Agraïm molt especialment la col·laboració de l’alumnat de 1r batxillerat de l’Institut Pere Fontdevila. L’excel·lent treball fotogràfic dels tres membres de Foto Art Manresa: Pura Travé Fornell, Josep Brunet Bacardit i Jordi Martínez Fernández. La font de les fotografies antigues són de: Museu d’Història de Catalunya, Parèntesi i col·leccions privades. L’assessoria de L’Erol, Professorat de Filosofia a la Catalunya Central i el Projecte Pedagògic Manresa Mauthausen Catalunya Central.
“Gironella fou la “població on els treballadors s’havien organitzat més i millor durant els anys que precediren a la proclamació de la Segona República. Fou aquí on el conflicte social s’accentuà en el període republicà i fou aquí també on la violència revolucionària provocà més morts durant els temps de la guerra.”
XAVIER TORNAFOCH YUSTE, Els dirigents obrers a Gironella (1936-1945)
“La construcció del Col·legi Públic Gironella va ésser una de les obres centrals del popular batlle Cortichs, el somni del qual era aconseguir una bona instrucció pel progrés dels pobles i millorar l’analfabetisme de la classe treballadora.
Per això l’any 1922 va comprar uns terrenys i el primer que es va fer, va ésser construir cases pels i per les mestres, per intentar atraure bons educadors -no fos que no en volgués venir cap a un poble petit-, i l’any 1.926 començà els dos edificis grans, espaiosos, amb parets gruixudes i pedres a les façanes un edifici per nens i l’altre per nenes, i fou inaugurada el 29 d’abril de 1928.”
“A Gironella, la principal població obrera de la comarca del Berguedà durant el primer terç del segle xx, podem observar com floreix la <<cultura obrera>>, no tan sols en l’aspecte sindical i polític, sinó també en el que fa referència al cooperativisme a les colònies – <<Cooperativa de la fábrica de los Sres. Jacinto Viladomiu e Hilo de Gironella>> (1904); els ateneus i societats lúdiques, recreative – <<Ateneo instructivi, benéfico, comercial, agrícola y recreativo de la villa de Gironella>> ; o la <<Sociedad Coral La Nueva Gironellense>> (1911); societats d’habitatge i de consum -<<Sociedad Cooperativa de construcción de casas baratas “El Llobregat” de Gironella>>, <<Sociedad Obrera de Consumo la Flor Obrera Gironellense>>”
XAVIER TORNAFOCH YUSTE: Cooperatives, ateneus i societats recreatives a Gironella el primer terç del segle xx
“A començament de 1932 els regidors de Gironella decidiren col·locar un gran rellotge modern en substitució del de pesos que durant segles havia marcat el temps dels vilatans en el campanar de l’Església Vella i que, d’uns anys ençà, ja no funcionava /…/ s’adonaren que el lloc ideal per situar-lo fora construint una torra a la punta del Balç, lloc que permetria la màxima visibilitat per tots els vilatans.”
JOSEP BUSQUETS i CASTELLA, La parròquia de Gironella: mil anys d’història.
“Les diverses tradicions de l’obrerisme català es desenvoluparen a Gironella. El sindicalisme d’arrel anarquista de la CNT, la FAI i les Joventuts Llibertàries. Després, ja iniciada la guerra, al voltant del PSUC i del POUM.
També va reeixir el sindicalisme reformista proper a la Unió de Rabassaires i a Esquerra Republicana de Catalunya, que a Gironella va prendre el nom de Sindicat de Treballadors de la Terra.
Finalment el sindicalisme catòlic d’arrel tradicionalista que el 1935 culminà en el Sindicat Obrer d’Indústries, Arts i Oficis de Gironella i Comarca”.
XAVIER TORNAFOCH YUSTE: Els dirigents obrers a Gironella (1936-1945)
“De l’11 al 22 de març de 1942 vingueren a Gironella cinc pares Jesuïtes a predicar una Santa Missió, al final de la qual s’inaugurà la creu de pedra que encara hi ha a la plaça de l’Hospital, per substituir la que erigiren en la Roca del Pont els picapedrers i paletes constructors del Pont Nou, en acció de gràcies per haver-se fet aquella obra sense cap desgràcia personal i que havia estat aterrada després de les eleccions del febrer de 1936, guanyades pels partits d’esquerres.”
JOSEP BUSQUETS i CASTELLA, La parròquia de Gironella: mil anys d’història.
“L’any 1936, en esclatar la guerra el 17 de juliol, l’alcalde era Francesc Torrents i Torras d’Esquerra Republicana de Catalunya. /…/ ERC tenia el local social on actualment hi ha el supermercat Llobet. La CNT el tenia al capdavall de la carretera, a l’entrada del poble venint de Manresa. /…/ Unió Democràtica tenia el local al cafè de Ca l’Atxero, – que després de la guerra s’anomenà Café España- on ara hi havia l’oficina a banca catalana – BBVA. /…/ Els Carlins es reunien on actualment hi ha mobles Solsona, i els Rabassaires, a prop dels Hermanos”
Font: DANIEL MONTAÑÀ i JOSEP RAFART: La Guerra Civil al Berguedà (1936-1939). Testimoniatges
“En esclatar la rebel·lió militar el 17 de juliol de 1936, la gent de Gironella van quedar a l’expectativa /…/ el Comitè local de la CNT, ubicat al col·legi confiscat de La Salle, … va començar a actuar amb una certa violència … van controlar la central telefònica i van cometre el primer assassinat en matar, a la paret del cementiri, l’encarregat de la central /…/ Els assassinats van continuar. N’hi va haver cada nit durant mesos. Cada matí es trobaven morts a la tàpia del cementiri””
DANIEL MONYAÑÀ i JOSEP RAFART, La Guerra Civil al Berguedà (1936-1939). Testimoniatges
“… de seguida, pels carrers, va córrer un camió amb uns matalassos i una metralladora, cridant i fent proclames … <<Ens vam anar amagar … a sobre l’Església Vella, a dalt a les golfes, per veure que passaria -.. Fins que van venir els primers fets desagradables, de matar gent>>.
XAVIER VALLS, Memòria Viva
“… van treure les cadires confessionals i els sants de l’església parroquial i ho cremaren tot a la plaça. L’escombriaire va recollir els trossos del santcrist i els va guardar fins acabada la guerra.”
DANIEL MONYAÑÀ i JOSEP RAFART, La Guerra Civil al Berguedà (1936-1939). Testimoniatges
“Durant la guerra l’església parroquial s’utilitzà per magatzem de proveïments i de llenya dels arbres tallats en les propietats col·lectivitzades pels pagesos per fer nous camps; dins l’església mateix es feien servir explosius per esberlar les massisses soques de roure i alzines que s’havien arrencat. No és estrany que l’enrajolat, les vidrieres i alguna paret en sortissin mal parats.”
“En apropiar-se el Comitè de la casa rectoral, situada al costat de l’Ajuntament amb la que formava un sol edifici, van passar al Jutjat els llibres de Baptisme, Enterraments i Matrimonis que els podien ser d’alguna utilitat i encara es conserven, però van fer una foguera a la plaça de la Vila (llavors anomenada de la República) amb tots els altres papers … es van salvar alguns pergamins que estaven arraconats a les golfes de la rectoria.”
JOSEP BUSQUETS i CASTELLA, La parròquia de Gironella: mil anys d’història
“ s’expropiaren els habitatges dels gironellencs que havien abandonat la vila, per por de perdre la vida, a causa de la repressió violenta.
XAVIER VALLS, Memòria Viva
“Una ruta de sortida fou el tren en direcció a Guardiola, La Pobla de Lillet i seguir a peu -amb guia- fins a la ratlla de França … La repressió també es va estendre entre grups polítics de la mateixa esquerra.”
XAVIER VALLS, Memòria Viva.
“El 6 de gener de 1937, van matar J.B, …, que era comerciant, a darrera de cal Bartrina” (Regidor. S’havia oposat a la violència local). Les morts es van acabar quan hi va haver els fets de maig a Barcelona)
DANIEL MONYAÑÀ i JOSEP RAFART, La Guerra Civil al Berguedà (1936-1939). Testimoniatges
“… van demanar voluntaris per anar al front, per defensar la revolució /…/ es requisaren les botigues … i es van col·lectivitzar fàbriques. La banca també estava en mans dels treballadors. Aviat es va començar a fer sentir l’escassetat d’aliments. /…/ Va arribar un punt que els diners no valien res, i tot es feia a base d’intercanvis.”
“A Gironella també hi va haver refugiats … L’Ajuntament se’n va haver de fer càrrec.”
DANIEL MONYAÑÀ i JOSEP RAFART, La Guerra Civil al Berguedà (1936-1939). Testimoniatges.
“El dia 31 (gener 1939) , l’exèrcit republicà veia que l’entrada dels franquistes a Gironella era imminent. A la tarda d’aquell dia van encendre les serradores del poble i la fàbrica tèxtil de cal Camprubí.
El dia 1 de febrer 1939), els republicans, en retirada, encenien les metxes per fer volar el pont. Probablement a causa de les presses, només va explotar una càrrega.”
les tropes franquistes, unes tres o quatre companyies d’infanteria, van sortir de Sant Pau de Casserres en direcció a Gironella. Van entrar al poble per cal Blau …, i van travessar la carretera … Els vilatans gairebé no es van adonar de l’entrada franquista,
… al Cap del Pla, els republicans oferien resistència a les tropes franquistes i hi va haver vuits morts entre els diversos cossos de l’exèrcit.”
DANIEL MONYAÑÀ i JOSEP RAFART, La Guerra Civil al Berguedà (1936-1939). Testimoniatges.
“Les persones i organitzacions que havien tingut el protagonisme durant els anys de la República i la Guerra Civil s’exiliaven o passaven a la clandestinitat. Amb l’ocupació franquista, a més, el moviment obrer gironellenc patia una de les derrotes més doloroses. Durant molts anys Gironella havia estat l’epicentre del moviment obrer al Baix Berguedà.”
Des de l’endemà mateix de l’ocupació, les noves autoritats iniciaren la persecució dels líders i militants que havien conduït el moviment obrer reivindicatiu a Gironella durant els anys precedents. La trajectòria personal de la llarga nòmina de dirigents obrers gironellencs des dels darrers mesos de la contesa civil fins a l’acabament de la Segona Guerra Mundial es pot resumir a partir de tres circumstàncies: els que van morir durant la guerra, els que van ser empresonats o afusellats pel règim franquista, els que es van exiliar (la peripècia vital d’aquests també és diversa: participació a la resistència francesa, internament en camps de concentració alemanys, fugida a Amèrica).”
XAVIER TORNAFOCH YUSTE, Els dirigents obrers a Gironella (1936-1945).
“Per què, doncs, en baixar del tren, després dels dos dies de viatge, apareixien uns alemanys nous, ben diferents dels coneguts? Per què aquells cops de culata, aquelles puntades de peu al cul, aquell baladrejar, aquelles precaucions? Tothom hauria baixat igualment del tren sense tantes presses, i potser la formació hauria estat més fàcil i tot amb els ànims menys esporuguits”.
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (I, pp. 88)
“El camí havia estat llarg i fatigant, la comitiva interminable dels mil cinc-cents homes arribava finalment a la mateixa filferrada del recinte exterior. Pujant per una drecera rosta i relliscosa de gel. L’ascensió no havia escatimat dificultats a la gent carregada d’equipatges i de por. Els guardians no havien parat d’escridassar i fustigar durant tot el camí, la marxa havia estat viva, i alguns havien rebut de valent; no és estrany doncs, que a l’estrada del camp el cansament i l’angoixa es reflectissin en l’expressió, en el caminar i en el silenci de la multitud“
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (I, pp. 97)
“Un camp de concentració … Al peu d’aquell mur en construcció es veien, les petites siluetes negres dels treballadors, internats segurament, la missió dels quals era fer és sòlida llur pròpia presó … allò era molt més greu que la mateixa mort. Un camp era un refinament de crueltat.”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K-L Reich (I, 98 / IV,pp.149)
“És que eren realment homes? Vestits amb parracs ratllats de blau, amb un casquet també ratllat enfonsat per sobre de les orelles, llurs cares cremades pel vent de neu, morats de fred els llavis i la punta del nas, tremolant tot el cos arrupit, traslluïen per una magror cadavèrica tot un infinit de sofrences. Aquells cossos semblaven sacs de llenya, talment els ossos apuntaven a través de la pell i els draps que els vestien. Dels pantalons massa curts eixien uns turmells exageradament inflats i unes sabates amb sola de fusta, molt grans i balderes, sota les quals s’aferrava la neu fent insegura l’estabilitat d’aquelles pobres carcasses.”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (I, pp. 99)
“Formats sobre la neu … El fred era molt viu … Encara nus, les dutxes semblaven la barberia d’un campament nudista. Un SS repapat en una butaca simulava passar la revisió mèdica i amb una sola ullada els donava tots per aptes … havien de fer cua per arribar a un tamboret; els nouvinguts s’hi asseien a fi que els pelessin el cap, després, bo i drets, els eren arrencats els pèls de les aixelles i del pit i, per últim s’hi enfilaven i els era despoblada la regió pubiana. Les finestres estaven totes closes i la fortor arribava a marejar… Ací el fàstic és un luxe!”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (II, pp.109 – 245)
“Acabeu d’entrar a un camp d’extermini alemany … Ací es ve a treballar i a obeir i, com és natural, no podreu protestar tal com és costum vostre. Tot està prohibit per vosaltres i els càstigs són severs. Recordeu sempre que la més petita relliscada es paga amb la vida… Ací se us imposarà la més gran disciplina que us podeu imaginar i sabreu el que costa haver estat bolxevics …”
“Viure era callar, sofrir i potser morir”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (I, pp. 104 / XIII, pp. 352)
“Un Block no serveix per viure, com aparentment sembla, sinó per fer bonic, per crear un prestigi personal al responsable i per ésser exhibit a les visites que calgui convèncer de la modèlica instal·lació d’un camp nazi … al dormitori els presos seran entaforats com el bestiar i passaran la major part de la jornada al carrer … La brutícia és horrible, però la netedat aparent del camp és un refinament de crueltat.”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (I, pp. 95)
“Una reclusió al camp era una nit polar d’una durada desconeguda; per adaptar-s’hi calia ignorar l’existència de la llum … Era l’embrutiment total de l’home … El nazisme provava d’anihilar físicament els seus enemics, i per si no ho aconseguia totalment, preparava l’atmosfera que pogués anul·lar-los totalment per sempre més.”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (V, pp. 161)
“A la zona alpina els dies rúfols són sempre hivernals … El treball exterior en tals condicions de clima constituïa per als presos una temible tortura. Eren onze hores ininterrompudes d’aguantar la pluja … hostil per als qui romanien agafats a les pales, als pics, als malls o traginant amunt i avall les pedres xopes de fang (231) … La Companyia de càstig pujava pedres de la pedrera al camp … entre dos li havien carregat una pedra que devia fer els seus setanta quilos. “
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (V, pp.165)
“Passà fred i calor, les feines dures li deformaren les mans, la gana li feu sentir les seves urpes afuades; a través dels mesos deixà una bona part de les seves carns a la pedrera.”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XIII, pp. 342)
Només amb penes i treballs aconseguí pujar aquella tarda els cent quaranta esglaons que feien el camí de la pedrera al barracar. El camí, des del capdamunt de l’escala de la pedrera fins al camp, no tenia filferrades ni sentinelles més que per la banda esquerra, ja que, per la banda dreta, estava prou guardat amb el precipici de l’explotació, d’una cinquantena de metres de profunditat. Quan la columna havia aconseguit pujar per l’escala fins al camí, amb les enormes pedres que els eren carregades, aquells que durant el viatge quedaven reressagats o que, malgrat les vergassades, havien d’abandonar la càrrega a mitja escala, eren <<amablement>> invitats a llançar-se daltabaix de l’abisme. Tota resistència era inútil, i no feia sinó perllongar dolorosament el període d’arguments. La mitjana d’aquests anomenats “suïcidis” venia a ésser de sis a deu per viatge.” (345)
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (VIII, pp. 231 / pp.345 )
“Mes d’una hora feia que el torturaven, quan sortí per la porta /…/ i corregué com un esperit en direcció a la filferrada elèctrica. Tots els qui esperaven torn el seguiren amb els ulls. Una sotragada violenta i tot s’haurà acabat …” (316)
“El món començava filferrades enfora /…/ a la sortida de la porta, hi havia un camí únic: el del crematori. /…/ És que el camp arribaria ineluctablement a la finalitat perseguida pel nazisme de deshumanitzar els escassos que sobreviurien?. (300)
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XI, pp. 316-300 )
“… poc abans del toc de recompte de la tarda, els presos s’estranyaren de trobar un cadafal muntat al bell mig de la plaça de formacions: dos grans cavallets sostenien un travesser amb tres corrioles, de les quals penjaven unes cordes nuades /…/ Han de penjar els fugitius del crematori.
/…/ De darrera la porta d’entrada arribaren els sons d’una marxa xiroia. Els presos aficionats a fer música en els seus lleures havien estat obligats a amenitzar la festa /…/ Una plataforma damunt de rodes, arrossegada per dos presos i ornada amb banderoles i papers de colors, entrava al camp. Tres homes, els dos evadits i llur còmplice abandonat, anaven a la carretel·la. Els músics al davant i Kingkong, amb la vara d’animador a les mans, precedint-los bo i marcant el compàs de la marxa. A guisa de baranes, la carreta portava unes pancartes: <<Hem tornat perquè al camp si està més bé>>, <<No ens escaparem mai més>>. La processó va donar un parell de voltes pel passadís que deixaven entremig els quadres en formació. /…/ Molts SS seguien la comitiva celebrant la facècia.
Totes les befes organitzades per rebaixar la solemnitat de l’execució no feien sinó realçar-ne la grandesa tràgica /…/ El món sencer necessitava la nit, la fosca que amagués tanta crueltat i tant d’escarni.”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (VIII, pp.219-221)
“Un pres alemany que tenia bones relacions amb la SS va donar una versió sensacional: – Això serà una casa de meuques! /…/ Cadascuna de les deu dones de la casa /…/ gaudia del privilegi nazi de portar un número, que, en el cas present coincidia amb el de la cambra de <<treball>.
– Voluntàries? De qualsevol cosa en diuen voluntàries! En un camp on no hi ha més que misèria, fam i treball a pic i pala com aquí i sense tenir en compte que són dones, és fàcil trobar voluntàries, encara que sigui per anar al diable. Jo no m’atreviria a recriminar-les.
No us adoneu que de totes les vergonyes que hem hagut de sofrir, aquesta és la pitjor, la més humiliant?“
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (IX, pp.253-258)
“Els mètodes no fallen mai! I per assegurar-s’en els ha semblat millor penjar-lo a la clau del radiador.” (320)
“Li havia estat feta la revelació més dolorosa de la seva vida: acabava de sentir en les seves entranyes la vergassada de la sang calenta, cosa d’un instant, com un llampec encenent l’explosiu de la bestialitat humana, prompte a esclatar quan l’esperit es submergeix en un clima de terboleses (289) /…/ El mal feia els seus progressos (293) /…/ Per què no refugiar-se en el seu món interior i recercar-hi l’estabilitat que l’exterior li negava? /…/ <<Ésser egoista és fer-los el joc!>> (294) /…/ Lluitar com fos, sacrificant-ho tot, per no ser engolit per l’esperit del camp!” (295)
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XI, pp.289-295)
“Cap procediment era tant expeditiu, però, com la cambra de gas, instal·lada feia poc al soterrani del crematori del camp. En aparença era una inofensiva sala de dutxes: trespol de mosaic, parets amb un fris de rajola vidriada i unes bombetes blanques molt potents penjades del sostre. D’un engraellat de tubs eixien a intervals regulars les peres de la dutxa. La porta era massissa i tancava a pressió contra un bastiment cautxutat, i a través d’un finestró, un podia observar de fora estant, el que passava dintre. Si els condemnats al gas eren nouvinguts desconeixedors dels misteris del camp, els feien despullar en una antesala rodejada de penja-robes i, en el moment d’entrar a la cambra, fins els fonaven trossets de sabó i unes tovalloles. Famílies senceres, homes, dones i infants, havien passat per allí. Un cop tancada la porta de la cambra, aquells malaurats, nus i en completa promiscuïtat, esperaven en va que ragés l’aigua. De les peres en comptes d’aigua sortia gas, que aviat saturava l’aire. embogits per la desesperació, s’estavellaven el cap contra les parets; es llençaven damunt dels seus companys i amb les ungles i les dents es prenien una revenja absurda; alguns, es ficaven els dits fins el fons de la gorja com si així poguessin obrir pas a l’aire pur que no existia… anaven caient, els uns damunt els altres, fins que entre tots no formaven sinó un pilot de cadàvers verdosos. … especialistes en gasos, oficials de la SS i agents de la Gestapo contemplaven l’espectacle des de l’altre banda, a través del vidre del finestró … Quan es tractava d’exterminar els malalts del camp, els refinaments del sabó i la tovallola eren innecessaris. Els escollits sortien de la infermeria nus de pèl a pèl i eren menats al suplici com els moltons a l’escorxador: a bastonades.”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XIV, pp.358)
“La sala on va entrar era gran com un menjador de Block. Al centre, sota una pantalla ampla, la taula de les cures, articulada i coberta d’un hule granat i, al costat mateix, una tauleta de vidre amb rodes, plena d’ampolles i estris niquelats. En Francesc s’hi torbà estirat i nu. Sentí fred i remarcà que la pell se li havia posat de gallina. Hagué de violentar-se per situar el pensament i recordar que anava a morir. Pocs minuts, potser segons… -Vinga. ¿Què espereu?- Digué. Algú feia pujar la taula lentament, molt lentament. Se sentí punxat al cor, l’arma era freda i s’eixamplava sense parar dins del seu pit. Un dolor viu però no irresistible. Un gran soroll que venia de dins el seu cap semblava voler-lo eixordar, com si el cervell volgués esclatar, un soroll que es convertí en un xiulet allargassat i perforant. Mentrestant, la taula no parava de pujar lentament. –La benzina no m’arribarà-digué l’infermer. –Fes les dosis més petites-respongué el metge de les SS- Amb menys també moren. –Triguen més temps i sofreixen molt. –És igual, redueix les dosis.”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XI, pp.310-312)
“La bestialitat del règim penitenciari alemany arribava fins a trobar arguments lògics i assenyats per a justificar l’egoisme i la indiferència davant del mal; l’embrutiment era sorneguer, però implacable.
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XVI, pp. 441)
“Els cadàvers eren introduïts al crematori per una porta que donava a l’altra fatxada de l’edifici. Els portaven nus, amb una xapa de llauna amb el número de pres lligada al coll i, en espera d’ésser incinerats, els estibaven en una gran càmera frigorífica. Frantisek ruixava amb el seu aparell les dues piràmides de cadàvers tan curosament acastellats. D’uns es veia que el cap; dels altres, els peus. La llum feble que entrava per una finestra arran de terra semblava donar un volum excessiu a les dues muntanyes. Rubio s’adonà que, davant d’aquell espectacle, sentia més repugnància que pietat. N’hi havia tant d’acumulat en aquells cossos esquelètics, morats de verdancs i de llagues! Aquella suma de dolor ultrapassava la seva imaginació. [Pausa]. Al centre de l’estatge hi havia un forn. A banda i banda, grans piles de carbó. Sota mateix de l’obertura amb porta rodona de ferro per on eren entrats els cadàvers, hi havia el fogó. Les flames tornassolades del carbó feien llengotes a morts i vius. El Rubio s’adonà d’una taula que hi havia en un racó, a l’altre extrem. Hi havia apilotats els trossos sanguinolents d’un cadàver esquarterat. –Cal partir-los així abans de ficar-los al forn.–digué l’empleat tranquil·lament.-Els cossos sencers no hi cabrien … (322) El fum del crematori es va ajaient sobre el camp i es barreja amb la boira.” (96)
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (I, pp. 96 / XII, pp.322)
“I passà el temps. Hivern, primavera, estiu, tardor, hivern… Moltes vides s’anaven apagant mentrestant. Al ritme d’un rellotge insensible i imparable, i cada mort era una fita que la durada deixava sobre el seu camí infinit. El calendari semblava tenir un nombre elevat de fulls cada dia. Cada full era un home que havia de renunciar a la lluita i que s’encongia per trobar protecció en la tenebra que ho esborrava tot. Era l’embrutiment total de l’home. Per als famolencs, la fal·lera instintiva de la consecució d’aliments; per als privilegiats la submersió en una claveguera d’egoisme, brutalitat i vicis. Desprès de portar una temporada al camp, quan arribava l’aclimatació a força de renúncies i d’esmussament mental, aquell lloc de tortura i de mort prenia als ulls del pres l’aparença d’un poble, com una imatge deformada dels del món exterior. Un poble monstruós, una parodia dels de debò, però tenint-ne les característiques essencials. Així, totes les ambicions que mouen la vida d’una col·lectivitat hi trobaven la seva caricatura.”
“L’Ernest contemplava, absort, la caiguda suau dels flocs de neu i arribava a creure que no queien realment, sinó que pujaven i baixaven sense cap llei. També ell era un borralló més, a la mercè del vent, insignificant, fonedís, perdut entre milers i milers d’altres borrallons més.”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XIII, pp.338)
“Recorda haver-se imposat l’objectiu de l’observador, però comprendre li costa ara una profunda violència. /…/ Comprendre! /…/ Demà arribaran les tropes d’ocupació i l’ordre serà restablert, i, d’aquest batibull, en restarà un record de vigoria selvàtica i d’humanitat brutal.“ (508)
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XVIII, pp. 508)
“Som pàries, no tenim res de res, però conservem el que ningú no ens podrà prendre mai; l’orgull de la nostra dignitat.” (478)
“Observar per comprendre(492) /…/ a compartir i ajudar (295) /…/ és pietat./…/ Els ulls s’aturaren damunt les xemeneies del crematori. Per primera vegada havien deixat d’empudegar l’ambient. Aquell era el símbol més autèntic de la nostra llibertat que arribava. (494) /…/ <<Benvinguda als nostres alliberadors!>> (495) /…/ Visca la llibertat! (496)
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XVII, pp. 478-495)
“L’esperit prova de salvar-se i s’allunya a temps de la putrefacció del cos. És aquí on es planteja el problema. Molts dels cossos que encara s’arrosseguen miserablement no trigaran a sortir d’aquest món per retrobar en la mort l’esperit absent. Però has pensat mai en els altres, en els que sobreviuran i es trobaran deturats de sobte per la gran campanada de la pau? Que faran aquests a l’hora, diguem-ne, de la resurrecció.”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XVII, pp. 473)
“Parlaven de la magnitud del dolor humà exigit per l’infantament da la pau.“
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XVII, pp. 468)
“També els monstres formen part de la humanitat”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XVII, pp. 476)
“Si algun dia es descobreix tot això, el nazisme ja serà mort, i les conseqüències ja no importaran.” (326)
“<<Qui sóc?>>, es pregunta. <<Per què visc>>. Sent defallir tot el seu coratge en pensar que quatre anys de camp de concentració només han servit per palesar la grisor de la seva vida. La guerra és a les acaballes, i ell, de retorn a la llibertat, es trobarà al mateix món d’on nou anys havia estat arrencat per la guerra civil, i s’hi trobarà igualment desarmat i nu. Se sent decebut. Tot el trasbalsament , els horrors que ha vist, els sofriments que han colrat la seva pell, no han servit per a res? Si ha de resignar-se a ésser un cap més en el ramat humà, val la pena d’anhelar la llibertat? Ambició, vanitat, orgull …? No, no! És una força interior irreprimible que no troba sortida i que el fa sofrir. És la necessitat d’afirmar-se com a home, d’arrelar la vida, d’ésser una unitat definida, de trobar un sentit a l’existència …” (458)
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XII, pp.326 / XVII, pp. 458))
“… entrà de retocador als laboratoris fotogràfics i, /…/ el comitè /…/ va encarregar-li que obtingués una col·lecció de proves de les fotografies interessants del departament, abans que les SS procedís a destruir-les. La tasca era molt perillosa; una relliscada podia significar la mort. Però, per poc que aconseguís treballar, se n’obtindria una sensacional acusació gràfica contra el règim nazi” (453)
“Recorda-te’n … de tot això … quan s’acabi la guerra …” (304)
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XVII, pp. 453 / XI, pp.304)
“… li havien parlat sovint de llur fe en la justícia, però llur coratge davant la mort no naixia pas d’aquesta fe, sinó de la pau interior … Una pau que no és passivitat i renunciament … és un estat moral actiu, com un estat de gràcia per virtut del qual pot comprendre l’abast del sacrifici de l’Home. /…/ La pau general només podrà néixer aquell dia en què els homes la sentin en l’ànima. /…/ La llargària del camí, la feixuguesa cruenta, no poden ésser motiu de fallença; cadascú haurà triomfat quan la humanitat sencera triomfi.”
JOAQUIM AMAT-PINIELLA, K.L Reich (XVIII, pp.518)
L'home dels ulls tristos 