11 de maig

DIARIS DE VIATGE

En Pol, la Jana, la Marta, en Marc i la Júlia

Diari de Manresa Mauthausen, Jana Carbonès Martínez

En Marc, baixant l’Escala de la Mort

Diari del viatge a Mauthausen Marc Freixa Muñoz

La Júlia durant la visita del camp

 

Dilluns 11 de maig, 2015

Cops a la porta em desperten. Es pensen que m’he adormit, per això m’han vingut a trucar a la porta, però en realitat he posat el despertador 10 minuts abans de l’hora d’esmorzar. Però en fi, em desperto.

Comença un nou dia. L’últim, però, aquí a Àustria, on la cervesa és deliciosa, els camps són més verds, els horaris més rígits, el clima és estable i l’aigua normal és l’aigua amb gas.

Pugem al bus amb el pícnic de sempre entre les mans. Ens en tornem cap al camp de Mauthausen. Aquesta vegada hi anem a fer la nostra. Cadascú per lliure, ja que ahir no ens va ni donar temps per visitar bé el camp, i encara menys amb tanta gent per tot arreu.
De camí cap allà m’imagino haver-lo de fer a peu des de l’estació, sense haver menjat res durant dies, sense haver descansat, bruta fins l’últim racó del meu cos. No seria capaç. A sobre, per si no n’hi hagués prou, és tot pujada. No entenc com aconseguien arribar els deportats.
Un cop ja tornem a xafar els voltants del camp, entrem a una part moderna la qual era una botiga. Després passem a una sala en la qual hi ha una mica d’exposició sobre el camp, i a continuació entrem dins d’una sala molt gran, amb “grades” amb una pantalla immensa al davant. Era l’aula multimèdia. Allí ens passen un vídeo, però no me n’assebento gaire de què parla, ja que ens l’han posat en italià. Acabat aquest vídeo, ens sorprèn el Pol posant el seu que van fer juntament amb en Marc. Jo ja l’havia vist, el vídeo, però inexplicablement –potser perquè ja portavem uns quants dies dedicant moltes hores al tema de l’holocaust i ja estava més en el paper, potser perquè el veia projectat en una pantalla molt més imponent, potser perquè se sentia el doble de fort-, se’m posa la pell de gallina i se m’esborrona la vista, i de sobte noto llàgrimes comptades rodolant-me per les galtes. En acabar aquest vídeo, miro al voltant de la meva sala i veig la gent molt colpida. Impactada. Al sortir de la sala, diverses persones van a parlar amb el Pol o el Xavier per demanar-los com poden aconseguir el vídeo. Sentir això em fa néixer i créixer un orgull dins del cor molt agradable. Penso en la meva nova reacció davant del vídeo i la comparo amb la del primer cop que el vaig veure. M’adono que aquest viatge m’ha canviat. M’ha sensibilitzat molt més. Somric agraïda per haver estat escollida per ser allà. Felicito novament a en Pol i a en Marc, i també ho faig mentalment amb en Xavier, per impulsar-nos a fer activitats tan significatives com la dels llensols. Em sento afortunada.
Entrem per la porta del pati dels garatges –només hi tenien accés els SS- on fa 70 anys i escatx hi haguéssim pogut trobar una imponent àguila nazi de ferro, coronant la porta. Ara en canvi, només hi trobem els ferros que l’aguantaven, ja que com mostra una imatge, quan va haver-hi l’alliberament, de les primeres coses que van fer els presos va ser tirar a terra aquell símbol nazi. Comparem les fotografies del passat amb la realitat que ens envolta. Miro la fotografia del dia de la gran desinfecció del camp i em costa imaginar-ho. Seguim la visita. Entrem per la porta on entraven els presos, per la qual ja vàrem entrar ahir. Avui, al tenir el camp casi per nosaltres sols, podem apreciar les seves dimensions. L’Appellplatz és pràcticament desert, i per això veig que és immens. Entrem a unes sales que queden baixant unes petites escales. Ens expliquen que allí és on els dutxaven només a l’entrar. En una altra sala veiem una mena de màquina que resulta ser per desinfectar de polls i d’altres paràsits els pijames dels presos. Em sembla ja un detall venint d’ells que es limitin a dutxar-los i a desinfectar la seva roba i tot. Després ja ens dirigim a la presó. Em pregunto: quin sentit té posar una presó dins d’una presó? No ho sé. Però el Valls ens explica que els presos que anaven a parar a la presó ja es podien donar per morts. També ens fan saber que hi ha una infermeria, i que també passa el mateix que amb la presó. Qui hi entra ferit, en surt sense vida. Es veu que els presos ferits ocultaven la seva ferida o lesió per no anar-hi. Fins i tot els altres presos els ajudaven a dissimular el mal quan s’havien de posar en formació. Això és perquè un cop dins l’infermeria, o experimentaven amb tu fent-te proves mèdiques, o directament et clavaven una xeringa al cor que t’injectava gasolina, que et matava al cap d’uns breus instants. Més endavant, aquesta xeringa la veiem a dins d’una sala d’exposicions. Després veiem el primer forn crematori del camp, però no en van tenir prou només amb un, no donava l’abast. Per això en van construir dos més, que estaven en un lloc diferent on a l’entrada hi ha un cartell que diu: Krematorium. Al costat d’aquests dos forns hi ha una sala amb una taula de pedra, on gràcies a la visita de Gusen, ja sé quina utilitat té. També hi ha una altra sala enrajolada, la qual no sé gens què respresenta. Llegeixo un cartellet on ho explica en anglès, i pel què entenc és com una càmara refrigeradora on acumulaven als cadàvers abans d’entrar al crematori. Em fa angúnia només de pensar que en aquell terra hi van haver milers de cadàvers. De fet, segur que per tot el terra de tot el camp.
Després veiem una sala que em va impactar moltíssim, tot i ser totalment moderna. Era una sala fosca plena de noms que feient una llum blanca. Éren els noms dels presos que van morir al camp. Només els que hi havia al registre, per tant no hi eren totes les víctimes. També hi havia llibres d’una gruixudesa com de dos pams, també amb els noms de les víctimes ordenats alfabèticament. Busco a la “f”, per aviam si trobo algun Farré. També a la “b”, per trobar algun Barbens. Ho faig pensant que amb la mar de gent que hi va morir, tants espanyols i catalans, casi segur que algun parent meu també hi va morir. Però no trobo ni a cap Farré ni a cap Barbens. Segurament si hagués buscat cognoms del meu arbre geneològic, hauria trobat algun parent.
A continuació, ens dirigim a la Gas Kammer. Quins nervis. Sempre sentint-ne a parlar i mai vista… Quan la veig, dubto de si ho és. Però efectivament, ho és. Res a veure amb el què imaginava. Fa màxim tres metres quadrats. Té les parets enrajolades amb rajoles blanques com de bàter. L’únic element que dóna a pensar que allò era la cambra de gas són les marques de tubs al sostre, els quals durien transportar el gas fins a la petita sala. Quanta gent duria cabre-hi? M’imagino la situació. Molta gent –més de la que hi cabia- dins d’aquella cambra claustrofòbica, tothom desconcertat. Se sent un soroll estany i gas comença a sortir pels tubs. La sala s’innunda d’aquell element tòxic, el qual va fent caure a la gent com insecticida a les mosques. No puc visualitzar-ho. Massa fort per haver passat.
Passem per l’Appellplatz i aprofitem per entrar a un Block. M’enduc la decepció de trobar-m’ho tot buit i net. Allò sembla més un xalet de fusta buit per vendre que no pas un Block d’un camp de concentració. Em giro i veig a dos homes pintant els marcs de la finestra de color blanc, fet que em cabreja encara més. A qui se li acut “maquillar” el camp de concentració? Per què voler fer bonic un lloc com aquell? Estic d’acord que de tant en tant s’hi han de fer reformes o petites reconstruccions per al seu manteniment… però cal pintar les finestres? És com si jo em presentés al Louvre, agafés la Mona Lisa i comencés a fer-li retocs amb els meus pinzells. No ho sé… em fa molta rabia veure-ho tot tan arreglat, perquè si de per sí ja costa imaginar-se els fets que van passar allà, encara costarà més si ho van arreglant. Més lluny de la realitat estarà.
Després de veure els Blocks, vistem un cementiri que es troba dins del pròpi camp. El van fer els nord-americans per dignificar les víctimes. Somric agraïda.
Finalment deixem el camp per anar a veure la pedrera, però abans ens aturem al monument dedicat als jueus. Està ple de pedres, i en Xavier ens explica que pels jueus les pedres són per a homenatjar a algú. Serien com les flors per nosaltres. Em fa gràcia descobrir aquesta dada tan curiosa.
I ara sí, ens dirigim a les escales de la mort. Casi 200 esgraons. Nosaltres només les baixem, i ja em marejo i tot. Ells, pujar, baixar, pujar, baixar… i amb el seu pes en pedres a l’esquena. Al•lucino al assabentar-me que molts SS empenyien als presos al precipici anomenat “el salt del paracaigudista”, o sinó escales avall, aprofitant l’efecte domino. Al•lucino encara més a l’escoltar una historieta de tres jueus, que es van agafar de les mans, van dir-los cridant quatre coses als SS –ara no recordo què, però que m’omplen d’orgull- i van saltar precipici avall. Quina acció més valenta.
Quan som a baix a la pedrera –la qual ara és un magnífic i extens prat verd-, fem un petit acte per a concloure els homenatges. En un paper escrivim una paraula que no ens agradaria que es tornés a repetir i la cremem amb una espelma. Quin moment més bonic.
Ens despedim del camp. Jo ho faig pensant que potser no el tornaré a veure mai més, sent conscient de la sort que he tingut de visitar-lo.
Pugem als bus, que ens torna a l’aeroport de Munich. Allí m’envaeix un sentiment de melancolia, ja que el viatge ja s’ha acabat. Ens despedim dels que se’n van a l’aeroport de Madrid. Entre ells hi ha aquell madrileny tan simpàtic d’Ebensee i la Marie. Els dono les gràcies i els manifesto l’honor d’haver-los conegut. La Marie ens promet que ens escriurà des de Gandia. I se’n van.
Matem els minuts voltant per l’aeroport. Em miro el meu voltant amb una altra mirada, ja que en poque hores deixaré d’estar en territori extranger. Una nova mirada que no vol marxar, i que tot s’ho mira amb enyorança. Fins que ha arribat l’hora d’emprendre el vol.
Pugem a l’avió. No em toca finestra, però tot i així m’hi aboco per poder-me despedir definitivament d’una terra que m’ha aportat moltíssimes coses. El noi que seu al costat de la finestra s’aparta perquè jo pugui veure-hi millor. Li agraeixo. I així s’enceta una conversa que durarà tot el vol, fins a Barcelona. M’explica que porta hores i hores en avió. Ve de Japó, i ara torna cap a casa, Catalunya. Està estudiant Belles Arts, i m’explica que el viatge l’ha fet per negocis que està tot just iniciant. Les seves ulleres rodones, els seus cavells despentinats junament amb la seva barba salvatge em desperta interès. Fins que una veu ens anuncia de l’arribada a Barcelona. Ja veig la costa catalana.
Baixem de l’avió i el primer que ens fa rebuda és una forta onada de calor, tot i que el sol ja s’està amagant. Ja enyoro el temps fresc d’Àustria.
A l’aeroport ens despedim entre instituts, amb la tranquil•litat de que ens tornarem a veure en posteriors trobades.
I finalment, amb la mirada de la lluna sobre nostre, tornem cap a Manresa amb la maleta plena de nous sentiments, vivències, coneixements.
Acaba un curt però intens viatge. Un viatge inolvidable.

Gràcies!

Júlia Farré Barbens

En Pol amb el camp al fons

Dilluns, 11 de Maig de 2015,

Ens llevem a les 7, esmorzem, preparem les maletes per marxar i pugem al bus, avui tornem al camp de Mauthausen per veure’l amb més tranquil•litat. Arribem i anem a la sala d’audiovisuals on ens van passar un vídeo (en italià ja que no en tenien en espanyol) al meu parer una miqueta massa llarg! Vaig a parlar amb el noi jove que s’encarregava de posar l’audiovisual i li demano si podríem posar el vídeo que vam fer el Marc i jo pel 27 de gener, en un principi em diu que no però és llavors quan veig que allà a sobre hi ha els cables que necessito per poder-ho posar… li demano si em pot aconseguir un portàtil i finalment aconseguim poder posar el vídeo! No és que vulgui presumir perquè és el vídeo que vam fer amb el Marc… però alguna llàgrima va acabar caient! I les felicitacions de la gent desprès de passar el vídeo eren nombroses!

Sortim a fora i seguidament comencem la visita al camp, guiada pel Xavier i pel Pep.

Entrem per l’entrada dels SS on encara es veu sobre l’arcada el forat o hi havia l’àguila que presidia l’entrada i que va ser arrancada pels presos espanyols republicans desprès de l’alliberament. Ens expliquen que aquests enormes blocs de pedra de les parets eren aixecats i posats al seu lloc pels propis presos, majoritàriament espanyols republicans.

Arribem davant l’entrada secundària del camp, lloc per on entraven els deportats i un cop dins anem cap als crematoris situats quasi al final del camp has de baixar unes escales ja que queden una mica soterrats i un cop dins: Pam! Una gran caixa de maó roig amb unes portes metàl•liques que tapaven el forat per on s’introduïen els cadàvers per incinerar-los… El Xavier ens explica que en un principi els cadàvers els cremaven d’un en un però ja cap al final de la guerra, la gran quantitat de cadàvers va fer que haguessin de construir una cambra frigorífica i una taula de disseccions per esquarterar els cadàvers, i poder-ne encabir més en un mateix forn i així augmentar el ritme de treball de la maquina de matar.

Rellegeixo aquestes paraules i em dic: Com algú pot tenir una ment tant perversa per dissenyar i alimentar aquesta màquina de la mort? Com se li pot ocórrer a algú esquarterar un cadàver? Per moltes voltes que hi dono, per molt que hi reflexioni no aconsegueixo entendre-ho ni crec que mai ho aconsegueixi.

Sortim de la sala dels forns crematoris i anem cap a la zona museu i d’arxiu una de les coses que més m’ha impressionat i que el seu ús em sembla d’una macabritat impressionant, les agulles per punxar benzina directament al cor! Com podia el “metge” del camp mirar un nen als ulls i tot seguit clavar-li una agulla de 15 centímetres de llarg fins arribar al cor i introduir benzina perquè morís?

Passem a la sala d’arxius i en un llibre enorme, començo a buscar el nom d’en Joan finalment el trobo!! Quina emoció! Aquella persona que busques i que realment figuri allà és una alegria enorme!

Entrem a la següent sala, la càmera de gas, l’hem vist d’una revolada ja que hi havia més gent al nostre darrere… M’hauria agradat poder-hi entrar i observar-la amb més deteniment i detall; de totes maneres, el gruix de la porta i l’espiell ja indicaven la funció d’aquella sala! Les parets estaven descrostades, possiblement pels cops de desesperació que devien donar les víctimes abans de morir! Estant allà davant de la porta mirant a l’interior de la càmera de gas, penso com devia ser l’experiència de morir asfixiat pel cianur del Zyklon-B amb la impotència de no poder fer res.

Macabra, macabra i més macabra, tot el que he vist fins ara només es pot definir així.

Sortim de les càmeres de gas i passem per davant del mur de les lamentacions, intento esforçar-me en comparar la fotografia d’en Joan amb la realitat, el mur més alt és davant de la presó del camp i coincideix bastant amb el que apareix a la fotografia. M’apropo a la paret la toco i dic: Joan, et faré justícia! Inevitablement, alguna llàgrima em cau…

Hem de marxar i anar cap a la pedrera, ens afanyem i fem el mateix camí que feien els deportats que treballaven a la pedrera: Primer un camí tortuós i després les escales de la mort escales dissenyades per caure, esglaons més petits que la planta d’un peu normal per a fer-les inestables: Que desgraciats i malparits eren els nazis!! Només porto la motxilla i al baixar-les tinc la sensació que cauré, no vull imaginar-me la sensació que devia tenir un deportat al pujar aquestes escales amb 50Kg de roca a l’esquena i amb el pitjor calçat imaginable o simplement sense res als peus. A la pedrera s’hi anava a morir!

Agafem el bus i ens dirigim cap a l’aeroport de Munich, arribem a l’aeroport, i agafem el vol cap a Barcelona. Durant aquestes estones aprofito per reflexionar sobre aquest viatge:

Al llarg de la meva vida he fet viatges arreu d’Europa amb els pares, però mai res igual: Quan arribi i et demanin què he vist, respondré: “ He vist la barbàrie més gran que els meus ulls hagin pogut veure he sentit el silenci més sorollós que les meves orelles hagin pogut sentir i he viscut una experiència inoblidable!!”

Pol Torres Vila

La Marta, la Júlia i la Gemma

Dilluns 11 de maig de 2015
M’he hagut de llevar bastant d’hora per preparar la maleta, perquè per variar ahir a la nit no vaig preparar res, i ho vaig deixar per última hora, a més a més de que vam anar a dormir tard. Avui era l’últim dia del nostre viatge, però cap de nosaltres tenia ganes de tornar a casa. El pla del dia ha sigut anar a Mauthausen després de esmorzar, dinar allà i de seguida cap a l’aeroport. En teoria sense presses, però jo no ho tenia clar.
A la hora en punt hem carregat les maletes a l’autocar i hem tornat a Mauthausen, avui, almenys no hi havia ningú, perquè ahir de tanta gent les fotos no sortien gaire bé. Abans de venir el Xavier ens va donar un dossier amb fotografies antigues del camp i havíem de trobar el lloc des de on les van tirar i fotografiar ara la mateixa foto per poder apreciar els canvis. El camp en si no semblava haver canviat massa. El marc i jo teníem moltes ganes de buscar els llocs ideals per trobar exactament les mateixes fotografies. A més a més avui visitaríem el camp amb tranquil•litat i el Xavier ens faria de guia.
Jo, abans de venir em vaig llegir el K.L. Reich i la veritat es que avui m’ha servit per orientar-me una mica. A cada lloc que anàvem el Xavier ens explicava curiositats, a vegades una mica fortes del que passava en cada indret. Per començar als que entraven al camp els feien dutxar amb aigua freda i els despullaven, els desinfectaven la roba i els donaven aquell pijama de ratlles que no abrigava gens. Clar en aquell moment m’he imaginat una dutxa d’aigua freda, a fora feia sol tampoc passaria gaire fred, però i una dutxa d’aigua freda a ple gener? Havia de ser molt dur passar fred dia i nit.
Seguidament vam entrar als lavabos compartits dels barracons. No quedava res excepte l’habitació i una mena de piques rodones amb un forat al mig, es veu que en el seu temps era una font. El Xavier m’ha explicat que quan els SS s’avorrien o simplement volien matar a algú el clavaven a la font. Quin mal i quin fàstic! Els clavaven per el coll o per l’esquena de manera violenta, els pobres que ho van veure en directe devien resar per no ser ells els pròxims. Eren uns animals, matar per matar. Hem entrat als barracons, eren molt més petits del que m’esperava ja que al K.L. Reich explicava que en un barracó i cabien unes 300 persones. Jo allà ni posava 50 i encara gràcies. 300 persones amb la de malalties i plagues que hi havia, pel que es veu dormien en un llit tres o quatre persones i que era molt probable que quan et llevessis l’endemà el matí algun company teu hagués mort. Llavors passava l’anomenat “carro dels gossos” que s’encarregava de recollir tots els cadàvers i portar-los al crematori. He de dir que estar en aquell barracó tampoc m’ha impactat gaire tot i que el Xavier m’expliqués tot això ja que a simple vista no era més que una habitació buida, perquè l’havien envernissat i restaurat i havien pintat les finestres, i semblava bastant nou. La pena es que al mirar al rellotge hem vist que en poc temps havíem de ser a la pedrera per veure l’acte d’homenatge de l’Amical, però allò ens estava interessant molt a tots i no podíem mirar-ho amb presses.
Llavors hem entrat a la presó del camp. Un cop entraves allà detingut, era segur que no sorties viu perquè o t’enviaven a la cambra de gas o t’utilitzaven per fer experiments. Seguint caminant he vist una cosa que m’ha sorprès. Hi havia una porta a la paret i sobre un cartell que posava “Krematorium”. El que m’ha sorprès és el fet que els deportats poguessin veure que estaven entrant al crematori perquè al castell de Hartheim els mentien i els nens no sabien que eren portats a la cambra de gas. Llavors ens ha explicat que aquí no tenien miraments els SS, que quan entraven els deportats ja els hi deien que sortirien per la xemeneia. Però que cruels! M’he imagina’t la situació si jo estigués fent cua per entrar, em donaria un atac de cor o de nervis pensar que “estic vivint els últims instants de la meva vida i els estic vivint aquí, moriré en mans de la SS i no tornaré a veure als meus, serà una mort ràpida, em torturaran abans? M’agradaria que acabés tot de seguida. Cada cop estic més a prop de la porta, això és el final, moriré aquí i la gent no sabrà per tot el que m’han fet passar. Moriré ens uns minuts no puc fer res per evitar-ho, vull viure, vull sortir d’aquí”. Deu meu devia ser tan horrible estar en aquella situació, entrar a la cambra de gas i saber que ja no sortiries per el teu compte, que has vist per últim cop el sol i que estàs amb persones que els espera el mateix destí que tu, morir sense dignitat, com si no fóssiu persones, com si fóssiu pitjor que els animals. Quina ràbia pensar que els SS podien dormir tranquils per les nits, que els pagaven per fer això, que els divertia matar així a la gent. Jugaven amb la vida humana com si no valgués ni dos pedres. La gent es suïcidava electrocutant-se, tirant-se pel precipici de la pedrera, era massa injust tot.
Acabada la ruta pel crematori i la cambra de gas només ens quedava el museu. No m’esperava trobar res més que fotos però a costat de cada exposició i havia un objecte. Anàvem bastant dispersos quan el Xavier va cridar la nostra atenció. El que he vist m’ha fet vindre ganes de plorar i un calfred per tot el cos. Tinc por a les agulles, cada cop que em punxen em poso molt nerviosa, doncs el que tenia davant era la xeringa de la eutanàsia, la agulla era llarguíssima i gruixuda, i segons ells, era una mort sense dolor, però els hi clavaven als malalts directament al cor quan estaven conscients. No la vaig poder mirar més d’uns segons perquè imaginar-m’ho em feia mal a mi i tot. Després d’això ens hem donat una mica de pressa per baixar a la pedrera ja que érem els últims del nostre grup que quedaven al camp. Hem començat a baixar, i seguíem baixant i més i més escales, les escales de la mort; n’hi havia moltes, per sort només les hem hagut de baixar, però no m’imagino haver de pujar tots aquells graons varis cops al dia amb pedres de 30kg a l’esquena. Es veu que aquí els de la SS quan es volien “divertir” també podien, perquè empentaven a algú per el precipici o li feien la traveta a algú mentre pujava i queia escales avall, arrastrant amb ell els companys que tenia darrere. Una bestiesa.
La pedrera de Mauthausen va ser el pitjor lloc on podia anar a parar un deportat. Si et destinaven a treballar allà no vivies més de 6 mesos. La gent queia, es suïcidava, tenia malalties… però si ho mires ara, al haver-hi crescut tanta vegetació, el paisatge és preciós. Però com es pot dir que una cosa és preciosa quan aquell lloc ha sigut testimoni de tanta mort i patiment.
Tot el matí m’ha passat volant, tot el que explicava el Xavier era molt interessant, donava molt en que pensar, i quan me’n he adonat, ja era hora de pujar a l’autobús, el que implicava anar cap a l’aeroport. Jo no volia tornar, el viatge se m’ha fet tant curt. Li hem començat a demanar al Xavier en broma que perdéssim l’avió expressament. Qui vol tornar a la rutina? Si aquí hem estat tots tan bé.
Al baixar de l’autobús hem anat tots corrents a buscar a la Marie que no havíem vist en tot el dia i ens hem acomiadat d’ella, no ens parava de repetir que ens cuidéssim i que estudiéssim molt i se n’ha anat. Serà l’últim cop que la veiem? Només espero que tot i el que li està passant torni a ser feliç.
I ja ens podíem acomiadar d’Àustria, dels seus paisatges i de tot, perquè hem tornat a casa.
Conclusió
Durant el viatge, tots ens hem portat molt bé i hem sigut com una família. Hi ha moments, frases, paraules que no oblidaré. Sobretot la sensació de comoditat quan estàvem tots junts reunits i de felicitat quan rèiem i ens ho passàvem bé. Pensava que jo en el viatge seria com sempre però no sé perquè vaig deixar tot apart i hem vaig centrar només en passar-m’ho bé, enriquir-me amb tot el que escoltava i fer el que sentia en cada moment. Si m’havia d’emocionar, al final m’acabava emocionant. Em va fer molta pena tornar, realment va passar tot molt ràpid.
Abans de fer aquest viatge, el tema pensava que el tenia bastant superat i que veure-ho en directe tampoc seria tant diferent. Puc dir que aquest viatge ha canviat molt la meva manera de pensar i de veure les coses en segons quins aspectes. Tot el que m’ha impactat, emocionat, sorprès… tot el que el Xavier explicava i les històries que hem buscat entre els deportats i les famílies. Tot m’ha fet conscienciar del que la humanitat és capaç de fer, de que si volem podem ser la pitjor arma del planeta i que no tenim cap mena de respecte per nosaltres mateixos. No som gens tolerants respecte a les persones que no son com nosaltres i després esperem a que els demès ho siguin amb nosaltres. Ens definim com a éssers racionals però no hi ha argument que justifiqui que ens destruïm els uns als altres, i no només parlo de l’Holocaust, sinó de les guerres que hi ha contínuament. No paren de dir-nos que això no es pot repetir mai més, que hem de mantenir viva la memòria històrica per prevenir-ho, però no obstant destrueixen els camps i hi fan pobles per intentar esborrar i oblidar una taca negra del passat.
A vegades és necessari que una persona mori per un poble. El que no pot ser és que un poble mori per una persona.

Marta Potrony Vilamú

Tots els manresans. La Gemma amb ulleres i vestit fosc

Dilluns 11 de maig
Avui ha estat l’últim dia d’aquest petit, inoblidable però intens viatge a Àustria. Al matí hem pogut fer la visita turística pel camp tranquil•lament.
El Xavier ha estat el nostre guia. Gràcies als dossiers que ens va donar, hem pogut anar comparant i veient les diferències del camp de fa 70 anys i ara en l’actualitat. Hem fet moltes fotografies i hem passejat. Hem entrat per la porta on hi havia l’àguila feixista que actualment no hi és, ja que en l’alliberament la van arrencar i que dóna al pati dels garatges. Tot seguit ens em dirigit a les dutxes, on els desinfectaven i els hi entregaven els famosos pijames de ratlles, desprès hem entrat als barracons, les càmeres de gas, el crematori, la presó… i finalment al museu i tot seguit on hem fet l’homenatge de cloenda a la pedrera.
Penso que està massa reformat si el comparem a com era abans i com el trobem a dia d’avui, a més, amb el paisatge tan verd i idíl•lic dels voltants, és complicat imaginar-ho com era abans. Tot i així, al entrar als crematoris i a les cambres de gas, la pell se’t posa de gallina;veure les parets esquerdades, fosques, buides i pensar en totes les persones que entraren per la porta i en sortiren per la xemeneia sense deixar-ne rastre, costa de creure.
Pel que fa als dormitoris, no hi havia les lliteres, les parets i el terra eren de fusta, totalment envernissat i ben arreglat. Abans tot eren lliteres totalment apilades les unes amb les altres, persones que hi dormien com apilades les unes amb les altres i un niu de polls i malalties diverses; gens d’higiene, de llibertat, ni de dignitat. Fins a quin punt va arribar la ment humana per fer funcionar aquest mètode d’extermini i deshumanització ? Realment n’eren conscients?
A la pedrera hem fet l’últim homenatge, en l’actualitat, és tot un camp verd però abans, els presos havien de carregar quilos de pedra i pujar-la fins al cap de munt, per unes escales realment dretes i estretes, en fila i coordinació ja que si un relliscava, queien tots, en efecte dòmino.
Ja era mig dia i hora de dinar(picnic com cada dia) i tocava anar al aeroport, així que hem dinat al autocar de camí a Munich. Un cop allà em embarcat maletes i hem fet temps fins les 7.50 hora en la que sortia el nostre avió, destí a Barcelona, el nostre viatge s’havia acabat.

Conclusió del viatge
Deixant de banda totes les activitats i actes que s’han dut a terme en aquests quatre dies, penso que ha estat un gran viatge ja que a part de tenir una finalitat educativa, també hem après a conviure amb d’altra gent, gent de diverses edats i nacionalitats. Així com també hem conegut alumnes d’altres instituts amb els quals hem acabat generant una amistat.
Penso que és una experiència que es recordarà tota la vida i em sento orgullosa d’haver format part d’aquest gran projecte. No tothom té aquestes oportunitats i estic agraïda per haver-hi pogut participar. M’ha servit per aprendre en tots els sentits i també per disfrutar i passar-ho bé.
No és un viatge lúdic, s’ha de treballar i tenir ganes d’aprendre i escoltar, penso que és molt profitós i espero que molts altres alumnes tinguin l’oportunitat cada any de poder-hi participar.
Per acabar, penso que el petit grup que hi hem anat, tot i ser tots molt diversos, hem acabat creant amistat i entre tots hem fet un bon treball, tot això no hagués estat possible sense el Xavier. Un viatge curt però molt intens i inoblidable.

Gemma Flores Serra

La Gemma i l’Aina, en el bus de retron a Munic

Arribem a l’ aeroport de Barcelona a les 6:00 del matí. Nerviosa, entusiasmada i a l`hora impacient, però mostrant una actitud de felicitat i despreocupació davant la aventura que se’ns presenta davant nostre. Agafem les nostres targetes d’ embarcament per començar el nostre petit, curt però intens viatge. De cop ja ens trobàvem a dins l’ avió, ja no hi havia marxa enrere, ja només quedava esperar que tot anés avançant pel seu compte.
Al viatge d’ anada cap a Munich, tots ens pensàvem que podríem seure al costat de qui volguéssim però no va ser així. Em va tocar el seient 28B, des de que vàrem començar a planejar el viatge que vaig dir que volia seure a la finestra. Però tampoc va poder ser. A la meva esquerra, va seure la Sara, una nena de St. Celoni, però amb la que no s vàrem acabar d’ intimar.
Quan vàrem arribar a Munich, sincerament, m’ esperava un aeroport mes espectacular, i la meva maleta va ser la última, em pensava que ja s’ havia quedat a Barcelona, per sort no. Vàrem agafar l’ autobús, estàvem feliços, estàvem a Alemanya i una hora després a Àustria, en un viatge on tindríem mil experiències. Tenia ganes de desconnectar i passar-m’ho bé amb gent nova.
A La primera parada que vàrem fer vàrem dinar, el menjar eren dos entrepans petits, una poma, i una barreta energètica, per sort, el primer dia ens van donar l’ aigua sense gas! Vàrem seguir amb la nostre ruta i per fi arribàvem a Harteim. Un castell preciós, però quan saps la seva història, una història de tortures i morts, ja no t’ agrada tant. Quan vaig arribar allà, no podia parar de fer fotos, fotos i més fotos. Però també, la sensació que em produïa, era una sensació inoblidable, volia descobrir-ho tot, volia saber més d’ aquell lloc tan meravellós però alhora aterrador. On eren les càmeres de gas? I el crematori? Era un lloc totalment nou per mi, no em vaig voler mirar cap foto abans per trobar-me amb la sorpresa. En veure tots els records que hi havia allà, em vaig sentir estranya, com algú podia haver fet tot això? Estava sorpresa, plena de preguntes… va ser una sensació que crec que mai podré acabar de descriure.
Aquest viatge, em va fer obrir els ulls de com realment m’ agrada aquesta part de la història i que de en vull saber moltes coses mes.
Després de casi tota la tarda a Harteim, vàrem arribar a l’ hotel! Estàvem molt cansats! I aquella nit, la Gemma i jo ja ens vàrem començar a fer amics del grup del Peguera.
Al dia següent, Ebensse. Poder-nos fer fotografies amb víctimes d’ aquell horror, parlar una mica amb ells, però es que tan sols veure’ls, ja et feia molt de respecte. Els actes d’ homenatge ja eren impressionants, tot el camp ple de gom a gom de gent, que desitjava saber i poder recordar allò que preferirien no haver viscut. Veure les coves que van excavar a pic i pala els obrers del camp, era impressionant, només vàrem estar una hora i realment, anant amb anorac, se’t posava la humitat i el fred dins la roba, dins els ossos, en fi, s’ hi estava realment malament, però tot i així, volia seguir estant allà dintre per seguir intentant posar-me a la pell de totes aquelles que s’ hi van deixar la vida, buscant la llibertat.
Tarda a Gusen i després a la casa de l‘ Anna Pointner. Crec que va ser una de les millors però alhora, pitjors de la meva estada, per què? Molt senzill, una dona, va explicar-nos la història de la seva vida, en aquell moment, em vaig penedir d’ haver-me enfadat amb la mama, amb el meu germà, amb el meu pare, amb qualsevol, al llarg de la meva vida, encara que fossin coses que no tinguessin sentit. Em va emocionar molt des d’ aquell moment, des d’ aquell precís moment, tot el que ens va relatar del seu tiet, el fet que el van cremar viu a Gusen, i on el seu pare va intentar suïcidar-se tres cops a Mauthausen. Però que després de tot això, aquest va poder explicar-li tot el que havia viscut i patit en aquell infern. Aquesta petita però gran dona tenia dos fills, dels quals un va perdre la vida fa poc temps, “Mitja vida, se me la va emportar el meu fill, ara vinc a buscar la força que va tenir el meu pare per sortir d’ aquí.” Crec que va ser aquí quan ja no em vaig poder resistir més, aquesta dona, és realment un exemple a seguir, malgrat tot, malgrat les dificultats i els reptes que des de petita ha hagut de viure ha seguit endavant, només volia dedicar aquest petit tros de la meva experiència a ella, perquè se’l mereix, gràcies, gràcies de tot cor.
Després d’ aquesta emotiva tarda, vàrem sopar i vàrem estar per l’ hotel perquè també tocava descansar una mica.
Penúltim dia tots veiem que el final s’ acostava, però no el volíem veure i només vam pensar en gaudir d’ aquell dia com si no n’ hi hagués cap més. Era el dia en que tots els països, commemoraven el 70è aniversari de l’ alliberament dels camps de concentració. Va ser impressionant, molts països, moltíssima gent, era impressionant tota la gent que volia recordar familiars o simplement, víctimes del nazisme. Em va realment impressionar. Aquell dia, érem tots una gran família on teníem vides diferents però tots havíem vingut per el mateix motiu, recordar aquestes víctimes.
Últim dia… l’ acomiadament d’ aquests quatre dies, una pena, certament. Visita al camp de Mauthausen, fotos, fotos i mes fotos. Fotografies que et fan reviure tot el que va passar fa 70 anys enrere. Va ser un dia on el meu cap no parava de pensar… Per què tot això? Calia? Per què espanya no ho vol reconèixer? Son moltes preguntes amb respostes complexes. Sincerament costa descriure amb paraules tot lo que he viscut i sentit aquests quatre dies. Vull agrair a tots els que han fet possible tot aquest projecte i que jo hi hagi pogut participar perquè un dels meus somnis s’ha fet realitat.
Reviure, recordar, escoltar les experiències dels que ho van viure, remoure el passat…. ens hauria d’ ajudar a tenir molt present què tot això no torni a passar.

Aina Bruch Ballester

Canto a la libertat de JOSÉ ANTONIO LABORDETA

Habrá un día en que todos / al levantar la vista / veremos una tierra / que ponga libertat. // Hermano aquí mimano / será tuya mi frenta / y tu gesto de siempre / caerá sin levantar / Huracanes de miedo / ante la libertad // Haremos el camino / en un mismo trazado / uniendo nuestros hombros / para así levantar / a aquellos que cayeron / gritando libertad // Habrá un día en que todos / al levantar la vista / veremos una tierra / que ponga libertat. //  Sonarán las campanas / desde los campanarios / y los campos desiertos / volverán a granar / unas espigas altas / dispuestas para el pan // Para un pan que en los siglos / nunca fue repartido / entre todos aquellos / que hicieron lo posible / para empujar la historia / hacia la libertad // Habrá un día en que todos / al levantar la vista / veremos una tierra / que ponga libertat. // Tambíén seráposible / que esa hermosa mañana / ni tú, ni yo, ni el otro / la lleguemos a ver / pero habrá que empujarla / para que pueda ser  //  Que sea como un viento / que arranque los matojos / surgiendo la verdad / y limpie los caminos / de siglos de destrozos / contra la libertatd  //  Habrá un día en que todos / al levantar la vista / veremos una tierra / que ponga libertat.

 

Carta dirigida a la Premsa

Sr. Director/a

 Voldríem notificar-los que el Projecte Manresa-Mauthausen, va estar present a la celebració del 70è aniversari de l’alliberament del camp de Mauthausen, el camp dels republicans catalans i espanyols. Per tercera vegada consecutiva hi viatjàrem alumnat dels instituts Pius Font i Quer i Lluís de Peguera; integrats en la Xarxa Europea d’Instituts per la Memòria i la Prevenció del (s) Feixisme(s); coordinats per l’Amical de Mathausen i altres camps.

En retornar a Manresa hem quedat sorpresos de la nul·la presència i ressò en els mitjans de premsa locals-comarcals; així com de la parcialitat amb que n’ha informat la premsa estatal –en l’escrit i el retoc de les imatges-, de l’acte més mediàtic de la visita del “ministro de asuntos exteriores del Reino de Espanya: Sr. Margallo”.

L’acte Internacional, del diumenge 9, on hi havia totes les delegacions d’estat, va ser una mostra dels problemes que encara té pendents el Reino de España. Podem girar la vista i deixar passar el temps, però no serà pas la solució. La televisió austríaca que va retransmetre tot l’acte, comentava que no entenia massa la composició de la delegació española . Va destacar la quantitat de banderes diverses que hi havia, llevat de l’única “espanyola” (constitucional) que portava l’abanderat del “ministerio”, que no es movia del costat del “señor ministro”. Va ser la delegació que va desfilar en quatre grups separats i va fer quatre ofrenes florals diferents. 1 / Obria la comitiva la delegació de l’estat, amb l’única bandera constitucional; 2/ darrera hi havia la delegació de la Generalitat, composta pel delegat català a Viena, el president del Memorial Democràtic, l’eurodiputat Sr Terricabres (ERC) i el paer de Lleida; 3/ a continuació, a força distància, el tercer grup presidit per la bandera republicana, el penó de l’Amical i un mar d’estelades amb una ikurrinya i més republicanes; 4/ finalment el grup més reticent al govern español, austríacs d’ascendents de supervivent que s’hi quedaren a viure, conjuntament amb els deportats austurians. La mateixa televisió austríaca va destacar la presència de la quantitat de banderes –catalanes- llevat de l’española.

Prèviament a l’acte de les delegacions, s’havia fet un homenatge als deportats republicans en el memorial español. Quan hi arribà el Sr. Margallo, tot i saber que estava en terreny “incòmode”, va tenir la sorpresa de la quantitat de símbols que l’esperava llevat del constitucional, amb la incomoditat, poder sorpresa, de la quantitat d’estelades. Tot va transcorre amb civilitat, però amb força tensió ambiental.

És just i necessari que la premsa que l’acompanyava –TVE i RNE- destaqui les seves paraules; però és molt parcial que no subratlli ni un bri dels discursos previs del president de l’Amical i la presidenta de l’Amical dels republicans espanyols d’Àustria. Repassada la premsa estatal: Mundo, Periódico, Vanguàrdia, Nació Digital, Ara, TV3 … deixa molt que desitjar. En primer lloc no es pot perdre de vista que l’objectiu comú i essencial que unia tanta diversitat de sensibilitats era i és la Memòria, l’Homenatge als deportats i la Prevenció pel present i futur.

Hem sembla que el que vam escenificar allà és un microcosmos de la quantitat de temes pendents, en diversos eixos, que té plantejats aquest país del Reino de España

Volem deixar constància de tres reflexions sorgides in situ: 1/ la Generalitat no va estar a l’altura. Si volem ser un país normal, calia una representació a nivell de govern, com a mínim igual que van fer a Rabrensbuk: la presència de la viceconsellera Sra. Joana Ortega. 2/ El PSOE ha estat Gobierno i tampoc ha estat a l’altura dels esdeveniments, ja que va ser incapaç de fer una llei en reconeixement jurídic de totes les víctimes. 3/ la proposta de llei –presentada per l’Amical española mitjançant l’únic diputat que vol fer-ho, Sr. Joan Tardà- que serà votada avui dimarts 12, tampoc prosperarà: Margallo dixit.

Seria molt llarg i difícil de trametre en paraules, però volem esmentar les emotives, molt emotives memorialitzacions on vam participar, com ara al camp d’Ebensee, al de Gusen i la inauguració del monument a

Recollint la proposta del sociòleg Salvador Cardús, en la contraportada de l’ara -12 maig-, ens agradaria donar a conèixer les nostres impressions i reflexions, així com posar en valor un projecte pedagògic d’escola-institut que està funcionant molt bé. Com a botó de mostra encara ens sentim emocionats i gratificats per la magnífica acollida que va tenir l’audiovisual que vam presentar en l’auditori, ple de gom a gom, en el mateix camp de Mauthausen, on va posar -per uns moments- la nostra ciutat de Manresa- al mapa. No podem comptar la quantitat de persones que se’ns van acostar per felicitar-nos, per demanar-nos-en còpia i per agrair-nos la nostra mirada jove i actual. Plorant ens deia una vídua de deportat: “moltes gràcies per no oblidar-nos, però sobretot pel treball amb els joves, a l’escola, i per mostrar-ho al carrer de la vostra ciutat … Com reaccionaven els ciutadans? … Quin és i com és el vostra institut? …”

 “Volta el món i torna al born”, diu la dita. Ens fan més cas, en la nostra tasca pedagògica, fora de casa que a casa.

 Atentament

Alumnat del Projecte Manresa-Mauthausen

Xavier Valls Rota, Departament de Filosofia

INS Pius Font i Quer, Manresa a 12 de maig, 2015

 

La premsa

• Les veus de l’Holocaust

• Un heroi de Mauthausen

• Un acte multitudinari recorda l’alliberament de Mauthausen

• Nació Digital /  Manresa, en el 70è aniversari de l’alliberament de Mauthausen

• Crònica de Mauthausen, 70 anys

• Milers de persones commemoren l’alliberament de Mauthausen

• Una jornada al Mume sobre la memòria dels camps nazis

• Morella commemora el 70è aniversari de l’alliberament de Mauthausen

• Amat-Piniella: el joc del destí

• Margallo recuerda a asesinados en Mauthausen y reivindica el deber de memoria