’anys magnífics. Al llarg de la història, les civilitzacions creixen i cauen. Va ser el 1919 que Paul Valéry va dir que totes les civilitzacions són mortals: “Nosaltres, les civilitzacions, sabem ara que som mortals”. I ho va dir per la catàstrofe de la Primera Guerra Mundial. Una catàstrofe que des d’aleshores ha anat a molt pitjor. El període entre les dues guerres mundials va ser només un armistici. I no ens n’oblidem mai: entre l’agost de 1914 i el maig del 1945, 70 milions de persones -homes, dones i nens- van morir per la violència, la fam, la deportació i els bombardejos. 70 milions. El més sorprenent és que tu i jo encara puguem ser aquí, en aquesta casa, i que encara puguem llegir bons llibres, escoltar bona música i mantenir aquesta conversa. Això és el més sorprenent. Europa podria no haver-se recuperat i és un miracle que s’hagi recuperat en part. Però la situació actual a Ucraïna i el Pròxim Orient suggereix que, de nou, som en un moment molt perillós.
La pobresa infantil també creix? I ha més esclavitud que mai en el passat. La gent treballa 12 o 14 hores al dia, en fàbriques de barris marginals per uns diners que no els permeten alimentar-se de manera decent. Hi ha esclavitud infantil perquè puguem tenir productes barats als supermercats. Els dos instruments principals per crear capital ara mateix són el sexe i les drogues. Pornografia en el sentit més ampli, que inclou l’explotació sexual infantil. Mai hi ha hagut tanta distància entre la justícia social i el poder dels diners.
Quina és la solució per això? Quan les guerres mundials van arribar, quan Auschwitz va arribar, quan Stalin va arribar, les humanitats no ho van resistir amb èxit. En l’època de la generació del meu pare, abans del 1914, fins hi tot la gent realista creia que una educació alta, més cultura i el moviment lliure de les persones humanitzaria el món. Estaven completament equivocats. La inhumanitat dels camps de concentració, les massacres de milers de milions de persones van mostrar que les humanitats estaven indefenses. I, en alguns casos, fins hi tot van contribuir a aquests horrors. Coneixem grans artistes i pensadors que eren a la banda de la barbàrie. Si em pregunta quina ha sigut la visió més profunda que hem adoptat li diré que ve d’un escriptor que molta gent ha oblidat: Théophile Gautier. Molta gent l’ha oblidat, Gautier va dir: “Abans la barbàrie que no pas el tedi” (“Plutôt la barbarie que l’ennui”). És una frase terrible, però va al cor del nostre problema. La humanitat sembla exitar-se més amb la violència i la injustícia que no pas amb … la paraula és més forta en italià: la noia. El tedi.
George Steiner . “L’ésser humà és un animal que sap i pot somriure”
Converses sobre el món que ve, Entrevista de Carles Capdevila / ARADiumenge 25.01.2015
Recordo que durant el 2003, abans que sortís Les veus del Pamano, vaig escriure un conte on Nicolau Eimeric se’m fonia amb Rudolf Höss. /…/ En realitat, recordo que em va agradar la idea de la simultaneïtat moral de dos personatges que tenien tantes coses en comú, i el fet que els separessin cin-cents anys em resultava anecdòtic i sense importància. Perquè tots dos, Eimeric i Höss, eren el mateix personatge… I allò que unia s´lidament tots dos personatges era que mataven en nom d’una Idea i, amb aquesta coartada, s’hi dedicaven amb aquella alegria, sense cap mena d’escrúpol i sense sentir empatia per les víctimes perquè eran enemigues de la Idea. (p.15)
Les incerteses, Proa, 2015
Jaume Cabré
Dimecres 14 de maig a les 19.30 h. “La música en els camps de concentració nazis. Una reflexió sobre la memòria de la Shoah a propòsit d’El violí d’Auschwitz”
El maig del 1945, Life va publicar un reportatge estremidor, Atrocitats, amb fotografies de Buchenwald i altres camps de concentració nazis després de ser alliberats. Eren de les primeres fotografies que mostraven l’horror de la vida i la mort als camps. Els cossos famèlics dels supervivents. Els interiors dels barracons. Cadàvers abandonats, afilerats a terra, amuntegats. Eren insuportables. I encara ho són.
Algunes imatges no es van publicar fins dècades després. Com la que mostra dins del camp un grup d’alemanys de Weimar, veïns de Buchenwald: les tropes aliades els van obligar a mirar les piles de cadàvers. S’hi veu una noia jove que passa pel costat, gira el cap en direcció a l’altra banda i es tapa els ulls. Per no mirar. Jorge Semprún, que va estar reclòs a Buchenwald, va viure l’escena: “He de dir que l’espectacle em va regirar l’estómac i vaig haver de refugiar-me en un racó solitari”. Els veïns deien que no en sabien res. No havien volgut veure, i ara no volien mirar.
El mateix Semprún va deixar dos testimonis d’aquest gest que es nega a mirar per no haver de veure. El primer és a Le grand voyage. Quan va sortir de Buchenwald, va anar a Weimar, buscant les cases que veia des de dins del camp. En va localitzar una, d’aspecte acomodat. “Em vaig dir que havia d’entrar en aquella casa, i conèixer la gent que hi havia viscut durant aquests anys”. Llavors truca a la porta. Contesta una dona gran, de cabells grisos, li diu que està sola. Semprún respon que ell també, que només vol veure la casa, que no ha de témer res. Entra i travessa les habitacions de la planta baixa, que no li interessen. Vol pujar al primer pis, “des d’on hi ha d’haver una bonica vista sobre el camp”. Entra a la sala d’estar: “i ja està, és això el que m’esperava”. Ho veu: “Veig, enquadrada en el marc d’una de les finestres la xemeneia quadrada del crematori. Aleshores, miro. Voldria veure, i veig. Voldria estar mort, però veig, estic viu i veig”. La dona, en alemany, li diu: “Una sala confortable, no troba?” Semprún, gèlid, li pregunta: “Al capvespre, quan les flames desbordaven la xemeneia del crematori, vostès veien les flames del crematori?” La pregunta provoca un efecte fulminant: la dona “se sobresalta bruscament i es posa la mà al coll, fa un pas enrere i ara té por”.
L’altre testimoni, a L’écriture ou la vie, refà la visita de les noies de la Mission France que arriben al Buchenwald alliberat i volen visitar-lo. Semprún les acompanya. Una exclama: “Però si no sembla que estigui gens malament!” Després, veient la xemeneia del crematori, pregunta: “I això, és la cuina?” Ell: “Vaig desitjar estar mort durant una fracció de segon”. I aleshores Semprún els diu: “Vinguin, els ho ensenyaré”. Però escriu: “Ensenyar? Potser l’única possibilitat de fer comprendre sigui, efectivament, fer veure. Les noies d’uniforme blau, en tot cas, van veure. Ignoro si van arribar a comprendre, però el que es diu veure, van veure”. Les va portar al crematori, i els hi va fer veure tot. Elles van emmudir. Va ensenyar la filera de forns, els cadàvers a mig calcinar. No parlava. Només anomenava les coses, sense comentaris. “Calia que veiessin, que provessin d’imaginar”. Les va portar a l’exterior i, “Ja no vaig dir res, res en absolut. Vaig deixar que veiessin”. Hi havia un munt de cadàvers que superava els tres metres d’alçada. Quan es va tombar, les noies ja no hi eren, havien marxat. “Havien fugit de l’espectacle”.
No voler mirar: com si, amb això, el que no es veu deixés d’existir. No voler mirar de cara l’horror quan s’endevina que, mirant, s’hi veu alguna cosa que no es pot aprendre per cap altra via.
I si el pitjor fos no mirar? ara, suplement del diumenge, 29 de març de 2015
Xavier Antich
1939-2015. Setanta-sis anys separan aquestes imatges de Robert Capa i Srdjan Zivulovic, unides pel mateix gest: l’animalització de l’ésser humà, la militaritzazió del dolor irreparable.
TOTHOM HA TORNAT A VEURE, AQUESTS DIES, LA SEVA IMATGE. És una imatge colpidora, de les que, per poc que es miri, deixa una ferida com de vidres als ulls. Ha passat la commoció hipòcrita, compassiva però fugaç, provocada per la contemplació directa del cadàver d’Ailan Kurdi, el nen sirià de tres anys abandonat sense vida a la platja d’Ali Hoca Burnu. Per un moment va semblar que la imatge podia ser un revulsiu global, com ho va ser el milicià caigut fotografiat per Robert Capa el setembre del 1936. Però, avui, l’humanitarisme se’ns ha tornat líquid, o pitjor encara: vaporós. No han passat dos mesos, i el poder catalitzador de la imatge s’ha esvaït al darrere del traç deixat per les paraules benintencionades i per la moralitat fast food.
I la imatge torna a ser aquí, implacable, pura repetició, gairebé sense variacions: la policia eslovena conduint com si fossin un ramat centenars de refugiats sirians, mal vestits i mal tapats per protegir-se, sense fortuna, de les inclemències de l’hivern anticipat, disciplinadament arrenglerats per carreteres rurals i controlats per agents militaritzats, caminant en direcció a Dobova, a la frontera amb Croàcia. Hongria ha tancat ja la frontera amb Croàcia; Croàcia tanca i obre intermitentment i amb comptagotes la frontera amb Sèrbia; Eslovènia desplega l’exèrcit a la frontera amb Croàcia per evitar l’entrada de refugiats. Un gest es desplega de punta a punta d’Europa: la mà que tanca la porta, una mà a la sella del cavall i l’altra a la porra, la mà que desplega l’enreixat de filferro, la mà que ferma la tanca. De Berkasovo a Melilla, el mateix gest: aquí no entra ni déu. “Aquí no hi cap tothom”, com va dir fa uns anys, en un cèlebre espot, Duran i Lleida. Com repeteix, a cada compareixença, Jorge Fernández Díaz, el ministre d’Interior d’Espanya. Una història que es repeteix, un gest que retorna. De punta a punta d’Europa.
Finals de gener del 1939: el New York Times informa que França accepta obrir les fronteres als refugiats civils que s’escapen de la guerra espanyola i de la mort, i de la victòria ja segura de l’exèrcit de Franco. Robert Capa, que era a Barcelona el 15 de gener, i que va deixar unes imatges del centre de refugiats en trànsit encara avui esfereïdores, amb els avions metrallant la ciutat des de l’aire, abans d’entrar-hi, acompanya l’èxode massiu de milers d’exiliats imminents, fins a la frontera, que travessa el dia 28, entre els quatre-cents mil que s’esperaven.
Fent el mateix camí, amb dies de diferència, el també fotògraf Agustí Centelles surt de Barcelona el 25 de gener. Centelles, a diferència de Capa, que portava un visat de periodista amb garanties diplomàtiques, no pot fer ni una fotografia: “Se’m nua la gola. El meu esperit de periodista ha desaparegut, i no em veig amb cor de baixar del camió per fer fotos, ni des de dalt” ( Diari d’un fotògraf. Bram, 1939). Capa sí que en farà. I ens en va deixar algunes que haurien de fer avergonyir totes les celebracions institucionals, analgèsics contra la mala consciència, dels 70 anys del final de la Segona Guerra Mundial, dels 70 del final de la Guerra Civil: la policia francesa conduint, també com un ramat, els exiliats republicans fins als camps de concentració.
La ferida de l’exili, aquesta “esquerda, impossible de cicatritzar”, de la qual va parlar Edward W. Said, “imposada entre un ésser humà i el seu lloc natal”. La multitud d’exiliats, conduïda militarment com un ramat amenaçador i perillós, hauria de provocar un udol indignat i ferit contra la indignitat del gest que tanca la porta. El gest de la inhumanitat en estat pur.
El gest que tanca la porta / Ara, diumenge 25.10.2015
Xavier Antich
IMAGINEU LEWIS W. HINE. Era professor de geografia a l’Ethical Culture School de Nova York, a primers del XX, quan el director li va encarregar de fer fotografies dels immigrants que arribaven als EUA per la duana d’Ellis Island, amb la intenció d’utilitzar-les com a material pedagògic. Hine hi va fer un reportatge d’una sensibilitat moral impressionant i una intel·ligència visual colpidora. Ellis Island va veure entrar un exèrcit de milions d’espellifats europeus que fugien de la misèria i la persecució. Gent que hi arribava exhausta i malalta, després de travessar l’Atlàntic en condicions infrahumanes i d’haver-ho abandonat tot amb l’expectativa i el miratge dels beneficis del que imaginaven com la terra promesa. Ellis Island, tanmateix, com va escriure Georges Perec, és un símbol: “Pertany a tots aquells a qui la intolerància i la misèria han foragitat i foragiten encara de la terra on van créixer”.
Impressionen aquestes imatges per la dignitat dels qui, tot i no tenir res i haver-ho perdut tot, es presentaven amb la seva pura humanitat com a única riquesa. Gent que no portava a sobre sinó la memòria d’un passat estroncat i la vaga esperança en un futur de supervivència. I allí, a les fotografies, s’estan plantats, sense acotar el cap, conscients del recel amb què se’ls rep, però defensant la seva dignitat i dreçats per una infinita confiança. És impossible no estremir-se, cent anys després, davant d’aquesta determinació.
Imagineu Dorothea Lange als anys trenta, quan rep l’encàrrec de la Farm Security Administration de Roosevelt per documentar fotogràficament l’èxode interior massiu, provocat per una crisi econòmica devastadora i una desertització dels estats rurals que forcen centenars de milers de famílies, després de vendre-ho tot i que els bancs es quedin les seves propietats, a deixar el seu lloc de treball i vida durant generacions. Lange segueix les furgonetes atrotinades pels camins polsosos del Mid West, testimonia de calamitats esfereïdores i, tot i així, ens ofereix imatges d’una resistència èpica i d’una dignitat heroica. Aquesta gent no abaixa el cap ni en els pitjor moments. Lange els fotografia en campaments miserables, caminant fins a rebentar quan han perdut el cotxe o la furgoneta, arrossegant nadons i vells. I allí s’està, també, aquesta multitud, plantada, sense acotar el cap.
Sé perquè m’impressionen aquestes imatges, que fa molts anys que m’acompanyen. M’impressiona la gent, com la d’aquestes fotografies, que fins i tot en condicions extremes no es posa de genolls i que s’acara al futur amb la convicció que només la seva pròpia força pot construir-lo. I m’impressiona la gent com Hine i Lange que dóna testimoni de la integritat, determinació i sacrifici de tota aquesta multitud que es resisteix a ser bandejada de la Història. Gent que sap que l’acció humana té lloc en un món miserable que cal canviar i no en un paradís d’àngels en què tot segurament seria més fàcil, de tan immaculat.
Sé perquè m’impressionen aquestes imatges: perquè són, per a mi, la imatge destil·lada de la dignitat. Aquestes fotografies em recorden avui que si les conviccions no serveixen per acarar el futur i reconstruir-lo de bell nou, sinó només per bloquejar-lo, és que són estèrils. Em recorden que si el passat impedeix l’acció política en lloc d’impulsar-la, més val desempallegar-nos-en. Em recorden que no basta amb la satisfacció il·lusa de tenir raó, sinó que cal trobar aliances perquè aquesta raó sigui, a més, una raó política, transformadora i emancipadora. És més fàcil parlar retòricament de la revolució que fer-la.
La dignitat de no acotar el cap / Ara, diumenge 27.12.2015
Xavier Antich
HE VOLGUT DEIXAR LES DUES PARAULES EN ANGLÈS perquè són les que Hannah Arendt va posar de títol a un dels seus articles memorables, publicat el 1943, des de l’exili nord-americà al qual havia arribat fugint de l’Europa que proscrivia els jueus i que havia començat a exterminar-los: “Nosaltres refugiats”. És un text que parla dels refugiats en primera persona del plural, des de l’experiència pròpia. I que, per tant, no parla dels refugiats com un objecte cosificat, sinó com una identitat imposada des de fora. Per això no estranya que Arendt digui, just començar: “Abans que res, no ens agrada que ens diguin refugiats ”. Perquè ningú no és refugiat (com ningú no és immigrant), sinó que s’hi troba eventualment i en contra de la seva voluntat.
En aquests dies dramàtics per a centenars de milers de persones que busquen refugi a Europa, davant de la indiferència i el menyspreu, si no de l’hostilitat explícita, de les institucions europees i dels estats membres de la UE, els refugiats són objecte d’una doble cosificació que els anul·la com a persones: d’una banda, són objecte d’humiliació, violència, exclusió i rebuig per part dels organismes militars i policials que asseguren, diuen, les fronteres, complint servilment unes normatives comunitàries i estatals (algunes tan aberrants com les devolucions massives) respecte de les quals són el braç armat; de l’altra, els refugiats són també, entre part de la ciutadania europea, objecte de compassió i, sovint, excusa per a les efusions pròpies de les bones consciències, que alliberen el seu malestar amb l’expressió benintencionada de la seva pròpia incomoditat. En ambdós casos, tanmateix, els refugiats són els altres, aquells dels quals es parla, sobre els quals es legisla, i que reben la violència o la compassió com a objectes passius que no són convidats a la taula que decideix sobre el seu destí.
Arendt ens recorda, en primera persona, una veritat dolorosa, que ara cal tornar a recordar: “Els nostres amics ben just entenen que darrere les nostres descripcions dels temps passats d’esplendor s’hi amaga una veritat humana: que un cop vam ser persones per les quals algú es preocupava, que els nostres amics ens estimaven […]. Hi va haver un temps en què podíem anar de compres i agafar el metro sense que ningú no ens digués que érem indesitjables”. Arendt ens recorda que la primera injustícia contra els refugiats és considerar-los diferents del que som nosaltres, oblidar que no només “un cop” van ser persones, sinó que continuen sent-ho ara, quan se’ls considera “refugiats”: perquè és com a persones, privades de la mínima dignitat, que ens interpel·len, amb l’exigència d’una resposta indefugible. I Arendt ens recorda també la brutalitat que implica privar els refugiats de veu, convertint-los en mera moneda de canvi del rebuig o la compassió.
Per això és urgent recordar la violència que converteix les persones en refugiats: “Quan vam perdre la nostra llar -escrivia Arendt- vam perdre la nostra familiaritat amb la vida quotidiana. Quan vam perdre la nostra professió vam perdre la nostra confiança de ser d’alguna manera útils en aquest món. Quan vam perdre la nostra llengua vam perdre la naturalitat de les nostres reaccions, la senzillesa dels nostres gestos i l’expressió espontània dels nostres sentiments”. Expulsats en terra estranya i fugitius per força, els refugiats no demanen compassió. Reclamen, només, justícia. Si callem, si no forcem el compliment d’aquesta justícia mínima de restitució a què ens obliga el deure inexcusable d’hospitalitat, la vergonya ens hauria d’acompanyar per sempre.
XAVIER ANTICH / We refugees / ara, diumenge 20/03/2016 00:00
POQUES COSES POSEN TAN A PROVA la nostra capacitat de jutjar racionalment com la violència extrema i la crueltat que atempta contra la vida humana. Hi ha una violència impulsiva, fruit d’un acte gairebé reflex, espontani i irreflexiu, que, encara que ens repugni moralment, podem entendre racionalment, sense que això impliqui, per descomptat, compartir-la i aprovar-la. Però, de vegades, quan descobrim aquella altra violència, provocada per l’odi covat pacientment durant molt de temps i per la planificació cerebral, organitzada i sistematitzada, calculadora i perfectament orquestrada, ens sentim desbordats i gairebé paralitzats per la magnitud de l’horror que provoca, ja que ens sembla literalment incomprensible. Tendim, en aquests casos, a atribuir-la a un comportament patològic, irracional, bàrbar. I ens costa, per això, reconèixer, al seu darrere, com a fonament i causa, cap mena de racionalitat.
Des de la Il·lustració, com a mínim, havíem pensat en els efectes benèfics de la racionalitat, del judici i de la intel·ligència. I havíem associat la racionalitat amb el progrés. Auschwitz i l’extermini fredament organitzat, planificat i portat a terme per la maquinària de la mort del nazisme van acabar amb aquesta pretensió ingènua, i van mostrar que la intel·ligència més refinada i fins i tot la cultura més excelsa pot posar-se al servei d’abominacions i crueltats que ni la ficció literària més visionària havia pogut ni tan sols imaginar. La mateixa persona que, de dia, podia enviar a les càmeres de gas milers de persones podia, de nit, tocar Schubert al piano o llegir poemes de Goethe.
Ara, davant dels atemptats de Brussel·les o Lahore, o en tants altres llocs del planeta, tornem a confrontar-nos a una maquinària de l’odi i la destrucció que ens porta a preguntes que potser encara no hem estat capaços de respondre. Sigmund Freud va escriure el 1930, davant l’ascens del nazisme a Alemanya, un llibre demolidor, El malestar en la cultura, en què va deixar algunes consideracions que no hauríem d’oblidar: “Jo sóc del parer que la tendència a l’agressió és una disposició instintiva innata i autònoma de l’home, i torno a dir que és l’obstacle més fort per a la cultura”. La pregunta que aleshores es feia continua sent, avui, una de les més urgents que caldria plantejar-se: “¿De quins mitjans se serveix la cultura per reprimir l’agressió que l’ataca, per fer-la inofensiva i potser també per eliminar-la?”
Bernard-Henri Lévy, després de l’assassinat de Daniel Pearl, va provar, com va escriure ell mateix, “d’entendre una mica aquest furor assassí del qual moltes persones han estat víctimes abans de Pearl i del qual moltes altes, ai!, ho seran també després”. Així, el filòsof viatja al Pakistan, per arribar fins a Omar Sheij, el cervell del crim, i provar de saber in situ “com funciona avui el que és demoníac”. El llibre que va publicar el 2003, ¿Quién mató a Daniel Pearl? (Tusquets), continua sent, avui, segons la meva opinió, un dels textos imprescindibles per provar d’entendre on som i el que passa. Reprenc unes de les darreres paraules del seu llibre colpidor: “Afirmo que allí, entre Islamabad i Karachi, s’està formant un autèntic forat negre que, en comparació, el Bagdad de Saddam Hussein no era més que un abocador d’armes obsoletes. En aquestes ciutats hi flota una olor apocalíptica”.
Volem comprendre i, davant d’alguns actes que ens horroritzen, sembla que no podem fer-ho. Perquè ens repugna entrar dins de la lògica i la raó criminal per intentar d’entendre alguna cosa dels seus mecanismes. I, tanmateix, ho hem de pensar; no podem no fer-ho. És vital.
XAVIER ANTICH / La racionalitat criminal / ara, diumenge 03/04/2016
Després de la Primera Guerra Mundial, quan milions d’europeus es van veure obligats a convertir-se en refugiats i abandonar el seu país per l’ocupació enemiga o les deportacions, es va crear un règim internacional per coordinar de manera efectiva les respostes al fenomen i alleujar el patiment dels que ho havien hagut de deixar tot enrere. Un segle després, es torna a produir una crisi de refugiats i, aquesta vegada, és Europa qui té a les seves mans oferir un lloc segur a persones desesperades. Tot i això, el continent no ha estat a l’altura; moltes de les seves respostes han sigut insuficients davant la urgència de la situació.
Només durant els primers mesos del 2015, més de 38.000 persones han intentat arribar a Europa travessant el Mediterrani des del nord d’Àfrica. Aproximadament 1.800 persones han mort en la temptativa, més del doble que en tot el 2013.
Resulta decebedor veure que molts europeus han respost a aquesta crisi humanitària -que té una gran semblança amb la que va patir el continent europeu fa un segle- oposant-se al fet que els seus països acullin més refugiats. Que ràpid que oblidem el nostre passat.
I una cosa encara pitjor: hi ha alguns europeus que desitgen que l’oblidem. Alguns partits populistes han alimentat l’actitud actual presentant-se com a guardians de la identitat nacional. Sostenen que Europa s’enfronta a una afluència massiva de refugiats que amenaça d’intensificar la pressió a què estan sotmeses les economies, els mercats de treball i les cultures del continent. No cal remuntar-se a fa un segle per adonar-se de fins a quin punt poden ser perilloses les conseqüències d’aquest discurs. 
Però no és només que el relat dels populistes sigui incendiari; també és fals. Per bé que de vegades es fa difícil diferenciar els motius que empenyen les poblacions a desplaçar-se, les dades de l’organisme de les Nacions Unides per als refugiats indiquen que almenys la meitat de les persones que miren d’arribar a Europa des del nord d’Àfrica fugen de la guerra i la persecució. L’Organització Internacional per a les Migracions i la marina italiana han determinat que aquest any els migrants provenen principalment d’Eritrea, Gàmbia, Nigèria, Somàlia i Síria. Les condicions que imperen en aquests països donen dret als seus ciutadans a sol•licitar asil.
En definitiva, aquesta no és una crisi d’immigrants, sinó de refugiats, i res sembla indicar que hagi d’amainar. De fet, la inestabilitat i la violència que assolen gran part del nord d’Àfrica i del Pròxim Orient sembla que hagin alentit la davallada del nombre de conflictes armats que es registrava d’ençà de la Segona Guerra Mundial, i fins i tot amenacen de revertir aquesta tendència descendent.
La comunitat internacional està obligada per la legislació a protegir els que es veuen forçats a abandonar casa seva pels conflictes i la persecució. Europa, per la seva història i els seus valors -a part de la seva proximitat a algunes de les poblacions castigades-, està especialment obligada a contribuir a aquest esforç.
Ara bé, Europa no és l’única regió que ha de suportar el pes dels fluxos migratoris actuals, ni tan sols la més afectada. Nou de cada deu refugiats no surten de la seva regió, sinó que fugen a països molt propers o limítrofs amb el seu. El camp de refugiats jordà de Zaatari acull per si sol més de 82.000 persones. Si oficialment fos un municipi, seria un dels més poblats del país. Es calcula que el Líban, un país de només quatre milions i mig d’habitants, ha assumit 1.116.000 refugiats (una xifra similar a la població de Brussel•les).
Tenint en compte això, es fa difícil justificar que Europa sigui incapaç d’arribar a un acord per establir un sistema de repartiment i reassentament d’un total de refugiats que aquest any ascendirà a, posem per cas, 20.000, distribuïts en 28 països en funció de quotes individuals. De fet, avui dia hi ha molts països europeus que han acollit un nombre molt reduït de refugiats, cosa que fa encara més difícil explicar-se la inacció del continent. Espanya i Grècia, per exemple, tan sols han acceptat uns 4.000 refugiats cadascuna, una xifra minsa si la comparem amb la que han assumit Jordània o el Líban.
L’assoliment d’un acord basat en quotes podria contribuir a repartir els esforços entre tots els països europeus. Actualment hi ha grans diferències en les polítiques en matèria d’asil dels diversos països, cosa que ha comportat que hi hagi grans disparitats en el nombre de refugiats que assumeix cada estat. En efecte, l’any passat només quatre països (França, Alemanya, Itàlia i Suècia) van assumir dos terços del total de refugiats acceptats al continent europeu.
En lloc de sucumbir al populisme destructiu o a l’aïllacionisme indigne, els dirigents europeus s’han de comprometre a complir la seva responsabilitat legal i moral, que és ajudar els refugiats i també, evidentment, explicar als ciutadans per què fer-ho és tan important. Una iniciativa d’aquesta envergadura requeriria que tots els països europeus -no tan sols els riberencs del Mediterrani- aportessin recursos per donar suport a operacions de recerca i rescat a gran escala. El control de fronteres no pot ser l’únic -i ni tan sols el principal- objectiu.
Més enllà de contribuir a fer front a la crisi actual, Europa s’ha de comprometre a ajudar els països fràgils i afectats per conflictes a superar els reptes que afronten, a incrementar el benestar de la seva població i a construir economies pròsperes. Per conservar la seva autoritat moral i política, la Unió Europea -potser l’exemple més convincent que la cooperació pot contribuir a la pau i la prosperitat- ha d’arribar a acords mútuament favorables amb els seus veïns del sud.
Rere pràcticament totes les sol•licituds d’asil que reben els països europeus hi ha una tragèdia humana, una microhistòria de violència, por i pèrdues. L’objectiu dels sol•licitants d’asil no és arribar a Europa, sinó fugir del conflicte i la persecució que els amenacen. Haurien de poder-ho fer.
El segle passat, durant les dues guerres mundials, els que van fugir de la persecució van ser els europeus. En un moment en què el nombre de desplaçats assoleix nivells sense precedents des de la Segona Guerra Mundial, Europa té la responsabilitat de recordar la seva història. El continent hauria d’aprofitar aquesta oportunitat per respondre a l’actual crisi de refugiats de la manera que hauria volgut que el món respongués al seu patiment i per demostrar que el valor de la Unió Europea s’estén molt més enllà de les seves fronteres.
L’amnèsia d’Europa amb els refugiats. ara, diumenge, 03 de maig de 2015
Javier Solana
Per commemorar que es compleixen 70 anys de l’alliberament dels camps nazis, s’han celebrat o estan programats molt actes, i una bona part són ignorats pels mitjans de comunicació. Sobretot els que han situat l’esdeveniment dins d’uns paràmetres de treball continuat, de deure de memòria amb vocació de lliçó per al futur.
Dissortadament, el nostre país encara està molt lluny de reconèixer el seu propi passat: ignominiós en els anys de la llarga dictadura i valent en la també llarga lluita contra el franquisme. En els actes i viatges als camps no podem deixar d’enyorar Montserrat Roig -nascuda tal dia com demà, un 13 de juny-, la dona valenta que va saber atorgar un caràcter col•lectiu i de servei a la seva obra Els catalans als camps nazis. Aquest llibre és fruit d’una tasca pionera, obstinada, generosa i emmarcada en la lluita contra l’oblit -la va mantenir des del 1972 fins a pocs dies abans de la seva mort, el 1991-, i té ben poc a veure amb els actes puntuals de reconeixement, que són tan grats a les bones consciències.
Una dona jove va recórrer França i Espanya a la recerca de les petges i les paraules de 39 exdeportats, 35 testimonis directes i de familiars. Amb aquest material va bastir la seva obra monumental, que acabaria per ser llibre de referència i base de bona part de les publicacions posteriors sobre el tema de la deportació. Va acceptar el repte de Josep Benet i va establir llaços de comunicació i afecte amb els vençuts, aquells als quals encara se’ls negava la paraula a casa nostra. Els rostres dels supervivents Ferran Planes, Joan Pagès i Joaquim Amat-Piniella, fotografiats per la seva amiga Pilar Aymerich, van esdevenir una icona de la tragèdia que va fer transitar els homes i les dones republicanes pel camí de l’exili i la deportació.
Costa imaginar aquella noia, ben coneguda en els cercles universitaris dels anys del Sindicat Democràtic d’Estudiants, prenent cafè el 1976 amb Ramón Serrano Súñer, i sentint-lo afirmar cínicament que desconeixia els fets. Justament ell, un cop consultat per les autoritats nazis, va ser un dels responsables de la tragèdia d’aquells més de 7.000 espanyols. Negant-los la ciutadania espanyola, els va condemnar a una condició d’apàtrides que va fer que acabessin carregant pedres al camp de Mauthausen. La resposta de Montserrat Roig va ser la seva obra, a partir de la qual la gent va acabar descobrint els seus a les llistes dels morts als camps, i els veïns de gairebé tots els pobles de Catalunya van identificar convilatans el destí dels quals s’ignorava fins aleshores.
Però les paraules dels supervivents, dels que desmentien qui va ser el filonazi més insigne del règim franquista, van anar acompanyades d’un repertori fotogràfic sobre el camp de Mauthausen que va donar a conèixer amb molt de retard, respecte a altres països d’Europa, una acció agosarada i col•lectiva dels republicans: van robar les imatges documentals sobre l’acció de les SS del camp i les van aconseguir guardar en un amagatall, juntament amb les que Francesc Boix va prendre en els dies immediats a l’alliberament. I en aquest sentit cal rememorar el trajecte que va portar els negatius fins a casa nostra, com una prova més de la generositat i el compromís de Montserrat Roig, tot i que els difumini el caràcter coral de l’esmentada obra. L’exdeportat Joaquín López Raimundo, amic de Francesc Boix des dels dies de la guerra civil fins a la seva mort a París, li oferí la maleta amb el material fotogràfic, que l’amiga Pilar Aymerich va revelar. L’horror que reflectien aquelles imatges va provocar un gran astorament en totes dues. I quan ho van acabar de revelar, Montserrat Roig va donar el material a l’Amical de Mauthausen, que així va poder fer les primeres exposicions sobre el camp. Ara el material està dipositat al Museu d’Història de Catalunya, institució pública que vetlla per la seva preservació -en col•laboració amb l’Amical de Mauthausen-, que en garanteix un ús correcte, incloent-hi no caure en ofertes temptadores i interessades que certament s’han produït.
Retrocedim, però, a la tasca que duia a terme Montserrat Roig en paral•lel a la recerca, a les laborioses transcripcions i a l’escriptura de l’obra que podríem qualificar de biografia col•lectiva sobre els catalans als camps nazis. La coneixença dels deportats, el dolor per les morts prematures d’alguns d’ells i els seus vincles amb l’exili francès l’afermaven en el seu compromís ètic i polític, en uns anys d’incertesa i perills. Ho va posar de manifest en nombroses col•laboracions a la premsa i fent singulars entrevistes televisives. En tota aquesta tasca hi trobem les reflexions sobre la culpa -l’estremidor i injustificat sentiment dels supervivents quan es comparen amb els que van morir als camps-, el desig de durar dels deportats, les crides a la revelació de la veritat, la reivindicació de la lluita específica de les dones a la Resistència i la denúncia i l’alerta sobre el perill dels neonazis que feien seves les doctrines negacionistes i usaven la violència contra la dignitat dels deportats.
Els republicans espanyols, després de nou anys de lluita contra el feixisme, no van aconseguir la llibertat desitjada, a diferència dels homes i dones d’altres nacionalitats que, l’any 1945, van ser reconeguts com a ciutadans del seu país i van poder ocupar un lloc dins la nova societat, condició reconquerida gràcies a la seva lluita. Als espanyols, en canvi, ningú no els va ajudar a acabar amb el règim franquista i a restablir la República, i la seva paraula va quedar silenciada durant dècades. Va caldre que una dona, fruit del seu temps i delerosa de saber, acceptés el repte de Josep Benet, i els obrís les pàgines del seu llibre. Montserrat Roig va convertir les seves experiències en memòria i homenatge al conjunt dels deportats, amb un propòsit de llarga durada: transmissió i valors.
Quan l’any vinent es compleixin 25 anys de la seva mort, cal que els actes d’homenatge reconeguin la seva lluita contra l’oblit i la seva obstinació a l’hora de transformar les experiències dels republicans i republicanes deportades en memòria exemplar.
Montserrat Roig i la fidelitat a la memòria. ara, divendres, 16 de juny de 2015
Rosa Toran
202 / Ningú no pot parlar en nom d’un altre. Per això cal anar en compte amb els qui parlen en nom de les víctimes.
203 / El dolor de les víctimes mai no podrà ser compensat. En el seu dolor hi ha una resta de sofriment insuperable.
204 / La víctima és el qui ha sofert una injustícia i pot perdonar-la, encara que no en té l’obligació.
205 / Només la víctima pot perdonar, perquè ningú no pot perdonar en nom d’un altre.
206 / El crit de les víctimes és silenciós. De vegades hi ha víctimes que són reconegudes socialment, políticament, però n’hi ha que no ho seran mai. El seu és un crit inaudible, un crit del qual els mitjans de comunicació no es faran ressò. És un crit que trenca els marcs morals, religiosos, polítics i jurídics preestablerts i exigeix una resposta que no pot ser planificada.
207 / (Primo Levi, Els enfonsats i els salvats) Els veritables testimonis són les víctimes que no han pogut donar testimoni, els qui han tocat fons, els absents. Els supervivents només donen testimoni d’una absència.
208 / El testimoni no diu, mostra. Mostrar no és demostrar. Mostrar és narrar.
209 / Una de les expressions més perverses del mal és la indiferència.
218 / (he tornat a Dachau) Hi ha turistes fent-se fotos davant del crematori. Hi ha famílies que passegen pel camp d’extermini donant-se les mans. Hi ha gent que riu. Dues parelles d’enamorats s’abracen i es fan petons davant de la cambra de gas i els crematoris. El plor d’un nadó trenca el silenci. Després a l’hora de dinar, al menjador, tothom menja al self-service. ¿On és el Lager?
219 / No sabem què és el paradís, però sabem què és l’infern.
220 / La compassió no s’ensenya. El que s’ensenya és la crueltat.
221 / (Pedagogia de la crueltat) Ensenyar la crueltat significa mostrar que hi ha sofriments que convé plorar, però que, en canvi, n’hi ha que no s’ho mereixen. Ensenyar la crueltat és dir que hi ha éssers que no tenen ni drets ni deures i que, per tant, poden ser exterminats impunement.
222 / La crueltat és la destrucció del singular, del nom propi, en favor de la categoria i del concepte. Per això diu Nietzsche que <<l’imperatiu categòric fa pudor de crueltat>>.
224 / (Hannah Arendt, Eichmann a Jerusalem) El cruel té orgull. Molt pitjor que la mala consciència: haver complert el deure.
177 / Una lògica de la crueltat és una racionalitat no aporètica, una racionalitat de les idees clares i distintes. La crueltat és la negació de l’exterioritat i de la singularitat. És la negació del nom propi.
178 / El Tot és el no veritable, diu Adorno a Minima moralia. Jo diria que el Tot és cruel.
Joan-Carles Mèlich
James Joyce defendió que Jewgreek is Greekjew. La fecha en que lo hizo, 1922, nos permite ser comprensivos con él, pero la historia europea estaba a punto de estallar arrancándole la razón. Los nazis se encargaron de perseguir a los filósofos neokantianos judíos que habían querido hacer realidad la ecuación. En Alemania, la antítesis entre Jerusalén i Atenas adquirirá una carga ideológica considerable, hasta el punto de que pasará a formar parte del arsenal dialéctico antisemita. El nazismo fue el intento programado de borrar, hasta el olvido definitivo, a Jerusalén de las raíces de Europa, pero sin embargo, en vez de eliminar Jerusalén, se dedicó a eliminar judíos. No se puede decir que el nazismo fuera un movimiento racionalista. Ni tan siquiera supo que hacer con Sòcrates, por lo que, finalmente, lo declaró de procedencia oriental. Precisamente porque el nazismo ha tenido lugar, se mantienen vigentes las palabras de Derrida en Violencia y metafísica: <<¿Somos judíos? ¿Somos griegos? Vivimos en la diferencia entre lo griego y lo judío, que es quizás la unidad a la que llamamos historia.(p.30)
Sobre la singularidad atópica de Sòcrates, el nazismo, sin pretenderlo, nos ofrece una lección interesante. Ningún otro movimiento ha hecho más esfuerzos para afiliarse retrospectivamente a Platón, Los intelectuales nazis lo convirtieron en un teórico egenista que, por supuesto, tenía sangre nórdica. Pero con Sòcrates nunca supieron qué hacer. Se les escabullía. Encontraban en él una resistencia, una rebeldía que no se dejaba encasillar en los moldes del nacionalsocialismo. El rechazo del Tercer Reich a Sòcrates casi no conoce excepciones y para ponerlo de manifiesto de forma contundente, lo declararon de <<raza oriental>>, alógeno a la raza griega que sería, por supuesto, una raz aria. Alfred Rosenberg lanzó contra él la peor injuria que se le ocurrió, la de ser un sovialdemòcrata internacionalista. No le faltó más que ponerle la estrella de judío. A su juicio, Sòcrates sería culpable de haber propuesto una nueva clasificación de la humanidad, esto es, una nueva clasificación de los hombres que ignoraba su raza y resultaba una hipotética virtud no racial. Sócrates, en definitiva, sería culpable de trascender a su pueblo para acabar degradado en un vulgar humanista que propugnaba una justicia que no fuese ni ateniense ni griega, sino que, precisamente por ser racial, fuese ante todo humana. Sócrates habría sido el primer cosmopolita”. (p.42)
¿Matar a Sòcrates? El filósofo que desafía a la ciudad
Gregorio Luri
Sempre que es pensa en una agressió cal apel·lar “al cos i a la finitud de la condició humana”. És el cos, que reflecteix –en tots nosaltres– “tot allò que no voldríem ser: la nostra fragilitat, les nostres febleses, els nostres límits, les nostres malalties, la nostra mort…” “És el cos que ens lliga als nostres instints i les nostres pors i ens empresona al món”. Marzano recorda que els torturadors, per dominar i sotmetre la víctima, la redueixen al seu cos, la lliguen a les seves necessitats, per “impedir que el pensament pugui emergir”.A partir d’aquest punt, l’autora se centra en alguns testimonis dels camps de concentració durant la Segona Guerra Mundial, com ara Primo Levi, autor de Si això és un home, o el premi Nobel Elie Wiesel, que a la dècada dels 60 va publicar Trilogia de la nit, integrada per La nit, L’alba i El dia. “El camp s’inscriu en el cos dels presoners i n’esborra la identitat –escriu Marzano–. Els deportats, visibles i disponibles a tota hora, no tenen, d’altra banda, dret a veure ni mirar”. A La violència, conferència que va pronunciar al CCCB l’any 2008, Marzano es pregunta com es pot explicar l’aparició d’una forma extrema de barbàrie com la dels camps de concentració en ple segle XX i al bell mig d’Europa. “Com és que, després de la conscienciació dels horrors de la Shoah, l’home encara continua perseguint els seus semblants i lliurant-se a actes barbàrics? –es demana–. Com pot tenir sentit el fet que,en un món obsedit per l’això mai més, hagin pogut succeir altres exterminis, en forma de genocidis o de neteges ètniques?” (ara.cat / pensament / 05.07.2015)
Com es pot explicar l’aparició d’aquesta forma de barbàrie en ple segle XX i al bell mig d’Europa? Com és que, després de la consciènciació dels horrors de la Shoah, l’home encara continua perseguint els seus semblants i lliurant-se a actes barbàrics? Com pot tenir sentit el fet que, en un món obsedit per l'<<això mai més>>, hagin pogut succeir altres exterminis, en forma de genocidis o de neteges ètniques? Per què tant d’odi i tanta violència? (La violència, p.10)
En el mateix moment que mai s’ha parlat tant del valor de l’ésser humà i dels drets humans, l’home continua sent tractat com una simple cosa i els drets humans són cada vegada més ultratjats. D’altra banda, la seva promoció formal sembla donar-se alhora que la seva violació sistemàtica. (p.12)
Michela Marzano
“tot l’esforç en història i en instrucció cívica és el de mostrar en Shoah, obra mestre única, el mite de l’infern tornat realitat, el paroxisme del món inhumà fet i deixat fer per homes sense solidaritat, sense compassió i de valors morals volàtils”
“Per això educar contra Auschwitz significa combatre sense descans la més mínima tolerància a la més mínima humiliació, a la més mínima discriminació, al més mínim aprenentatge del més mínim plaer sàdic […] El deure de la memòria sols té sentit si condueix a la mobilització, a la vigilància i a la resistència davant del present i del futur” (p.250)
Educar contra Auschwitz
Jean-François Forges
“El recorregut pedagògic pels camps sols té un objectiu polític, és a dir, de present: “evitar la més petita humiliació del nen més petit”. Auschwitz és un projecte demencial concebut per ments embogides, però fou possible per la complicitat de moltes actituds violentes. Contra elles -contra el mite de la seguretat que genera actituds de submissió al més fort, contra el prestigi educatiu de la duresa i la indiferència davant del sofriment, contra la mania de donar més importància a las coses que a les persones i contra les bromes humiliants- es dirigeix aquesta evocació de la infància assassinada als camps d’Auschwitz”
El perdón, virtud política: en torno a Primo Levi
Reyes Mate
El testimoni de la Mercè Sanz se suma a d’altres … que trenquen tants tòpics relatius a la guerra civil a Cataluna i a Espaya (1936-1939), com també a la persecusió nazi. El perfil del pare de la Mercè, català republicà i catòlic, desmenteix, per exemple, la versió franquista d’una guerra entre <<rojos ateus>> i catòlics nacionals esoanyols. La guerra a Catalunya va suposar de fet tres guerres civils: la dreta feixista sollevada contra l’esquerra republicana al poder, la revolució anarco-comunista contra el règim democràtic parlamentari, i l’Espanya de matriu castellana alçada contra les nacionalitats perifèriques Catalunya, Eskadi i Galívia … I per altre banda … cal complementar la coneguda dada dels sis milions de jueus assasinats … amb la xifra dels cinc milions de no jueus també exterminats: polonesos, russos, gitanos, homosexuals, alemanys i europeus opositors al règim nazi i, en el nostre cas, republicans exiliats de Catalunya i Espanya. (p. 13)
Encara està per fer a nivell d’Estat espanyol quelcom semblant al que va fer Alemanya per superar l’experiència del nazisme, la Vergangenheitsbewältigung, que es podria traduir per <<fer front i alhora, fer les paus amb el passat>>. Manllevo aquesta traducció de l’Antoni Puigverd, autor moderat i crític pel que fa a l’actual <<procés>> sobiranista català, i que tanmateix fa afirmacions com aquestes que comparteixo plenament: “Per superar la <<culpa històrica>>, Alemanya va haver de fer un procés d’acceptació conscient del passat, sense negar-ne cap aspecte. Va reconèixer fins al fons les injustícies comeses pel règim nazi, en va castigar els culpables principals i va rehabilitar les víctimes. És més, encara avui el sentit de culpa impregna el discurs intel·lectual alemany. Aquest procés, com sabem, no s’ha produït a Espanya. La transició es va fer per evitar la reproducció tràgica del passat. No es volia repetir la guerra i es va girar full. Ara bé, això no implica oblidar el passat, que és el que s’ha fet. Les culpes del nacionalisme espanyol (edulcorat amb la fòrmula “patriotisme constitucional”) han quedat intel·lectualment i políticament impunes. Paral·lelament, des de principis dels vuitanta, des dels primers moments de la política lingüística, el nacionalisme espanyol ha combatut per terra, mar i aire el catalanisme. El mecanisme és molt avantatgista: per met a polítics, periodistes i intel·lectuals connectats per emoció o per concessió amb el nacionalisme espanyol (responsable històric de tantes barbaritats) comparar el catalanisme amb el nazisme.” (<<El gir del bumerang>>, a La Vanguardia, 20 d’octubre de 2014) (p. 14 i 15)
Mercè Sanz, Una nena catalana als camps nazis
Pròleg de Xavier Morlans i Molina
Cuando … inicié mi carrera universitaria como estudiante de medicina, en una de la s primeras conferencias … el conferenciante le planteó a su auditoria el siguiente dilema ético: ¿debería enseñar hechos sobre el cuerpo humano que pudieran salvar vidas humanas, pero que estuviesen basados en conocimientos adquiridos mediante experimentos humanos realizados con judíos por el Tercer Reich? // Durante años reflexioné sobre esa pregunta … Cambié mis estudios de medicina por los de filosofía, donde los dilemas éticos protagonizan el plan de estudios. Conocí los grandes nombres y las obras que versaban sobre los grandes enigmas de la vida. La tradición filosófica alemana paracía particularmente rica y excitante. Solo después aprendí que algo de todo aquello había sido obra de àvidos nazis … Los estudiantes dábamos porsupuesto que los filósofos habrían rechazado el nazismo; después de tdo, la filosofía desciende de las ciencias morales.Presuntamente, cualquier cosa que estuviese relacionada con el nazismo sería enseñada como un ejemplo de corrucción, no como parte del currículum convencional … vine a caer en la cuenta con mis compañeros de estudio de que la academia guardaba un terrible secreto: la historia de cómo se implicó la filosofía en el genocidio. (p. 18)
… desempolvé un dilema ético que me había sido planteado en mi época de estudiante de medicina … Hay muchas cuestiones parecidas que permanecen latentes en la filosofía, algunas de cuyas ideas más exitosas se deben a individuoa como Heideger, que nunca condenó el Holocausto. ¿Deberíamos enseñar sus ideas i animar despreocupadamente a los estudiante a que lean Ser y tiempo, las obras de Schmitt o la lògica de Frege prescindiendo del contexto en el que se originaron? El problema que se plantea a propósito de la filosofía es de no poca enjundia: si la filosofía no puede establecer una norma ètica, ¿què otra disciplina podrá hacerlo por ella? ¿Y què valor puede haber en el pensamiento de hombres que son incapaces de elaborar una reflexión crítica sobre el régimen mas brutal de cuantos han tiranixado a la humanidad? (p. 317)
Los filósofos de Hitler
Yvonne Sherratt
Algunos años más de atrocidades varias en Bosnia, en Ruanda o en otras zonas, y se acabará nustro siglo XX. No tendrá que hacer tarmpas para llevarse, dentro del palmarés de la historia, el gran premio del horror. Sería inútil buscar: ninguna época ha visto perpetrar tantos crímenes a escala planetaria. Crímenes en masa, organizados racionalmente y a sangre fría. Crímenes salidos de una insondable perversión del pensamiento -una perversión que quedarà simbolizada para siempre en el nombre de Auschwitz. (p.17)
Historia de la filosofía en el siglo XX
Christian Delacampagne
Todesfuge
SCHWARZE Milch der Frühe wir trinken sie abends
wir trinken sie mittags und morgens wir trinken sie nachts
wir trinken und trinken
wir shaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng
Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt
der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete
er schreibt es und tritt vor das Haus und es blitzen die Sterne er pfeift seine Rüden herbei
er pfeift seine Juden hervor läßt schaufeln ein Grab in der Erde
er befiehlt uns spielt auf nun zum Tanz
Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich morgens und mittags wir trinken dich abends
wir trinken und trinken
Ein Mann wohnt im Haus der spielt mit den Schlangen der schreibt
der schreibt wenn es dunkelt nach Deutschland dein goldenes Haar Margarete
Dein aschenes Haar Sulamith wir shaufeln ein Grab in den Lüften da liegt man nicht eng
Er ruft stecht tiefer ins Erdreich ihr einen ihr andern singet und spielt
er greift nach dem Eisen im Gurt er schwingts seine Augen sind blau
stecht tiefer die Spaten ihr einen ihr andern spielt weiter zum Tanz auf
Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich mittags und morgens wir trinken dich abends
wir trinken und trinken
ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete
dein aschenes Haar Sulamith er spielt mit den Schlangen
Er ruft spielt süßer den Tod der Tod ist ein Meister aus Deutschland
er ruft streicht dunkler die Geigen dann steigt ihr als Rauch in die Luft
dann habt ihr ein Grab in den Wolken da liegt man nicht eng
Schwarze Milch der Frühe wir trinken dich nachts
wir trinken dich mittags der Tod ist ein Meister aus Deutschland
wir trinken dich abends und morgens wir trinken und trinken
der Tod ist ein Meister aus Deutschland sein Auge ist blau
er trifft dich mit bleierner Kugel er trifft dich genau
ein Mann wohnt im Haus dein goldenes Haar Margarete
er hetzt seine Rüden auf uns er schenkt uns ein Grab in der Luft
er spielt mit den Schlangen und träumet der Tod ist ein Meister aus Deutschland
dein goldenes Haar Margarete
dein aschenes Haar Sulamith
Revista Almiar /Poesía después de Auschwitz: «Todesfuge», de Paul Celan
Recitació musicada i visual / Fuga de la muerte, en la voz de Luisa Pastor
Fuga de mort.
Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.
Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret
crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres
i vosaltres continueu tocant per a la dansa
Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps
Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.
Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
[en Feliu Formosa i Artur Quintana, A la paret, escrit amb guix. Poesia alemanya de combat, Aymà, 1976] (Altres versions i traduccions)
ELS VEREMADORS
A Nani Klaus Demus
Veremen el vi dels seus ulls,
trepitgen tot el que han plorat, també això:
així ho vol la nit,
la nit contra la qual es recolzen, el mur,
així ho exigeix la pedra,
la pedra per damunt de la qual la seva crossa va parlant
cap al silenci de la resposta—
la seva crossa que, un cop,
un cop a la tardor,
quan s’infla l’any cap a la mort, com a raïm,
un cop, parla travessant el mutisme, cap avall,
pel pou de l’imaginat.
Veremen, trepitgen el vi,
premsen el temps com el seu ull,
estotgen tot el que han traspuat i plorat
dins la tomba solar que preparen
amb mà forta com la nit:
perquè una boca n’estigui assedegada, més tard—
una boca tardana, semblant a la seva:
corbada cap al que és cec, i tolida—
una boca cap a la qual pugi escumant, de les profunditats, el glop
de vi.
mentre el cel davalla cap a un mar de cera
per fer llum, des de més lluny, com resta d’espelma,
en el moment en què el llavi es mulla.
ET VEIEM
Et veiem, cel, et veiem.
Bòfega rere bòfega,
tu les vas fent brotar,
pústula rere pústula.
Així fas créixer l’eternitat.
Et veiem, terra, et veiem.
Ànima rere ànima,
tu les vas abandonant,
ombra rere ombra.
Així respiren els incendis dels temps.
PAUL CELAN
25/8: Ben aviat farà 75 anys de les morts de Companys i de Walter Benjamin. / Aparentment, són dues morts que no tenen res a veure. Companys va ser assassinat després d’un judici en què el principal càrrec era haver estat president de Catalunya. Walter Benjamin, un dels pensadors més importants i influents del segle XX, alemany, jueu, va morir a Portbou quan fugia de la persecució nazi i, probablement, davant la perspectiva que els dirigents franquistes el tornessin a França, d’una mort segura. Les dues morts coincideixen pràcticament en el temps, final d’estiu del 1940, i en l’espai, a Catalunya, entorn de la frontera, després de l’entrada dels nazis a França. I tenen una altra cosa en comú: són episodis d’una absoluta col·laboració entre les autoritats franquistes i el nazisme. Companys és detingut a París pels alemanys i lliurat al règim franquista, que l’executarà. Benjamin és retingut per les autoritats franquistes i té la certesa que serà lliurat als nazis. L’any 1940 els intercanvis, les col·laboracions, les connivències, eren absolutes. Després, quan es començava a imaginar que Hitler podia perdre la guerra, l’actitud del franquisme va canviar una mica. Però fa 75 anys eren una sola cosa. Les morts de Companys i Benjamin ho demostren.
ara.cat /opinió/24.08.2015
Vicenç Villatoro
A lo largo de mi vida tuve numerosas oportunidades de visitar Auschwitz, pero nunca lo hice. Mis cuatro bisabuelos del lado paterno, algunos de sus hijos, sobrinos y primos desaparecieron durante la Segunda Guerra Mundial sin dejar rastro. En 1945 llegó una carta de Polonia que aclaraba cómo unos fueron fusilados en su ciudad natal, Lutzk, en la que vivían desde hace siglos. Los llamados einsatzgruppen los acribillaron tras obligarles a cavar su propia tumba.
Algunos lograron escaparse y se unieron a quinientos hombres que desafiaron a los nazis y se enfrentaron a ellos con piedras, puñales y machetes, hasta ser fulminados por la artillería alemana. Los últimos judíos que resistieron en Lutzk fueron concentrados en la emblemática sinagoga de madera de la ciudad y quemados vivos en el verano de 1942.
Mi abuelo nunca quiso contar la historia a sus nietos por temor a “contaminarnos”, por temor a que nos convirtiésemos en seres cínicos deprimidos. “Tenéis que crecer limpios, creer en el hombre”, me dijo cuando le presioné para que me hablara del agujero negro de nuestro pasado familiar. Sólo ahora, décadas más tarde, llegué al cementerio más grande de la historia de la humanidad. Al lugar en el que casi un millón y medio de seres humanos -judíos, homosexuales, testigos de Jehová y discapacitados físicos- fueron asesinados entre marzo del 1942 y noviembre del 1944 por las balas, los golpes o las cámaras de gas en las que se inyectaba Ziklon-B en el lugar en que estaban convencidos de que se iban a duchar. Cuando los reclusos entendían lo que ocurría, se subían por las paredes. Los guardias nazis esperaban que se hiciese el silencio y, sólo media hora más tarde, evacuaban los cuerpos sin vida, que incineraban en los crematorios y lanzaban en una piscina en el campo, que debe de ser el lugar con más cenizas humanas concentradas en el suelo. Casi un millón de personas.
Había visitantes de todo el mundo: parte de ellos, judíos, y otros, turistas con voluntad de conocer la trágica historia del Holocausto. ¿En qué momentos me estremecí y les vi estremecerse? Cuando en plena visita a Auschwitz 1 escuchamos el ruido de decenas de trenes que pasan al lado del campo hasta el día de hoy. Al avistar Auschwitz 2 -conocido como Birkenau-, a tres kilómetros del primer campo, una guía polaca con tono suave nos enseñó miles de kilos de pelo rubio, castaño y negro, extraído a cientos de miles de mujeres que llegaban al campo. El vello se usaba para hacer uniformes para los guardias o alfombras, reemplazando así el pelo de caballo, “que era más caro”, según explica la guía. Los alemanes eran muy ordenados: en uno de sus informes se habla de un tren con 3.000 kilos de pelo femenino que iba a ser transformado en fieltro industrial. El horror aumentó al presenciar miles y miles de gafas, y aún más al ver decenas de miles de prótesis, que eran parte del cuerpo de los inválidos que minutos después de llegar eran automáticamente enviados a las cámaras de gas.
“¿Cómo se puede llorar la muerte de seis millones de personas?”, se preguntaba el superviviente y premio Nobel de la Paz Eli Wiesel. Quizás por este motivo estudié con atención la historia de Rebeca Grunwald, una bella joven rubia de 18 años soñadora, amante de la poesía y enamorada del amor. Me imagino que es más difícil pelar a una chica como Rebeca, incluso para una máquina diabólica y perversa como la del nazismo. Sin embargo, lo primero que le hicieron tras desnudarla y raparla al completo fue tatuarle el número 7762A en su brazo. De esa forma, tras deshumanizarla, era más fácil torturarla. Ella fue testigo de lo que le ocurrió a un millón de judíos en este lugar. La separaron de sus padres -asesinados inmediatamente- mientras ella sufría una agónica muerte de seis meses de duración. Un exterminio minuto a minuto, día a día.
Al principio, los nazis fotografiaban a parte de sus víctimas cuando llegaban en los miles de trenes que durante varios días les transportaban a este campo situado en Polonia. Más adelante, decidieron tatuarlos porque tras su estancia en el campo el hambre era tal que las personas se desfiguraban y quedaban irreconocibles. Esto, sin contar a aquellos que pasaron por las garras del doctor Mengele, que llevó a cabo terribles experimentos médicos sin que nadie sepa la cifra exacta de personas que asesinó. Mengele nunca fue castigado y murió en Brasil en 1979. De los 8.000 guardias del campo, sólo unos 800 fueron ajusticiados. Cada mañana, herr Doktor Mengele elegía a sus víctimas, que temían ser seleccionadas para sus experimentos. Muchas mujeres frotaban sus caras con el polvo rojo de las tejas para mejorar su aspecto y evitar ser escogidas.
Shlomo Venezia, superviviente de la Shoá, decía que cada día prefería morir, pero al mismo tiempo cada día luchaba por sobrevivir. Venezia cuenta que el hambre era tal que arriesgaban la vida por un pedazo de pan. “Yo masticaba, pero no nos podíamos masticar a nosotros mismos y, en medio de nuestra impotencia, me decía a mi mismo: mañana por la mañana tendremos más pan”.
En estos años, todos los caminos conducían a Auschwitz. 430.000 judíos húngaros fueron asesinados en este campo, el más emblemático del nazismo. Pero hubo otros transportados desde muy lejos, que viajaban a veces casi una semana desde lugares lejanos como las islas griegas de Salónica o de Rodas -se estima que fueron unos 55.000 los judíos griegos desaparecidos-, o Noruega, desde donde llegaron 690 judíos más. El 80% de los que llegaban al campo de exterminio eran ejecutados inmediatamente.
Todos los bienes incautados a los presos eran utilizados para el bien de la economía del III Reich, y se enviaba todo a Berlín tras ser cuidadosamente empaquetado. El oro de los dientes de los cadáveres; los huesos, que eran utilizados como fertilizantes humanos; y los objetos personales, previamente desinfectados para ser reutilizados en la capital alemana. Un padre de familia polaco explica a su mujer que los nazis fueron los mayores ladrones de la historia: incluso buscaban en los zapatos de sus víctimas dinero y joyas.
“Aquí viven los muertos”, rezaba una pintada en uno de los barracones. Por la noche, entre la visita a Auschwitz 1 y 2, me quedé a dormir en un hotel de la ciudad polaca, en la que actualmente viven cerca de 40.000 habitantes. En el hotel hay un spa, situado en medio de un jardín a menos de un kilómetro en línea aérea del pozo de las cenizas humanas del campo número 1. El autobús en la carretera tiene un cartel electrónico que reza: “Birkenau”. Dormir en Auschwitz no es fácil.
Cuando salimos de Birkenau, escuchamos las campanadas de una iglesia situada justamente a decenas de metros del campo. Me pregunté a mí mismo cuál habría sido la actitud de los sacerdotes y de los vecinos de la ciudad, que seguramente escucharon los gritos y olieron los hedores de la muerte. Quizás por eso el papa Francisco promete abrir los archivos del Vaticano para investigar el papel de la Iglesia durante la Segunda Guerra Mundial.
La resistencia de los condenados en Auschwitz consistía, sobre todo, en afrontar la deshumanización y mantener algo de dignidad. Esforzarse por mantener la higiene, intentar leer, escribir o dibujar, ayudar a alguien a sobrevivir o, incluso, a morir. Eli Bohnen, un rabino de las fuerzas armadas norteamericanas que acompañó al ejército de EE.UU. en la liberación de varios campos en 1945, se encontró con algunos esqueletos humanos revestidos aún de piel que apenas pesaban veinticinco kilos. Eran muertos vivos, aquellos que los nazis, en su intento de destruir y evacuar los campos, no lograron llevarse porque no se podían mover. Bohnen dijo: “Me sentía en la obligación de pedir disculpas a un perro que nos acompañaba por el hecho de pertenecer a la raza humana. Yo, como ser humano, pertenecía a la raza responsable de las barbaridades que cometieron los nazis”.
Un compañero del reconocido escritor judío Primo Levi le preguntó por qué no se preocupaba por la higiene. Levi le contestó: “Para qué, si dentro de media hora trabajaré con bolsas de carbón”. El compañero le dio la primera lección de supervivencia: “Lavarnos es reaccionar, es no dejar que nos reduzcan a animales, es luchar por vivir para poder contar, para ser testigos. Es mantener la última facultad del ser humano, la facultad de negar nuestro consentimiento”. El cementerio más siniestro del mundo. La vanguardia, internacional / Lunes, 7 de septiembre 2015.
Henrique Cymerman
Els refugiats d’avui em recorden els que fugien del nazisme (LE MONDE). A vegades cal comparar coses que no són comparables. Entre el 1933 i el 1940, molts milions de refugiats que s’escapaven d’Alemanya, Polònia i els països bàltics fugint del nazisme van xocar amb fronteres tancades. Es deien Nathan, Samuel o Rachel […]. Passem ara a un tema que no té cap relació amb el que hem descrit: la fugida de milions de refugiats de Síria, de l’Iraq i d’Eritrea. ¿És que els Latifa, Ali i Ahmed no són massacrats amb la mateixa eficàcia industrial que ho van ser els Samuel, Nathan i Rachel? ¿Hem de creure que els Latifa, Ali i Ahmed corren el risc d’ofegar-se al Mediterrani, de morir asfixiats en un camió, de morir-se de set en la seva travessa grega perquè són turistes o perquè estan banalment buscant eina a Anglaterra? No, ells també fugen de l’extermini: accepten el risc de morir ofegats perquè saben que l’alternativa és ser gasificats, metrallats, bombardejats, morts de gana. No és l’Holocaust. ¿O potser és que encara no ho és? ¿Com en direm d’aquí uns anys d’aquesta marea humana que està envaint Europa? ¿Com justificarem als nostres llibres d’història i en les lamentacions oficials aquest èxode que els europeus, els seus pobles i els seus governants intenten reduir a una “crisi” tècnica que exigiria només alguns ajustos a l’estatut del refugiat? Si el Nathan visqués, no tinc cap dubte que veuria en l’Ali o l’Ahmed el seu propi rostre […]. ara.cat [3 de setembre, 2015]
GUY SORMAN
1 . OPORTUNITAT. Angela Merkel ha sigut el primer governant a comprendre la importància per a Europa d’afrontar amb dignitat i eficàcia la qüestió dels refugiats. El primer senyal el va donar en comparar aquesta crisi amb la unificació d’Alemanya. El segon, dilluns: “El que estem vivint és una cosa de la qual ens continuarem ocupant els pròxims anys, que ens canviaran com a país, i volem que el canvi sigui positiu i pensem que ho podem aconseguir”. Un moment excepcional per a Alemanya, però també per a Europa, que en pot sortir profundament transformada. Hi ha alguns països de l’Est, Hongria per davant de tots, que o es desprenen dels seus actuals governants i canvien o no tindran lloc a la Unió Europea.
L’impacte emocional sobre la població de les imatges que hem vist aquests dies està fent bellugar els líders polítics que no es van saber anticipar, com va fer Angela Merkel. Però tots saben que, quan vinguin els problemes, part de l’opinió pública actuarà reactivament: els altres sempre són culpables de les nostres desgràcies. Si Europa realment vol fer d’aquesta crisi una oportunitat cal actuar en dues direccions: afrontar una certa refundació cultural i moral, si se’m permet l’expressió; i demostrar capacitat per jugar un rol com a potència mundial. Cal acollir els refugiats, però també cal ser actius en la resolució dels conflictes que obliguen tanta gent a fugir.
Hollande i Cameron ja han parlat d’accions militars, bombardejos, sobre posicions de l’Estat Islàmic a Síria. No hi ha dubte que cal actuar, però amb estratègies de fons, no amb cops d’efecte. ¿Afegir bombardejos als bombardejos millora la situació de la gent? La història recent ens confirma que hi ha una cosa pitjor que una guerra: no acabar-la o acabar-la malament. La de l’Iraq va ser una guerra equivocada, però la manera de resoldre-la encara va ser un error més gran. La proliferació d’estats fallits (per autodestrucció o per destrucció des de fora) s’ha convertit en un gravíssim problema. Timothy Snyder, en un llibre de propera aparició, Terra negra, explica, a partir de l’anàlisi de l’Holocaust, com el totalitarisme germina en les ruïnes dels estats. I com en aquest moment torna a haver-hi, especialment a l’est del continent, estratègies sistemàtiques de debilitació d’institucions i de poders que són una veritable amenaça per a Europa. La Unió ha d’acollir amb generositat els refugiats, però ha de combatre al mateix temps les causes de l’estampida, encara que això suposi sortir de la comoditat en què estàvem instal•lats. Quan un s’adorm, la història sempre acaba despertant-lo.
2 . HUMANITAT. Henry Buckley, un periodista anglès, va arribar a Madrid el 1929, es va quedar a Espanya fins al 1939 i va sortir per la frontera amb els que marxaven a l’exili. El 1940 va publicar a Londres Vida i mort de la República espanyola. D’aquest llibre és el següent paràgraf: “Desesperat, no sabia el que havia de fer. Vaig tornar a la Jonquera, l’últim poble espanyol, i vaig buscar el comandant. Em va dir que dotze nens havien mort aquella nit al ras. Els carrers estaven plens de gent que dormia o que havia passat ja a millor vida. Vaig tornar a la frontera i em vaig dirigir a Perpinyà. Pensava que la ciutat sencera s’estaria preparant per rebre aquella onada de refugiats, que les escoles estarien adequades per atendre’ls, que les esglésies haurien preparat cantines i cuines de campanya per donar menjar a tota aquella gent, que cines i teatres haurien suspès les seves funcions. M’equivocava. En arribar a Perpinyà vaig comprovar que no només els cines estaven oberts aquella nit, sinó que, a més, estaven molt concorreguts. I els carrers estaven plens de persones que passejaven, que parlaven, que reien, que es divertien. Anaven ben vestides i semblaven ben alimentades. Entraven als bars i als cafès, i es dirigien als music halls per contemplar l’espectacle de varietés que s’oferia aquella nit. Des del carrer podia sentir l’inconfusible so de l’acordió francès. Aquell espectacle era, en el fons, molt més tètric i dantesc que el que acabava de veure a la frontera, perquè estava contemplant una humanitat que havia perdut el cor, uns éssers humans que havien deixat de ser humans”. Els refugiats desperten Europa / ara.cat / opinió / dimecres 08.09.2015.
JOSEP RAMONEDA
1 . BONISME. Cada vegada que es produeix algun esdeveniment d’impacte que genera tensions emocionals i interpel·lacions morals que incomoden els que prenen decisions, reapareix la crítica del bonisme. És un tòpic dels discursos d’ordre que pren la figura de disculpa preventiva. Quan algú es disposa a dir alguna cosa que sap susceptible de cert qüestionament moral, s’anticipa a les respostes fent la caricatura dels seus possibles contradictors: uns suposats professionals de la bondat, posseïts per ideologies redemptoristes. La crítica del bonisme és la versió conservadora del políticament correcte. L’hem sentit amb temes com l’austeritat, la reforma laboral, la desigualtat, la immigració, la guerra. Els que opten per tirar pel dret, situant els objectius i els instruments per assolir-los per sobre dels efectes sobre les persones, sempre estan a punt per assenyalar amb el punxó els que demanen respecte i reconeixement als perdedors. Ja se sap, el món és així, no hi podem fer res, diuen.
Des que els atemptats de París han actualitzat la doctrina de la guerra contra el jihadisme, qualsevol intent de qüestionar el concepte, de preguntar-se el perquè del que està passant, de referir-se als factors culturals, morals, psicològics i socials del problema o de reflexionar sobre els errors comesos pels països occidentals és ràpidament etiquetat com a bonisme. Tot el que sigui introduir algun factor de complexitat al discurs del desafiament del fanatisme islamista als valors de les societats liberals és sospitós. Estem en guerra i sembla que això és un argument per a la irreflexió i les adhesions incondicionals. Bons i dolents i punt.
Estic amb Michael Walzer quan apel·la a la guerra ideològica en defensa de l’estat sense déus, l’únic en el qual poden conviure creients i no creients. Ens havíem fet la fantasia que la secularització era ineluctable pel triomf de la raó i la ciència. I ara hem d’assumir que anàvem errats. El fonamentalisme religiós està a l’alça. Avui la seva expressió més perillosa és la islamista, però, com diu el mateix Walzer, “cal reconèixer que ha aparegut també en els hinduistes, en els budistes, en els jueus i en els cristians. I cal combatre’l”. Dir això i preguntar-se què s’ha fet malament perquè això passi, quins buits hem deixat que ells han ocupat, no és bonisme. A fi de comptes una de les coses que ens distingeix del fonamentalisme és precisament la capacitat de qüestionar-nos a nosaltres mateixos, de posar en dubte les idees rebudes i les veritats adquirides. Un fanàtic fonamentalista no ho farà mai.
La crítica al bonisme és tan poc productiva intel·lectualment com qualsevol de les formulacions anteriors de la correcció política. Són discursos d’estatus. La crítica al bonisme és una doctrina moral que té un sol principi: dispensem-nos dels judicis morals. L’única moral és el compte de resultats. Un principi que no està tan allunyat de la moral nihilista dels principis absoluts pròpia del jihadisme que es vol combatre. No hi ha moral sense crítica.
2 . ABSURD. “Si poguessis viatjar al passat, ¿mataries el nen Hitler?” Aquesta pregunta formulada al The New York Times Magazine fa furor. Respon a una tradició de cert pensament ètic americà que juga amb dilemes morals que de fet no són tals perquè no es poden donar en l’experiència. La moral no pot quedar mai en l’abstracció: és en la pràctica que adquireix el seu ple sentit. La pregunta és buida perquè si jo viatgés ara a l’Alemanya del Hitler nen, matar-lo no serviria de res: els crims ja s’han acomplert, per això sé que ell els va cometre. I el que jo pogués fer no tindria cap conseqüència. Si jo hagués sigut allà abans que aquesta història comencés, per molt que mirés als ull el nen Hitler mai podria sospitar el que acabaria fent. I menys tenir-ne la certesa. Per tant, no tindria cap raó per matar-lo. Malament rai si comencem a fer imputacions sobre el possible destí dels infants. Pobra llibertat. La qüestió realment és una altra: ¿és lícit matar el tirà? I la filosofia clàssica ja va contestar fa segles que sí.
Disquisicions morals / ara.cat / opinió / 24.11.2015.
Josep Ramoneda
El holocausto no fue un acontecimiento singular, ni una manifestación terrible pero puntual de un “barbarismo” persistente, fue un fenómeno estrechamente relacionado con las características de la modernidad. El Holocausto se gestó y se puso en prácyica en nuestra sociedad moderna i racional, en una fase avanzada de nuestra civilización y en un momento culminante de nuestra cultura; es por tanto, un problema de esa sociedad, de esa civilización y de esa cultura.
Modernidad y Holocausto
ZYGMUNT BAUMAN
General, el teu tanc:
General, el teu tanc és un vehicle poderós.
Pot abatre un bosc i masegar cent homes.
Però té un defecte:
Necessita un conductor.
General, el teu bombarder és potent.
Vola més que la tempesta i aguanta més que un elefant.
Però té un defecte:
Necessita un mecànic.
General, l´home és molt útil.
Pot volar i pot matar.
Però té un defecte:
Pot pensar.
Als nascuts després:
I
Certament, visc en uns temps molt foscos!
La paraula innocent és insensata. Un front net
Demostra insensibilitat. Aquell que riu
No ha sabut encara
La terrible notícia.
Quina mena de temps, en els quals
Parlar d´arbres és gairebé un crim
Perquè implica silenci sobre tants delictes!
Aquell que camina tranquil pel carrer
Potser és inaccessible als seus amics.
Que es troben en dificultats.
És cert: la vida encara me la guanyo.
Però creieu-me: és només per atzar. Res
Del que faig no em dóna dret a menjar fins a atipar-me.
Casualment me n´he sortit (però si la sort em deixa estic
Perdut).
Em diuen: menja i beu! Alegra´t de tenir-ne!
Però ¿com puc menjar i beure
Si tot allò que menjo ho prenc al qui passa fam i
El meu vas d´aigua manca al qui té set?
I en canvi menjo i bec.
També em plauria de ser savi,
Els llibres antics diuen allò que és savi:
0 apartar-se de les lluites del món, i el temps escàs
Passar-lo sense por.
Defugir així mateix la violència
Pagar amb bé el mal que ens fan
No satisfer el desig, sinó oblidar
Es considera obrar amb saviesa.
Però jo no puc fer res de tot això:
Certament, visc en uns temps molt foscos!
II
Vaig arribar a les ciutats a l´hora del desordre
Quan regnava la fam.
Vaig arribar entre els homes a l´hora de la revolta
I em vaig revoltar amb ells.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.
Menjava entre batalla i batalla
I m´ajeia a dormir entre els assassins.
Feia l´amor distret
I mirava la natura amb impaciència.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.
Al meu temps els camins dconduïen al llot
La parla em delatava els botxins.
Jo poc podia fer-hi. Però els qui governaven
Se sentien més segurs sense mi. Jo m´ho pensava.
Així va passar el temps
Que em va ser donat a la terra.
Les forces eren poques, la fita
Molt distant
Perfectactament visible, bé que difícilment
Jo pogués assolir-la.
Així va passa el temps
Que em va ser donat a la terra.
III
Vosaltres, els qui emergireu de la inundació
On hem sucumbit
Recordeu
En parlar de les nostres febleses
També aquests foscos temps
De què us heu escapat.
Perquè hem passt, canviant més sovint de país que de sabates
Per la guerra de les classes, desesperats
Quan no hi havia res més que injustícia i cap revolta.
Malgrat tot, ho sabem:
També l´odi contra la baixesa
Endureix les faccions.
També la ràbia contra la injustícia
Fa més ronca la veu. Ai! Nosaltres
Que volíem preparar el terreny per a l´amabilitat
No vam poder ser amables.
Però vosaltres, quan haurà arribat l´hora
Que l´home esdevindrà un ajut de l´home,
Recordeu-nos
Amb indulgència.
BERTOLT BRECHT
“Vaig ser a Auschwitz, però no els ho explico, no entenen res. /…/ Allà dins un perd ja d’entrada els punts de referència de l’amor i la sensibilitat /…/ Les llàgrimes dels altres se us fan insuportables si voleu sobreviure /…/ Al camp, un no triava res, ni tan sols la seva manera de morir /…/ allà baix no érem ni homes ni dones”.
“Quinze anys més tard … la qüestió sobre el futur de la humanitat se’m va plantejar. No m’havia convertit en una optimista. Tremolava en el vestíbul d’una estació. Refusava qualsevol cambra de bany amb dutxa a l’hotel. No suportava la visió de les xemeneies d’una fàbrica. Quan has tornat, ho sents tota la vida. Però per viure, no havia trobat res millor que creure, com els meus oncles abans que jo, i fins a la bogeria, que podíem canviar el món.”
“Si sabessis com se’na ha quedat a dins, el camp”.
“No em crec res de la història escrita oficialment per França /…/ Vas triar França. No és el gresol que esperaves. Encara hi ha tibantor, se’ns denomina jueus de França, tal com hi ha musulmans de França; ja hi som tots, cara a cara, jo també, que m’he ficat en tot, sempre del costat de la llibertat. Vaig sentir amenaces, com ecos llunyans, vaig sentir cridar <<mort als jueus>> i també, <<jueu, fot el camp, França no és teva>>, i vaig tenir ganes de saltar per la finestra. Dia rere dia, perdo les conviccions, els lligams, una part dels meus records, dubto dels meus compromisos passats, veig policies davant les sinagogues, però jo no vull ser ningú a qui calgui protegir!”
“He viscut perquè tu volies que visqués. Però he viscut tal com vaig aprendre’n allà baix, agafant els dies un per un. N’hi ha hagut de bonics tanmateix.”
“Fa un parell d’anys vaig preguntar a la Marie: <<Ara que se’ns acaba la vida, penses que vam fer bé, de tornar dels camps?>> Va respondre’m: <<Crec que no, no hauríem hagut de tornar. Què en penses,tu?>>. No vaig poder donar-li la raó, però tampoc l’hi vaig negar. tot just vaig dir: <<Estic a prop de pensar com tu>>. Però tinc l’esperança que si em fan la pregunta abans que me’n vagi, sabré dir que sí, que va valer la pena”.
I tu no vas tornar
Plou sobre Mauthausen, la terra
s’amara tendrament, grogueja
l’herba molla, molls
els bedolls ja tots d’or, molls
els avets espessos, els roures corpulents.
Aquest turó tan plàcid 
té entranyes de granit, granit gris, de granit
són els murs dalt del turó, de granit
les torres que vigilen, de granit els camins,
l’escala, de granit, l’escala de la Mort.
Plou sobre Mauthausen, plou
dins les muralles, dins els barracots
de fusta on es maldorm,
malmenja, malviu, malmor.
Plou sobre Mauthausen i encara, espectrals,
baixen per l’escala cadàvers, arranquen
blocs de granit, escairen, esmicolen,
i ells avall amb els blocs, ells amunt
amb els blocs, ells, granit esmicolat,
ossos esmicolats.
Al poble encantador,
segur que noies rosses canten dolces
cançons de prínceps i princeses –primaveres
llargues, corones de flors boscanes,
estius d’olor de blat-, riuen,
no en saben res, diuen, no en saben res
d’aquella olor que el vent
els porta de vegades, olor
de carn cremada –primaveres llargues,
estius d’olor de blat-, mai olor de sospita.
Homo homini lupus? No,
pobres llops. Els homes som, per als homes,
homes senzillament. Encara
Da Capo
NARCÍS COMADIRA, Allemande
Dostoievski exigia que la literatura fos capaç d’ajudar-nos a reconèixer el què hi ha d’humà en l’interior de cada persona i preservar-ho en nosaltres mateixos. Aquest estiu hem contemplat escenes insuportablement tràgiques: milers de persones fugint d’una guerra espantosa, nens aferrats amb desesperació als seus pares, rostres distorsionats per la por, cossos inerts a mercè de les onades; escenes com les de fa setanta anys i que pensàvem que no tornarien, no a les portes de la civilitzada Europa. Perplexos, assistim al retorn dels fantasmes de la intolerància i el racisme; amb quina supèrbia ens recordem que, de fet, mai no se n’han anat del tot! Davant d’una catàstrofe com aquesta, ¿la literatura pot ajudar-nos a comprendre, com demanava Dostoievsk?
Molts sospiten que la ficció, a l’estil de les grans novel•les del segle XIX, no aconseguirà acostar-se a la complexitat de la vida mateixa. Però l’Acadèmia Sueca acaba d’assenyalar-nos una escriptora profundament compromesa amb la pregunta essencial de Dostoievski, Svetlana Aleksiévitx, que amb la seva obra tan singular –no s’assembla gens a cap altre- ens demostra que la literatura encara és capaç d’acostar-se a la vida real amb intenció de crear sentit. Després de llegir-la, no podrem contemplar de la mateixa manera ni els drames de la guerra i els refugiats, ni la insensibilitat i la crueltat d’alguns dels nostres dirigents.
Pensar: Una temptativa inútil?/ Dossier LA Central. Desembre 2015, número 13
Cançons de la Resistència. Marina Rossell
CANT DELS DEPORTATS
Cançó dels presoners alemanys que van lluitar contra els nazis.
Ara és l’himne de resistència de tots els deportats d’Europa.
Lluny d’aquí, a l’horitzó s’estenen prats i prats entre aiguamolls.
Mai no hi canten ocells, si hi vénen, sota els arbres secs i buits.
Ai! terra a la deriva, que ens llevaràs la vida a tots!
En els camps, erms i molt salvatges, encerclats de fil punxant,
ens sentim com dins d’una gàbia, dins la immensitat del mal.
Ai! terra a la deriva, que ens llevaràs la vida a tots!
So dels passos dels sentinelles, de les armes … i del crim,
ens recordes la mort valenta dels qui van voler fugir.
Ai! terra a la deriva, que ens llevaràs la vida a tots!
Però s’acosta la primavera i el bon temps farà florir
on abans hi havia crits d’angoixa i negra nit.
I ara, ja ben lliure, terra, ens fas reviure l’amor
Popular adaptada / Lletra: Josep Tero / Música: Marina Rossell
WIEGALA
Ilse weber cantava aquesta cançó
mentre anava al forn crematori
Ilse Weber
Wiegala, wiegala, tarda,
damunt de l’herba el vent canta,
com també canta en tots els prats
el rossinyol de cap al tard.
Wiegala, wiegala, tarda,
damunt de l’herba el vent canta.
Wiegala, wiegala, brilla,
la lluna s’enlaire i brilla
fins dalt de tot del firmament
i fixa el món dessota seu.
Wiegala, wiegala, brilla,
la lluna s’enlaire i brilla.
Wiegala, wiegala, ara,
el nostre món ja s’encalma
i cap temor ja no hi té lloc;
dorm, fillet meu, no tinguis por.
Wiegala, wiegala, ara,
el nostre món ja s’encalma.
Ilse Weber
Ilse Weber – The story of ilse Weber, a juif musician die on the Holocaust
Ilse Weber – Music of the Holocaust
MORIR A RAVENSBRÜCK
Carme Bartolí, pagesa del Pirineu, va morir al
camp nazi de Ravensbrck; perquè no morís sola,
La lleidatana Coloma Serés es va arrossegar per
sota dels reflectors i, arriscant la seva vida, la va
ajudar a morir entre els seus braços.
El camp era un glop de nit,
lluny de tot i entre carenes.
Carme Bartolí
La Carme s’està morint;
el seu plany es perd per sempre.
El camp era un glop de nit;
al nord, fum; vers el sud, cendres.
-Així jo no vull morir,
lluny dels cels i les arbredes.
La Coloma, que la sent,
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu, mentre l’estreny ben fort,
dolços mots a cau d’orella.
El camp era un glop de nit,
lluny de tot i entre carenes,
lluny de tot i entre carenes,
lluny, lluny.
Lletra: Montserrat Roig / Música: M.Rossell
QUANTA GUERRA
Quanta, quanta, quanta guerra!
Vides que es van dessagnant
en la resplendor de l’herba,
sota un raig de sol glaçat.
Quanta, quanta, quanta guerra!
Dels perduts i oblidats,
homes i dones que esperen
en tants carrers desolats.
És el destí dels febles,
el destí dels febles,
el destí … Maleït destí!
Quanta, quanta, quanta guerra!
Qui els rescabalarà?
Qui ha destruït el seu poble?
I els seus camps d’arròs amarg?
Quanta, quanta, quanta guerra!
Nens i nenes desarmats,
d’ulls oberts, molt grans … i tendres,
que ens pregunten cap on van.
És el destí dels febles,
el destí dels febles,
és el destí … Maleït destí!
Marina Rossell
LILI MARLEEN
Cançó que va unir, per un instant, el bàndol
alemany i l’aliat mentre l’escoltaven
Sota la llanterna, enfront del meu quarter,
sé que tu m’esperes sempre, amor meu …
Mentre murmuro el teu nom,
em bat el cor, et tinc present,
amor … Lili Marleen …
tan lluny … Lili Marleen
Brama aquesta guerra, i ho esguerra tot,
i tinc por de perdre’m en un altre front …
Però em reconforta dir el teu nom,
i, quan el dic, et tinc a prop
si ets lluny… Lili Marleen…
tan lluny… Lili Marleen…
Cada cop que em criden per tornar a marxar,
busco entre els records la llum del teu mirar…
Marlena Dietrich
Sento els teus passos pel carrer,
i tot això em dona fe
de tu, Lili Marleen …
tan lluny… Lili Marleen.
Però, mentre et perds entre trepig,
la boira et du molt lluny de mi…
tan lluny… Lili Marleen…
molt lluny… Lili Marleen.
Popular adaptada
Lletra: Josep Tero / Música: M.Rossell
Lili Marleen catada per Marlene Dietrich
Quan va començar a escriure sabia que seria una novel·la d’humor?
– No hi ha res tant intel·ligent ni tant estúpid com el gènere humà
– Entesos!
– La meva manera d’abordar el gènere humà i els seus defectes, és rient-me’n. Si ens ho prenguéssim amb la seriositat pertinent, no ho suportaríem, perquè passen massa coses horribles a tot arreu. És com una mena de teràpia per mi. A més, amb l’humor també pots deixar entreveure les coses. I això també és algun recurs.
– Què n’esperes del lector? Si és que n’esperes alguna cosa?
– Modèstia a part, si només un dels meus lectors, aprèn alguna cosa del comportament humà que ha oblidat i en parla amb algú altre, dues persones han aprés alguna cosa. I estem una mica, una mica més lluny de la Tercera Guerra Mundial
– Creu què hi som a prop?
– No sé si falta gaire, però mai hi havíem estat tant a prop. La història ens demostra que tenim la memòria curta. I ara, a Europa hi ha tendències que ens indiquen que podríem estar a punt d’oblidar la Segona Guerra Mundial. I quan ens en haguem oblidat, estarem preparats per la tercera.
– Té una visió pessimista?
– No, tinc esperança.
(Tria33 – capítol 183 / Anna Guitart entrevista l’escriptor suec Jonas Jonasson –“L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra”, “L’analfabeta que va salvar un país”, “L’assassí que va somiar amb un lloc al cel”. 12 de febrer 2016)
“Saber ajuda a cicatritzar les ferides, i el cine i el teatre ajuden a fer memòria” (Pessics de Vida / Manresa 23 de març de 2016)
Recordar ¿no reabre las heridas? Saber ayuda a cicatrizarlas. Ignorar de dónde venimos es lo más peligroso. (A prpòsit de la Pel·lícula Laza i Zabala / el general Galindo i la lluita contra ETA) (La Vanguardia I La contra / 16 d’octubre 2015)
«Els humans som uns fills de puta perquè la intel·ligència ens dóna la capacitat de fer mal. Segons Schopenhauer els animals no són cruels en sí mateixos, però l’home sí, perquè s’ha de ser intel·ligent per voler mal algú.» (Sèrie televisiva Merlí)
FRANCESC ORELLA
L'home dels ulls tristos 