Joaquim Amat-Piniella

/***Pàgina en construcció

DSC02286DSC01975

Joaquim Amat i Piniella

Hola Joaquim,

Aquesta carta te l’escriu una estudiant de setze anys de Manresa, l’Anna Oliveras. Fins a meitats d’aquest curs jo no et coneixia, i és una llàstima, ja que això comporta la poca difusió que hi  ha aquí sobre els temes en que tu estàs arrelat. Joaquim, tu sempre vas ser un home molt actiu, lligat a la teva ciutat i a la cultura de la teva terra, sempre vas lluitar per uns ideals de llibertat i justícia. Tot i així, al final dels teus dies, desencisat, vas abandonar l’escriptura, cosa que t’havia acompanyat sempre.

Com et sentiries si ara et digués que la teva persona no ha quedat en l’oblit? Que cent anys més tard del teu naixement s’estan fen actes en el teu nom i en el de totes les víctimes manresanes i del món del nazisme, que la teva novel·la és un referent internacional del que eren els camps de concentració nazis, que els alumnes t’estudien, fan treballs sobre tu, que les víctimes del nazisme han estat reconegudes i que aquest 12 de maig es va fer un gran homenatge internacional a Mauthausen en nom de totes elles, com et sentiries Amat?     Aquest curs, com t’he dit, se t’han fet molts homenatges, un d’aquests va ser un viatge a Mauthausen on van anar-hi nou alumnes de dos instituts d’aquí Manresa, entre ells jo. Allà em vaig adonar de l’horror que va ser allò, de la magnitud que va tenir. Em vaig sentir molt afortunada per poder-hi estar i poder-ho conèixer més a profunditat. Però ja sé Amat que el que vas viure i sofrir tu allà, al igual que els altres deportats, no ho podrem saber mai del tot nosaltres, ja que no hi ha fet més rellevant que la presència.

M’agradaria dir-te Amat, que al món d’avui en dia hi queden moltes coses per arreglar, que hi segueixen havent-hi  guerres, crisis,  injustícies, desequilibris… Però que al món actual també hi ha molta gent bona, disposada a involucrar-se en projectes solidaris, a cooperar, a construir un món millor, gent desinteressada, somiadora i lluitadora. Amat has de saber que els joves que t’han precedit i els que ho són avui actualment pugen amb forces i amb ganes de muntar un futur millor i mantenen l’esperança i la il·lusió. Tu un dia vas dir que a fer justícia de debò encara hi som a temps, i que encara podem creure en un món millor, et vull dir que tot i que al acabar la guerra i tornar aquí creguessis que això era impossible, no ho és, ja que hi ha moltes persones que estan d’acord amb aquestes frases i  que segueixen creient i lluitant per uns ideals de llibertat i justícia, els mateixos que els teus.    DSC03284

Amb atenció i apreci,

Anna.

Manresa 1 de juny del 2013

—————————————-

Estimat Amat-Piniella,

Primer de tot em presento, em dic Aitor Bernabé García i vaig néixer a la mateixa ciutat on tu vas créixer i on més tard, et van rebutjar. Durant aquest curs hem treballat molt la teva persona i la teva obra més internacional, el K.L.Reich. També puc dir que he tingut la sort d’estar físicament al lloc on tu vas estar empresonat i fent treballs forçats, l’infern del camp de concentració de Mauthausen a Àustria. Si parlem d’aquest camp m’agradaria dir que cada passa que fèiem a dins del camp ens recordava a tots els dies que vostè va passar allà. Quan visitàvem les sales com el crematori, la cambra de gas o els barracons pensava que allò que es va fer allà no podria ser obra d’una persona humana de carn i ós. Allà dins hi ha tanta maldat que és impossible pensar que algú va poder sobreviure a aquell infern. Per sort molta gent va sobreviure gràcies a una cosa fonamental i que vostè i els teus companys vau tenir, l’esperança de tornar a casa i l’esperança de aconseguir un món millor per a tots. Això últim va ser possible gràcies a persones com vostè que en comptes de quedar-se el record d’aquell temps viscut, van decidir plasmar-lo en un llibre perquè servís a les generacions futures d’ensenyament de que això no s’ha de repetir mai més. La teva obra ens ha servit per conèixer més sobre el nazisme i sobre el que es duia a terme en els camp de concentració i/o extermini, gràcies a vostè sabem més de la nostra historia. Potser el que em va impactar més de Mauthausen, i potser a vostè també, van ser les escales on els deportats havien de pujar pedres de fins a trenta quilograms en unes condicions decebedores. I a sobre els de l’SS encarregats del camp empentaven als presoners cap a baix el precipici simplement per diversió. En això m’agradaria que em respongués a una pregunta, on es troben els Drets Humans de cada persona en aquesta situació?

Ara parlant de la teva ciutat m’agradaria dir-te que actualment és una ciutat molt tranquil·la i plena de vida. El passeig Pere III sempre esta ple de gent i això fa que aquesta ciutat vella i bella sigui tan alegre. En honor a vostè li hem posat una escultura justament a fora de la Biblioteca del Casino, i allà la gent s’hi asseu i li parla amb educació i li diu que li expliqui les seves vivències. A mi, personalment, m’agradaria passar unes quantes hores junts perquè m’expliqués, almenys, un sol anècdota de vostè al camp. Finalment, estem fent molts homenatges durant aquest any per recordar el que va significar vostè per nosaltres i per el món.

Per acabar amb aquesta carta, m’agradaria dir-li, senyor Amat i Piniella, que tot el que après en aquest viatge i durant aquest curs li explicaré als meus fills per tal de que els meus fills els hiDSC03127 expliquin als meus néts, i així successivament, ja que vull que això no es perdi mai per tal de que no es torni a repetir res del que va passar a principis del segle XX. Simplement gràcies.

Atentament,

Aitor Bernabé García.

Benvolgut Joaquim,

—————————————————————————————–

Escric aquesta carta per explicar-vos que, amb  motiu del centenari del vostre naixement, he tingut la gran sort de poder gaudir d’un viatge a Mauthausen amb els seus companys de l’Amical.  Doncs sí, Sr Amat! L’Amical encara és viu després de tants anys i continuen fidels a la tasca de recordar al món què  va passar amb els milers de republicans que van anar parar a un camp de concentració en la seva lluita per la llibertat.

I allà vaig anar a parar jo amb uns quants companys de l’institut, disposats a aprendre i intentar copçar què va ser aquella monstruositat.  A casa em deien que anés preparada, que seria un viatge ple d’emocions (no sempre grates) i de vivències. Però res ens podia preparar per el que vam viure.  Voldria explicar-vos que, malgrat el pas dels anys,  Mauthausen continua obert per mantenir la memòria d’aquells que hi van morir  i per mostrar al món del genocidi,  i la crueltat que pot arribar a assolir l’ésser humà … La gent visita Mauthausen  per no oblidar allò que hauria de ser inoblidable i perquè mai més es tornin a cometre els mateixos errors.

Aquella visita va deixar en mi una marca que mai podré oblidar. No crec que poguéssim a arribar a percebre ni una mil·lèsima del dolor i l’horror que van patir els que hi van passar. Però el sentiment més fort que em  queda  és de por.   Fa poc més d’un any, aquí a Manresa, un grup feixista va atacar amb un bat de beisbol a un pobre noi de 15 anys que feia cua per entrar a un concert. El noi va quedar en coma. Va ser un atac sense motius, a l’atzar. Ni tant sols el coneixien.  I és que aquells que odien sense raó i que creuen que només els seus ideals són els bons i que justifiquen la seva violència amb la seva superioritat continuen existint.

I si es tornés a repetir? I si uns quants tornen a voler imposar-se sobre la resta? Cal que tothom recordi.DSC03290

 Una abraçada

Júlia

Manresa, a 6 de juny de 2013

——————————————-

Voldria escriure-li aquesta carta des del punt de vista d’un adolescent que té por de no ser prou fort per enfrontar-se a aquesta vida, potser no tan dura com la que va patir vostè.

En l’actualitat les injustícies estan a l’ordre del día i no es pot confiar ni tan sols en els líders polítics escollits democràticament. A tot això cal afegir els conflictes armats, la fam al tercer món, i , una crisi econòmica que és només la punta de “l’iceberg” d’un canvi de sistema econòmic a dimensions globals.

Com s’ho va fer vostè per treure forces d’allà on no en tenia? Com va ser capaç d’escapar de les mans de la mateixa mort allà on tants altres, tan valents i lluitadors com vostè, van perdre la vida? D’on treia l’esperança per poder seguir endavant, per poder veure un dia millor?

Sé que totes aquestes coses la ira no les soluciona, molt hi he reflexionat, però, no he aconseguit trobar una resposta clara. Totes aquestes preguntes potser no obtindran resposta, DSC03123però, és potser la cosa que més desitjo en aquest món, saber d’on puc  treure jo les forces per fer canviar les coses cap a millor, no solament per mi, sino per a totes aquelles persones que m’estimo, perquè no ens haguem de preocupar de què ens passarà, i puguem respirar en pau.

 Atentament,

Àlex Santiago Beltran

——————————————————————————————

 Benvolgut Joaquim Amat- Piniella,

Què tal tot des d’allà dalt al Casino assentat? Com ho veus tu, tot això? Com veus la teva ciutat? Com ha canviat tot, no? Bé, potser no tant… El passeig segueix sent el mateix i els edificis; tot té el mateix color i possiblement  també la mateixa olor. Olor de moll quan plou, olor de vida quan hi ha molta gent, una mica tenebrós a les nits… I la gent? Gent que passeja tranquil·lament, gent que passa de pressa sense ni adonar-se que tu ets allà vigilant-nos, gent que et mira i et coneix, gent que no sap qui ets, gent que s’atura i parla amb tu, gent que nomes et toca, gent que potser fins i tot et pinta. És gent extravagant la que passa pel passeig no? Avis i àvies, parelles d’enamorats, grupets de joves, quatre nenes “pijetes” que es vesteixen igual, nens corrent o  jugant a no xafar les línies blanques del terra… Tot sembla innocent a plena llum de dia, veritat? Aquí, a Barcelona, a Londres, París, Roma, Berlín, fins i tot a Mauthausen:un lloc preciós on hi ha passat coses horribles. Però què t’he de dir jo? Tu ho vas viure en primera persona.

Bé has de saber que alguna cosa si que ha canviat, la lluita que tu, valent, fort, persistent, bo, i com tu molta més gent; ha donat els seu fruit. Si que passen coses dolentes i horribles al món, no et mentiré, estem passant per moments molt durs, però ara és quan es demostra la bondat i la solidaritat de la gent, la gent normal, sí, la gent que passa pel passeig per exemple. Perquè encara hi ha persones que lluiten per  a un món més just, que continuen amb la teva feina, que difonen el teu missatge. Són aquelles que toquen de peus a terra, que viuen el dia a dia, que són honestes i reals, fidels als seus valors i amb una moral ferma, amb empenta com tu; aquestes són les que aixecaran el món, no els polítics corruptes ni les estrelles del pop. Tot i així, ells mouen masses, semblen els amos del món, i potser ho són. Perquè també es mostra la cara fosca de la gent en temps com aquests. Es veu que posats a perdre, ja ho perden tot: el respecte  per als altres, els valors, l’amor propi, la dignitat…

A vegades tot es veu molt negre i sembla, fins i tot, que tornem a començar una altre vegada. Però que no hem après res de vosaltres? Et deus preguntar. Doncs si, alguna cosa si, però encara ens queda molt per aprendre i ho hem de potenciar,perquè la majoria de nosaltres no et coneixíem fa uns mesos i això no hauria d’haver estat així. Per això és bo que et fem un homenatge, que se’t doni a conèixer, a tu i a tots amb clip_image002els que vas estar. 

Només una última cosa estimadíssim Joaquim, no tornis a marxar sisplau. Ens agrada que siguis allà dalt al casino, ets el nostre referent, un exemple a seguir, ens recordes que no està tot perdut i que hem de seguir endavant. Sé que quan vas morir no tenies gaire esperança, bé ara som aquí perquè la recuperis. Et desitjo uns feliços 100 anys!! I per molts més. Cuida’t!

Laura Vidal Domènech

——————————————————

Estimat Joaquim Amat Piniella, em dic Anna Moseguí i sóc una estudiant del Pius Font i Quer de Manresa, la teva ciutat. Durant aquest curs, a l’aula de filosofia, hem llegit i conegut coses sobre vostè. I sincerament li dic, que em sento orgullosa de que un personatge com vostè siguis de la meva ciutat. M’agradaria que fos aquí avui en dia, i pogués veure l’homenatge que li hem fet. A la biblioteca del Casino hi ha una exposició sencera dedicada a vostè. Una de les coses que m’agrada més fer és recopilar històries. Personalment, penso que les persones som històries, i que tothom té coses a explicar. A mi m’agrada escoltar aquests relats i escriure’ls, ja que m’agradaria ser escriptora com vostè. Aquest any vaig conèixer una dona que feia això. S’havia passat anys de la seva vida parlant amb persones, guanyant-se la seva confiança perquè ens expliquessin el que havien viscut a la platja d’Argelers. Suposo que li sona aquest nom, vostè hi va estar una temporada en aquella platja. Aquella dona va ser capaç de amb dues hores, explicar-nos el patiment d’algunes persones que, com vostè, van anar a parar a aquella platja; i em va aconseguir emocionar. Amb tot això li vull dir que em sembla d’una valentia immensa sortir d’aquell camp de Mauthausen al que va estar empresonat i voler explicar la seva experiència. Diuen que l’arma de l’escriptor es la paraula. Les paraules tenen el poder de causar emocions als qui les reben. Amb les vostres paraules, heu aconseguit captivar i emocionar els milers de persones que han llegit els seus llibres. I han fet més afecte, que qualsevol arma amb la que us poguessin apuntar els soldats nazis. No li puc dir que no hi hagin guerres, o que hagi desaparegut del tot els pensaments nazis, però crec que el món ha millorat; i li puc dir que som conscients del passat i de tot el que us van fer. Encara que segurament, el que ens imaginem no és ni un tros de les atrocitats que devia arribar a patir.  Vostè i molta més gent.  L’altre dia vaig anar a un restaurant de Manresa i a les estovalles hi havia escrites frases dels vostres llibres. Hi va haver una paraula del K.L. Reich que em va cridar molt l’atenció: Esperança. Li voldria preguntar com es pot trobar esperança en les condicions en les que vivia al camp de concentració.  Suposo que això és l’únic que et queda, esperança. L’únic que t’ajuda a sobreviure. Però això és el que crec jo. A la biblioteca del Casino hi ha una estàtua de vostè, en una cadira prenent el cafè. I a l’altra banda de la taula hi ha una altra cadira on la gent s’hi pot asseure i parlar amb vostè. I jo em pregunto, què li diria si el tingués al davant? Si pogués parlar amb vostè? Suposo que li demanaria que m’expliqués la seva història, fins i tot les coses que no surten al llibre. DSC02338I no sé si seria capaç de suportar les coses que em podria dir, però les coses dures, també s’han d’explicar. 

Amb admiració,

Anna Moseguí , Manresa, 3 de juny, 2013

—————————————————————————–

Manresa, 6 de juny de 2013

 Estimat Joaquim

Et demano disculpes per haver tardat tant de temps a escriure’t. Si t’he de ser sincer, no va ser fins fa uns mesos que vaig recordar que encara et devia una resposta. Però ens els últims anys no he tingut massa temps per pensar, realment he tingut moltes coses a fer, sempre enfeinat. Ara bé, aquestes últimes setmanes he pensat molt en tu i en què t’escriuria i ,sincerament, no sé ni per on començar.

La veritat és que les coses han canviat molt des de l’última vegada que et vaig escriure. Ara ja no estem tots tan tranquils com abans i sembla que fins i tot els més ben situats tenen més maldecaps que mai. La bona vida ja no es dóna per suposada i cada cop s’ha de lluitar més durament per a arribar a final de més. Cada dia, anant pel carrer, veig més gent regirant els contenidors i el banc d’aliments cada cop va més ple. Però mira, es va tirant com es pot, és clar. Què es pot fer sinó? Ben mirat, què t’he d’explicar a tu, que ets el lluitador dels dos? Ja saps de què et parlo. És justament el què ens fa falta ara, esperit lluitador. Perquè, per dir-ho sense embuts, Joaquim, la situació és realment greu.

El sistema està corcat a més no poder. El que semblava que havia quedat enterrat per sempre més, dóna la impressió que es remou a la tomba. El que fa uns anys era impensable ara està passant sense causar massa enrenou. I és això el que em preocupa…  Persones amb càrrecs importants diuen públicament coses inhumanes, coses que haurien de cridar l’atenció de tota la comunitat europea. Però no ho fan i ningú fa res al respecte. I moltes de les paraules d’aquestes persones em recorden d’una manera preocupant el què va passar llavors, ja m’entens. Sembla que en comptes d’avançar, retrocedim en el temps.

Tampoc vull dramatitzar massa, Joaquim. Però em fa ràbia la manera com van i com van anar les coses. La manera com se’t va silenciar, ja ho saps, quan justament el millor que podem fer és recuperar i ajuntar tota la memòria que tenim per mirar cap endavant i no cometre els errors que ja hem comès. Però en aquest país tot va diferent; és com un món a part. No t’ho creuries.

Ben mirat, però, podria entendre que a tu tot això no t’importés massa, tan lluny d’aquí com estàs. Però sé que sí que t’importa, perquè per molt lluny que siguis i per molt malament que et tractessin no deixaràs mai de ser manresà. Ets un home savi i t’explico tot això perquè necessitem gent com tu. Encara que no ens puguis ajudar i no hi puguis fer res, has de saber que serviries de model per a molts. Si hi hagués més gent capaç de demostrar el que tu vas demostrar fa tant de temps viuria molt més tranquil. T’ho devem, Joaquim.

Bé, se m’acaba el temps. Només em queda dir-te que tinc la intenció d’anar-te informant fil per randa de tot el què passi a partir d’ara. Perquè aquesta també es la teva lluita i tens dret a participar-hi, encara que només sigui a través duna carta cada setmana. I confio que et quedi prou temps com per poder presenciar la victòria.IMG_1418

Espero la teva carta amb gran expectació.

La meva més cordial salutació,

el teu amic, Pau Bosch

Manresa, 6 de juny, 2013

————————————————————————-

Manresa

5 de Juny del 2013

 Estimat Joaquim Amat-Piniella,

Sempre m’he fet moltes preguntes. Moltes preguntes que ningú s’ha vist en cor de respondre fins aquest any. He rebut respostes, altres preguntes i reflexions sobre coses que, personalment, mai he acabat de comprendre. Què som? Perquè la gent es comporta de manera que no entenc? Tothom pensa igual?… Bé, crec que en realitat, el món on tu vas viure no era tan diferent de l’actual.

Ara, vivim en un món on encara hi ha violència. I no parlo només de les guerres que pateixen en el tercer món. Segur que al mateix passeig de Manresa, el mateix per on caminaves tu, encara hi ha casos de violència física, de gènere o simplement psicològica. I per si això no fos prou, et diré que Espanya segueix pràcticament igual que abans. Sense anar més lluny, et puc dir que l’altre dia vam fer un homenatge a les víctimes de Mauthausen i al mateix  dia van fer, també, un homenatge a la División Azul. A més a més, Espanya no va homenatjar a cap víctima. Soc incapaç de comprendre, per molt que m’ho proposi, a aquesta gent. Han passat molts anys des del final del  règim franquista i encara avui en dia hi ha franquistes. M’agradaria que tothom fos com tu, una persona que lluita per uns ideals d’igualtat i de democràcia per a tothom perquè el que no veu molta gent, és que tothom és igual i té els mateixos drets.

Però bé, no t’espantis, no tothom pensa igual. Gràcies a gent com tu, la gran majoria de la humanitat s’ha adonat de fins a quin punt s’han de respectar i valorar els drets humans. Es fan molts homenatges per evitar que tornin a passar uns fets com els de l’holocaust i evidentment crec que el món ha millorat una mica, èticament parlant. Personalment crec que m’has aportat una lliçó bastant important: s’ha de lluitar fins al final, lluitar pel que vols i lluitar per fer un món millor.

Òbviament, fer una crítica a la societat és molt fàcil, ja que buscar defectes a tot no és gaire difícil. Però crec que la vida és com un camí que et porta per molts llocs. Llocs bons i dolents i de tant en tant un mur et taparà el camí. Però crec que el més important és saber com saltar les parets, aprendre-ho i gaudir del paisatge. Amb això, vull dir que sóc una estudiant del Pius Font i Quer que no viu en un món perfecte però tot i així jo trio el camí que m’agrada, estudio el que m’agrada i lluito per intentar-ho.  

Crec que t’agradaria la Manresa d’ara, suposo que abans entre la guerra i el règim, hi devia circular un ambient de por i angoixa. Ara no, tothom és lliure de dir el que pensa, els carrers estan vius, alegres i hi corren nens jugant sense cap mena de por. La por, és una de les coses que hem perdut en tots aquests anys i que ens ha fet millors i ens ha fet més forts.

M’agradaria dir-te que no només ets un ídol per molta gent sinó que t’has convertit en un símbol d’esperança, ja que l’últim que es perd és l’esperança i tu  no la vas perdre mai.

Atentament,

Ester Oliveras Casòliva

————————————————————————————-

Joaquim Amat-Piniella

Manresa, Barcelona

 Estimat Amat,

Sincerament fa molt poc que se de la teva existència, però des de que em van parlar de tu a la classe, no he parat de pensar en la quantitat de coses que vas arribar a viure. No puc arribar a imaginar les coses que vas haver de patir. Avui en dia, encara que han quedat proves, hi ha molta gent que no s’ho creu, i el que encara és pitjor, molta gent ho nega.

No puc entendre com hi ha gent, si se’ls pot considerar com a persones, al món que són capaços de cometre crims com aquests sense sentir que estan fent alguna cosa malament. S’intenten justificar amb excuses sense sentit, i encara creuen que ho fan per el seu bé i els dels altres.

A part de les fotografies, un dels llegats més importants que vàreu deixar els que ho patireu van ser els poemes, les narracions i textos varis. En ells es pot veure perfectament el funcionament del camp, les coses que vàreu patir, els vostres sentiments, tot el sofriment que veu haver de suportar. El teu llibre, el K. L. Reich ha sigut traduït a moltes llengües, i ha esdevingut un dels textos més importants que ha quedat.

Aquest any, Manresa, la teva ciutat, celebra el teu centenari. Han fet una estàtua en honor teu, ara estàs assegut a una taula a la biblioteca del Casino, al centre de Manresa. Molta gent s’asseu a la taula amb tu i t’explica coses, també hi ha molta gent que es fa fotos al teu costat. Potser molts no saben ni qui ets, i simplement els fa gràcia l’estàtua, però per alguna cosa es comença. Segur que hi ha algú que passejant s’interessa per l’estàtua i comença a informar-se, i així mica en mica cada cop més gent sabrà coses sobre tu i la teva història.

Avui en dia encara hi ha crims semblants al que vas viure tu, potser no són tan bèsties, ni tenen tant ressò, però a al món encara hi ha molta malicia i injustícies. Crec que hi ha esperança, i que podem creure en un món millor, com vas dir tu. Potser no serà fàcil, ni tothom estarà d’acord amb mi, però val la pena lluitar-hi. Mica en mica si podem anar fent petites coses al final farem un món millor, no perfecte, però potser el millorarem una mica. DSC02289

Atentament,

Cristina Martí

Manresa, 3 de Juny del 2013

—————————————————————————–

Estimat Joaquim,

És molt probable que no em coneguis. Què dic? No em coneix. De fet, ni tu em coneixes a mi, ni jo a tu.

Bé, no t’enganyaré, jo si, una mica. Però no massa, ja que no he tingut més temps per fer-ho.

Tot just fa poc menys de sis mesos que se que vas existir. El meu professor de Filosofia Sociologia i em va presentar-te, i la veritat, és que n’estic molt satisfet d’haver-ho fet. I es t’has tornat un exemple de persona a seguir, un ciutadà exemplar. Una bona persona, amb molt coratge i valentia; i a sobre, amb un do, un do del que no tothom en pot gaudir, que és escriure.

Actualment hi ha mols nous escriptors, el problema, que això d’escriure ja no és molt corren, perquè amb això de les noves tecnologies la cosa ha canviat molt en aquests últims anys. Ara està més de moda un tipus de música electrònica, que es crea des d’un ordinador. Que per cert, dubto que sàpigues que és un ordinador. Per resumir-t’ho ben ràpidament, vindria a ser una pantalla de vidre que està connectada a una caixa i aquesta caixa a l’electricitat, i amb aquesta màquina s’hi pot fer de tot el que es pugui imaginar.

Per on anàvem? Ah, si! Doncs això, que s’ha posat de moda, i no hi ha qui aturi aquest gran negoci. Fins i tot, ha sortit un Coreà que fa uns vídeos amb aquest tipus de música i es dedica a moure la pelvis i els braços d’una manera un xic… desorientat.

De fet, jo només t’escrivia per informar-te una mica de la situació actual. Però no me’n puc acomiadar sense abans haver-te dit el que has sigut capaç d’aconseguir, fins i tot després d’haver mort. Ha commogut a una societat sencera, i per això almenys aquí, a Manresa, a la NOSTRA ciutat, s’ha commemorat un centenari en el seu honor; recordant que un 22 de Novembre de 1913 va néixer una persona que ha deixat la seva petjada en aquest planeta, i, que gràcies a Déu, si existeix, ha estat reconeguda i merescuda.

Per acabar, volia que sabés que, el seu llibre: K.L. Reich m’ha marcat, d’alguna manera especial, i he pres nota i n’estic segur que em servirà i que sigui possible que d’alguna manera, encara no ho se, canviarà força coses de la meva vida.

Ah si! M’he n’oblidava, han fet construir una estàtua de la teva imatge, cosa que t’envejo molt perquè no tothom pot presumir d’una cosa així.DSC02266

Atentament,

Marc Gómez

Manresa,  31 de maig, 2013

———————————————————————-M

 Estimat Amat,

No he tingut el plaer de conèixer-te en persona però m’han parlant molt bé de tu. Des que vam fer una excursió per la ciutat, vam començar a parlar sobre la teva vida. La veritat es que m’hagués agradat passar una tarda amb tu , fins i tot prendre un cafè mirant la gent passar i compartir experiències i preocupacions. Sé que has tingut una vida molt intensa i complicada, de fet no sé si jo hagués pogut actuar de la mateixa forma, és aquesta una de les raons per les que t’ admiro. 

La veritat és que han canviat molt les coses, tot i que sempre hi ha hagut problemes i crisis,  actualment n’ hi ha bastants, però penso que un dels canvis més notables ha estat en la mentalitat i la forma d’ enfrontar una situació. T’he de dir que tinc una perspectiva de futur força pessimista, realment no tinc gaire confiança amb les futures generacions.  

En aquesta carta et vull expressar la meva preocupació davant la societat.  És cert que fa uns anys no hi havia tants avenços ni tantes llibertats, tot i que estem arribant a l’altre extrem. Estic d’acord que ara hi ha més lleis d’ensenyament i formació acadèmica per als  joves però crec que abans hi havia més respecte i educació. Ara estem més centrats en aconseguir afers i bens materials en comptes de dedicar-nos a buscar el que realment ens fa feliços.

Vull afegir que també hem de ser optimistes i buscar la part positiva dels moments difícils.

Per finalitzar vull explicar-te que també hi ha hagut canvis per a millor. Sense anar més lluny, aquest ha estat un any esplèndid, he conegut a persones increïbles que m’han ensenyat el significat de les paraules amistat i respecte. Amb això el que vull dir-te és que elles m’han obert els ulls i he après que la vida és una cosa o una altra depenen de com la miris.

Com a conclusió tornaré a dir-te que admiro la teva actitud però també la teva fortalesa i lluitar pels teus ideals. Penso que la millor manera de finalitzar aquesta carta és recitant un fragment de la obra El casino dels senyors :

Evolució del món! Què vol dir? Ja en vida m’hauria agradat saber el perquè de moltes coses i mai no hi vaig poder arribar  DSC01633

Atentament

Aina Castro Garcia

Manresa, 2 de Juny de2013

———————————————————————–

Estimat Amat,

M’agradaria, primer de tot, donar-te les gràcies. M’imagino que no va ser gens fàcil viure tal experiència i, tot i així, sobreviure fins al final. En veure aquesta actitud tan valenta per part teva, fa que vulgui tindre la mateixa força que tu, poder aguantar tal desgràcia i continuant fent vida normal, o almenys intentar-ho ja que mai serà el mateix.

La fe i l’esperança que has mostrat és admirable. Avui dia no hi ha molta gent, per no dir ningú, que tingui aquesta actitud. Jo la primera ja que no podria aguantar tot el que vas haver de sofrir tu, se’m faria totalment impossible, i per això inspires a molta gent. Fas sentir orgullosos als manresans i catalans quan llegeixen el teu llibre, quan senten la teva història i quan saben totes les animalades que vas veure’t obligat a patir.

Sé que no pensaves de manera positiva envers el món i la societat en sí quan vas sortir del camp, i la veritat es que jo tampoc ho veuria clar i actualment no ho veig gens clar. Encara que no hagi viscut el mateix que tu, he estat en aquest món 17 anys, i en aquests anys de la meva vida, on he observat els meus voltants a mida que anava creixent, veig clarament que està molt malament.

El país s’enfonsa a una velocitat massa ràpida pel meu gust, hi ha injustícies per totes parts, notícies que mai hauries imaginat que poguessin ocórrer. Els rics són i seran sempre els que tinguin el poder a les seves mans, els que decideixin el futur de tots nosaltres amb una sola decisió seva, i a nosaltres no ens queda un altre que obeïr.

Molts volen la independència i ho trobo totalment normal. Qui podria veure com el trepitgen i no fer res al respecte? Ningú.  Sé que allà vas viure moltes crueltats i coses inimaginables per amí i per això et vull donar les gràcies. Gràcies per aguantar, per sobreviure fins al final i per recordar d’una manera tan encisadora a tots aquells que van perdre la vida d’una forma tan inhumana. Tu vas dóna’ls-hi aquell tros de protagonisme que els podria fer vius per nosaltres un altra vegada, encara que fos un instant.DSC02273

Mil gràcies.

Fani de la Muñoza

Manresa, 5 de juny, 2013 

————————————————————————

IES Pius font i Quer

Manresa

5 Juny 2013

Estimat Amat i Piniella,

Suposo que durant aquests últims dies has rebut moltes cartes que anaven dirigides a la teva persona, per part d’alumnes de batxillerat d’un institut que potser no coneixes. Si has llegit les cartes enviades pels meus companys hauràs trobat que reflexionaven molt sobre l’actualitat en la qual ens trobem, i jo, per descomptat, penso reflexionar sobre com està tot.

Doncs bé, és difícil començar a escriure una carta a algú que no coneixes del tot bé, però faré tot el possible perquè ho entenguis tot. Hi ha tantes coses que et voldria dir, hi ha tantes coses que han canviat durant les últimes dècades. Des de la segona guerra mundial i els camps d’extermini, que aquestes últimes dècades s’ha fet tot el possible per tal de que no tornés a passar l’extermini de milions de jueus, però per molt que ho intentem evitar, sembla que no serveix de gran cosa, ja que tots els esforços que fem en contra sembla que ajuden a la seva renaixença. M’estic referint clarament al nazisme, una de les pitjors èpoques que han existit, però que per desgracia està renaixent amb països com França. De veritat que no m’ho puc creure, està renaixent l’infern per complert, estan renaixent una de les pitjors èpoques de tota la historia de la humanitat, i tot per algun motiu en concret? Ho dubto molt, només volen revifar la flama  quasi apagada del nazisme, per tal de convertir aquest món en un complert caos, moriran milions, que dic milions, milers de milions de persones innocents per la culpa d’uns pobres desgraciats que creuen en un dels pitjors errors de la humanitat. Tenim el ressorgiment del nazisme al tocar, i no podem fer res en contra seva, està renaixent amb més força que mai, però no et preocupis Amat, ja que et tornarem el favor que ens vas fer. Tu ens vas obrir els ulls sobre la gravíssima causa que estava naixen durant la guerra, i ara nosaltres et tornarem el favor e intentarem retenir i destruir el nazisme actual, per tal de fer  d’aquest món un món millor per viure. Tu vas fer tot el possible per eliminar-lo amb el llibre que vas escriure, ara ens toca a nosaltres agafar-te el relleu i continuar el teu treball i rematar d’una vegada per totes el nazisme. Com moltes persones han lluitat per fer d’aquest un món millor ara ens toca a nosaltres continuar “netejant” aquest món, farem de la Terra un bon lloc per viure-hi per tal de què les noves generacions hi puguin viure sense problemes.

Deixant de banda el tema del nazisme, també et volia escriure per tal de dir-te que t’admiro moltíssim, de veritat, tot el que vas fer ens ha ajudat a les noves generacions. Vas poder sobreviure a un camp d’extermini, i els hi vas obrir els ulls a la resta d’habitants sobre el que estava  naixent, cal dir que té molt de mèrit. Representes tant per tots que no hi ha paraules per descriure-ho. Quina ironia, eh! Tu vas fer tot el possible per deixar-nos un lloc per viure, i ara les persones que actualment tenen un lloc per viure són aquelles que es dediquen a fer homenatges als soldats nazis encara presents entre nosaltres. Potser això últim no t’ho creus del tot, però fes-me cas, tot i que no em coneguis, el govern espanyol fa unes setmanes va decidir fer un homenatge als soldats nazis, just el mateix dia en què es feia un homenatge als morts en el camp de Mauthausen, ja deus conèixer aquest últim nom. Però t’ho pots creure, el govern espanyol fent un HOMENATGE als soldats nazis!!! Es que no em crec que tinguin la cara tan dura per fer tal cosa. Ja pots observar per quin tipus de gent has lluitat, per gent traïdora, però vas fer el que havies de fer, relatar el monstre que estava naixent entre aquelles reixes.

Tu mateix ja deus està veient com a decaigut tot aquest país, o els altres. Tot s’està destrossant, estan destrossant els ideals en els quals creiem, volen imposar un nou model, volen tornar a imposar els pitjors dels malsons, volen provocar el propi infern en flames. Ho volen derrocar tot per tal de fer néixer d’entre les cendres el fènix de flames negres per inculcar-nos el propi pensament del nazisme, i fer-nos perdre la esperança. Però saps que et dic, Amat? Que no ens faran callar, cridarem fins derrotar el fènix de flames negres, lluitarem per guanyar un món millor, no ens rendirem, no perdrem l’esperança, farem front a tot l’infern que ha de venir, LLUITAREM PER VIURE!!!!!!!

Totes les persones tenim el mateix dret, tenim el dret a viure, tot i que a vegades costi veure’l i tu, Amat, ens vas fer un petit gest, però suficient per desencadenar una gran acció, la qual la portarem a terme nosaltres. Tots nosaltres som una família, tot i que no provinguem de la mateixa mare, però som una família unida, i res, absolutament res, pot destrossar una gran família. Si un dels nostres nakamas (companys) es malferit, com a bona família que som el defendrem i lluitarem per ell, som una família unida que s’ajuda mútuament i que MAI deixa enrere a la família. Som la pitjor armes de totes, som una arma de destrucció massiva que farà front al fènix de flames negres.

Es creuen que ens inculcaran un propi pensament, que ens eliminaran tot rastre d’humanitat, que ens eliminaran per sempre la esperança, que ens imposaran una mateixa moral, que serem esclaus del present i del futur, que serem fills del nazisme, que no li farem front, que serem soldats manipulables al servei del malson, doncs ja es poden anar oblidant-se perquè ningú pot fer front a una gran família que lluitem pels nostres ideals i et juro, Amat, que nosaltres farem front a tal malson. Potser perdem i potser morirem però lluitarem fins al final, intentarem guanyar-lo, no ens rendirem i sobretot no perdérem el tresor més apreciat que posseïm, el dret a la llibertat. I com ja he dit anteriorment, no podran amb el major poder de tots els temps, la família, ja que no hi ha res com una bona família que s’ajuda mútuament en els pitjors i en els bons moments, no hi ha res tan important com una família unida amb somnis propis. Farem d’aquesta terra una terra de somnis i al malson que vindrà li farem un somriure i el vencerem. Al mal temps bona cara.

Per acabar, que ja m’he allargat més del que volia, i tampoc he parlat d’altres temes que també volia parlar, però que hi farem, la vida es curta i s’ha d’aprofitar. Espero sentir noticies teves aviat i ara et deixo que apart dels problemes mundials en tinc de personals com són els exàmens durant aquesta setmana i la que ve, problemes d’existència, dualitat d’amor, etc. Doncs bé tranquil pel que te comentat, que nosaltres ens encarreguem, has deixat el món en bones mans i ara, descansa en pau. DSC01571

Atentament,

 David Reyner Parra

————————————————————————–

Manresa a 6 de Juny de 2013

Estimat Joaquim,

Una vegada em van dir que quan estem tristos, quan sentim un fort dolor, quasi insuportable, que ens oprimeix el pit i no ens deixa seguir endavant, el millor que podem fer per deixar-lo anar, per alliberar-nos-en, és escriure una carta. Però no una carta qualsevol, una carta que reflecteixi tot allò que ens causa dolor, que pot anar dirigida a persones que hem perdut i que la seva falta se’ns presenta com un fort obstacle per continuar caminant, una carta on escriure aquelles paraules que mai vam ser capaços de pronunciar. Una carta que no serà mai enviada, que ningú mai rebrà, i que, un cop acabada d’escriure, cremarem, convertint els nostres sentiments en cendra, i així el dolor no quedarà tan endins. T’explico això perquè és el que m’agradaria fer, però sense parlar-te de mi. Aquesta carta és per tu, Joaquim, però també és per mi. Per tu, per mi i també per totes aquelles persones que pateixen en silenci, per totes aquelles paraules que no seran mai pronunciades i que no arribaran mai a orelles de ningú, per totes aquelles cartes convertides en pols en el vent.

No vull parlar-te dels problemes del món actual, no vull explicar-te que estem en crisi i que sembla ser que els humans som especialistes en caure una i altra vegada amb la mateixa pedra i que, per molt que avancem i millorem, és com si no ens moguéssim de lloc. Tampoc vull parlar-te del passat, i crec que no podria fer-ho del futur. M’agradaria parlar d’amor, potser perquè crec que és una de les coses que tu i jo, i també la resta de persones de tot el món i les que ja no hi són, tenim en comú: el desig d’estimar i ser estimats. L’amor que tu vas conèixer és i serà l’amor que jo coneixeré i que els meus fills i també els fills dels meus fills coneixeran, perquè l’amor és una cosa que no canvia, és una cosa que ens uneix a tots, sense tenir en compte l’època o la part del món on vivim o hem viscut. Jo no en sé gran cosa, de la teva vida amorosa, tampoc vull parlar-te de la meva, però estic segura que vas estimar amb tanta força i il·lusió com vull arribar a fer-ho jo algun dia. Algú, m’atreviria a dir que molt savi, va dir una ara fa poc: “les persones van ser creades per ser estimades i les coses per ser usades. La raó per la qual el món està en caos és perquè les coses estan sent estimades i les persones usades”.

Aquest és el gran problema de la meva societat, Joaquim: tots parlem de l’amor, però ningú sap verdaderament que és i, sobretot, on podem trobar-lo. El busquem gairebé amb desesperació i, quan sembla que sí, que quasi l’hem trobat, no, no ho és. I llavors, sense pensar-nos-ho gens, girem l’esquena per buscar-lo a un altre cantó, deixant al nostre darrere una persona que potser sí que l’havia trobat en nosaltres. I llavors ve el dolor i el sentiment de buidor, que és un gran forat negre allà on hi hauria d’haver el cor i que ens va absorbint lentament. Però com es pot trobar a faltar una cosa que mai hem tingut? Com podem patir la pèrdua d’una cosa que no ha estat mai nostre? Doncs no ho sé, Joaquim, però jo el trobo a faltar, l’amor. No l’he tingut mai entre les mans, no l’he pogut mai retenir, sempre que semblava que sí, que ja gairebé hi arribava, que el fregava amb les puntes dels dits; se m’escapava de les mans o bé era tan fràgil que se’m trencava. I això no és com una malaltia que de tant tenir-la el teu cos pot  immunitzar-se, no, el desamor és sempre igual de dolorós, ja pots tenir-hi tota l’experiència que vulguis, ja et pot haver passat mil vegades, que quan una persona et trenca el cor et fa encara més mal que la primera. Però tu això ja ho deus saber, suposo que hi ha coses que no canvien i mai ho faran, i l’amor és una d’elles. Crec que l’únic que ens pot ajudar als humans a salvar-nos de nosaltres mateixos és l’amor: amor pel nostre planeta, la Terra; amor per la resta d’ésser vius amb els quals convivim; amor per les altres persones del món siguin d’on siguin i siguin com siguin, i, sobretot, amor per la vida.DSC01545

Jo no perdo l’esperança en els humans, no ho facis tu tampoc.

Una abraçada,

Laura.

—————————————————————————–

Amic Amat,

S’acaba el curs, és el moment de fer l’últim esforç, de posar l’última carta sobre la taula i de recollir el fruit del que hem anat cultivant durant tot l’any. Són dies de reflexió, de valorar com han anat les coses, de tancar portes per obrir-ne de noves i, malauradament, d’acomiadar gent, espero que no per sempre.

Estic trista, no t’ho negaré, però em fa molt feliç saber que persones que estimo estan a punt de començar una nova etapa per la qual han lluitat molt. Deixaran enrere records inoblidables i moments molt especials. Sé que per les seves venes ara mateix hi circulen nervis, por, incertesa; però també alegria, il·lusió i felicitat.

Tu ja saps què és acomiadar-te d’una persona estimada, el motiu és molt diferent, però penso que ara puc entendre una mica millor què és el que et va passar pel cap quan vas deixar casa teva.

Espero que no sigui un adéu per sempre, els desitjo molta sort, no els espera un futur fàcil, però segur que amb esforç, constància, valentia i sent elles mateixes aconseguiran arribar allà on vulguin.

El món ens planteja molts reptes, i sincerament veig molt difícil trobar solucions que agradin a tothom. Penso que no s’està anant pel camí correcte, cada vegada hi ha més desigualtat social, més injustícies, menys respecte. S’està perdent l’ètica, la moral i tots els valors pels quals, persones com tu, heu lluitat tant de temps.

Em fa por que, si no fem alguna cosa, acabem amb una Tercera Guerra Mundial; aquesta guerra no seria armamentística (entenent per armes les pistoles, les bombes o els tancs), però com en totes les guerres, els que la patirien més serien els que hi tindrien menys a veure. La misèria arribaria a moltes més cases i molta gent moriria, de gana o de fred, mentre uns quants estarien gaudint de grans banquets i passejades amb limusina. 

Afortunadament, aquest curs he après que no està tot perdut, a la nostra societat hi ha moltes persones que, igual que tu vas fer en el seu moment, estan disposades a lluitar per aconseguir un món millor per tothom. He entès que gairebé res impossible si no deixes de creure que ho podràs aconseguir.

Amat, no sé quin dia vas entrar a formar part de la meva vida, però si que sé que aquell dia vaig guanyar un referent, una persona de qui es podia i valia la pena aprendre; vaig conèixer un gran home, un lluitador fidel als seus ideals. 

Moltes gràcies per deixar-me conèixer-te, per ensenyar-me que és important. Manresa té moltaDSC01600 sort tenint ciutadans com tu. Per mi aquest curs té molts noms propis, però sense cap dubte un d’aquests és el teu, ets inoblidable.

Rep una abraçada ben forta allà un siguis,

Laura Garriga Orteu

Manresa, 1 de Juny de 2013

————————————————————————————

2 de juny de 2013

Joaquim Amat-Piniella

 Benvolgut Joaquim,

 Aquesta setmana he rebut l’encàrrec d’escriure’t una carta per part del meu professor de filosofia. No em serà fàcil d’escriure ja que hauré de buscar ben endins meu tot allò que em qüestiono i ordenar els pensaments amb un temps, en contra meva,  limitat. (ja que em trobo en els inicis del que se’m presenta com el final de curs més intens). Tot i així, intentaré plasmar les meves reflexions de la millor manera possible.

 He decidit escriure’t sobre un tema que fa temps que ronda pel meu cap. Es tracta de la situació d’incertesa que vivim en la nostra societat. Des del segle passat estem immersos en un camí de renovació constant. Cada vegada són més els canvis i més ràpids. Sorgeixen noves tendències, nova música, hem avançat en recerca biològica, hem augmentat les noves tecnologies… però, i aquí rau un greu problema, sembla que alhora han augmentat les nostres ambicions. El recull de les accions que hem dut a terme des d’aleshores ens han conduït a una situació de crisi, aparentment econòmica, però que més aviat percebo que és en tots els nivells. I em pregunto, com és que no ho veiem? Potser ens pensàvem que un sistema com el nostre no podria defallir? Abans no notava res perquè era petita, però ara que veig que em trobo apunt d’entrar en el món adult em sorgeixen tantes preguntes Joaquim! Ja ha arribat l’hora de canviar de camí? Ja és hora d’abandonar el que ens semblava que era el millor?

 No m’agrada el què està passant, ens fa sentir a tots perduts. Em preocupa que la gent no pugui exercir del què li agrada fer, em preocupa que no ens tornem tots més ambiciosos, que els qui governen no ho facin de manera justa, que no pensem només sinó amb nosaltres i amb el nostre benefici. Sembla que tot estigui dirigit cap a tenir més, produir més, vendre més. I ara veiem que aquest no és el camí. Doncs què més cal per canviar?

 A mi m’agradaria que una societat invertís en les relacions entre les persones, en deixar el tenir per dedicar-se al ser. Una societat en la que puguem madurar com a persones essent, no pel fet de tenir més. Un lloc on els fets tinguin present els valors com a guia, correctament ordenats.

 Segurament aquesta carta no t’arribarà mai…DSC02248

Però potser t’escric una altra vegada, i potser serà per explicar-te que les coses han canviat. Tant de bo…

 Afectuosament,

Laia Tatjé Fargas,
1r Batxillerat
Institut IES Pius Font I Quer

———————————————————————————

 Benvolgut Joaquim,

Sóc el Marc Javaloyes, un alumne de l’ institut Pius Font i Quer de Manresa, o també anomenat “l’institut nou”, que deu ser com tu el vas conèixer. Durant gairebé mig curs, hem estat estudiant que tu vas estar al camp d’extermini de Mauthausen, a Àustria, i que vas escriure un llibre on reculls les teves vivències allà. Trobo que el que vas fer és importantissim, ja que si no hagués sigut per tu, probablement ara tindríem una idea molt menys exacte de com era un camp de concentració nazi.

Tot i això, hi ha una cosa que em preocupa molt. Encara que mitjançant el llibre es tingui una imatge de com van ser els camps d’extermini, es té un sentiment d’empatia molt més gran amb els presoners si t’ho expliquen ells en persona. Malauradament tu Joaquim ja no ens ho pots explicar, però crec que d’aquí uns deu anys ja ningú ho podrà fer, és a dir, no quedarà cap supervivent. Em fa molta por que, tot i tenir llibres i fotografies d’aquella barbaritat, la gent ho acabi oblidant, i, que tard o d’hora, es pugui tornar a cometre una cosa semblant. M’agradaria dir-te que actualment tothom té molt de respecte a tot això, però jo sincerament no ho veig gens així. Cada vegada se’n fa més broma de coses com aquestes en contes de recordar-les per com van ser realment. Això passa sobretot amb les generacions més joves i per desgràcia crec que cada vegada es tindrà menys respecte. Quan no quedi ningú que pugui explicar com va ser un camp d’extermini, penso que serà un cop molt dur per la societat i que es perdrà molta memòria històrica. A més a més, conflictes com els que hi van haver encara no s’han acabat. Hi continua havent violència, dictadures, repressió, i sí, camps de concentració. Sincerament no crec que tot això s’acabi mai, ja que l’ésser humà és un animal que es mou per interessos i si per aconseguir el què vol ha de reprimir o exterminar tot un poble ho farà.

Més enllà de tot això, m’hagués agradat compartir una estona amb tu, fer-la petar una estona. M’agradaria veure també fins a quin punt et va afectar estar al camp de Mauthausen i si explicant-m’ho d’una manera més informal i realment parlant amb el cor ho explicaries diferent. També m’agradaria saber la teva opinió sobre Manresa i la situació actual. Potser te’n riuries perquè comparat amb el què vas arribar a veure tu em diries que ara la gent s’ofega en un got d’aigua, i que no em cal preocupar. Jo sincerament el que trobo més preocupant de tot no són l’estat de l’economia o les guerres, sinó la mentalitat de la societat, ja que tenim una mentalitat molt pessimista i jo crec que així no arribarem enlloc. Espero que si parlés amb tu, que realment vas tenir motius a la vida per ser pessimista, em donaries ànims i arguments per lluitar, i fer-me veure el món d’una manera més positiva.DSC02312

 Atentament,

Marc

Marc Javaloyes Bacardit, INS Pius Font i Quer.

—————————————————————————–

Estimat Joaquim Amat Piniella,

Em dic Marta Mateos Cruz i vull parlar-te del món i societat en la que visc. Molt freqüentment la gent pensa que una noia de la meva edat no pot tenir una opinió coherent envers el meu voltant, i llavors per moltes cartes que escrigui a les persones d’una edat més gran que la meva, no mostraran gaire interès.

Vull esmentar-te les parts negatives d’aquesta societat ja que les parts positives les crea un mateix a mida que va format el seu camí, segons la meva opinió. Sovint caminant per el camí de la meva vida veig moltes injustícies. Discriminacions per no ser com la societat vol, no entrar en el prototip de noi o noia perfecte, menys preus de persones que creuen estar per sobre teu, les conseqüències que porta ser d’altres races i el que més ràbia i preocupació em porta alhora és que els diners avui dia, mou el món.

Jo ara mateix estic en el Institut i aquí també si viuen d’injustícies. Professors que es nota que no els hi agrada gens l’ofici que fan i com estan apunt de sortir del món laboral els i es igual motivar o desmotivar els seus alumnes amb hormones revoltades i emocionalment desnivellats.

Però sortint d’aquest ambient, també es poden veure menys preus a la gent que no te recursos econòmics suficients i que no tenen més remei que passar-se tot el dia al carrer demanant uns miserables euros per poder portar-se alguna cosa de menjar a la boca. En la meva opinió aquesta situació evidentment no es la mateixa experiència que anar a un camp d’extermini, però la desesperació que deuen sentir aquestes persones en una situació com aquesta deu ser una semblant. Patir fam, soledat, pensaments que el que esta passant és injust, morir lentament per dins perquè sap que com està el món avui dia la seva situació no millorarà.

Be, el que em vinc a referir amb aquets petits exemples de molt que hi ha es que, tu JoaquimDSC02177 pots ser un gran referent de bona conducta envers aquets problemes, pots fer veure maneres d’ajudar a pobre gent que abans ni ens havíem fixat i tot gràcies a que, llegint un llibre pots arribar a obrir els ulls a moltíssimes persones que no tenen gens de sensibilitat o be no si havien parat a pensar en aquest tema. I per això t’estic molt agraïda. 

 Atentament,

Marta Mateos Cruz.

—————————————————————————————

Estimat Joaquim Amat- Piniella,

Em dic Jordi Espejo Gómez i sóc estudiant de l’Institut IES Pius Font i Quer. M’adreço a vostè a través d’aquesta carta per un treball que ens fan fer des de sociologia. Crec que és una bona oportunitat per dir-li tot el que he après sobre vostè i explicar-li perquè hem après i descobert tant sobre la seva vida i història.

Des de principis de curs ens hem endinsat en la seva vida, ja que enguany se celebra el centenari del seu naixement, i aprofitant aquesta data hem descobert tot allò que va viure, escriure i fer en uns temps molt desgraciats. Primer de tot, li he de dir que no sabia qui era ni què havia fet fins aquest curs, cosa que trobo molt dolenta perquè s’hauria de tenir molta més consciència sobre qui és vostè. No li desitjaria a ningú tot el que va haver de suportar en aquell camp de concentració i aquest any he vist que gràcies a la seva tasca sabem tota la informació sobre aquets tema.

Potser pensa que cent anys després l’ésser humà n’haurà après i ja no farà cap mena de bestialitat com la que va viure, però no és així. Ja no és tant exagerat com l’exterminació conscient, voluntària i horrible d’éssers humans com la que es va veure obligat a presenciar, qui sap si pensant que el proper cos abandonat o amuntegat al voral d’un camp de concentració seria el seu; però amb tot segueixen havent-hi moltes zones del món en guerra a causa d’interessos polítics i econòmics. El món ha canviat, però no segueix la línia que hauria de seguir. De poc han servit llibres tan reveladors com el que va escriure. La memòria dels horrors comesos en un període es dilueix massa ràpid…

Ens han dit també que volia que Catalunya assolís la independència, i cent anys després no està assolida del tot però hi estem més a prop. Ara bé, hi ha molts interessos pel mig que impedeixen aquesta independència, però està clar que no deixarem de lluitar pel que és nostre.

Bé, senyor Amat-Piniella, està clar que la seva història serà recordada per sempre, i que tot i que no sigui un personatge gaire conegut internacionalment, mica en mica la seva història recorrerà el món sencer. Crec que és un dels grans i el fet que sigui de la mateixa terra d’on sóc jo fa que l’admiri més.DSC01529

Caldrien molts més homes de la seva categoria, crítics amb la seva societat, per tal que el món fos una mica millor.

Una abraçada, ni que sigui virtual.

 Jordi

——————————————————————————–

Ins Pius Font i Quer

 Hola Joaquim! Vostè no sap qui sóc però jo el conec bastant. Em presento, soc un estudiant del INS Pius Font i Quer de Manresa, la seva terra natal. Tinc 16 anys i estic estudiant 1r de Batxillerat. Doncs bé, he decidit escriure-li aquesta carta pel simple motiu de que m’ha semblat una persona interessant. Porto quasi bé tot l’any treballant sobre la seva vida i de tot el que va passar quan vostè va anar a Mauthausen.

Vostè va dir que mai es tard per un mon millor… Doncs li dono tota la raó. Amb vostè m’hi podria passar tot el dia parlant sobre tot això. No em cansaria de sentir-lo i de que m’expliques tot lo malament que ho va passar tant el camp com en la ciutat desprès de haver sigut alliberat, i es clar que també tots els bons moments de la seva vida.

El seu llibre, K.L.Reich em va semblar… no tinc paraules. Hem va agradar molt sobretot. Si sóc sincer, no s’havia ni que existia aquest llibre, es mes, no s’havia ni qui era vostè abans de que ens expliquessin tot sobre la seva vida, desprès de xerrades, etc… fins que ens el van fer llegir a sociòloga. Desprès vaig pensar: ostres, ja mel podria haver llegit abans…

Bé doncs m’agradaria remarcar-li que el món millor existeix, que quan vostè va marxar no hi era però gracies a moltes persones de bona fe hem aconseguit millorar-lo, en aquest aspecte. Podria explicar-li que ara mateix el món en el que vivim no es el millor, ja sigui per la crisis mundial que hi ha, pels conflictes que queden entre alguns països pel petroli… però crec que ara no es el cas.

Torna’n al tema, voldria preguntar-li. Perquè es va rendir amb l’escriptura, perquè no va seguir amb la seva gran passió fins al final?

En fi, em sento molt afortunat en dirigir-li aquesta carta i espero que vostè també se senti igual.

Amb moltes ganes i amb molt esforç un món millor serà possible i per sort ningú mes haurà de passar pel mateix que vostè. DSC01547

 

Atentament,

Víctor Gómez

Manresa, Dijous 06/06/2013

———————————————————————————

Estimat Joaquim Amat-Piniella,

Bé, ja se que no sabràs qui sóc i la veritat es que jo tampoc et coneixo gaire, només se que molta gent d’aquí i d’altres llocs del món t’admiren, no se si te’n has adonat però el teu llibre ens ha impactat molt i la teva historia encara més, fixa’t si ets famós que fan obres sobre la teva història, la qual, per cert fa poc vaig anar a veure amb l’escola, i t’han fet una estàtua al sortir de la biblioteca del casino en la que surts prenen un cafè i on ens podem seure a parlar amb tu.  

Tot i que he de confessar que fins fa res no sabia ni qui erets, la veritat es una mica penós ja que et coneixen a altres llocs del món i al lloc on t’haurien de conèixer ja que ets de Manresa, no et coneixen, però bé mai no es massa tard com diuen, oi?

No m’imagino com seria viure a un camp de concentració, però per el que veig la vida es molt DSC01599dura, però jo no m’ho puc ni imaginar, gràcies per donar una mica de la teva vida per fer conèixer als altres que tot pot ser molt difícil i per fer conèixer les barbaritats que han fet els homes en aquest món.

Només acabar dient-te que el teu llibre ha arribat molt lluny, que t’admiro.

Atentament,

Raquel Beas

_________________________________________

Estimat Joaquim Amat-Piniella,

Sóc una alumne de l’Institut Pius Font i Quer, a classe hem estat estudiant la seva vida i obra. Després d’haver-ho fet he sentit la necessitat d’escriure aquesta carta, ja se que per mala sort serà impossible que la pugui llegir ja que a hores d’ara no es troba entre nosaltres, però sentia que l’havia d’escriure igualment.

Vostè, per culpa de l’etapa revolucionària que es va viure durant els seus anys de vida al 1936 va haver d’intervenir al costat del Comitè Revolucionari Antifeixista per aturar alguna de les seves actuacions, d’entre aquestes cal destacar, el seu paper en defensa del salvament de la gran basílica gòtica de la Seu de Manresa, que es trobava en perill imminent d’enderroc.

Es va fer voluntari de l’exèrcit republicà i va lluitar al front d’Andalusia durant la Guerra Civil Espanyola, va passar per diferents camps de concentració i gràcies a això tenim la seva gran obra èpica, gaire be autobiogràfica del que va viure durant aquell temps, K.L. Reich.

Al 1962 amb l’ajuda d’altres persones va fundar Amical de Mauthausen, una associació que proposa preservar la memòria del que va passar als camps de concentració nazis i, a partir de les lliçons del passat, lluitar contra el racisme, la xenofòbia i l’antisemitisme.

El motiu d’aquesta carta és per donar-li les gràcies, sense vostè la literatura catalana s’hauria perdut les grans obres que va escriure explicant-nos el que va haver de patir moltíssima gent en aquells anys de guerra, les condicions en les que s’havia d’intentar sobreviure en aquells camps de concentració nazis. S’intenta esquivar molt sovint i no se’n vol parlar gaire dels camps de concentració ja que és una etapa que es vol deixar enrere, però gràcies a les seves obres, les diferents generacions podrem recordar sempre que durant uns anys es va viure una veritable tragèdia per voler lluitar per allò que creiem.DSC01636

Moltes gràcies per ser un exemple de gran moralitat, d’esperança i de lluita contínua. Vostè ha fet que  “ els vençuts “ puguin ser recordats.

Gràcies.

 Alba Sánchez

———————————————————————————

Hola Amat,

Les coses no han canviat gaire des de que vas marxar. Hem avançat en el camp de les tecnologies i les ciències però no hem progressat en el camp més important, l’evolució humana. Jo diria que la societat avui en dia està pitjor; des de la teva cadira del passeig podries observar tu mateix l’absència de la llibertat, la dignitat i la comunicació entre d’altres. Ens trobem immersos en un ambient fosc, ta fosc que no sabem si algun dia apareixerà el raig de llum que tant desitgem.

Vas marxar d’aquest món sense il·lusió, sense esperança i molt decepcionat de la humanitat. Si tornessis tan sol per un dia et donaries compte de que falten molts pilars per construïr, falten moltes coses per superar encara, encara s’han de perdonar moltíssimes coses entre països i persones d’aquest món. No vull ser pessimista i negativa, però el que sí que vull ser és realista, amb tu. Els joves d’ara tenim totes les portes tancades, per molt que estudiem al acabar els estudis amb molta sort encara podrem explicar-ho però la majoria de nosaltres no treballarà del que ha estudiat i que li agrada. I els que treballen? Ara han de viure per treballar, manifestar-se, lluitar perquè no els hi treguin els pocs diners que guanyen amb tant d’esforç. I els que no treballen? Casi un 20% d’atur, Joaquim. Encara que vivim en aquell lloc en el que els rics són molt rics i els pobres són molt pobres. L’egoisme i la desigualtat encara perviveix al nostre camp, el camp de la injustícia.

M’agradaria poder-te dir-te que tot anirà bé, que lluitarem per uns ideals i uns valors, que tots juts farem pinya com un bon equip i destruirem la maldat i menyspreació que ens envolta, que aquesta vida és el lloc més maco que hi pugui haver per fer-hi vida feliçment i que tard o d’hora les desigualtats generals desapareixeran d’una vegada.

Però tristament, amb 17 anys, l’única cosa que puc dir és que només un miracle ens ajudaria a sortir d’aquest pou, només algú com vostè ens podria ajudar a fer veu, a fer un món millor. Necessitem persones com vostè per salvar aquesta fosca situació en la que ens trobem, necessitem persones que ho donin tot a cavi de res, persones que creguin en els valors, que defensin uns drets, que lluitin per la igualtat i la justícia fis al final.DSC02168

Atentament,

CRISTIA LEIVA GURRUCHAGA

Manresa, 29 de Maig 2013.

—————————————————————————

Benvolgut Amat,

 T’escric aquesta carta per convidar-te a reflexionar sobre una cosa que hem ronda pel cap sovint i sobre la que reflexiono contínuament. Com bé saps, m’agrada donar voltes i voltes al comportament de la societat i de l’ésser humà, pensar sobre  què són capaces de fer les persones. La humanitat ha creat grans meravelles, fantasies que mai podríem haver imaginat. Ha trobat bellesa a cada racó del món i ha aixecat un castell a partir de pedres i pals des de l’inici de la seva existència. Tanmateix, al llarg de la història aquesta capacitat de l’home per construir ha sigut contrarestada per la seva capacitat de destruir, de fer mal. Tu això ho saps més bé que ningú. El pensament humà és com dues cares de la mateixa moneda, destinades a enfrontar-se per sempre entre elles i contra altres tipus de moneda, entaulant una lluita perpètua. Poques coses sobreviuen dels danys colaterals d’aquesta guerra de pensaments, ja que la capacitat de destrucció dels humans és inimaginable.

Hi ha una acció humana però, que s’ha mantingut quasi sempre al marge d’aquesta lluita, i que ha perdurat fins al dia d’avui de forma gairebé intacta: l’art. I és d’això precisament del que et vull parlar, i sobre el que et convido a que hi pensis detingudament.

Què és l’art? Una ciència? Una forma d’expressar-se? Una activitat lúdica? Si et sóc sincer, ni tant sols jo ho sé. Jo que hi he pensat hores i hores i que l’he practicat des de que era un nen. Jo que mai he deixat de dibuixar com bé saps, i que la majoria de gent em titlla d’ “artista”. El que si que et puc explicar a través de la experiència, és perquè és bo practicar un tipus d’art.

Com ja he comentat, l’art s’entén sovint com una forma d’expressar-se. És igual que ballis, cantis, pintis, dibuixis, actuïs… I és que al final, què és més important que gaudir d’una cosa que t’agrada fer i més quan a vegades fent-la treus un somriure a la gent?

Segurament, més que diners o atenció de la gent, el més bo que t’aporta l’art és la satisfacció personal. Imaginar que les notes del teu instrument o les paraules que escriguis potser arribaren al cor de la gent; pensar que mentre ballis despertaràs les ganes d’algú de fer el mateix; agafar el llapis i tenir la certesa de que l’únic límit per actuar és el del full de paper i que sempre en podràs agafar un altre. Són sensacions difícils de descriure, emocions que només es viuen quan entres en contacte amb aquest món que t’omple de vida i que et fa oblidar totes les coses insignificants que et preocupen durant el dia.

És potser això el que fa que un artista estimi el seu art, i és potser aquesta la raó per la qual aquesta activitat no mor mai. És el simple fet de que l’art depèn únicament de la imaginació, una característica immortal en les persones, i que restarà a la nostra ment fins al final de la nostra existència. Hi posaria la mà al foc.

 Amic meu, aquí conclou la meva invitació a que gaudeixis de l’art i a que el tinguis present als teus IMG_1400pensaments, i que entre els dos puguem desvetllar els misteris de perquè és una activitat tant especial. També espero saber com estàs ben aviat.

 Una forta abraçada,

 Robin Olivé Tous

————————————————————————–

Estimat Quim:

Mai vaig arribar a conèixer-te però, tot i això, et trobo a faltar. Malgrat això, a vegades sento com si encara fossis aquí, com si mai haguessis marxat, ja que els darrers mesos tothom parla de tu, de la teva estança a Mauthausen i del KL Reich a totes hores, i saps per què, no? El proper 22 de novembre farà un segle que vas néixer, i recordes el Casino de Manresa? Doncs ara és una biblioteca, i hi han posat una escultura teva prenent un cafè a la terrassa i mirant com camina la gent pel passeig, com tant t’agradava fer a tu. Per cert, el món ha canviat molt des de que vas decidir abandonar-nos i deixar aquest món, Franco va morir un any després de que ho fessis tu, i allà va començar una època de transició cap a la democràcia. Més tard va acabar la Guerra Freda i es va tirar avall el mur de Berlín. Però saps què és el que més t’agradarà del que ha passat? La nostra independència cada vegada està més a prop, i per demanar-la, la diada de l’any passat es va organitzar una manifestació a la qual hi van anar més de 10 milions de persones al crit de: “IN, INDE, INDEPENDENCIA!”.

Pel que fa a Manresa també ha canviat molt: com ja t’he explicat, el Casino dels Senyors ara s’ha convertit en una biblioteca i en centre cultural. A més, han reconstruït el Kursaal, que estava destrossat, i el carrer Àngel Guimerà és el principal centre comercial de la nostra ciutat.

signatura.jpgBé besavi, crec que ja és hora d’acomiadar-me, i per fer-ho et diré que m’hagués encantat poder veure’t, i que m’expliquessis totes aquestes històries infernals que vas passar a Mauthausen. Tot i això, he de dir-te una cosa, i és que, sense conèixer-te, has arribat molt endins meu, t’estimo!

El teu besnét Asier,

 Manresa, 06 de Juny de 2013

 Catalunya, 4 de juny de 1935

—————————————————————————

Benvolgut Joaquim Amat-Piniella,

T’escric aquesta carta per donar-te les gràcies per fer-nos conèixer els fets que realment van passar en aquella època, tots els moments que vas viure tu i molta gent més, els mals i durs moments que vas viure dintre el camp de concentració de Mauthausen .

Jo la veritat es que fins ara no he conegut el que realment va passar  i  el que es vivia dins dels camps de concentració ja que sempre, molts cops en sentia a parlar  sobre aquest tema o m’explicaven coses sobre com es vivia allà , el patiment de la gent  i  d’altres coses però mai sabia si era veritat o no ja que la gent que m’ho explicava no havia estat mai en d’un camp de concentració. Ara gràcies al llibre que vas escriure he pogut veure,conèixer tots els fet que van succeir  en  aquell camp de concentració , el que vas arribar a patir, lo malament que ho vas passar tu i molta més gent i moltes coses més que ens expliques, ara se i puc explicar el que realment va passar dins dels camps de concentració.

Ara som conscients del que vareu arribar a passar, el dolor i malestar que vareu haver d’aguantar durant molt de temps i ara entenem perquè molta gent se suïcidava, per no haver de patir d’aquella manera. Jo la veritat es que no m’imaginava tot el que passava dins dels camps de concentració, tot el que m’explicaven pensava que no podia passar de cap de les maneres,però gràcies a tu, me’n adono de que si que podia passar, que va acabar passant. S’ha de ser una persona molt forta per poder aguantar tot el que vareu aguantar, aquelles situacions d’horror.

El llibre de K.L. Reich crec que esta molt bé que el facin llegir a batxillerat ja  que és a l’adolescència quan s’estan formant els valors que ens acompanyaran al llarg de la vida, quan cal saber el que ha passat per tal d’evitar, quan ells siguin forces vives de la societat, la possibilitat de tornar-hi.

Atentament,

Laia Vilaseca Vila

Manresa, 06/06/2013

—————————————————————————-

Estimat Quim.

Les paraules serveixen de ben poc.

Ja fa quasi quaranta anys que ens vas deixar, o més aviat els vas deixar, ja que jo encara no havia nascut. Te’n vas anar quan faltava poc menys d’un any de que les coses del nostre país tornessin a començar a rutllar. Malgrat tot i el que vas patir per defensar els teus, o nostres, ideals no vas poder veure la tortura finalitzada. I és que et vas perdre aquell 20 de novembre del 75, aquell dia el qual el Generalísimo va fer el seu últim sospir. Ah, la alliberació d’un poble reprimit. Però bé, jo no estic aquí per submergir-nos en temps passats, sinó perquè avui  vull intentar reflexionar amb tu sobre el que hem i estem patint.

I és que la teva lluita a favor de la nostra nació no va ser en va. Hauries d’haver estat a l’últim 11-S a Barcelona, t’haguessis quedat petrificat, possiblement amb la mateixa postura amb la que estàs davant del Casino de Manresa. Més d’un milió i mig de catalans van sortir de les seves llars aquell bonic dia de setembre per anar a defensar la mateixa meta que tu tenies, la que per desgràcia, vas haver de lluitar per ella en aquells durs temps del feixisme. L’increïble multitut de catalans va provocar un gran ressó a nivell mundial. Els següents dies tothom en parlava als seus diaris nacionals. Madrid estava acollonit. Sempre m’ho deia el pare, que t’hagués encantat estar ara amb nosaltres, en aquests temps de “transició”.

El fet de que no et vaig poder conèixer en persona és segurament el que més em sap greu entre la nostra relació. Ja que sí que és cert que sé com eres, segurament la meva visió de tu és idealitzada. I això és perquè quan vols saber com va ser una persona ja difunta, els que t’ho expliquen segurament el que més recorden són únicament les coses positives. Excepte que fossis un dèspota i un malparit, és clar. A més, sempre he tingut curiositat per saber com t’ho vas fer per sobreviure a aquell infern austríac. Crec que jo no en seria capaç.

I és que tu vas saber deixar petjada durant el teu camí per la vida, i al final, com diu aquella frase: Sols els llibres d’història poden acabar recordant el teu nom. Tota la resta s’esfumarà com la sorra de les dunes del desert se’n va amb el vent. Només és immortal el que és recordat, fins que se l’oblida. Trobo que el fet de passar per la vida, a part de buscar la felicitat com puguis, ha de fer que tu la canviïs una mica, ja que sinó, quin sentit té tot? Passar per passar, viure per viure… De la mateixa manera que vas fer tu, jo també la vull canviar en alguna cosa, per petita que sigui. Per això t’admiro, avi.

Has servit d’exemple, lluitador, impassible, ens has donat una lliçó de vida, i ens has ensenyat com fer-ho amb il·lusió i alegria tot i les dificultats del passat. Aquest any celebrem el centenari del teu naixement a la teva ciutat natal, i els carrers s’han anat omplint al llarg de l’any de diverses commemoracions per a tu: estàtues, actes…

 Espero que no se’t faci molt feixuga la carta, allà on siguis.

Si no ho vius no és el mateix, aquesta és la llàstima.

 Amb amor, el teu estimat nét.

Arnau Fernàndez Moya

 Gràcies, moltes gràcies

 

PD: T’adjunto una imatge de l’11-S esmentat anteriorment perquè te’n facis una idea del que et

foto_diada

——————————————————————————————————————————-

Senyor Joaquim Amat-Piniella, em presento, el meu nom és Marc Estiarte, curso primer de batxillerat al institut Pius Font i Quer, a la branca de tecnologia, en les classes de filosofia ens han parlat molt de vostè.

Manresà com servidor. Vostè fou deportat i humiliat en un camp de concentració, escopit  i maleit per el nazisme, només per pensar de manera diferent a ells. M’encanta i adoro a la gent que lluita com vostè, i ho dona tot per els seus pensaments. Tenir el valor de seguir lluitant tot i que la llum del camí s’esvaeixi es consternant. Jo li envio aquesta carta per parlar-li sobre un tema que trobo que es molt interessant; la dignitat.

Tal com li he dit, el nostre professor de filosofia ens ha parlat molt de vostè, sap? De fet, ell ens parlà de molts temes relacionats amb Mauthausen de vostè i el nazisme, el missatge que tothom ens vol fer arribà es el següent: No pot tornar a passar, consciencieu-vos i observeu com pot ser de cruel l’ésser humà. Sempre parlant de ser justos, ètics, morals i buscant crear tots junts un món millor, però la perfecció no existeix i tot té un límit. Coses com el que van arribar a fer els nazis contra els “altres” que no pensaven com ells les trobo repugnants i nefastes, indignes per un ésser humà. La veritat no se com has aguantat amic Amat, tu saps de bona pasta com se les gastaven en un camp, i com t’havies d’escapar de la mort i sumar segons al teu rellotge de la vida cada cop que ho feies.  Allà no i havien normes, bé, de fet només n’hi havia una, si erets d’ells et salvaves, sinó.. te la jugaves. Personalment crec que algun dia trobarem l’equilibri del bé i el mal i com a punt i final li vull fer una pregunta que espero que em contesti vostè o algú altre a la vida.DSC02274

Aconseguirem algun dia justícia social?

 

Salut, espero la seva resposta.

Cordialment, Marc Estiarte Salsi

1 de juny de 2013, Manresa

—————————————————————————————

Joaquim Amat-Piniella

Cuitadà de Manresa

exiliat a Argelés

enviat al camp de concentració de Mauthausen

escriptor del K.L. Reich

Benvolgut Sr. Amat-Piniella,

Personalment no el conec de gaire, només el conec per les activitats que hem fet sobre vostè a l’institut. Així que li explicaré i compararé les respectives societats en les que vam viure, perquè vegi com ha canviat la manera de viure de les persones.

Primer de tot dir-li que la seva societat va haver-hi molta pobresa i misèria, vau viure dues guerres i el territori va quedar desbastat. No us van deixar lluitar pels vostres ideals, que això en una persona, és sagrat. I per intentar-ho vau haver de morir en mans del franquistes o exiliar-vos a França. Malauradament, algunes persones com vostè vau anar al pitjor destí que es podia anar, al camp de treball nazi de Mauthausen. Penso que vau ser un afortunat, ja que la majoria dels que entraven al camp morien o se suïcidaven. Però vau aconseguir tirar endavant i sobreviure amb la únia força que ho pot tot: l’amor.

Només per totes les coses que ha fet i ha viscut, és un model de persona a seguir i a admirar. I això és el que falta en una societat en la que visc jo, persones com vostè.

Aquesta societat en alguns aspectes és molt diferent a la vostra, ja que per sort, ls grans potències mundials que eren Estats Units i Rússia s’ha calmat i no ha esclatat cap guerra. Tot i que hi ha gent que comença a parlar de una possible 3ª Guerra Mundial que la podria començar Corea del Nord.

La nostra societat diuen que serà la primera que la meva generació viurà pitjor que la dels nostres pares. El futur que ens espera és molt negre i una de les possibles i més viable de les solucions és emigrar cap a un altre país en busca d’un lloc de treball. Però ningú t’assegura res. Les coses poden canviar d’un dia per l’altre i cap persona et pot dir amb total certesa que podem arribar a passar alguna nit al carrer.

Personalment, en el meu entorn, veig que les amistats, desamistats i les relacions entre persones es mouen únicament pels diners i trobo que és patètic com dos persones que han estat amigues i s’avenien l’un amb l’altre, per qüestions purament econòmiques s’ha aconseguit trencar aquest lligam que tenien.

Els polítics han perdut el nord i han enfonsat el país. Una de les solucions que hi veig (per no dir l’única) és aconseguir la independència de Catalunya. Això costarà una mica, perquè tot i que en molt poc temps ha augmentat considerablement el sentiment de catalanitat, encara no n’hi ha prou. Hi ha moltes persones cap quadrades que no veuen, per moltes evidències que els hi posis al davant, que no volen veure la gran quantitats de beneficis que tindríem i no es volen separar de la resta d’Espanya.DSC01601

Sincerament, no se on anirem a parar, ja ho veurem. I també espero que la independència del meu país arribi el més d’hora millor.

Atentament,

 Jordi Díaz Moncunill

Alumne de 1r de Batxillerat

Navarcles, a 6 de juny de 2013

—————————————————————————————–

Benvolgut senyor Amat ,

Durant els últims dies hem parlat a classe molt sobre vostè  i  del malson que va haver de viure juntament amb milers i milers de persones com vostè. I deprés d’adonar-me del gran esforç que va haver de fer vostè i moltíssimes persones més , molta gent en el món actual no ho valora ho suficient , fins i tot posant en risc , des del meu humil punt de vista , la llibertat per la que ha lluitat tanta gent , els nostres avis i avantpassats . El món ha evolucionat molt visualment , tecnològicament parlant , però des del punt de vista moral segueix sent igual o fins i tot pitjor que fa anys . Els grans avenços , la globalització , etc , estan fent de vel als ulls de moltes persones , impedint veure la realitat . La raça humana avança , però sense tenir en compte el medi en el que avança . Amb medi em refereixo a la Terra pròpiament dita , però també en la humanitat mateixa . Ens fem mal a nosaltres mateixos de moltes maneres i molts aspectes relacionats amb la evolució dels últims anys ho empitjoren . Les constants guerres  per motius que no valen la sang de ningú , la discriminació , l’empitjorament de la situació de la clase treballadora , que demostra que el sistema capitalista necessita una substitució per un altre sistema , o almenys una millora , el canvi climàtic , derivat dels anteriors problemes , etc . En resum , el món no ha canviat tan positivament com potser molts de la vostra generació esperaven . Tot i que s’han aconseguit molts canvis i millores , la humanitat en general , sense DSC01632assenyalar a ningú , necessita un canvi de filosofia per continuar endavant d’una manera més satisfactòria , o com a mínim , continuar .

 Atentament , Àngel De dios López .

 Rajadell , Dijous 6 de Juny de 2013

—————————————————————————–

Estimat Senyor Amat i Piniella

Li escric des de Manresa, però no la que vostè coneix, no. Li escric des de Manresa el dia 31 de maig de 2013, època en que per sort el nazisme ja no existeix i en la que el comunisme i l’anarquisme han fracassat per vàries raons que ara no vénen a to. Però sí que hi ha un fet que pel que fa a la societat no ha canviat i és que el catalans seguim estant oprimits sota un règim de dretes que com a única intenció que tenen és exprimir-nos com les taronges del suc de bon matí. Però sap vostè, els catalans com a mínim ara no tenim les mans lligades i ara sí que ens movem, ara sí que anem per feina perquè a nosaltres ningú ens les traurà les castanyes del foc, tot al contrari, més aviat tiraran més carbó a les brases i ventaran perquè pugi la temperatura. Per sort l’any vinent possiblement se celebri un referèndum que ens podria dur a “Ítaca” com diria el nostre president en l’actualitat, i per aclarar-li, sí, en l’actualitat la democràcia és la norma essencial dels drets humans. O això diuen aquells que tot ho porten i controlen. Ha! Democràcia… Esperem polir totes aquelles impureses que tan destorben i tan mal fan i per això em refereixo a aquest sistema ple de corrupció i de mentides. Ja n’hem sentit prou de mentides. I és prou gran la sort que tenen aquells que ens dominen, que si els catalans fóssim gent de caràcter marcat i bel·licista ja se’ls hauria acabat la gallina dels ous d’or, això ja li puc ben dir. Però som gent pacífica i hem anat pel camí més sensat.

Pel que fa a les antigues ideologies del passat, en les que vostè es va veure impregnat cal dir que encara en queden traces per exemple el neonazisme i altres traces de gent comunista i anarquista. Una minoria. Tots vivim en un món dominat per les grans companyies multinacionals sense saber molt què fer-hi, doncs ells fan i ofereixen els millors productes i al millor preu i tot petit comerç queda gairebé soterrat per la competitivitat del mercat resultant d’aquestes macro empreses i tot i que alguns són conscients de la descompensació econòmica que hi ha al món, pocs fan res perquè viuen bé i no els interessa buscar-se complicacions.

Tot i això si que és cert que pel que fa a igualtat hem avançat molt doncs el sexisme ha disminuït molt des de la seva època i per igual el racisme. S’han creat documents en defensa dels drets humans, ONGs organitzacions sense ànims de lucre que ajuden a la gent més desfavorida i a altres bones causes com la conservació de la biosfera i també s’han descobert noves tecnologies i materials revolucionaris, s’han fet grans avenços científics i es continua investigant en busca de més informació present en el nostre entorn. Imagini’s si han canviat les coses que ara amb la senzilla acció de moure un dit podria enviar una carta a l’altra punta del món en menys d’un segon. I malgrat que amb les noves tecnologies apareixen nous riscos com els que suposa l’ús de l’energia nuclear els nous coneixements sempre obren noves finestres que abans ni vèiem.

I no li anuncio res de la seva vida que no sigui pas que sortirà d’aquell infern nazi anomenat Mauthausen perquè un dels grans beneficis que se’ns ha atorgat en aquesta vida és el de la incertesa.  I li desitjo sort i una bona vida i que gaudeixi tot el que pugui amb la seva muller, a qui segurament estima molt.

Cordialment.

Arnau, Manresa, 6 de juny, 2013

———————————————————————————————–

Estimat Joaquim Amat i Piniella,

Sincerament t’he de confessar que tot hi ser manresana des de tota la vida fa uns quants mesos no tenia ni idea de qui éreu. Aquest any tothom parla de vos ja que és el centenari del vostre naixement i entre les classes de filosofia, l’obra del Kursaal, la sortida a Argelès o les exposicions del Casino m’han ajudat a conèixer una mica més de la teva vida, de tot el que vas patir, de com vas sobreviure el nazisme a Mauthausen, del que vas fer…

Avui en dia, malgrat que molta gent té a la memòria el que veu patir, hi continuen havent guerres i massacres de gent. La humanitat té el poder de autodestruir-se i tot i que som conscients del bé i del mal no ho tenim en compte a l’hora de cometre atrocitats.

Aquest any com ja he dit, a filosofia hem parlat de tu i m’he adonat que per moltes fotos que ens ensenyin o molts llibres que llegim mai podrem imaginar-nos tot el que veu arribar a patir. Tot i així novel·les commovedores com la teva ens ajuden a reflexionar sobre el tema i imaginar-nos la situació.

L’únic que crec que podem fer i que hem de fer és aprendre del que va passar i evitar que es torni a repetir en un futur.

Cordialment,

Caterina Armengol Serra

31 de maig del 2013

PD: El vostre record ens quedarà sempre a tots perquè quan ens oblidem de vos veurem l’escultura de davant del Casino i ens tornara la memòria.

—————————————————————————————-

Estimat Joaquim,

 

Sóc l’Eulàlia, una noia adolescent que viu a Manresa, la nostra ciutat. Em dirigeixo a vostè perquè aquests darrers dies s’ha celebrat el vostre centenari, i fins ara mai havia escoltat el seu nom.

La seva commovedora història i vivència és un testimoni que servirà pel futur.

Gràcies a la lluita de tots els reclosos en els camps de concentració nazi, on l’únic delicte que havien comès era desitjar un món millor; nosaltres hem heretat uns valors on la dignitat humana existeix. Cada cop aprenem a comportar-nos més com a persones i no com animals, tot i que costa força.

A principis de setembre vàrem tenir l’oportunitat de visitar la platja d’Argelers, sorra on hi havies estat presoner. Afortunadament en l’actualitat els camps de concentració són platges o simples referències històriques d’un terrorífic passat irrepetible.

La xenofòbia lamentable que va omplir la vostre vida així com el sistema polític dictador al qual et vas trobar sotmès formen part de la memòria, els records i el passat.

Transmetre’t que l’impacte d’aquella època ha fet ressò en la nostra societat i tot  i que tenim molts dubtes de com construir un país digne per tothom; també tenim esperances perquè la jove llavor que comença a florir ho fa amb pocs condicionaments i  molta creativitat.

La seva energia compromesa amb la terra, Catalunya, amb els seus ideals de justícia social i de dignitat humana, amb el seu activisme cultural i de creació literària s’ha convertit per a nosaltres en un símbol de superació, supervivència i de lluita constant per construir un món més just per un futur millor.

 

Ara que l’ascensor s’ha espatllat, el més assenyat que podem fer és no esperar-nos de braços plegats fins que algú ens l’arregli. Mentre tinguem cames i pulmons, ens toca agafar aire i pujar per l’escala.

 

Clarament a partir d’ara, quan escolti el seu nom ja sabre qui és i ben segur que el recordaré, no quedarà i ni quedareu mai en l’oblit mentre us mantinguem en la nostra memòria i força. DSC02254

 

Gràcies home dels ulls tristos.

 

Fins una altra,

 


Eulàlia Maluquer

 


2 de Juny del 2013, Manresa

—————————————————————————–

Estimat Amat i Piniella,

Primer de tot m’agradaria presentar-me, el meu nom és Sandra Constantí Martínez i tinc 16 anys. Visc i vaig néixer a la població de Manresa com vostè.

La veritat és que no se ben bé com començar aquesta carta, ja que aquet any és el primer cop que vaig sentir a parlar d’Amat i Piniella. Penso que aquet any s’ha donat molt a conèixer als instituts i a la ciutat de Manresa, perquè tots els manresans i manresanes han celebrat el centenari d’Amat i Piniella.

Personalment al meu institut hem estat treballant durant una part del curs, la vostra vida, tot l’esforç que vas haver de fer , tot el que vas lluitar, tot el que vas patir, tots els moments que ens vas defensar , que vas viure en aquell gran i fosc camp de Mauthausen… Ser que tot el que vas patir no m’ho podré imaginar mai, és d’aquelles coses que fins que no ho vius no saps al que és, tot i així amb la lectura del vostre llibre K.L. REICH he pogut imaginar-me molts d’aquells moments que vas haver de viure allà, en aquella societat injusta i cruel.

Actualment la meva societat ha canviat molt , hi ha més igualtat per tothom i no hi ha aquells patiments cruels dels camps de concentració,tot és molt diferent. Avui en dia existeix la democràcia , tenim un rei que ens mana, però sempre amb respecte sense cap mena de conflictes i guerres, almenys aquí a Catalunya.

En altres parts del món si que hi ha una societat injusta , on hi ha guerres i persones mortes de gana, sense menjar ni un lloc on viure. El món esta mal repartit , hi ha molta gent que té masses coses i altres que no tenen res. Personalment penso que en un futur això canviï , que hi hagi igualtat per tothom , que tothom tingui almenys les necessitats primàries per viure, que no hi hagi guerres, que no és maltractin a les persones , que tot sigui just i tothom pugui viure feliç. Tinc l’esperança que algun dia el món canviarà, tinc l’esperança que tot el que va haver de passar vostè ningú ho tornarà a passar, tinc l’esperança que tot canviarà. I com diu vostè en aquesta frase del llibre K.L REICH , La gran pau del món només podrà néixer el dia que cada home senti dins seu la petita pau de la seva ànima.

Finalment només dir-li que el món ha canviat molt des de la vostra època , que anat cap DSC02171a millor, i que encara en un futur podrà anar més cap a millor.

 

Atentament Sandra Constantí Martínez,

Manresa, 30 de maig de 2013

—————————————————————————-

Joaquim Amat i Piniella

Manresa, Barcelona

Apreciat Amat,

 Estem acabant un curs. Un curs que ha estat molt diferent, on he conegut més de vuitanta cares noves, però n’hi ha hagut una que ha estat comuna per a tots nosaltres la de vostè: Joaquim Amat i Piniella.

Exactament. Vostè ha estat el nostre nou company de viatge durant aquest curs. Una cara nova que poc a poc hem anat coneixent, però sobretot, que ens ha ensenyat que la vida de les persones no sempre és fàcil. La seva vida no és gaire llunyana a la nostra i podria ser perfectament el meu besavi.

Gràcies a la seva valentia, els manresans som conscients de tot el què van patir els ciutadans de la nostra ciutat a càrrec dels alemanys.

Bé Amat, ara mateix, no val la pena recordar-li en la carta el què li va ocórrer, perquè ara ja ho sabem. Ara som aquí per a resoldre els errors del passat, hem de fer del nostre futur i també del nostre present una societat que no entengui de violència, tortura, deshumanització, tristesa..

Sona més aviat abstracte parlar de la desaparició d’aquestes paraules, però vostè fou qui ens digué que encara som a temps de fer justícia. Sincerament, no sé si ja ens ha passat el temps o no, i tot i que la intenció de la carta havia de ser una dosi de esperança, jo sincerament crec que estem al límit del desastre.

Estimat Amat, el futur dels joves es preveu molt negre, i començo a plantejar-me que no val massa la pena el què estic fent, i que a la llarga, segurament tampoc em servirà per treballar del què a mi m’agrada encara que els meus pares ho creguin.

Ara per ara, tinc ganes de viure la vida, i no pas de pensar en què vindrà en el futur, perquè parlar del futur i del passat són coses que mai m’han agradat.

M’acomiado de vostè, però espero que no sigui per última vegada i que si troba una DSC01546resposta al meu problema, si us plau, faci-me-la saber. 

El meu agraïment,

Marta Garcia Comellas

Manresa, 4 de Juny de 2013.

—————————————————————————————

Un pensament a “Joaquim Amat-Piniella

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s