11 de maig

DSC02951

El dia s’ha llevat rúfol, molt ventós, però de moment sense pluja. A les nou hores comencem a enfilar la carretera cap al pujol on està ubicat el KZ Mauthusen. Darrera una ondulació del terreny apareix el camp imponent, tot una fortalesa. Empatitzem en la descripció que en fa Amat a les primeres pàgines de KL Reich. Baixats del bus, ens dirigim cap a l’auditori del memorial. És una part nova museïtzada, fora muralla, que t’introdueix en l’ambient del Lager. Tornats a l’exterior, plovisqueja, fem tres grups, per visitar el camp amb més agilitat. Els manresans hem estat guits per la Sra. Rosa Toran, les explicacions de la qual han estat molt reveladores. Travessar la porta del camp ens a donat sentiments molt contradictoris. Trepitjar el pati de les SS, pujar l’escala de la deportació, tocar el Mur de les lamentacions, endinsar-se en les dutxes i desinfecció, recórrer els bloks, contemplar amb escruiximent el crematori, estremir-se en la cambra de gas, sentir el crit del dolor a les presons i el lament dels malalts a la infermeria. Inefable! A la una, l’aiguat ens aixopluga, mentre fem l’ofrena floral i l’homenatge en el gran arbre jueu. Plou, plou! Tot encarant l’Escala de la Mort. Les llambordes son relliscoses amb la seva pendent empinada. Al fons la vall de la pedrera amb la paret del vol de l’àngel. Dolor, dolor, pedres i pedres, amunt, amunt, sospirs i mort!
A primera hora de la tarda, a dos quarts de tres, escoltàvem els deportats baixar dels vagons a l’Estació de tren de Mauthausen. Ens ha rebut amb els seus parlaments l’alcalde, Sr. Ihr Bürger; i el president de Perspectiva Mauthusen, Sr. Walter Hofstätter. L’amic Amat, en veu de l’alumant manresà, ens ha tornat a guiar amb la lectura de l’arribada a l’estació i la caminada vers el camp. S’ha fet l’ofrena floral a la placa commemorativa que es troba a l’esplanada de l‘andana.
Arribem al camp de concentració de Gusen, on moriren una bona part dels deportats manresana. Són dos quarts de cinc quan entrem al Memorial. Impressionant! El crematori ple d’ofrenes i les parets plenes de plaques. El regidor de Cultura de l’Ajuntament de Manresa, Sr Joan Calment, col•loca la placa en records d tots els ciutadans manresans deportats. Retem homenatge als republicans espanyols, recordats en una placa en la plaça exterior: lectura de textos, encesa d’un ciri i ofrena de flors, acompanyat per les notes de l’himne de Riego. La jornada es clou amb la trobada internacional al mateix camp del Memoria Gusen. Encara s’hi poden veure deportats vestits amb la gorra, pantalons i aqueta de ratlles blaves sobre fons crema. L’alumnant recordarà sempre la conversa que han mantingut amb un dels presents, que els ha colpit en el fons de son cor

ALUMNAT INS. LLUÍS DE PEGUERA I PIUS FONT I QUER

Manresa

Lectures d’homenatge a l’ESTACIÓ DE MAUTHAUSEN

DSC03123

Per què, doncs, en baixar del tren, després dels dos dies de viatge, apareixen uns alemanys nous, ben diferents dels coneguts? Per què aquells cops de culata, aquelles puntades de peu al cul, aquell baladrejar, aquelles precaucions? Tothom hauria baixat igualment del tren sense tantes presses, i potser la formació hauria estat més fàcil i tot amb els ànims menys esporuguits! /…/

 La formació no tenia fi, i el dia, pàl·lid com si no hagués dormit, no es decidia a ésser una mica més amable. A través de la boira cada vegada més espessa, es distingia la corrua negrosa i compacta dels presoners i les taques verd-grises dels sentinelles repartits amb meticulositat al llarg de la comitiva./…/

 I començà aleshores la tasca complicada del recompte. Al camp de presoners no sortien mai els números; però, pel que es veia, això no tenia gaire importància, puix que l’oficial encarregat feia els ulls grossos i signava sempre el comunicat del presoner responsable. Ací, les coses havien canviat, i l’oficial, els sotsoficials i soldats, passaven atentament un darrera l’altre per treure un compte separat i assegurar-se l’exactitud per la confrontació. Arribats al capdavall de la columna, tornaven a comptar en sentit contrari, i així successivament, fins que ja no tenien cap dubte

Als nostres amics, i segurament a tots els presoners, els colpí especialment el <<llenguatge>> que aquells soldats esmerçaven amb els que estaven mal arrenglerats i distrets o obstaculitzaven llur tasca. Quan es trobaven amb algun entrebanc d’aquests, repetien en veu alta el número al qual haguessin arribat i començaven a repartir plantofades a tort i a dret.

El recompte fou donat per clos, però la columna no s’acabava de posar en marxa. El fred anava pujant impertorbable cames amunt d’aquells homes que portaven dos dies sencers sense dormir ni menjar calent. Eren molts els qui ballaven i picaven de peus. D’altres bufaven les puntes dels dits o, bracejant amplament, es colpejaven l’esquena amb els palmells oberts. Un xicot que formava al costat dels nostres amics s’atreví a encendre una cigarreta. Al mateix moment en què la flama de l’encenedor puntejà de roig la penombra grisa, un guàrdia va començar a cridar desproporcionadament, des del seu lloc de vigilància.

JOAQUIM AMAT-PINIELLA, KL Reich Capítol I, pàg. 88 a 90

DSC03122

Estaba en un tren que acababa de detenerse. Se había producido una sacudida, en medio del chirrido de los frenos bloqueados. Se habían producido gritos, unos de espanto, otros de enojo. Yo estaba atrapado en el amasijo de cuerpos amontonados, que buscaban, apretujados unos contra otros, veía una cara girada hacia mí, con la boca abierta, tratando de respirar. El joven de rostro doliente, vuelto hacia mí, me imploraba: <<¡No me dejes, Gérard, no me dejes!>>.  La puerta corredera del vagón se estaba abriendo, se distinguían claramente los ladridos rabiosos de los perros. Nos encontrábamos bajo la luz directa de los reflectores que iluminaban un andén de estación. Se oían gritos, órdenes breves, guturales. Y los perros, siempre: un horizonte nocturno de perros aullando delante de una cortina de árboles bajo la nieve. Saltábamos al andén, mezclados, torpes. Corríamos descalzos por la nieve. Cascos, uniformes, culatazos. Y los perros, siempre, roncos, babeantes de rabia mortífera. Salíamos de la estación, en filas de a cinco, a paso ligero. Ibamos por una amplia avenida iluminada por altas farolas. A intervalos regulares había columnas coronadas por águilas hitlerianas.

 JORGE SEMPRÚN, La escritura o la vida.Cap. 7 El paraguas de Bakunin; pag. 236

DSC03126 

Los judíos de Polonia llegaban apiñados en vagones de mercancías, cerca de doscientos por vagón, y habían viajado durante días y días sin comer ni beber, en el frío de este invierno que fue el más frío de aquella guerra. En la estación del campo, cuando se abrían las puertas correderas, nada se movía, la mayoría de los judíos había muerto de pie, muertos de frío, muertos de hambre, y era preciso descargar los vagones como si hubiesen transportado leña, por ejemplo, y los cadáveres caían, rígidos, en el andén de la estación, donde los apilaban como troncos de árboles para llevarlos después, por camiones enteros, directamente al crematoria. Pese a todo, había supervivientes, había judíos vivos, moribundos en medio de aquel amontonamiento de cadáveres helados en los vagones, pegados a menudo unos a otros por sus ropas rígidas y heladas /…/ Y una parte de aquellos supervivientes todavía tendrá tiempo para morir, antes de llegar a la entrada del campo, pues recuerdo que se veía a algunos de estos supervivientes derrumbarse en el camino, como si su vida latente en medio del amontonamiento de los cadáveres helados de los vagones se apagara de repente, algunos caían de repente, muy rectos, como árboles fulminados, de bruces sobre la nieve sucia y en ocasiones fangosa de la avenida.

 JORGE SEMPRÚN, El largo viaje.pag. 167-168

ALUMNAT INSTITUT RAMON BERENGUER IV

Santa Coloma de Gramenent

DSC03160 

 HOMENATGE AL COLOMENC CRISTOBAL MINGOLLA

 AGNÈS REYES

 Cristobal Mingolla va marxar de Saucejo, un poble de Sevilla, a Màlaga l’any 1936 i després a França, on va emmalaltir i va caure presoner dels alemanys. Anys més tard, Francesc Mingolla, veí actual de Santa Coloma, quan realitzava un curs d’alfabetització va sorprendre al seu professor amb una redacció en la qual explicava com el seu pare finalment va acabar sent executat a Gusen.

 DAVID MOYA

 Mi padre había pertenecido a la Cruz Roja y un amigo suyo, que también estaba en Francia, decidió volver porque no tenía ningún delito de sangre. Cuando volvió al pueblo, lo fusilaron. Cuando mi padre se enteró de lo que le había pasado, ya no quiso volver.

 PABLO RODRÍGUEZ

 Estuvo en los batallones de trabajo alemanes, haciendo trincheras en el frente de Rusia. Luego volvió a Alemania y fue internado en un campo de concentración. Al poco tiempo, recibimos noticias por primera vez desde que se marchó. Recibimos una carta en la que pedía las fotos de sus hijos. Después, supimos por la Cruz Roja, que había muerto después de haber recibido “malos tratos”.

 AGNÈS REYES

 Hem volgut afegir a les paraules d’en Francisco Mingolla el testimoni d’un professor del Institut Ramon Berenguer de Santa Coloma  qui ens parla del seu avi, un altre repubicà:

 VÍCTOR DOMÍNGUEZ

 Una de la causa que me empujaron a estudiar historia fue escuchar a mi padre contar algunos relatos acerca de mi abuelo. Murió cuando yo era pequeño, así que apenas tengo recuerdos suyos. Hombre serio, de pocas  palabras; supongo que prefería olvidar las cosas que vivió.

 IRENE HINOJOSA

 Antonio Hidalgo, jornalero andaluz, como Cristóbal Mingolla, se educó también en el Círculo Obrero de su pueblo. Dos años de mili, tres años de guerra, tres más de cárcel (por rojo) y dos años desterrado trabajando de esclavo en el cortijo de un señorito de Sevilla. Mi padre nunca supo explicarme porqué sobrevivió a una pena de muerte.

 YAIZA SAIZ

 No le quedó otra que emigrar a Barcelona, trabajar de paleta y malvivir en una barraca del Somorrostro, donde se crió mi padre. A mi padre tampoco le gusta mucho hablar de aquella época.

 VÍCTOR DOMÍNGUEZ

 Parece ser que en Valencia hubo una cárcel de prisioneros republicanos, en el barrio de Mestalla. Y por lo que sé, algunas mujeres lanzaban cáscaras de naranja al patio para que las comieran los presos. También ser que mi abuelo tuvo una pelea con otro hombre, muerto de hambre, le quiso quitar el chusco de pan de las manos. Y que otro hombre quiso suicidarse, golpeándose la cabeza en una esquina. Otros “hombres” preferían entretenerse alargando la agonía de los prisioneros llamados a fusilamiento, nombrándoles por el nombre, pero no por sus apellidos, hasta al cabo de un buen rato. Pero no sé nada más, porque mi abuelo era persona de pocas palabras.

 PABLO PINEDA

 Hoy somos hombres y mujeres de muchas palabras. Mi abuelo fue un hombre que luchó por lo que era justo. Hoy preferimos hablar y que sean otros los que actúen.

 Cristóbal  Mingolla fue de los que luchó, y por eso murió en Gusen; mi abuelo sobrevivió, y por eso estoy  yo aquí, para contar la historia de hombres como mi abuelo o Crstóbal Mingolla.

 AGNÈS REYES

 Nosaltres,  alumnes del Institut Ramon Berenguer, confessem que ignoràvem fins ara aquests testimonis tant propers, que no només ens commouen sinó que ens impel·leixen i a comprometre’ns amb la causa de la justícia i de la llibertat.

 De vegades, no ens adonem que el millor món d’avui s’ha aixecat sobre la suma de milions  de gestos heroics de persones anònimes, que varen estar a l’alçada de les circumstàncies dramàtiques que els va tocar viure. I nosaltres ara aquí, en aquest lloc tant terrible, volem adquirir el compromís de donar testimoni del que hem vist i conegut, i de lluitar incansablement en el futur per un món on es defensi i respecti la dignitat humana.

 Finalment, com a homenatge a tots els republicans que van patir un tràgic destí llegirem el poema Campos, poema de Melitón Bustamante Ortiz[1]:

 VÍCTOR DOMÍNGUEZ

 Playa abierta / mares cerrados de pena / aire preso en los espinos… / Argeles-sus-Mer (Argelés sur Mer) / espacio clavado / de hombres caídos / en el pozo sin fondo / de la ilusión perdida…

Paisaje de mantas descoloridas / tufo de pólvora y regusto de sal / hombres peleando / esclavos impelidos / seres agarrados a un sueño / mar abierto y campo cerrado / arena fría y vorágine de sarna.

Cuadro primero de un exilio / inicio de tiempos erráticos / umbral de un capítulo salvaje / de tragedia y de calvario / 

Allez allez (alé alé) / circulez      (sirculé) / Allez allez  (alé alé) / circulez       (sirculé) / Allez allez   (alé alé)

Circulad hombres enjaulados /  corred por la playa lacerada / pisad sin tregua la arena / destilad vuestro monte de pena / os han vencido habéis perdido /

Raus raus Sacramento!  (raus raus Sacramento) / Buchenwald  (Bujenvait) / Mauthausen, Dachau  (Mau-tausen, Tajau) / Raus raus!  (raus raus)

Los mismos espinos sin playa / en un pavor de perros /  bosques de chimeneas / en rincones de Polonia / Austria, Pomerania / vomitan un mar de ceniza /  de hombres vencidos / en la Guerra de España


[1] Caudet, Francisco (2005). El exilio republicano de 1939,Madrid, Cátedra.

DSC03158

SILVIA TEROL

Tècnica de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet

 Projecte Mauthausen 2013

 Stéphane Hessel

 Va ser a Santa Coloma de Gramenet el febrer de 2009. En aquells moments, era l’únic redactor encara viu de la Declaració Universal dels Drets Humans i us puc assegurar que ha estat de les persones que més m’ha impressionat. Va venir a recollir un premi, el reconeixement  de l’Assemblea de les Nacions Unides a Espanya per la seva trajectòria vital i amb va fascinar. Amb ell vaig aprendre que l’edat no és excusa per al conformisme i la desil·lusió, que ens cal tenir uns ideals ferms i ser valents tota la vida.

 Hessel va contribuir de molt jove a redactar el preàmbul de la Declaració Universal dels Drets Humans i, al 10 de desembre de 2008, la Declaració havia celebrat els seus 60 anys.

 Un article de Federico Mayor Zaragoza m’ha fet recordar la seva persona, la seva obra, el seu testimoni. És un article molt ben escrit que no m’he estat d’incloure’l a la carpeta dels participants de Santa Coloma de Gramenet. Us faig un breu extracte de l’article:

 Hessel afirmava que els drets humans es van establir per alliberar la humanitat de la por. Si  els éssers humans no podem exercir els nostres drets, podem veure’ns compel·lits a  la rebel·lió. Aquesta rebel·lió que ell mateix ens convoca pacíficament en el seu llibre: Indigneu-vos! Poc després escrivia Comprometeu-vos! Aquests llibres, que han mobilitzat a la joventut del món, els va escriure després de ser a Santa Coloma i us els recomano.

 Llegeixo: El nostre món està en crisi. I només en sortirà amb la determinació, el compromís i el coratge dels qui proclamin alt i fort els valors de la democràcia i el respecte indispensable dels drets humans.

 No permetem que les oligarquies econòmiques i financeres controlin, per treure’n profit, les legítimes aspiracions dels pobles.

 No n’hi ha prou d’indignar-se. Es necessari desenvolupar junts aquesta nova cultura mundial: la pau per la justícia.

 Hessel va fugir d’Alemanya el 1937 per ser jueu. Durant la Segona Guerra Mundial el van arrestar i el van deportar al camp de concentració de Buchenwald i Mittelbau-Dora, on gairebé perd la vida.

DSC03167ROSA TORAN, PRESIDENTA AMICAL

ALUMNAT INS. PIUS FONT I QUER i LLUÍS DE PEGERA

Letura polifònica a GUSEN en la Trobada Commemorativa Internacional

ROSA TORAN, presidenta Amical de Mauthausen y de todos los campos y de todas las víctimas del nazismo de España. Quiero dar la palabra a las nuevas generaciones y muy especialmente a la juventut

DSC03168

En los tiempos difíciles que nos tocan vivir, en nuestro país y en todo el mundo, cobran más sentido que nunca los actos de recuerdo y reconocimiento del pasado, cuando en medio de la infamia y el crimen hubo personas que arriesgaron sus vidas para salvar a los demás.

 Gusen, infierno para los republicanos, que pagaron con su internamiento, esclavización y muerte, su defensa de la República y los valores que ella encarnaba. 3.891 asesinados en  este lugar, en sus comandos de trabajo y en la siniestra enfermeria, la mayoría en el duro invierno de 1941-1942. Deber de memoria hacia ellos, y también hacia los hombres de todas las nacionalidades de Europa, porque consiguieron, en medio, de la ignominia, encender una pequeña llama de esperanza en la Humanidad que el nazismo desterró de su ideologia y de su proyecto político.

DSC03169Entre los deportados, hubo salvadores, personas que desafiaron al Mal y consiguieron vencerlo, para que hoy podamos mantener viva la llama de la esperanza en un futuro solidario y fraternal entre los pueblos. Johannes Gruber, conocido como “Papa Gruber” del cual hemos conocido su trayectoria, encarna esta voluntad.

 Johannes Gruber acabó torturado y muerto, en el mes de abril de 1944, en manos de sus verdugos, pero triunfó sobre la barbarie, porque supo tejer a su alrededor una red de ayuda y solidaridad hacia los jóvenes, desde la enfermeria y desde la cocina, una red en la cual colaboraron también algunos republicanos españoles, junto a franceses, belgas, polacos, etc. Y también consiguió romper el cerco de las alambradas, para informar al exterior de lo que sucedía en el interior del campo. Con ambas acciones demostró que, incluso en las situaciones más extremas, el empeño del hombre puede sobreponerse al crimen y albergar esperanzas.

DSC03170En los momentos presentes, aprendamos las lecciones del pasado, sin dudar de que es posible luchar por un mundo mejor y por otros modelos de convivencia. Ante los valores de la competencia y del individualismo, ante las amenazas de la extrema derecha, ante la banalización del tratamiento del nazismo y los fascismos, hemos de oponer una actitud decidida que entronque con los deseos de los deportados supervivientes que, expresados en el juramento del Nunca Más. Frente a la insensatez de los que proclaman la inutilidad de mirar al pasado, defendemos, aquí y ahora, nuestro compromiso en la defensa de la   igualdad de todos los seres humanos y de la justicia social.

 A Mauthausen, Gusen y a todos los campos nazis llegaron hombres y mujeres perseguidos por razones políticas y raciales, o por su diversidad cultural o religiosa, los cuales no tenían cabida en el proyecto criminal del nacionalsocialismo. La mayoría de los deportados sucumbieron, pero algunos se salvaron gracias a la actitud de hombres que, como el Papa Gruber, siguieron creyendo en la Humanidad.

 En nombre de la Amical de Mauthausen y todos los campos de España, repetimos, un año más, en nombre de todas las víctimas del nazismo, nuestro  agradecimiento por tener el honor de compartir nuestras palabras con todos vosotros. Palabras que cedo a los jóvenes, pues ellos encarnan, mejor que nadie, nuestra voluntad de dar sentido al mensaje de solidaridad internacional entre los pueblos y entre las generaciones. Ellos son jóvenes que han viajado hasta aquí con el compromiso de transmitir las lecciones que han aprendido en este itinerario cargado de emociones y de reflexiones.   

Una placa recorda a Guzen als manresans víctimes del nazisme a través de ManresaInfo.cat

 

Anuncis

2 pensaments a “11 de maig

  1. Avui hem visitat el camp de Mauthausen i de Gusen. Plovia, i el paisatge que teniem al nostre davant encara era més trist. Hem vist els barracons, les exposicions, el crematori, cambres de gas i hem baixat els 186 esglaons de l’escala de la mort. Hem fet diversos homenatges als republicans, commemorant la seva estància i la mort de la majoria d’ells. Per nosaltres és un honor poder homenatjar a aquells que formen part de la nostra història i que per defensar els seus ideals van haver de sofrir aquestes atrocitats. No hi ha paraules per expressar els sentiments que ens ha transmés veure totes aquestes barbàries nazis. Personalment, el moment més emocionant que hem viscut durant el dia ha sigut poder compartir una estona amb un supervivent polonès que va estar 1 dia a Mauthausen i 2 anys a Gusen.

  2. Avui hem anat a fer una visita al camp d’extermini de Mauthausen i el Kommando de Gusen. Tots dos llocs són ara record de la barbàrie que es va cometre, i que tantes persones van haver de patir. Hem fet una visita pel recinte i les instal·lacions que encara hi queden i pels barracons que s’han construit de nou. Aquests barracons s’han dedicat a museu pels visitants.
    Una vegada vistes les dutxes, forns, barracons i l’antiga infermeria, on recentment es va inaugurar una nova exposició, hem travessat l’espai dels monuments dedicats als morts de cada país i ens hem dirigit a les escales de la mort. Possiblement,aquest, és un dels escenaris més macabres d’aquest camp de concentració, són 186 esglaons convertits en el suplici de tots els presos del camp.
    Després de fer un dels homenatges, ens dirigim a l’estació de tren del poble de Mauthausen, on fem la lectura de diversos relats i una ofrena floral acompanyats per l’alcalde del poble. Però aqui no s’acaba aquest dia ,més tard hem visitat el Kommando de Gusen, on un altre manresà també hi va ser internat, Jacint Carrió. Allà tornem a fer un parell d’homenatges i donem per acabat aquest dia tan esgotador. Moralment destroça pensar les accions inhumanes que es van cometre i les calamitats que l’èsser humà va haver de patir, i per altra banda dóna molt coratge veure com els supervivents s’esforcen perquè la seva història no quedi en l’oblit i escoltar el seu testimoni ens fa reflexionar perquè no tornin a succeïr tals atrocitats.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s